Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XX). Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XX)

Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Aude, Occitània) l’advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després socialista llibertari i anarquista l’Estimat Gà.·. Émile Stanislas Digeon, estretament vinculat a Palma (Mallorca, Illes Balears), on s’establí i es casà.

Fill d’una família burgesa i de juristes, el seu pare, l’Estimat Gà.·. Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, que a principis de 1820 lluità contra la Restauració. Mantingué contactes amb GG.·. italians refugiats, membres de la Carbonària.

Per decisió del prefecte, la Respectable Lògia a que pertanyia i de la que aleshores era Venerable Mestre l’Estimat Gà.·. Henri Joly –futur comissari de la República a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) en 1848– fou tancada i es van emprendre diligències contra els GG.·. . A causa de la persecució, en 1829 tota la família se’n anà de Limós i s’instal·là a Montpelhièr (Erau, Occitània), on el Gà.·. Stanislas Digeon muntà un despatx d’advocacia.

En 1830, arran de la caiguda de Charles X, Stanislas Digeon tenia alguna esperança de que França adquiriria un règim democràtic però aviat es va desil·lusionar i s’integrà en les files republicanes, mentre el seu fill Émile començà la carrera de dret a la Universitat de Montpellièr amb la intenció de ser també advocat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s’iniciava en el periodisme, deixant una mica de banda anar a la facultat.

Poc després de la revolució de juliol de 1830, l’advocat i Gà.·. Stanislas Deigeon obtingué la seva inscripció al Col·legi d’Advocats de Montpelhièr. No obstant, la família Digeon, al ser acomodada, va poder adquirir un vasta propietat prop de Carcassona (Aude, Occitània), cosa que els hi va permetre integrar-se al rang social local mentre que la instal·lació a la ciutat de Montpelhièr s’anava dispersant.

Quan la proclamació de la Segona República francesa el febrer de 1848, el Gà.·. Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpelhièr, en la que segons el Gà.·. Émile Digeon: «il verra la magistrature des monarchies balayées saluer la déesse coiffée du bonnet rouge et acclamer avec enthousiasme la République! Mais, quelques semaines après, il aura à défendre devant ces mêmes magistrats des républicains accusés d’avoir mis un bonnet phrygien! ». Stanislas es va situar al banc de la defensa per protestar contra les afectacions a la llibertat de premsa.

Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic republicà montpellerí Suffrage Universel.

Quan el cop d’Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpelhièr. Émile Digeon declarà: «Je sais que la cause de la démocratie est perdue, nous n’avons plus de ressources que dans la balle qui nous délivrera de ce monstre.», una referència a Louis Napoléon Bonaparte.

El 5 de febrer de 1852 van saber que la Comissió Mixta de l’Erau els

condemnava a la deportació a Algèria (الجزائر, al-Jazàïr, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer). «Ils furent d’autant plus impitoyables qu’ils avaient à effacer leurs hypocrites démonstrations républicaines de 1848 et qu’ils auraient voulu nous anéantir pour se rassurer contre la peur stupide qui les dominait», va escriure més tard el Gà.·. Émile Digeon.

El 24 de febrer van ser embarcats pare, fill i els altres condamnats al port de Seta (Erau,Occitània) cap al d’Alger (جزائر al-Jaza’ir, Dzayer, Alger, Algèria) i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar a Birkadem, a prop d’Alger i en la seva província. 

L’agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Lemdiya المدية, Medea, Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem.

Aleshores ambdós decidiren fugir d’Algèria i amb la complicitat d’alguns militars embarcaren a bord d’un iot a Alger i el 2 d’octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s’entrevistaren amb el governador de les Balears i es posaren sota la protecció del Govern espanyol. 

Mentre el seu pare retornà a Occitània en 1855, ell pasà quinze anys a l’illa de manera tranquil·la ja que s’integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. S’establí fins a 1868 a Palma i creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castras (Tarn, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Basile Canut Marty, nascut a né à Montferrand (Aude, Occitània). Destacada representant de l’alta societat mallorquina que va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. Basile Canut havia comandat la major  banca de les Balears, en la qual el Gà.·. Émile Digeon, en tant que mandatari de la seva esposa i del seus tres infants menors, assumí la gestió. Arrel d’un trobada amb l’Estimat Gà.·. Ferdinand de Lesseps, el Gà.·. Digeon publicà, en 1858. a un periòdic local un anunci per a trobar clients per la subscripció a les accions de la Cie Financière de Suez (as-Suwais, Suez, Egipte). 

L’agost de 1865, quan la ciutat de Palma va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l’illa i es consagrà a l’assistència als malalts. Després de l’epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l’emperador francès, rebutjà la Legió d’Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d’infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. 

En 1868, quan l’Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb la seva dona a l’hexàgon francès. Visqué entre París (Illa de França) i Senta Aulàsia (Aude, Occitània), on vivia la seva mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí.

En 1870, quan la proclamació de la Tercera República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l’Imperi Alemany.

En aquesta època, recorregué Occitània tot creant lligues i comitès republicans.

Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona el 31 de gener de 1871. 

A Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) es reuní amb l’Estimat Gà.·.  Léon Gambetta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l’Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. 

El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Aude, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l’armament de la Guardià Nacional i l’adopció de la bandera roja. 

Quan l’aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d’exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna Central del territori a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. S’adreçà a elles per agrair «d’apporter leur contribution au triomphe de la démocratie». Elles anaren al davant del moviment comunalista de Narbona, que el 24 de març de 1871 ocupà l’edifici de l’Ajuntament i es proclamà la Comuna. Ell s’encarregà d’organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L’endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d’alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l’estació ferroviària, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). «Le peuple voulant aller de l’avant, je ne reculais pas » déclara Émile Digeon à son procès. Au milieu de la confusion générale, il s’efforce d’établir un certain ordre et d’organiser la protection du camp retranché car il fut envisagé de soutenir un siège. C’est ainsi que les femmes entassèrent, au sommet des tours de la mairie, des poutres, des pierres destinées à être précipitées sur les agresseurs», segons ell.

« Des armes ! Des armes ! Tout citoyen libre a le droit d’en avoir comme seule sanction sérieuse, efficace, de ses droits. (…) Aujourd’hui, en présence des complots royalistes, un fonctionnaire qui refuserait d’armer le peuple ne saurait être considéré comme républicain. (…) Sachons arborer franchement, hardiment le drapeau de la révolution.» El Gà.·.Émile Digeon, des del 12 mars de 1871, havia fet crides des del Club de la Révolution de Narbona la insurrecció. «L’homme de tête et d’action qui fit défaut aux mouvements du Midi se trouva dans l’insurrection de Narbonne », escrigué Prosper-Olivier Lissagaray. El 24 març de 1871 proclamà des del balcó de l’ajuntament de Narbona «la Commune Centrale de l’arrondissement de Narbonne avec union à celle de Paris». 

El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i el Gà.·. Émile Stanislas Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l’aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d’adéu a la seva companya. Però els seus amics se’l portaren a la força abans de l’assalt de les tropes i l’amagaren en un lloc segur; no obstant això, l’1 d’abril es lliurà a l’enemic i fou empresonat a Narbona.

Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l’agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l’Audiència de l’Avairon. 

L’abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Avairon, Occitània) en espera de judici. L’esposa del Gà.·. Émile Digeon s’instal·là a aquesta ciutat per estar a prop del seu marit, acompanyada per Jules Guesde, aleshores periodista a Montpelhièr. Ella organitzà la seva defensa al procés, el qual finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor, afirmant que el Gà.·. Émile Digeon era un “home que tenia bon cor”. 

En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne

El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Bèsiers (Erau, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. 

Després d’intentar crear a Bèsiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d’organitzar, amb el suport de republicans de l’Estat espanyol, un aixecament a Occitània. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d’armes que havien de ser desembarcades al port de La Novèla (Erau, Occitània), a tocar la costa del Rosselló, per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el socialista blanquista i Estimat Gà.·. Émile François Désiré Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna de París en 1971 havia deixat sense forces el moviment insurgent.

Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité.

Amb l’exemple de la proclamació de la República Espanyola el febrer de 1873, propagant que a l’Espanya republicana hi havia més llibertats que a França. Inspirant-se en la situació republicana espanyola del moment elaborà un projecte de constitució d’una «república comunal-federativa» per a l’Estat francès, i, pel mateix temps, amb l’anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). 

En 1876 retornà definitivament a l’hexàgon francès. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. Ambdues esposes mantenien bones relacions personals.  

En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. Ell restà fins 1885, consagrat plenament a la política, a París i més tard a Puteaux (Alts del Sena, Illa de França).

El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L’Émancipation Sociale, sota el patrocini de l’Estimat Gà.·. Louis Auguste Blanqui.  

Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Aude, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París.

El 30 d’octubre de 1881 redactà i publicà l’opuscle Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres.

En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. 

En aquesta època mantingué una estreta amistat amb l’Estimada Gna.·. Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de l’hexàgon francès, participant en la redacció d’algunes de les seves obres i esdevenint el seu confident a partir de l’empresonament de 1883. La Gna.·. Michel jugà un paper molt important en l’evolució del Gà.·. Digeon vers l’anarquisme social. La Gna.·. Louise Michel escriu: « Brave Digeon! Il avait vu tant de choses qu’au retour de Calédonie nous l’avons retrouvé anarchiste, de révolutionnaire autoritaire qu’il avait été, sa grande intégrité lui montrant le pouvoir comme la source de tous les crimes entassés contre les peuples

També va fer amistat amb el Gà.·. Louis Auguste Blanqui, l’Estimat Gà.·. Louis Jean Joseph Charles Blanc, l’Estimat Gà.·. Benoît Malon i  l’Estimat Gà.·. Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l’amistat amb Jules Guesde.

Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l’establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. En aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual».

En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de l’Hexàgon predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale

L’agost de 1882 creà, amb la Gna.·. Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però no reeixí.

En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’Anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). 

També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l’armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d’Empleats del Tèxtil.

Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s’implicà, amb la Gna.·. Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. 

Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts la Gna.·. Louise Michel i Émile Pouget, entre d’altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d’agost pel Tribunal d’Apel·lació. 

El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté

El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de la Gna.·. Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes.

En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Parisdevant les anarchistes.

Amb la salut molt deteriorada, l’octubre de 1885 va ser ingressat a l’HospitalLariboisière de París i sense recursos econòmics hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic del seu germà Fernand i de la seva ex esposa.

A finals de 1885, el seu germà Fernand Digeon, metge a Limós, vingué al seu socors i va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes (Aude, Occitània) on visqué els últims anys de la seva vida aïllat i malalt, on el Gà.·. Benoît Malon el visità una vegada. 

El Gà.·. Émile Stanislas Digeon va morir el 24 de març de 1894 –aniversari de la Comuna de Narbona– a Trebes i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. Segon les seves últimes voluntats, el seu cos fou recobert de calç viva i es va llegir el seu testament polític, que va ser una professió de feu anarquista. 

En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d’Émilie Stanislas Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon».

ObresLa Vérité sur les événements de Narbonne…, Rodez, 1871. Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle, París, 1882, 35 p. (Bibl. Nat. 8° Lb 57/8 159). Propos révolutionnaires, París, 1884, 24 p. (8° Lb 57/8 657 et 8 657 A). Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille, París, 1884, 8 p. (8° Lb 39/11 333). Collaborateur occasionnel du Cri du Peuple, deuxième série, 23 octobre 1883-10 février 1889.

En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L’itinéraire singulier d’un communard i en 2010 les memòries d’Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

La seva esposa Hélène, que es feia dir viuda de Digeon, va morir a Palma el 23 de maig de 1896.

Bibliografia: https://maitron.fr/spip.php?article24608, notícia DIGEONÉmile, Stanislas par Paul Tirand, versió actualitzada el 18 de febrer de 2009, darrera modificació el 23 de gener de 2019. Anarcoefemèrides (7 de desembre). Arch. Dép. Aude, 5 M 51 et 21 M 51 (ancien 21 M 40), qui contient des procès-verbaux de gendarmerie. La Fraternité, collection de 1870 à 1885 (Arch. Dép. Aude). Compte rendu sténographique du procès (des insurgés de la Commune de Narbonne) devant les assises de l’Aveyron, s. l. n. d. Rapport fait au nom de la commission d’enquête sur les actes du gouvernement de la défense nationale (sous-commission du Sud-Ouest). Annexe au procès-verbal de la séance du 22 décembre 1872, Imprimerie de l’Assemblée nationale, Versailles, 1872. Prosper Nègre, Une Voix de prison. Relation de huit jours de tumulte à Narbonne, en mars 1871. Transportation et déportation à Rodez des inculpés en cette affaire. Acte d’accusation. Jugement. S.l.n.d. H. Féraud, Histoire de la Commune de Narbonne, Châteauroux, s.d., in-12, 70 pp. P. Reynaud, Biographie des représentants de l’Aude (sans indication d’éditeur). Certains éléments de cette biographie nous ont été communiqués par M. Urbain Gibert.  Les Audois, Dictionnaire biographique, sous la direction de Rémy Cazals et Daniel Fabre, Carcassonne, 1990. Paul Tirand, Émile Digeon 1822-1894. L’itinéraire singulier d’un communard, L’Harmattan, 2006, 240 p. Dans cet ouvrage on trouve la bibliographie complète et la liste des diverses sources.

     

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX). Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX)

Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó), en una família d’origen magribina, el propagandista anarquista i anarcosindicalista, també francmaçó, l’Estimat Gà.·. –establert a Barcelona fins al seu exili en 1939– José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito.

Emigrà a Barcelona, on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic anarquista Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. 

En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca».

Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s’edità a València (l’Horta de València, País Valencià) a causa de la repressió governamental. 

L’agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l’atemptat mortal contra l’exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Maestrat, Terol, Aragó), però retornà clandestinament a València.

El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys –Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza–, inculpat de l’atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d’haver malversat fons de la CNT.

L’any 1926 s’inicià en la Francmaçoneria. Hi ha una fitxa com a francmaçó (anys 1940 i 1963) al franquista Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 28 de març de 1944, pàgina 1239, va publicar per ordre de l’11 de març de 1944, donada a Madrid, la sentència en rebel·lia contra seva, del 7 de març de 1944, del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme Núm. 2, a partir de la causa del sumari 310/43, dictant la sentència condemnatòria “com autor d’un delicte de Maçoneria, amb l’afegitó de circumstàncies que agreugen la seva responsabilitat civil, la pena de vint anys i un dia de reclusió major, i accessòries d’interdicció civil, i inhabilitació absoluta perpètua per l’exercici de qualsevol càrrec de l’Estat, Corporacions públiques o oficials, Entitats subvencionades i Empreses concessionàries, Gerències i Consells d‘Administració d’Empreses privades, així com càrrecs de confiança, comandament i direcció d’aquestes, separant-lo definitivament d’aquests càrrecs.”     

Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves.

Els companys el coneixien per Joselito, per les seves aficions taurines.

Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia.

Quan el cop militar franquista el juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Protectorat espanyol Marroc per entrebancar la reraguarda franquista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d’Acció Marroquí establert a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa romanda). 

Més tard entrà a formar part del Servei d’Informació del Departament de Guerra.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l‘exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. Exiliat a l’hexàgon francès,  l’11 de gener de 1940, amb 42 anys, desembarcà del vaixell Cuba a Santo Domingo (República Dominicana) en un viatge amb la seva companya, Julia Justo Sala, gràcies a contactes maçònics a l’Estat francès, i el 26 de febrer demanà el permís de residència a Ciutat Trujillo, per acabar establint-se a Mèxic.

A Mèxic es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic i Estimat Gà.·. Joan García Oliver i de la seva «Nova FAI».

En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l’Interior col·laboracionista amb el Govern de la República Espanyola en l’Exili. 

L’11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al Teatro Arbeu de la ciutat de Mèxic DF. En aquest míting Joaquín Cortés Olivares representà la CNT; Indalecio Prieto Tuero, per l’Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán, per la Unió General de Treballadors (UGT).

En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l’Interior. 

En 1956 va ser nomenat vocal de l’Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d’aquesta organització, la qual va fer costat l’estratègia cincpuntista. Doncs, després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la CNT, a començament dels anys seixanta trencà amb la CNT reunificada i el 21 de gener de 1966 cofundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat pel Gà.·. José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les antigues posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cinc-puntistes portades a terme a l’Espanya franquista entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») del franquisme. Es pot afirmar que aquest pacte dels Cinc-punts de gran part del cenetisme Interior –oposat majoritàriament per l’Exili en les seves diverses expressions llibertàries així com els nous grups anarquistes, com a Catalunya Negro & Rojo— i la seva estratègia de contesa enfront les naixents Comissions Obreres (CCOO) en les eleccions sindicals verticalistes –comptant els cinc-puntistes amb el suport del franquisme en el marc de la guerra freda interimperialista i el combat franquista contra el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) dins l’aparell del «Sindicat Vertical» de la Dictadura– comportà un desprestigi entre els obrers immigrants a Madrid i a Catalunya, que en 1976, quan es reorganitzà la CNT a l’Interior, majoritàriament no van voler saber res amb l’anarcosindicalisme reorganitzat i s’afiliaren en massa al stalinisme sindical de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta desfeta anarcosindicalista es va reorientar, després de l’estiu llibertari de 1977 i la posterior desintegració cenetista a causa dels cants de sirena del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de 1982, gràcies a l’organització anarcosindicalista de la vaga general inclusiva a Catalunya contra la repressió de l’Estat capitalista espanyol el 3 d’octubre de 2017, especialment amb la convocatòria de Confederació General del Treball de Catalunya (CGT) i de la CNT Catalunya i Balears, que pel fet de paralitzar totalment la Comunitat Autonòmica de Catalunya durant 24 hores va portar a una contundent reacció de la monarquia borbònica, hereva del general Franco, amb una intervenció televisiva extremista del rei Felip VI, a les 9 del vespre d’aquell dimarts de vaga política i social massiva, després de l’èxit del referèndum d’autodeterminació del poble català l’1 d’octubre, on la gent votà per una república catalana democràtica social de dret.

El Gà.·. José Margelí Naudín va morir el 27 d’abril de 1969 a la ciutat de Mèxic DF (Mèxic).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVIII). Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XVIII)

Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz

El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Málaga, Andalusia) el mestre, professor, periodista, francmaçó, destacat membre de la secció mexicana de Lions Clubs Internationali, militant anarquista i anarcosindicalista Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz. Durant la Guerra Civil es vinculà estretament en activitats militants al País Valencià, on residí.

Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime.

Estudià magisteri a l’Escola Normal de València (l’Horta de València, País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Vega de Granada, Andalusia) i es doctorà a Madrid (Castella la Nova).

Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb el seu pare va fer mítings.

En aquest any també participà força en l’Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l’Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps.

En 1932 va fer un míting a València.

En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquesta època dirigí l’escola per als ferroviaris d’Algeciras (Campo de Gibraltar, Cadis, Andalusia).

En el Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa (Saragossa, Aragó) s’enfrontà políticament amb el seu pare i per aquestes dates va fer un míting al Cinema Ideal d’Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres.

Durant la revolució de l’estiu de 1936 fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT-AIT.

En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos.

L’octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l’Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià).

El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la República Espanyola.

En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT-AIT en el Comitè Nacional d’Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.

També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (Illa de França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l’informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla (en àrab مليلة, Malila, o, en la pronunciació actual i local, Mlila; en amazic Tamlilt, Rif) del qual va ser testimoni.

En el decurs de la Retirada republicana de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental

El 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de  la  República Espanyola en l’Exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d’octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual.

Entre 1966 i 1969 dirigí el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT-AIT.

A Cuernavaca (Morelos, Mèxic) fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l’Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l’Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici–.

A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época Vértice, entre d’altres.

També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d’Associacions de Periodistes, presidí l’Associació d’Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l’Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d’Honor Nacional mexicana i rector de l’Institut Benito Juárez de Mèxic.

Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat «Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del «Club de Leones» (secció mexicana de Lions Clubs International).

En 1998 es creà l’Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz».

Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad IbéricaFragua SocialLiberación de AlicanteMi RevistaNosotrosSenyeraSolidaridad Obrera, i altres publicacions.

És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), GlosarioLa rama rota i altres.

El Gà.·. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca.

Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio.

Documentació orgànica seva es troba dipositada a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam.

   

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII). Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII)

Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

El 29 juliol 1875 neix a (Torrecilla en Cameros (La Rioja Media, Rioja) l’advocat, periodista, escriptor, francmaçó, polític republicà federal, defensor d’un anarquisme científic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) Estimat Gà.·. Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d’Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Logroño (Comarca de Logroño, la Rioja) i ja començà a tenir aficions literàries.

Es va traslladar a Saragossa (Aragó), on va estudiar Dret i Medicina.

Admirador de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF).

En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina.

Es va instal·lar a Madrid (Castella la Nova), amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos.

Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid, Castella laNova), hi va conèixer la seva futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent. D’aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació. Després d’això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d’exercir l’advocacia, la literatura i el periodisme.

El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l’impost de consums. En aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico.

El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l’aniversari de la mort del Gà.·. Francesc Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista i Estimat Gà.·. Pedro Vallina Martínez.

Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes.

En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza.

El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d’unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos.

El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola.

Perseguit, va haver de fugir a l’hexàgon francès, on visqué exiliat amb l’ajuda de l’Estimat Gà.·. Nicolás Estévanez Murphy, ex ministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos- Amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa.

Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d’abril de 1905 s’enfonsà un dipòsit al Canal d’Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument.

Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d’interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería).

Paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l’obra de Rabelais –per l’edició de 1910 el Govern francès li concedí la Legió d’Honor–.

En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa.

El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens Pérez, el cèlebre director d’El Motín, a qui exculpava de l’ajuda prestada a l’Estimat Gà.·. Mateo Morral Roca en l’intent de magnicidi a Madrid contra el rei Alfonso XIII i defensava la tesi de l’«anarquisme científic». El llibret fou segrestat i el Gà.·. Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model de Madrid, on va conèixer l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d’un delicte d’impremta i s’integrà en l’Associació Lliure d’Advocats.

En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny–.

Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi.

També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina.

En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla.

Juntament amb Eduardo Zamacois y Quintana i Ernesto Bark (Ernst von Bark Schultz), ambdós lliurepensadors també relacionats amb ambients maçònics de Madrid, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna».

El 10 d’abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Comarca Metropolitana de Jaén, Jaén, Andalucia), però no va sortir elegit.

Després va integrar-se en la redacció d’El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea.

Arran de les vagues de Xixón (Xixón, Astúries) de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, l’Estima Gà.·. Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d’atemptar contra els patrons.

Després dels Fets de Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) –moviment vaguístic social anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d’anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Xato de Cullera), la condemna a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial.

En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre.

En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d’aquesta central sindical va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luís Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll i altres.

En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d’atacs contra els cacics.

El juliol d’aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l’home».

També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana esquerrana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid.

Instal·lat a Madrid, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad.

En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (Rioja Media, Comarca de Logroño, La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad.

En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics.

Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista.

En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La LibertadLa RepúblicaEl Rumor Público i altres periòdics.

En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor d’anarquistes que executaren al president Dato: Pere Mateu Cusidó, Lluís Nicolau Fort i Llúcia Fors Felip.

En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de BotaratoffMatapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia.

Com a misser va defensar l’Estimat Gà.·. García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l’abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa (Bages).

En 1923 va publicar l’edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais.

En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial.

El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Valeriano Weyler i Nicolau, Francisco Aguilera i Egea i Domingo Batet Mestres van intentar un cop d’Estat contra Primo de Rivera per «restaurar l’ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model de Madrid.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades.

En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó.

En 1929 va col·laborar en l’editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions.

En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d’intent d’execució del general Primo de Rivera.

En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Uviéu (Astúries) i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo.

En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l’Aliança d’Esquerres i criticà durament les deportacions d’anarquistes (Bunaventura Durruti Dumange, els germans Ascaso Abadías i altres militants llibertaris) a Bata (Litoral, Guinea Ecuatorial).

En 1933, arran de la matança policial de Casas Viejas (Benalup, Cadis, La Janda, Andalusia) el gener d’aquell any, va mantenir un important debat parlamentari amb el Gà.·. Manuel Azaña Díaz (iniciat a la Francmaçoneria el dia 5 de març de 1932).

Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès pro presos,

Sembla que e gener de 1912 es va iniciar a la Franc maçoneria, amb el nom simbòlic d’Alcibíades, Va pertànyer a la Resp.·. Lògia «La Catoniana», a l’Or.·. de Madrid, del Gran Orient Espanyol (G.·. O.·, E.·.). que va aplegar algunes personalitats, com ara a més del Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán, el polític i Estimat Gà.·. Marcel·lí Domingo Sanjuán (Tarragona (Tarragonès), 26 abril 1884​ – Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), 2 març 1939), que fou diverses vegades ministre durant els governs de la Segona República, havent-s’hi iniciat en aquest Taller el 14 de març de 1914 i donat de baixa l’octubre de 1915 per manca d’assistència i no pagar la quota; també l’Estimat Gà.·. Pedro Rico López (Madrid, 7 agost 1888 – Ais de Provença (Boques del Roine, Provença, Occitània, 1957), que fou alcalde de Madrid (15 abril 1931- 6 octubre 1934 i 20 febrero – 6 de novembre 1936), però va ser el Gà.·. Emilio González Linera la persona que indiscutiblement impregnà forma al Taller amb la seva incansable labor maçònica.

El Gà.·.  Eduardo Barriobero y Herrán va assolir els càrrecs de Vice-gran Mestre i Gran Mestre Interí del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.). Va abandonar aquesta Obediència a causa la certa politització.

El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem de la República Espanyola, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal, però el nomenament mai no va ser efectiu ja que va esclatar el cop d’Estat de Franco i Barriobero participà activament en la resistència obrera i popular de Madrid.

L’agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat.

El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d’un muntatge polític contra els moviment llibertari, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona.

En 1938 va emmalaltí d’hepatitis, d’icterícia i d’hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model de Barcelona, en una clara maniobra de venjança per part del president Gà.·. Manuel Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l’hospital va patir un intent de segrest i d’assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat falsament d’evasió de capitals.

Va obtenir la llibertat just quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a l’exili francès.

Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat.

El Gà.·. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d’«hemorràgia interna» el 10 de febrer–.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI) Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI)

Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

El Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro), professor de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, del que fou secretari durant la Guerra Civil i regidor del Consell Municipal gironí per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), havia nascut a la ciutat de Girona (Gironès) en 1883 i s’inicià en la Francmaçoneria el 8 de març de 1932 a la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, que a partir d’un Resp.·. Triangle a la fi de l’any 1931, en 1932 va creixer de manera suficient per esdevenir Resp.·. Lògia.   

El 3 de febrer de 1934 la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, canvia d’Obediència, passant a treballar sota els auspicis de la Gran Lògia Regional del Nord-est del Gran Orient Espanyol (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.-G.·.O.·.E.·.). En la Tinguda de canvi d’Obediència d’aquell dia hi participa el Gà.·. Carles Gómez Soler.

A la primavera de 1936 consta al quadre lògic del Taller com a Mestre Maçó.

Bibliografia: Josep Clara, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès, Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 101-104 i 108-109.