Convent d’Estiu

Celebració del Convent d’Estiu  

El dimecres 26 de juny es va celebrar a l’Or.·. de Barcelona el Convent d’Estiu de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.) amb l’assistència de les Estimades Germanes Diputades i dels Estimats Germans Diputats de la Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona; de la Resp.·. L.·. Joaquim Delgado, número 2, a l’Or.·. del comtat d’Empúries, i del Trian.·., núm. 3, a l’Or.·. de la baronia d’Eramprunyà

Entre altes punts de l’Ordre del Dia es va procedir a l’elecció del Sereníssim Gran Consell de l’Obediència

Es ratifica. Gran M.·., el Molt Il·lustre Gà.·. J. Roux; Gran Or.·., el Molt Il·lustre Gà.·. N. Makhno;  Gran S.·. G.·. S.·., el Molt Il·lustre Gà.·. G. de Belibasta; la Gran. Secretària de Relacions Exteriors, la Molt Il·lustre Gna.·. Palmira; Gran Or.·. Adjunt, el Molt Il·lustre Gà.·. C. Torres; Gà.·. Gran M.·. Expert, el Molt Il·lustre Gà.·. J. Salvat-Papasseit;  Gran Hospitaler, el Molt Il·lustre Gà.·. Spartakus; Gran Primer Vig.·., el Molt Il·lustre Gà.·.Miquelinux; Gran Segona Vig.·., la Molt Il·lustre Gà.·. Ginesta Spartium.

Queden altres càrrecs per cobrir. 

El Gà.·. Gran S.·. G.·. S, G. de Belibasta, llegí l’acta del Convent d’Estiu de l’any 2017 de la V.·.Llum.·. i s’aprovà.

Es passà a l’Ordre de Dia i es tractà del dèficit econòmic en que es troba l’Obediència a causa de les despreses mensuals del Temple a l’Or.·. de Barcelona, la seu central, cobert temporalment per un Gà.·. a fi de no haver-hi deutes. S’acordà un major esforç col·lectiu (seguint la reducció de despeses que s’ha fet en el decurs d’aquest curs maçònic) per reduir el dèficit (durant aquest curs el dèficit ha augmentat molt poc)  i que el Gà.·. que fa el crèdit pugui recuperar les Unitats Monetàries Profanes prestades.

D’acord amb el Convent d’Estiu de 2018 en les Tingudes dels Resp.·. Tallers de l’Obediència  durant el Curs Maçònic 6019-6020 d’una banda seguiran l’actualitat, i cada Gà.·. i cada Gna.·. podrà fer els Treballs i preparar les Planxes que consideri oportú, però al llarg del Curs Maçònic també se seguirà en la unitat temàtica seguida en els Tingudes: Actualitat dels valors de la Revolució francesa de 1789 (Llibertat, Igualtat i Fraternitat, L.·.I.·.F.·.), dels valors republicans a l’economia social i solidària.

Es comunica que hi ha iniciacions pendents.

Es compta amb el blog de l’Obediència: [https://granlogiapireneu.org/].

Hi ha Tingudes Blanques Obertes a l’Or.·. de Barcelona i altres localitats, com ara a l’any passat a La Negreta i properament a la Lleitat Santsenca [Tinguda Blanca  Oberta a l’Or.·. de Barcelona el dimecres 10 de juliol de l’any 6019 de la Veritable Llum, a les 19:30h, a una sala de l’entitat Lleialtat Santsenca, a Sants. Presentarà en nom de l’Obediència l’Estimat Gà.·. Gran Mestre Espert Joan Salvat-Papasseit i farà la conferència la convidada Estimada Gna.·. Olga Vallejo Rueda, Suprema Comendadora del Sublim Consell del Ritu Modern per l’Equador, Presidenta de la Unió Maçònica Universal del Riru Modern (UMURM), amb el títol Gènesi i evolució maçònica, valors perennes per al segle XXI. Aquesta Tinguda Blanca Oberta es coorganitzada per l’ÀgoraLouise Michel i la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.)], així com conferències públiques en entitats.

Segueixen les relacions fraternals amb altres Obediències i es considera molt positiu la participació de la G.·.L.·.D.·.P.·. en els homenatges al Molt Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que cada mes d’octubre es celebra a la muntanya barcelonina de Montjuïc.

Durant el proper Curs Maçònic se seguirà fent reflexions personals sobre l’actualitat, en especial el procés republicà català a nivell profà, així com amb les relacions amb entitats de l’àmbit de l’autodeterminació, de signe paramaçònic.

El Gran M.·., el Molt Il·lustre Gà.·. J. Roux, proposa a l’Assemblea, i s’aprova, estudiar profundament el Ritu Modern, dit Francès, on realment hi ha l’essència de Francmaçoneria Regular, com s’ha demostrat històricament.

El Gà.·. Gran Or.·., N. Makhno, va fer les seves conclusions, en que senyalà el creixement fructífer de l’Obediència durant aquest any de TTreb.·. Maçònics i les properes Iniciacions pendents, que es faran en el proper Curs Maçònic de l’Obediència, en que se seguirà en la seva obertura exterior.

Estimades GG.·. i Estimats GG.·., una T.·.A.·.F.·. i rebeu l’O.·. de la P.·.

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIV) Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez

 

El 13 de gener de 1881 neix a Màlaga (Andalusia) –altres fonts diuen en 1883 o el 15 de març de 1882– el metge, filòsof, literat, agitador anarquista, independentista andalús i català i francmaçó Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez, a vegades signava Dídac, que utilitzà pseudònims com L’Estudiant de l’EntusiasmeBibarrambla i Dídac Franss OpallinaePeter Pynton i Ruiz Arnau. Era germà del pedagog i anarquista Juan Antonio Ruiz Rodríguez.

Orfe de pare, el metge malagueny Diego Ruiz de los Cobos –diuen que cosí del pintor Pablo Picasso– viu els primers anys a Còrdova (Andalusia) i a Granada (Vega de Granada, Andalusia) fins que es trasllada a Barcelona on estudia els darrers cursos de batxillerat, coincidint amb Eugeni d’Ors, i obté el títol el 1896, destacant com alumne brillant. Viu a casa del seu oncle matern i Estimat Gà.·. Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Facultat de MedicinaPrivada i Pública de la Universitat de Barcelona (UB), de la qual fou rector en 1901, i que vivia a Barcelona des de 18, amb qui col·labora a Gaceta Médica Catalana donant contingut a la Revista Crítica Bibliogràfica. El Gà.·. Rodríguez Méndez era membre de la Resp.·. Lògia Constància, a l’Or.·. de la Vila de Gràcia, amb el nom simbòlic de Pasteur. Aquest Taller maçònic es fundà en 1880, amb el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell de Sevilla (C.·.M.·.C.·.S.·.); amb el núm. 99 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) en 1882 i amb el núm. 94 del Gran Orient Ibèric (G.·.O.·.I.·.), format majoritàriament per maçons antillans en la primera època, va desaparèixer poc després de 1893. Diputat a les Corts espanyoles en 1914, morí en 1919. Era amic del metge Luis Carlos Gaspar de Sentiñon (1835-1903), lliurepensador, anarquista proper al G.·. Giuseppe Fanelli i dirigent de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en temps de l’Estimat Gà.·.M. A. Bakunin.

El Gà.·. Diego Ruiz es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1901, tot i que un any abans ja ha publicat el seu primer treball especialitzat en Psiquiatria i que titula la Fisiologia del Sueño.

En els anys d’estudiant, el Gà.·. Diego Ruiz havia conegut, a través del seu oncle, Lluís Gaspar de Sentiñón, amb unes idees de lliurepensador i anarquista que el van influir notablement durant tota la seva vida i a qui, anys després, li dedica el seu llibre El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella.

El 1901, enceta una col·laboració particular amb La Vanguardia publicant una sèrie d’articles de temàtica diversa tot i que predominantment filosòfica i política.

Les seves idees, però, les projecta en diverses publicacions com Luz (1898), El Poble CatalàLa Publicidad (1907), L’Enemic del PoblePapituBrandPèI i PlomaFormaCatalonia, Estudios o Solidaridad Obrera.

Avançat l’any 1902 obté una borsa d’estudi i marxa a Itàlia per especialitzar-se en Psiquiatria a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya), residint al Col·legi dels Espanyols, on també es doctora amb la tesi Sulla patogenesi dell’aptofobia (orrore generale del contatto), llegida l’onze de novembre de 1903. De seguida, inicia un any de pràctiques com a psiquiatre en un manicomi situat a la vila d’Ozzano Emilia a la vegada que s’inicia en el Club dei Nipotini (Club dels Néts) on coneix el professor, poeta i Estimat Gà.·. Giosuè Carducci (1835-1907) de qui immediatament es converteix en entusiasta seguidor. En les seves memòries, el Gà.·. Diego Ruiz explica que va conèixer el Gà.·. Carducci, autor entre altres del poema Himne a Satanàs (1863), i es considerà un Nét seu, ja que s’havia iniciat en el Club dels Néts. En aquest sentit, s’anomena a si mateix “un endimoniat d’aquests dies”, en referència al poema de 1863. Aleshores també conegué el poeta D’Annunzio.

El 1905, el Gà.·. Diego Ruiz ja es troba a París (Illa de França) estudiant Geometria i Àlgebra a la vegada que es mou pels cercles culturals parisencs on coneix el filòsof racionalista francès Emile Boutreux (1845-1921), amb qui conservarà l’amistat durant anys. D’aquesta època, és la Genealogía de los símbolos, text en què el jove psiquiatre es defineix com “el filòsof de l’entusiasme”.

De tornada a Catalunya, exerceix la Psiquiatria alhora que inicia una activitat frenètica amb la publicació de diversos assajos de temàtica psicològica, psicopedagògica, contes, etc. També, es multiplica com a conferenciant en diferents seus i especialment a l’Ateneu Barcelonès, a l’AteneuEnciclopèdic Obrer o al Museu Pedagògic Experimental.

El 1906, amb l’aparició de la seva Teoría del acto entusiasta, el Gà.·. Diego Ruiz deixa ben clar que “posa la seva paraula i la seva ploma al servei d’una Catalunya Espiritual […] per fer de Barcelona un centre de filosofia”. De fet, ben aviat, comença a viure una etapa d’integració plena en la societat intel·lectual catalana amb fruits com l’edició dels Contes d’un filòsof que li prologa Joan Maragall. La seva presència de lletraferit es palesa també a la premsa contemporània que publica algunes obres senceres com De la sublimidad de la blasfèmia que surt a les pàgines del diari La Publicidad el 1907. Els seus escrits són pamfletaris amb una clara intenció transgressora i subversiva. Aquest mateix any, tradueix al castellà el llibre Del asesinato considerado como una de las bellas artes de Thomas de Quincey (1785-1859) i prologà una traducció al castellà de l’obra de Nietzsche El Anticristo. El 1908 la Biblioteca Popular dels Grans Mestres publicà una versió seva en català de Macbeth, de Shakespeare.

El 1909, amb la unanimitat dels vots del tribunal, el Gà.·. Diego Ruiz guanya les oposicions a la plaça de metge director i administrador del Manicomi Provincial de Girona, conegut com a Manicomi de Salt (Gironès). Si més no, pren possessió del càrrec el 28 de juny i no triga ni un mes en demostrar que vol que el seu càrrec sigui efectiu. Tan aviat com pateix les primeres interferències i veu menystinguda “la seva legítima autonomia administrativa i tècnica”, inicia un procés de protestes públiques i interposa un recurs formal davant la Diputació Provincial de Girona. El 1910, el Gà.·. Diego Ruiz presenta la seva dimissió però continua com a director i metge psiquiatre del Manicomi fins al 1912, quan dimiteix definitivament.

En aquest temps al Manicomi de Salt, Diego Ruiz es demostra com un innovador en el tractament psiquiàtric, tractant diferent els malalts, en tenir cura de la seva alimentació i medicació així com en establir un règim obert d’entrades i sortides dels pacients, que aconsegueix escandalitzar la societat gironina.

Anys després, l’escriptor Josep Pla assegura que “el pas de Diego Ruiz pel Manicomi de Salt és una de les coses més grosses que han passat a Girona al llarg del segle XX”.

De fet, com arreu per on passa el Gà.·. Diego Ruiz, no triga a col·laborar amb la premsa local d’esquerra i republicana com La Lucha i Ciudadanía.

Paral·lelament, de la mà de Carles Rahola s’introdueix a la vida social dels modernistes gironins i coneix, entre altres, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. Amb aquest darrer, el 1910, publiquen La locura de Álvarez de Castro, fulletó que, quan el Gà.·. Diego Ruiz ha abandonat el país, comporta que Bertrana afronti en solitari un consell de guerra. El 1925, Bertrana sembla que es venja del seu amic publicant Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Daniel Pérez en qui tothom reconeix –no sense provocar un escàndol– al Gà.·. Diego Ruiz i, com no en surt gaire ben parat, l’amistat es trenca per sempre. La crítica va reconèixer immediatament la relació entre persona i personatge i va provocar un escàndol, fins al punt que Prudenci Bertrana va haver de publicar un extens article a la Revista de Catalunya on donà tot tipus d’explicacions al respecte.

En l’àmbit mèdic i psiquiàtric, el Gà.·. Diego Ruiz té la seva consulta privada. Publica alguns dels seus treballs psiquiàtrics al Boletín Mensual del Colegio de Médicos de la Provincia de Gerona.

President de l’Escola Catalana d’Estudis Filosòfics, mostra una vocació docent que es materialitza amb l’organització de conferències pràctiques al Manicomi de Salt.

El 1910, consta que és admès a les oposicions a la càtedra de Patologia Quirúrgica vacant a la Universitat de Barcelona però no es té notícia que s’hi acabi presentant.

Participa en la creació de la Universitat Popular de Terrassa (Vallès Oriental) i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Vicepresident de l’Institut Medicosocial de Catalunya, és nomenat president de secció en el IV Congrés d’Alienistes que se celebra a Berlín (Prússia, Alemanya) l’any 1910. Un any després, és distingit com a soci honorífic de la Societat de Psiquiatria de París pel seu treball Estudio sobre la herencia nerviosa y mental.

El curs 1912-1913, Ruiz dóna un cicle de conferències a I’Ateneu Barcelonès sobre Maragall, Verdaguer i Ors que es titula Las bellas mentes de aquí.

El 1913, el trobem a Sitges (Garraf), a casa del metge i amic sitgetà Joan Ramon Benaprès. Fa amistat amb el pintor Joaquim Sunyer, que il·lustra la seva obra Blanco refugio, guia espiritual de Sitges. A més, publica diversos articles als diaris El Baluart i El Eco de Sitges.

El 1914, deixa el país i es dedica a viatjar per diferents ciutats de França, Suïssa, Anglaterra i Itàlia, on hi resideix fins a 1929, i torna a la Facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya per exercir de professor a la càtedra de Patologia Mental. També passa temporades a Egipte i a Palestina, tot estudiant el paper històric del poble hebreu a la Península Ibèrica, fins a l’expulsió jueva de 1492.

En 1923, durant una visita a Itàlia del rei d’Espanya, es denunciat a la policia en relació a un suposat pla anarquista per executar Alfons XIII. Això comportà la persecució policial del col·lectiu Els Eternistes, a que pertany.

En 1929 es expulsat d’Itàlia acusat de pertànyer a Klastos Club. Resta dos anys a París, on es ajudat per Pablo Ruiz Picasso, que ell considera un cosí seu.       

El 1931, amb la República, torna a Catalunya i s’estableix a Barcelona on no pot evitar els altercats i polèmiques polítiques que li comporten una condemna de quatre mesos i un dia a causa del fulletó Rabassa Morta. Defensa la lluita de classes i ataca la burgesia. Vol catalanitzar la República i escriu a Solidaridad Obrera, de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Els seus articles continuen sovintejant la premsa local allà on s’està. Aleshores es reclama de Klastos Club, publicant com a membre d’aquest el llibre Missatge a Macià. Any Primer de la Segona República (Tipografia Cosmos, Barcelona, 1931).

En 1943 acull a casa seva, a Barcelona, el naturista Nicolàs Capo, quan fou perseguit per haver curat uns anarquistes que havien protagonitzar un enfrontament amb la policia. 

Responsable de l’escola racionalista de Barcelona Els d’ahir i els de demà, en 1937 és un actiu militant llibertari, especialment a nivell de conferències i com escriptor.

Exiliat en el decurs de la Retirada republicana de 1939 es internat en camp de concentració de Bram (Aude, Occitània). Viu un temps a París, assisteix a Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) el novembre de 1944 a la Conferència de la Unió Nacional Espanyola, com alguns llibertaris que pensaven que els aliats deixarien que la guerrilla derroqués la dictadura franquista, i després a Biarritz (Miarritze, Lapurdi, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Euskadi Nord, Euskal Herria) –on publica una obra sobre Pau Casals i una altra sobre Goya quan crea una editorial– i, finalment, a Tolosa de Llenguadoc, on mor sobtadament en 1959. Entre 1949 i 1959 viu amb una nova companya, Milagros Fuentes.

Home d’una gran intel·ligència i de maneres encisadores enmig del seu aire bohemi, descurat deliberadament, el Gà.·. Diego Ruiz compta amb una obra literària força oblidada. Català per decisió pròpia i detractor d’Espanya, culpava els Reis Catòlics de l’expulsió dels jueus, fet que considerava un error irreparable. El seu pensament de la filosofia de l’entusiasme, durant un temps, va tenir adeptes a Europa i a Iberoamèrica.

El 24 de febrer de 1959 va morir exiliat a Tolosa de Llenguadoc l’Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez.

A nivell literari el Gà.·. Diego Ruiz es considerat un dels representants més radicals del modernisme català. Va publicar els seus propis relats: Contes d’un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d’infern, que va veure la llum el 1911. L’editorial vallenca Cossetània, en 2009, coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, va recuperar tots dos llibres en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui el Gà.·. Diego Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador». A Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern, presentats en una edició a cura d’Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients d’una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D’Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l’incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d’una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d’aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, l’Estimat Gà.·. Joan Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l’única reedició de l’obra, el 1938, van desaparèixer igual que l’amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d’infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d’inspiració bíblica, que l’escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les Escriptures sagrades. Moltes d’aquestes narracions, en què es revela el seu pensament anticlerical, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l’autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al Manicomi de Salt, encara que també d’aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.

Assumpta Camps [La recepción literaria como instrumentalización. El caso de G. Carducci en CataluñaUBRevista Soc. Española Italiana, p. 57, Ediciones 4 (2006-2007), Universidad de Salamanca] afirma que el geni, pel Gà.·. Diego Ruiz, és una nova encarnació de Lucifer, i com a tal, es definirà com a rebel, prometeu, anticonformista, subversiu, etc. 

Sant Joan d’Estiu de 1314 Batalla de Bannockburn (Bonnaich en gaèlic)

El 24 de juny 1314 a la rodalia de la ciutat de Bannockburn (Bonnaich en gaèlic), durant les guerres d’independència d’Escòcia, les tropes angleses van ser totalment derrotades per les escoceses.

Les tropes del rei d’Escòcia Robert I Bruce s’havien aplegat a Bannockburn per presenciar l’acord de pau entre els reis Eduard II d’Anglaterra i Robert I. Però la negociació va fracassar, i els escocesos van carregar contra els anglesos, que al final de la batalla havien perdut un total de 9.000 homes, mentre que les baixes escoceses van ser significativament menors.

La victòria de Bannockburn serà considerada el naixement de la independència d’Escòcia, si bé Anglaterra no la reconeixerà fins al 1328.

Altrament, al rei Robert I Bruce algunes Obediències maçòniques el consideren una figura respectable i rellevant, atès que vinculen l’origen de la Francmaçoneria a la supervivència dels cavallers templers, perquè algunes cròniques medievals afirmen que 432 templers van participar amb Robert I en la batalla de Bannockburn.