Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXI) Estimat G.·.  Pierre Robert Piller (Gaston Leval)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXI)

Estimat G.·.  Pierre Robert Piller (Gaston Leval)

El 20 d’octubre de 1895 neix a la ciutat aleshores obrera de Saint-Denis (Seine-Saint-Denis, Illa de França) el destacat militant anarquista, anarcosindicalista, pensador, historiador llibertari i conferenciant francmaçó, que arribà al 30è en Alts Graus, l’Estimat Gà.·. Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, amb una extensa militància anarquista als Països Catalans. Fill considerat legalment com no legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París (Illa de França) de protesta contra l’afusellament de l’Estimat Gà.·. Fransec Ferrer i Guàrdia (Gà.·. iniciat l’any 1884 a Resp.·. L.·. La Verdad, a l’Or.·. de Barcelona)–, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari, publicant als 18 anys el seu primer article, que fou a Le Libertaire–.

Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è Regiment d’Infanteria de Rouen (Rouen, Sena Maríti, Normandaia), el 10 de  febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l’ordre de mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur), amb el nom de Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a Saragossa (Saragossa, Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià) col·labora amb l’Estimat Gà.·. Eusebi Carbó i Carbó en tasques llibertàries i cenetistes.

En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.

El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de la delegació cenetista, amb Hilari Arlandís, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin, Joaquín Maurín i Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) del 3 a 19 juliol d’aquell any. També al III Congrés de la Tercera Internacional celbrat igualment a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats. La delegació de la CNT es pronunciarà posteriorment per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. De tornada fou detingut a Berlín (Ciutat – Estat de Berlín, Prússia, Alemanya) i expulsat junt a al Gà.·. Andreu Nin i Hilario Arlandís.

En tornar de Rússia i Alemanya, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla en Acción Libertaria, i com a mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a A Coruña (la Corunya, la Corunya, Galícia).

En 1924, després que cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923 clausurés l’escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe, Argentina) en 1927, mentre el Gà.·. Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu per la premsa revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de Benito Gómez, de Silvio Agreste o de Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya, ja com a influent teòric de l’anarquisme social, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936 Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés la CNT-AIT celebrat a Saragossa.

Quan esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Espanyola, va viatjar amb David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la CNT-FAI.

Membre del grup Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de col·lectivitats industrials i agràries llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució proletària a la Península.

En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló), utilitzant el pseudònim de Max Stephan, reprèn la seva antiga col·laboració amb Le Libertaire i al periòdic de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.

Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat al periòdic SIA per la seva companya.

El juny de 1939,el periòdic La Révolution Prolétarienne creà el Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i Henri Poulaille.

Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marselha; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó en el palau de l’abadia de Clairvaux, a Ville-sous-la-Ferté (Aube, Champagne-Ardenne, Gran Est), quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als Restaurants Comunitaris organitzat pel Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per a militar en la Federació Anarquista (FA), però, encara considerat un insubmís, havia participat en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança de del temps de Guerra Civil CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la francesa Confederació General del Treball.

Després del Congrés de la FA celebrat a Dijon (Costa d’Or, Borgonya-Franc Comtat), el setembre de 1946, es converteix en un pilar del periòdic Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951–.

Es guanyava la vida com a corrector d’impremta, i admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de 1952. Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Genève, Romandia, Arpitània, Suïssa) en 1954, a l’Oficina Internacional del Treball (OIT).

Va ser exclòs de la FA en 1958. Aleshores la FA defensava un «3er front revolucionari» (ni USA, ni URSS), mentre que el Gà.·. Gaston Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de la URSS.

El Gà.·. Gaston Leval col·laborà als periòdics Contre-courant, de Louis Louvet, i  Défense de l’Homme, de Louis Lecoin.

Hostil a la Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí  els anys 1954-1955 a la nova FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva companya Marguerite, i més tard per Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres. Definí el pensament de l’Humanisme Llibertari així: “Per Humanisme Llibertari entenem un pensament viu i una activitat pràctica per a la creació d’una civilització nova. No es tracta d’una vaga filosofia al marge dels problemes concrets que hi ha en la vida social i en l’evolució de la Humanitat. Es tracta, ben cert, d’instaurar la igualtat econòmica, així com aconseguir que la nostra espècie gaudeix del major benestar possible i de dignitat gràcies a una ètica que permeti reconstruir la societat PER i PER A l’ésser humà. El combat que nosaltres lliurem és al mateix temps de caire social, intel·lectual i materialment constructiu, dirigit a l’immediat i a un llunys avenir.”

Durant les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els debats universitaris, especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, a París, defensant posicions llibertàries considerades aleshores com a «possibilistes» i que no van encaixar en marc social revolucionari del moment (el Gà.·. Gaston Leval aleshores considerava impossible una revolució social de caire considerat violent i defensava la necessitat de crear contra-institucions populars tot preparant una alternativa gradual al Mercat capitalista i a l’Etat).

Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol.

Ideològicament, en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista intransigent i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc del «voluntarisme» de l’Estimat Gà.·. E. Malatesta, rebutjant en un anàlisi a Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.

Segons l’Estimat Gà.·. Léo Campion, a Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, 1978, pp. 126-127) el Gà.·. Gaston Leval pertanyia a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union, del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Or.·. de París, de la que a partir de 1959 en fou l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è (Alts Graus), donà nombroses conferències igual en diverses Resp.·. Lògies, Capítols i Consells Filosòfics, com també a la Sorbonne.

Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas i altres. 

És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l’État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L’indispensable révolution (1948), Le communisme. L’Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l’Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d’ethique moderne (1961), L’enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L’humanisme libertaire (1967), L’Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano) i altres. 

A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max StephanSilvio AgresteJosé BenitoBenito GómezFelipe MontblancNicasio CasanovaJosep Venutti

El Gà.·. Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França). Fou inhumat al cementiri de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15 d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot unes delegacions llibertàries vingudes expressament del Principat de Catalunya i altres llocs de la Península.

Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam (Holanda).

Fons: Arch. Nat. F7/13053, Archives Jean Maitron (IFHS). «Souvenirs d’un ouvrier. Veille de mobilisation», Le Monde del 9 de juliol de 1932 (reed. in Gavroche de març i maig de 1997). La Révolution prolétarienne du 25 juin 1939. Témoignage d’André Bösiger et lettre de Pio Turroni à Giovanna Caleffi, 29 juillet 1954. Léo Campion, Les Anarchistes dans la Franc-maçonnerie, ou les maillons libertaires de la chaîne d’union, Culture et Liberté, 1969 (primera edició). Yves Blondeau, Le Syndicat des correcteurs de Paris et de la région parisienne (1881-1973), supplément au Bulletin des correcteurs n°99, 1973. Jean Maitron, Le Mouvement anarchiste en France, Gallimard, 1975. Témoignage de Gaston Leval dans Fred Kupferman, Au pays des soviets: le voyage français en Union soviétique (1917-1939), Gallimard-Julliard, 1979. Roger Hagnauer, «Gaston Leval», La Révolution prolétarienne de mai 1978. Le Monde, 14 d’abril de 1978. Civilisation libertaire, avril, mai et juillet 1978. René Bianco, «Un siècle de presse anarchiste…». F. Iglesias, introduction à L’État dans l’histoire, éd. du Monde libertaire, 1983. Georges Fontenis, Changer le monde, Alternative Libertaire, 2008. Notes de Marianne Enckell. Anarcoefemèrides [20 d’octubre]. https://maitron.fr/spip.php?article154031, notice LEVAL Gaston [Pierre, Robert Piller, dit] [Dictionnaire des anarchistes] par Jean Maitron, notice revue par Rolf Dupuy et Guillaume Davranche, version mise en ligne le 12 mars 2014, dernière modification le 30 décembre 2019.

Affiche texte, CNT FAI Barcelone, Conférence de Gaston Leval - Los ...

El Complot del Garraf

30 de maig: 95è aniversari del Complot del Garraf contra Alfons XIII i la Dictadura 

Tal dia com avui fa 95 anys del Complot del Garraf, una acció portada a terme per un grup clandestí de la resistència del separatisme català que havia de capgirar la història i sotragar els fonaments de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera

Avui fa 95 anys de  l’acció fallida contra el rei Alfonso XIII i tot el directori militar de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera que van intentar realitzar els membres d’un grup armat separatista (Esquadra de Barcelona) de Bandera Negra (Santa Germandat CatalanaSub-Organitzacióde l’Organització Nacional d’Estat Català que conspirava junt amb la Societat d’Estudis Militars (grup independentista que volia crear un exèrcit català, provinent del partit Acció Catalana).

El 3 de maig de 1925 es constitueix oficialment la Sub-Organització Bandera Negra dins d’Estat Català que es reunirà als soterranis del Cafè Versalles, a la plaça de la Universitat núm. 5, a Barcelona. El director polític des de l’exili en serà Daniel Cardona. Continuant la mimesi amb l’experiència irlandesa, la branca militar independentista se subdivideix en dues organitzacions: Els Escamots (EC), que seran l’organització militar de masses, i la Secció d’Estudis Militars (SEM), provinent d’Acció Catalana, que es dedicarà a la formació de quadres de comandament. El director de l’escola militar (SEM) era el químic Miquel Àngel Baltà (cunyat de l’Estimat Gà.·. J. M. Batista i Roca) i propietari de la farmàcia que es troba situada a la intersecció de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de les Corts Catalanes). L’acadèmia de formació s’establí a l’enllaç del carrer de Còrsega amb Balmes sota la tapadora d’Academia de Preparación Técnico-comercial. En aquest centre, Baltà hi recopilà una nodrida biblioteca sobre una àmplia varietat de qüestions militars.

Tenia uns dotze membres dirigents i diversos voluntaris: el cap més visible era Marcel·lí Perelló i Domingo, juntament amb el Gà.·. Jaume Compte i Canelles (també militant del CADCI). En foren membres destacats: Miquel Badia i Capell, Daniel Cardona i Civit (cap a l’exterior), Ramon Xammar, Emili Granier Barrera, Jaume Julià, Joan Bertran i Deu i el Gà.·. Jaume Balius i Mir.

Tenia una estructura secreta fraternal d’arrel paramaçònica que facilitava l’acció clandestina independentista. El nom s’inspirava en la Germandat Republicana Irlandesa.  

Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), va planejar una acció mortal i regicidi col·locant uns explosius a la via del tren al Garraf. El grup tenia la intenció de fer volar el tren en què viatjaven el rei i els responsables de la Dictadura en el pas d’un túnel. D’antuvi, el pla era posar una bomba als túnels de la Mussara (Baix Camp) al pas del tren reial, però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona. La idea es va consolidar en els túnels del Garraf, a l’alçada de Sitges.

De manera autònoma, es constituí un nucli reduït d’acció armada (el Grup dels Set) integrat per Miquel Ferrer, Ramon Fabregat, Abelard Tona, Enric Fontbernat, Antoni Argelaguet, Ramon Saguer i un darrer activista de nom Borrell. Aquests 7 es reunien a la cafeteria l’Or del Rin, a la unió de la Gran Via amb la rambla de Catalunya, lloc habitual de trobada de policies i sectors espanyolistes, per aconseguir, d’aquesta manera, passar desapercebuts i no ser observats. A través d’Enric Fontbernat, l’organització clandestina Bandera Negra i el Grup dels Set es posaran en contacte per tal d’actuar conjuntament. Els integrants del grup acordarien el sabotatge del pas del tren que transportaria a Catalunya el rei Alfons XIII, al seu pas pel Garraf. Marcel·lí Perelló, responsable de l’oficina del carrer de Bertrellans, accepta l’ajuda del Grup dels Set i Bandera Negra, per la seva banda, en reclamarà la paternitat. En una reunió al local, Perelló, l’Estimat Gà.·. Miravitlles i Fontbernat localitzen el lloc idoni per col·locar l’artefacte, que serà entre l’estació del Garraf i la de Castelldefels. L’explosiu és dut de la botiga del Gà.·. Jaume Compte cap al local de Bertrellans, el 22 de maig.

El dia 23 de maig van intentar col·locar la bomba que la farien esclatar el dia i moment de pas del tren on aniria de viatge Alfons XIII (l’Estimat Gà.·. Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer i algun altre), però no portaven les eines adients per aixecar la grava de sota els rails i amagar l’artefacte. Guardaren la bomba darrere la vegetació i tornaren cap a Barcelona. El dia 24 no pogueren anar-hi perquè van perdre el tren. El dia 25 quan hi van arribar el túnel i les vies estaven ocupades per la Guardia Civil. Sense defallir van decidir executar el rei quan passegés a peu per la Rambla de Barcelona per anar al Liceu. L’escamot, armat amb pistoles i una bomba, no pogué realitzar el regicidi a causa de la forta vigilància policial. Ja que portaven l’explosiu ho van aprofitar per posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia abans havia ofert un ball en honor del rei borbó. El dia 29, sembla ser, que hi ha un altre intent, però no van poder llençar la bomba dins el cotxe reial, perquè el rei no va obrir la finestra. Malgrat la dissort encara els hi quedava la possibilitat de fer esclatar un explosiu dins el túnel del Garraf quan el rei tornés cap a Madrid. En arribar a l’estació de Garraf confongueren uns guàrdies civils de paisà per uns anarquistes amics i van ser enxampats. La policia tingué temps de retirar la bomba de quaranta tres quilos que havien posat dins el túnel per fer saltar el tren.

Arrel de tot plegat hi va haver la detenció de molts dels seu membres (*).

Les detencions van començar el dia 30 de maig i mitjançant tortures la policia (i els militars que van portar judicialment el cas) va anar obtenint noms de militants separatistes.

El 7 de juny de 1925 van ser detingudes les últimes persones acusades de pertànyer a l’organització armada Bandera Negra. Els detinguts també van ser acusats de posar un explosiu a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia 28 de maig havia ofert un ball en honor del rei borbó.

A principis de juny van començar a aparèixer pintades i cartells clandestins demanant la llibertat dels presos.

El 14 de juny del 1925 el F.C. Barcelona havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català. Inicialment l’autoritat governativa no va concedir el permís (l’ambient de la ciutat de Barcelona estava bastant agitat per les detencions i cal tenir en compte que un dels detinguts, Marcel·lí Perelló, havia estat jugador suplent del Barça l’any 1915)  i això va provocar que el dia del matx una gran quantitat d’aficionats i catalanistes es concentressin als voltants del camp de les Corts. Finalment concedida l’autorització prèvia, i abans de començar el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies al port de Barcelona) va interpretar els himnes monàrquics espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic. L’autoritat governativa, enfurida per l’incident, no trigà a reaccionar contra el club i en represàlia pels fets, el camp de les Corts fou clausurat per a una durada de sis mesos (del 24 de juny al 17 de desembre).

El juliol del 1925 foren duts a judici el Gà.·. Jaume Compte i Canelles, Marcel·lí Perelló i Domingo, Jaume Julià, Miquel Badia i Capell, Deogràcies Civit i Vallverdú, Francesc Ferrer i Torrents, J. Garriga, Emili Granier Barrera, Ramon Fabregat i Arrufat i Antoni Arguelaguet. Aquests tres darrers foren posats en llibertat sota fiança i van fugir. Els advocats defensors foren Josep Bordes i Gebhart, Santiago de Riba i d’Espanya, Rafael Closas i Cendra, Joan Moles i Ormella, Antoni Sansalvador i Castells, Ferran de Sagarra i de Siscar, Candi Cervera i Joaquim Degollada i Capdaigua. El procediment judicial restà en mans de militars, que foren acusats de no respectar el procediment legal, de torturar els detinguts i d’irregularitats i contradiccions en el sumari. Finalment, el Gà.·. Jaume Compte fou condemnat a la pena de mort per garrot vil, pena que li fou commutada, juntament amb Perelló, Julià i Garriga per la de cadena perpètua (o 30 anys). Badia, Civit i Ferrer foren condemnats a 12 anys de privació de la llibertat.

5 anys més tard tots els presoners independentistes van ser indultats amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera (1930) i després d’una important campanya a favor de l’amnistia dels presos (es van recollir 20.000 signatures demanant la llibertat dels presos).

Quan els presos van ser alliberats van ser rebuts multitudinàriament  a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Entre els que anaren a rebre’ls hi havia  moltes de les persones que més s’havien mobilitzats per aconseguir la seva llibertat  (per exemple, l’escriptora i dibuixant Lola Anglada).  Dies després es van fer festes i aplecs per celebrar l’alliberament on algunes ‘padrines de presos’ van conèixer els presoners recentment alliberats.  Marcel·lí Perelló es va acabar casant  amb la seva ‘padrina‘ Edelmira Valls i tinguren dos fills i dues filles  (molts anys després una d’aquestes filles, Edelmira Perelló Valls, va ser ‘padrina‘ del pres polític Lluís Maria Xirinacs).

Bandera Negra fou una organització secreta d’acció directa nascuda a Barcelona a principis de 1925, dependent del partit Estat Català, dirigit des de l’exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La dama de Reus.

Els conjurats d’aquest grup clandestí signaren un document que més tard fou dipositat en una caixa forta en un banc americà. Entre els seus adherits hi figuraven en Daniel Cardona, Miquel Badia, Josep Badia, el Gà.·. Jaume Compte, l’Estimat Gà.·. Jaume Balius, Joan Bertran i Deu, Artur Cussó, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Salvador Garriga, Emili Granier-Barrera, Jaume Julià, Marcel.li Perelló, Ramon Xammar, Josep Papasseit i altres (**).

Aquest grup estava domiciliat a un centre excursionista anomenat Serra del Cadí, que tenia la seu al carrer Vertrallans de Barcelona, raó per la qual, en els medis catalanistes se’ls coneixia “pels de Vertrallans“.

Bandera Negra va arribar a tenir delegacions a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló), Besièrs (Erau, Occitània), a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona), a Buenos Aires (Argentina) i a diferents indrets de Catalunya, però es va dissoldre després de l’intent insurreccional català de Prats de Molló (Alts Vallespir, Vallespir), en 1926.

(*) Un cop a punt, l’equip que havia de fer la detonació és detingut per la policia al baixador de tren del passeig de Gràcia. A base de detencions i tortures s’arriben a empresonar uns 200 separatistes. El juliol del 1925 encara queden deu detinguts: el Gà.·. Jaume Compte, Marcel·lí Perelló, Jaume Julià, Miquel Badia, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Josep Garriga, Granier-Barrera, Ramon Fabregat i Antoni Argelaguet.

Un any després, Badia i Ferrer són enviats a la presó d’Alcalà d’Henares (Comarca Alcalà, Madrid, Castella la Nova). Més endavant, Badia és traslladat al penal d’Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova). Al Gà.·. Jaume Compte el dirigiren al penal de Dueso (Santoña, Trasmiera, Cantàbria). Civit, Julià i Garriga anaren a Sant Miquel dels Reis (Els Orriols, València, l’Horta de València, Païs Valencià). A Perelló i Granier, els deixaren a la Model de Barcelona.

Al cap de quatre anys, entre l’11 i el 26 d’abril de l’any 1930, surten tots els condemnats.

Francesc Macià ha desaprovat públicament aquest intent d’atemptat, Cardona no sols el beneí sinó que adoptà fins i tot per al seu grup el nom de Bandera Negra. S’escenificava d’aquesta manera el trencament definitiu entre els dos caps més importants del separatisme català d’aquests anys. Des d’aleshores, Cardona (Vibrant) es dedicarà a muntar els seus propis grups de militants afins entre els exiliats a Besièrs i Perpinyà, des d’on traurà al carrer el novembre de 1925 una segona època de la publicació Som!, ara subtitulada Fulla d’Avantguarda Catalana, en la qual, com calia esperar, sovintejaran les crítiques a Macià i els dirigents que el circumdaven.

A l’interior, el fracàs del anomenat Complot del Garraf havia provocat la desbandada general per lògica raó de seguretat militant dels grups organitzats d’Estat Català i, de fet, els escamots (EC) no es tornaran a reorganitzar fins dos anys més tard, gràcies al treball de Miquel Ferrer, Abelard Tona o Marc Aureli Vila i, sobretot, a partir de 1928, quan el doctor Aiguader recuperi la llibertat i torni a encapçalar el Directori clandestí de l’organització.

L’onada d’arrestos provocada pel Complot del Garraf no sols afectarà Estat Català, sinó tots els grups paramilitars catalanistes en general. Demostrant la permeabilitat de totes aquestes organitzacions i l’estreta relació i contacte entre elles, la repressió acabarà també amb grup d’Els Set i, segons sembla per casualitat, portarà la detenció el 17 d’agost de 1925 de Miquel A. Baltà. La dissolució de la SEM provocada per la detenció del seu director serà aviat coberta, sota iniciativa del Gà.·. Josep M. Batista i Roca, amb la formació d’altres grups armats clandestins com l’Organització Militar Catalana (ÒRMICA) o l’Organització Secreta 1640.

(**) Ara la definició de societats iniciàtiques compren també organitzacions paramaçòniques com el cas de Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), constituïda de manera secreta a l’Orient de Barcelona en 1925, cosa que obliga a que totes les persones que s’hi van incorporar els haguem de Considerar GG.·., ja que foren persones iniciades. També, moltes d’aquestes persones agermanades en 1925 en un moment o altre de la seva vida es van iniciar en la Francmaçoneria i la resta, les considerem també GG.·.   

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XX) Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XX)

Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Aude, Occitània) l’advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després socialista llibertari i anarquista l’Estimat Gà.·. Émile Stanislas Digeon, estretament vinculat a Palma (Mallorca, Illes Balears), on s’establí i es casà.

Fill d’una família burgesa i de juristes, el seu pare, l’Estimat Gà.·. Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, que a principis de 1820 lluità contra la Restauració. Mantingué contactes amb GG.·. italians refugiats, membres de la Carbonària.

Per decisió del prefecte, la Respectable Lògia a que pertanyia i de la que aleshores era Venerable Mestre l’Estimat Gà.·. Henri Joly –futur comissari de la República a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) en 1848– fou tancada i es van emprendre diligències contra els GG.·. . A causa de la persecució, en 1829 tota la família se’n anà de Limós i s’instal·là a Montpelhièr (Erau, Occitània), on el Gà.·. Stanislas Digeon muntà un despatx d’advocacia.

En 1830, arran de la caiguda de Charles X, Stanislas Digeon tenia alguna esperança de que França adquiriria un règim democràtic però aviat es va desil·lusionar i s’integrà en les files republicanes, mentre el seu fill Émile començà la carrera de dret a la Universitat de Montpellièr amb la intenció de ser també advocat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s’iniciava en el periodisme, deixant una mica de banda anar a la facultat.

Poc després de la revolució de juliol de 1830, l’advocat i Gà.·. Stanislas Deigeon obtingué la seva inscripció al Col·legi d’Advocats de Montpelhièr. No obstant, la família Digeon, al ser acomodada, va poder adquirir un vasta propietat prop de Carcassona (Aude, Occitània), cosa que els hi va permetre integrar-se al rang social local mentre que la instal·lació a la ciutat de Montpelhièr s’anava dispersant.

Quan la proclamació de la Segona República francesa el febrer de 1848, el Gà.·. Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpelhièr, en la que segons el Gà.·. Émile Digeon: «il verra la magistrature des monarchies balayées saluer la déesse coiffée du bonnet rouge et acclamer avec enthousiasme la République! Mais, quelques semaines après, il aura à défendre devant ces mêmes magistrats des républicains accusés d’avoir mis un bonnet phrygien! ». Stanislas es va situar al banc de la defensa per protestar contra les afectacions a la llibertat de premsa.

Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic republicà montpellerí Suffrage Universel.

Quan el cop d’Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpelhièr. Émile Digeon declarà: «Je sais que la cause de la démocratie est perdue, nous n’avons plus de ressources que dans la balle qui nous délivrera de ce monstre.», una referència a Louis Napoléon Bonaparte.

El 5 de febrer de 1852 van saber que la Comissió Mixta de l’Erau els

condemnava a la deportació a Algèria (الجزائر, al-Jazàïr, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer). «Ils furent d’autant plus impitoyables qu’ils avaient à effacer leurs hypocrites démonstrations républicaines de 1848 et qu’ils auraient voulu nous anéantir pour se rassurer contre la peur stupide qui les dominait», va escriure més tard el Gà.·. Émile Digeon.

El 24 de febrer van ser embarcats pare, fill i els altres condamnats al port de Seta (Erau,Occitània) cap al d’Alger (جزائر al-Jaza’ir, Dzayer, Alger, Algèria) i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar a Birkadem, a prop d’Alger i en la seva província. 

L’agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Lemdiya المدية, Medea, Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem.

Aleshores ambdós decidiren fugir d’Algèria i amb la complicitat d’alguns militars embarcaren a bord d’un iot a Alger i el 2 d’octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s’entrevistaren amb el governador de les Balears i es posaren sota la protecció del Govern espanyol. 

Mentre el seu pare retornà a Occitània en 1855, ell pasà quinze anys a l’illa de manera tranquil·la ja que s’integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. S’establí fins a 1868 a Palma i creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castras (Tarn, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Basile Canut Marty, nascut a né à Montferrand (Aude, Occitània). Destacada representant de l’alta societat mallorquina que va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. Basile Canut havia comandat la major  banca de les Balears, en la qual el Gà.·. Émile Digeon, en tant que mandatari de la seva esposa i del seus tres infants menors, assumí la gestió. Arrel d’un trobada amb l’Estimat Gà.·. Ferdinand de Lesseps, el Gà.·. Digeon publicà, en 1858. a un periòdic local un anunci per a trobar clients per la subscripció a les accions de la Cie Financière de Suez (as-Suwais, Suez, Egipte). 

L’agost de 1865, quan la ciutat de Palma va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l’illa i es consagrà a l’assistència als malalts. Després de l’epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l’emperador francès, rebutjà la Legió d’Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d’infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. 

En 1868, quan l’Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb la seva dona a l’hexàgon francès. Visqué entre París (Illa de França) i Senta Aulàsia (Aude, Occitània), on vivia la seva mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí.

En 1870, quan la proclamació de la Tercera República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l’Imperi Alemany.

En aquesta època, recorregué Occitània tot creant lligues i comitès republicans.

Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona el 31 de gener de 1871. 

A Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) es reuní amb l’Estimat Gà.·.  Léon Gambetta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l’Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. 

El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Aude, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l’armament de la Guardià Nacional i l’adopció de la bandera roja. 

Quan l’aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d’exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna Central del territori a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. S’adreçà a elles per agrair «d’apporter leur contribution au triomphe de la démocratie». Elles anaren al davant del moviment comunalista de Narbona, que el 24 de març de 1871 ocupà l’edifici de l’Ajuntament i es proclamà la Comuna. Ell s’encarregà d’organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L’endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d’alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l’estació ferroviària, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). «Le peuple voulant aller de l’avant, je ne reculais pas » déclara Émile Digeon à son procès. Au milieu de la confusion générale, il s’efforce d’établir un certain ordre et d’organiser la protection du camp retranché car il fut envisagé de soutenir un siège. C’est ainsi que les femmes entassèrent, au sommet des tours de la mairie, des poutres, des pierres destinées à être précipitées sur les agresseurs», segons ell.

« Des armes ! Des armes ! Tout citoyen libre a le droit d’en avoir comme seule sanction sérieuse, efficace, de ses droits. (…) Aujourd’hui, en présence des complots royalistes, un fonctionnaire qui refuserait d’armer le peuple ne saurait être considéré comme républicain. (…) Sachons arborer franchement, hardiment le drapeau de la révolution.» El Gà.·.Émile Digeon, des del 12 mars de 1871, havia fet crides des del Club de la Révolution de Narbona la insurrecció. «L’homme de tête et d’action qui fit défaut aux mouvements du Midi se trouva dans l’insurrection de Narbonne », escrigué Prosper-Olivier Lissagaray. El 24 març de 1871 proclamà des del balcó de l’ajuntament de Narbona «la Commune Centrale de l’arrondissement de Narbonne avec union à celle de Paris». 

El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i el Gà.·. Émile Stanislas Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l’aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d’adéu a la seva companya. Però els seus amics se’l portaren a la força abans de l’assalt de les tropes i l’amagaren en un lloc segur; no obstant això, l’1 d’abril es lliurà a l’enemic i fou empresonat a Narbona.

Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l’agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l’Audiència de l’Avairon. 

L’abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Avairon, Occitània) en espera de judici. L’esposa del Gà.·. Émile Digeon s’instal·là a aquesta ciutat per estar a prop del seu marit, acompanyada per Jules Guesde, aleshores periodista a Montpelhièr. Ella organitzà la seva defensa al procés, el qual finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor, afirmant que el Gà.·. Émile Digeon era un “home que tenia bon cor”. 

En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne

El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Bèsiers (Erau, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. 

Després d’intentar crear a Bèsiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d’organitzar, amb el suport de republicans de l’Estat espanyol, un aixecament a Occitània. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d’armes que havien de ser desembarcades al port de La Novèla (Erau, Occitània), a tocar la costa del Rosselló, per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el socialista blanquista i Estimat Gà.·. Émile François Désiré Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna de París en 1971 havia deixat sense forces el moviment insurgent.

Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité.

Amb l’exemple de la proclamació de la República Espanyola el febrer de 1873, propagant que a l’Espanya republicana hi havia més llibertats que a França. Inspirant-se en la situació republicana espanyola del moment elaborà un projecte de constitució d’una «república comunal-federativa» per a l’Estat francès, i, pel mateix temps, amb l’anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). 

En 1876 retornà definitivament a l’hexàgon francès. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. Ambdues esposes mantenien bones relacions personals.  

En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. Ell restà fins 1885, consagrat plenament a la política, a París i més tard a Puteaux (Alts del Sena, Illa de França).

El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L’Émancipation Sociale, sota el patrocini de l’Estimat Gà.·. Louis Auguste Blanqui.  

Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Aude, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París.

El 30 d’octubre de 1881 redactà i publicà l’opuscle Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres.

En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. 

En aquesta època mantingué una estreta amistat amb l’Estimada Gna.·. Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de l’hexàgon francès, participant en la redacció d’algunes de les seves obres i esdevenint el seu confident a partir de l’empresonament de 1883. La Gna.·. Michel jugà un paper molt important en l’evolució del Gà.·. Digeon vers l’anarquisme social. La Gna.·. Louise Michel escriu: « Brave Digeon! Il avait vu tant de choses qu’au retour de Calédonie nous l’avons retrouvé anarchiste, de révolutionnaire autoritaire qu’il avait été, sa grande intégrité lui montrant le pouvoir comme la source de tous les crimes entassés contre les peuples

També va fer amistat amb el Gà.·. Louis Auguste Blanqui, l’Estimat Gà.·. Louis Jean Joseph Charles Blanc, l’Estimat Gà.·. Benoît Malon i  l’Estimat Gà.·. Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l’amistat amb Jules Guesde.

Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l’establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. En aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual».

En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de l’Hexàgon predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale

L’agost de 1882 creà, amb la Gna.·. Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però no reeixí.

En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’Anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). 

També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l’armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d’Empleats del Tèxtil.

Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s’implicà, amb la Gna.·. Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. 

Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts la Gna.·. Louise Michel i Émile Pouget, entre d’altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d’agost pel Tribunal d’Apel·lació. 

El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté

El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de la Gna.·. Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes.

En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Parisdevant les anarchistes.

Amb la salut molt deteriorada, l’octubre de 1885 va ser ingressat a l’HospitalLariboisière de París i sense recursos econòmics hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic del seu germà Fernand i de la seva ex esposa.

A finals de 1885, el seu germà Fernand Digeon, metge a Limós, vingué al seu socors i va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes (Aude, Occitània) on visqué els últims anys de la seva vida aïllat i malalt, on el Gà.·. Benoît Malon el visità una vegada. 

El Gà.·. Émile Stanislas Digeon va morir el 24 de març de 1894 –aniversari de la Comuna de Narbona– a Trebes i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. Segon les seves últimes voluntats, el seu cos fou recobert de calç viva i es va llegir el seu testament polític, que va ser una professió de feu anarquista. 

En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d’Émilie Stanislas Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon».

ObresLa Vérité sur les événements de Narbonne…, Rodez, 1871. Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle, París, 1882, 35 p. (Bibl. Nat. 8° Lb 57/8 159). Propos révolutionnaires, París, 1884, 24 p. (8° Lb 57/8 657 et 8 657 A). Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille, París, 1884, 8 p. (8° Lb 39/11 333). Collaborateur occasionnel du Cri du Peuple, deuxième série, 23 octobre 1883-10 février 1889.

En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L’itinéraire singulier d’un communard i en 2010 les memòries d’Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

La seva esposa Hélène, que es feia dir viuda de Digeon, va morir a Palma el 23 de maig de 1896.

Bibliografia: https://maitron.fr/spip.php?article24608, notícia DIGEONÉmile, Stanislas par Paul Tirand, versió actualitzada el 18 de febrer de 2009, darrera modificació el 23 de gener de 2019. Anarcoefemèrides (7 de desembre). Arch. Dép. Aude, 5 M 51 et 21 M 51 (ancien 21 M 40), qui contient des procès-verbaux de gendarmerie. La Fraternité, collection de 1870 à 1885 (Arch. Dép. Aude). Compte rendu sténographique du procès (des insurgés de la Commune de Narbonne) devant les assises de l’Aveyron, s. l. n. d. Rapport fait au nom de la commission d’enquête sur les actes du gouvernement de la défense nationale (sous-commission du Sud-Ouest). Annexe au procès-verbal de la séance du 22 décembre 1872, Imprimerie de l’Assemblée nationale, Versailles, 1872. Prosper Nègre, Une Voix de prison. Relation de huit jours de tumulte à Narbonne, en mars 1871. Transportation et déportation à Rodez des inculpés en cette affaire. Acte d’accusation. Jugement. S.l.n.d. H. Féraud, Histoire de la Commune de Narbonne, Châteauroux, s.d., in-12, 70 pp. P. Reynaud, Biographie des représentants de l’Aude (sans indication d’éditeur). Certains éléments de cette biographie nous ont été communiqués par M. Urbain Gibert.  Les Audois, Dictionnaire biographique, sous la direction de Rémy Cazals et Daniel Fabre, Carcassonne, 1990. Paul Tirand, Émile Digeon 1822-1894. L’itinéraire singulier d’un communard, L’Harmattan, 2006, 240 p. Dans cet ouvrage on trouve la bibliographie complète et la liste des diverses sources.

digeon

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX) Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX)

Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó), en una família d’origen magribina, el propagandista anarquista i anarcosindicalista, també francmaçó, l’Estimat Gà.·. –establert a Barcelona fins al seu exili en 1939– José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito.

Emigrà a Barcelona, on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic anarquista Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. 

En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca».

Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s’edità a València (l’Horta de València, País Valencià) a causa de la repressió governamental. 

L’agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l’atemptat mortal contra l’exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Maestrat, Terol, Aragó), però retornà clandestinament a València.

El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys –Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza–, inculpat de l’atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d’haver malversat fons de la CNT.

L’any 1926 s’inicià en la Francmaçoneria. Hi ha una fitxa com a francmaçó (anys 1940 i 1963) al franquista Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 28 de març de 1944, pàgina 1239, va publicar per ordre de l’11 de març de 1944, donada a Madrid, la sentència en rebel·lia contra seva, del 7 de març de 1944, del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme Núm. 2, a partir de la causa del sumari 310/43, dictant la sentència condemnatòria “com autor d’un delicte de Maçoneria, amb l’afegitó de circumstàncies que agreugen la seva responsabilitat civil, la pena de vint anys i un dia de reclusió major, i accessòries d’interdicció civil, i inhabilitació absoluta perpètua per l’exercici de qualsevol càrrec de l’Estat, Corporacions públiques o oficials, Entitats subvencionades i Empreses concessionàries, Gerències i Consells d‘Administració d’Empreses privades, així com càrrecs de confiança, comandament i direcció d’aquestes, separant-lo definitivament d’aquests càrrecs.”     

Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves.

Els companys el coneixien per Joselito, per les seves aficions taurines.

Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia.

Quan el cop militar franquista el juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Protectorat espanyol Marroc per entrebancar la reraguarda franquista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d’Acció Marroquí establert a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa romanda). 

Més tard entrà a formar part del Servei d’Informació del Departament de Guerra.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l‘exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. Exiliat a l’hexàgon francès,  l’11 de gener de 1940, amb 42 anys, desembarcà del vaixell Cuba a Santo Domingo (República Dominicana) en un viatge amb la seva companya, Julia Justo Sala, gràcies a contactes maçònics a l’Estat francès, i el 26 de febrer demanà el permís de residència a Ciutat Trujillo, per acabar establint-se a Mèxic.

A Mèxic es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic i Estimat Gà.·. Joan García Oliver i de la seva «Nova FAI».

En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l’Interior col·laboracionista amb el Govern de la República Espanyola en l’Exili. 

L’11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al Teatro Arbeu de la ciutat de Mèxic DF. En aquest míting Joaquín Cortés Olivares representà la CNT; Indalecio Prieto Tuero, per l’Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán, per la Unió General de Treballadors (UGT).

En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l’Interior. 

En 1956 va ser nomenat vocal de l’Agrupacióde Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d’aquesta organització, la qual va fer costat l’estratègia cincpuntista. Doncs, després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la CNT, a començament dels anys seixanta trencà amb la CNT reunificada i el 21 de gener de 1966 cofundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat pel Gà.·. José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les antigues posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cinc-puntistes portades a terme a l’Espanya franquista entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») del franquisme. Es pot afirmar que aquest pacte dels Cinc-punts de gran part del cenetisme Interior –oposat majoritàriament per l’Exili en les seves diverses expressions llibertàries així com els nous grups anarquistes, com a Catalunya Negro & Rojo— i la seva estratègia de contesa enfront les naixents Comissions Obreres (CCOO) en les eleccions sindicals verticalistes –comptant els cinc-puntistes amb el suport del franquisme en el marc de la guerra freda interimperialista i el combat franquista contra el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) dins l’aparell del «Sindicat Vertical» de la Dictadura– comportà un desprestigi entre els obrers immigrants a Madrid i a Catalunya, que en 1976, quan es reorganitzà la CNT a l’Interior, majoritàriament no van voler saber res amb l’anarcosindicalisme reorganitzat i s’afiliaren en massa al stalinisme sindical de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta desfeta anarcosindicalista es va reorientar, després de l’estiu llibertari de 1977 i la posterior desintegració cenetista a causa dels cants de sirena del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de 1982, gràcies a l’organització anarcosindicalista de la vaga general inclusiva a Catalunya contra la repressió de l’Estat capitalista espanyol el 3 d’octubre de 2017, especialment amb la convocatòria de Confederació General del Treball de Catalunya (CGT) i de la CNT Catalunya i Balears, que pel fet de paralitzar totalment la Comunitat Autonòmica de Catalunya durant 24 hores va portar a una contundent reacció de la monarquia borbònica, hereva del general Franco, amb una intervenció televisiva extremista del rei Felip VI, a les 9 del vespre d’aquell dimarts de vaga política i social massiva, després de l’èxit del referèndum d’autodeterminació del poble català l’1 d’octubre, on la gent votà per una república catalana democràtica social de dret.

El Gà.·. José Margelí Naudín va morir el 27 d’abril de 1969 a la ciutat de Mèxic DF (Mèxic).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVIII) Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz

El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Málaga, Andalusia) el mestre, professor, periodista, francmaçó, destacat membre de la secció mexicana de Lions Clubs Internationali, militant anarquista i anarcosindicalista Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz. Durant la Guerra Civil es vinculà estretament en activitats militants al País Valencià, on residí.

Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime.

Estudià magisteri a l’Escola Normal de València (l’Horta de València, País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Vega de Granada, Andalusia) i es doctorà a Madrid (Castella la Nova).

Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb el seu pare va fer mítings.

En aquest any també participà força en l’AteneuLlibertari de Mislata, fou mestre de l’Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps.

En 1932 va fer un míting a València.

En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquesta època dirigí l’escola per als ferroviaris d’Algeciras (Campo de Gibraltar, Cadis, Andalusia).

En el Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa (Saragossa, Aragó) s’enfrontà políticament amb el seu pare i per aquestes dates va fer un míting al Cinema Ideal d’Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres.

Durant la revolució de l’estiu de 1936 fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT-AIT.

En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos.

L’octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l’AliançaJuvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià).

El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la República Espanyola.

En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT-AIT en el Comitè Nacional d’Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.

També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (Illa de França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l’informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla (en àrab مليلة, Malila, o, en la pronunciació actual i local, Mlila; en amazic Tamlilt, Rif) del qual va ser testimoni.

En el decurs de la Retirada republicana de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental

El 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de  la  República Espanyola en l’Exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d’octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual.

Entre 1966 i 1969 dirigí el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT-AIT.

A Cuernavaca (Morelos, Mèxic) fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l’Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l’Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici–.

A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época Vértice, entre d’altres.

També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d’Associacions de Periodistes, presidí l’Associació d’Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l’Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d’Honor Nacional mexicana i rector de l’Institut Benito Juárez de Mèxic.

Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat «Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del «Club de Leones» (secció mexicana de Lions Clubs International).

En 1998 es creà l’Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz».

Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad IbéricaFragua SocialLiberación de AlicanteMi RevistaNosotrosSenyeraSolidaridad Obrera, i altres publicacions.

És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), GlosarioLa rama rota i altres.

El Gà.·. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca.

Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio.

Documentació orgànica seva es troba dipositada a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII) Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII)

Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

El 29 juliol 1875 neix a (Torrecilla en Cameros (La Rioja Media, Rioja) l’advocat, periodista, escriptor, francmaçó, polític republicà federal, defensor d’un anarquisme científic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) Estimat Gà.·. Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d’Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Logroño (Comarca de Logroño, la Rioja) i ja començà a tenir aficions literàries.

Es va traslladar a Saragossa (Aragó), on va estudiar Dret i Medicina.

Admirador de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF).

En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina.

Es va instal·lar a Madrid (Castella la Nova), amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos.

Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid, Castella laNova), hi va conèixer la seva futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent. D’aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació. Després d’això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d’exercir l’advocacia, la literatura i el periodisme.

El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l’impost de consums. En aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico.

El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l’aniversari de la mort del Gà.·. Francesc Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista i Estimat Gà.·. Pedro Vallina Martínez.

Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes.

En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza.

El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d’unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos.

El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola.

Perseguit, va haver de fugir a l’hexàgon francès, on visqué exiliat amb l’ajuda de l’Estimat Gà.·. Nicolás Estévanez Murphy, ex ministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos- Amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa.

Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d’abril de 1905 s’enfonsà un dipòsit al Canal d’Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument.

Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d’interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería).

Paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l’obra de Rabelais –per l’edició de 1910 el Govern francès li concedí la Legió d’Honor–.

En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa.

El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens Pérez, el cèlebre director d’El Motín, a qui exculpava de l’ajuda prestada a l’Estimat Gà.·. Mateo Morral Roca en l’intent de magnicidi a Madrid contra el rei Alfonso XIII i defensava la tesi de l’«anarquisme científic». El llibret fou segrestat i el Gà.·. Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model de Madrid, on va conèixer l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d’un delicte d’impremta i s’integrà en l’Associació Lliure d’Advocats.

En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny–.

Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi.

També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina.

En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla.

Juntament amb Eduardo Zamacois y Quintana i Ernesto Bark (Ernst von Bark Schultz), ambdós lliurepensadors també relacionats amb ambients maçònics de Madrid, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna».

El 10 d’abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Comarca Metropolitana de Jaén, Jaén, Andalucia), però no va sortir elegit.

Després va integrar-se en la redacció d’El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea.

Arran de les vagues de Xixón (Xixón, Astúries) de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, l’Estima Gà.·. Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d’atemptar contra els patrons.

Després dels Fets de Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) –moviment vaguístic social anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d’anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Xato de Cullera), la condemna a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial.

En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre.

En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d’aquesta central sindical va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luís Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll i altres.

En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d’atacs contra els cacics.

El juliol d’aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l’home».

També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana esquerrana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid.

Instal·lat a Madrid, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad.

En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (Rioja Media, Comarca de Logroño, La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad.

En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics.

Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista.

En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La LibertadLa RepúblicaEl Rumor Público i altres periòdics.

En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor d’anarquistes que executaren al president Dato: Pere Mateu Cusidó, Lluís Nicolau Fort i Llúcia Fors Felip.

En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de BotaratoffMatapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia.

Com a misser va defensar l’Estimat Gà.·. García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l’abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa (Bages).

En 1923 va publicar l’edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais.

En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial.

El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Valeriano Weyler i Nicolau, Francisco Aguilera i Egea i Domingo Batet Mestres van intentar un cop d’Estat contra Primo de Rivera per «restaurar l’ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model de Madrid.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades.

En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó.

En 1929 va col·laborar en l’editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions.

En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d’intent d’execució del general Primo de Rivera.

En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Uviéu (Astúries) i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo.

En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l’Aliança d’Esquerres i criticà durament les deportacions d’anarquistes (Bunaventura Durruti Dumange, els germans Ascaso Abadías i altres militants llibertaris) a Bata (Litoral, Guinea Ecuatorial).

En 1933, arran de la matança policial de Casas Viejas (Benalup, Cadis, La Janda, Andalusia) el gener d’aquell any, va mantenir un important debat parlamentari amb el Gà.·. Manuel Azaña Díaz (iniciat a la Francmaçoneria el dia 5 de març de 1932).

Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès pro presos,

Sembla que e gener de 1912 es va iniciar a la Franc maçoneria, amb el nom simbòlic d’Alcibíades, Va pertànyer a la Resp.·. Lògia «La Catoniana», a l’Or.·. de Madrid, del Gran Orient Espanyol (G.·. O.·, E.·.). que va aplegar algunes personalitats, com ara a més del Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán, el polític i Estimat Gà.·. Marcel·lí Domingo Sanjuán (Tarragona (Tarragonès), 26 abril 1884​ – Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), 2 març 1939), que fou diverses vegades ministre durant els governs de la Segona República, havent-s’hi iniciat en aquest Taller el 14 de març de 1914 i donat de baixa l’octubre de 1915 per manca d’assistència i no pagar la quota; també l’Estimat Gà.·. Pedro Rico López (Madrid, 7 agost 1888 – Ais de Provença (Boques del Roine, Provença, Occitània, 1957), que fou alcalde de Madrid (15 abril 1931- 6 octubre 1934 i 20 febrero – 6 de novembre 1936), però va ser el Gà.·. Emilio González Linera la persona que indiscutiblement impregnà forma al Taller amb la seva incansable labor maçònica.

El Gà.·.  Eduardo Barriobero y Herrán va assolir els càrrecs de Vice-gran Mestre i Gran Mestre Interí del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.). Va abandonar aquesta Obediència a causa la certa politització. 

El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem de la República Espanyola, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal, però el nomenament mai no va ser efectiu ja que va esclatar el cop d’Estat de Franco i Barriobero participà activament en la resistència obrera i popular de Madrid.

L’agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat.

El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d’un muntatge polític contra els moviment llibertari, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona.

En 1938 va emmalaltí d’hepatitis, d’icterícia i d’hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model de Barcelona, en una clara maniobra de venjança per part del president Gà.·. Manuel Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l’hospital va patir un intent de segrest i d’assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat falsament d’evasió de capitals.

Va obtenir la llibertat just quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a l’exili francès.

Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat.

El Gà.·. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d’«hemorràgia interna» el 10 de febrer–.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI) Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI)

Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

El Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro), professor de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, del que fou secretari durant la Guerra Civil i regidor del Consell Municipal gironí per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), havia nascut a la ciutat de Girona (Gironès) en 1883 i s’inicià en la Francmaçoneria el 8 de març de 1932 a la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, que a partir d’un Resp.·. Triangle a la fi de l’any 1931, en 1932 va creixer de manera suficient per esdevenir Resp.·. Lògia.   

El 3 de febrer de 1934 la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, canvia d’Obediència, passant a treballar sota els auspicis de la Gran Lògia Regional del Nord-est del Gran Orient Espanyol (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.-G.·.O.·.E.·.). En la Tinguda de canvi d’Obediència d’aquell dia hi participa el Gà.·. Carles Gómez Soler.

A la primavera de 1936 consta al quadre lògic del Taller com a Mestre Maçó.

Bibliografia: Josep Clara, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès, Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 101-104 i 108-109.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XV): Josep Sagols Rodó

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XV): Josep Sagols Rodó
  • Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XV)

    Estimat Gà.·. Josep Sagols Rodó

    En la Tinguda de canvi d’Obediència de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, núm. 21 de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Figuers, es canvia d’Obediència, passant a treballar sota els auspicis de la Gran Lògia Regional del Nord-est del Gran Orient Espanyol (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.-G.·.O.·.E.·.). el 4 de febrer de 1934. Segons l’acta hi participa l’Estimat Gà.·. Josep Sagols Rodó.

    El Gà.·. Sagols, destacat militant anarcosindicalista, durant la Guerra Civil fou, poc dies, regidor per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) del Consell Municipal de Figueres (Alt Empordà), entre primers de maig de 1937 (durant les jornades de Maig 37) i el dia 25 d’aquell mes.

    Bibliografia: Josep Clara, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès, Editor, Figueres, juny 1988, p. 100.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI) Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI)

Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

El Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro), professor de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, del que fou secretari durant la Guerra Civil i regidor del Consell Municipal gironí per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), havia nascut a la ciutat de Girona (Gironès) en 1883 i s’inicià en la Francmaçoneria el 8 de març de 1932 a la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, que a partir d’un Resp.·. Triangle a la fi de l’any 1931, en 1932 va crèixer de manera suficient per esdevenir Resp.·. Lògia.    

El 3 de febrer de 1934 la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, canvia d’Obediència, passant a treballar sota els auspicis de la Gran Lògia Regional del Nord-est del Gran Orient Espanyol (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.-G.·.O.·.E.·.). En la Tinguda de canvi d’Obediència d’aquell dia hi participa el Gà.·. Carles Gómez Soler.

A la primavera de 1936 consta al quadre lògic del Taller com a Mestre Maçó.

Bibliografia: Josep Clara, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès, Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 101-104 i 108-109.

Planxa aprovada el 25 de setembre de 2019

Planxa aprovada el 25 de setembre en la Tinguda de la Resp.·. Lògia M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona, de la G.·.L.·.D.·.P.·.

En la Tinguda de la Resp.·. Lògia M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona, de la G.·.L.·.D.·.P.·., celebrada el dimecres 25 de setembre, s’acorda que es considera que l’Estat monàrquic i oligàrquic tracta Catalunya com a poble colonitzat.

Aquesta Resp.·. Lògia es manifesta solidària amb les nombroses víctimes polítiques catalanes, que a més dels dos Jordi i els consellers de l’1 d’octubre 2017  són empresonats cada dia sumen més persones, com els membres dels CDR del 23-S i prou de dues mil persones als jutjats, mentre hi altres persones a l’Exili.

Per l’Amnistia Total, l’autodeterminació nacional i les llibertats, sempre en defensa de la República Catalana.

V.·.M.·. J. Roux  Orador N. Makhno  Secretari G.·. S.·. G. de Belibasta  

Convent d’Estiu

Celebració del Convent d’Estiu  

El dimecres 26 de juny es va celebrar a l’Or.·. de Barcelona el Convent d’Estiu de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.) amb l’assistència de les Estimades Germanes Diputades i dels Estimats Germans Diputats de la Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona; de la Resp.·. L.·. Joaquim Delgado, número 2, a l’Or.·. del comtat d’Empúries, i del Trian.·., núm. 3, a l’Or.·. de la baronia d’Eramprunyà

Entre altes punts de l’Ordre del Dia es va procedir a l’elecció del Sereníssim Gran Consell de l’Obediència

Es ratifica. Gran M.·., el Molt Il·lustre Gà.·. J. Roux; Gran Or.·., el Molt Il·lustre Gà.·. N. Makhno;  Gran S.·. G.·. S.·., el Molt Il·lustre Gà.·. G. de Belibasta; la Gran. Secretària de Relacions Exteriors, la Molt Il·lustre Gna.·. Palmira; Gran Or.·. Adjunt, el Molt Il·lustre Gà.·. C. Torres; Gà.·. Gran M.·. Expert, el Molt Il·lustre Gà.·. J. Salvat-Papasseit;  Gran Hospitaler, el Molt Il·lustre Gà.·. Spartakus; Gran Primer Vig.·., el Molt Il·lustre Gà.·.Miquelinux; Gran Segona Vig.·., la Molt Il·lustre Gà.·. Ginesta Spartium.

Queden altres càrrecs per cobrir. 

El Gà.·. Gran S.·. G.·. S, G. de Belibasta, llegí l’acta del Convent d’Estiu de l’any 2017 de la V.·.Llum.·. i s’aprovà.

Es passà a l’Ordre de Dia i es tractà del dèficit econòmic en que es troba l’Obediència a causa de les despreses mensuals del Temple a l’Or.·. de Barcelona, la seu central, cobert temporalment per un Gà.·. a fi de no haver-hi deutes. S’acordà un major esforç col·lectiu (seguint la reducció de despeses que s’ha fet en el decurs d’aquest curs maçònic) per reduir el dèficit (durant aquest curs el dèficit ha augmentat molt poc)  i que el Gà.·. que fa el crèdit pugui recuperar les Unitats Monetàries Profanes prestades.

D’acord amb el Convent d’Estiu de 2018 en les Tingudes dels Resp.·. Tallers de l’Obediència  durant el Curs Maçònic 6019-6020 d’una banda seguiran l’actualitat, i cada Gà.·. i cada Gna.·. podrà fer els Treballs i preparar les Planxes que consideri oportú, però al llarg del Curs Maçònic també se seguirà en la unitat temàtica seguida en els Tingudes: Actualitat dels valors de la Revolució francesa de 1789 (Llibertat, Igualtat i Fraternitat, L.·.I.·.F.·.), dels valors republicans a l’economia social i solidària.

Es comunica que hi ha iniciacions pendents.

Es compta amb el blog de l’Obediència: [https://granlogiapireneu.org/].

Hi ha Tingudes Blanques Obertes a l’Or.·. de Barcelona i altres localitats, com ara a l’any passat a La Negreta i properament a la Lleitat Santsenca [Tinguda Blanca  Oberta a l’Or.·. de Barcelona el dimecres 10 de juliol de l’any 6019 de la Veritable Llum, a les 19:30h, a una sala de l’entitat Lleialtat Santsenca, a Sants. Presentarà en nom de l’Obediència l’Estimat Gà.·. Gran Mestre Espert Joan Salvat-Papasseit i farà la conferència la convidada Estimada Gna.·. Olga Vallejo Rueda, Suprema Comendadora del Sublim Consell del Ritu Modern per l’Equador, Presidenta de la Unió Maçònica Universal del Riru Modern (UMURM), amb el títol Gènesi i evolució maçònica, valors perennes per al segle XXI. Aquesta Tinguda Blanca Oberta es coorganitzada per l’ÀgoraLouise Michel i la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.)], així com conferències públiques en entitats.

Segueixen les relacions fraternals amb altres Obediències i es considera molt positiu la participació de la G.·.L.·.D.·.P.·. en els homenatges al Molt Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que cada mes d’octubre es celebra a la muntanya barcelonina de Montjuïc.

Durant el proper Curs Maçònic se seguirà fent reflexions personals sobre l’actualitat, en especial el procés republicà català a nivell profà, així com amb les relacions amb entitats de l’àmbit de l’autodeterminació, de signe paramaçònic.

El Gran M.·., el Molt Il·lustre Gà.·. J. Roux, proposa a l’Assemblea, i s’aprova, estudiar profundament el Ritu Modern, dit Francès, on realment hi ha l’essència de Francmaçoneria Regular, com s’ha demostrat històricament.

El Gà.·. Gran Or.·., N. Makhno, va fer les seves conclusions, en que senyalà el creixement fructífer de l’Obediència durant aquest any de TTreb.·. Maçònics i les properes Iniciacions pendents, que es faran en el proper Curs Maçònic de l’Obediència, en que se seguirà en la seva obertura exterior.

Estimades GG.·. i Estimats GG.·., una T.·.A.·.F.·. i rebeu l’O.·. de la P.·.

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIV) Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez

 

El 13 de gener de 1881 neix a Màlaga (Andalusia) –altres fonts diuen en 1883 o el 15 de març de 1882– el metge, filòsof, literat, agitador anarquista, independentista andalús i català i francmaçó Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez, a vegades signava Dídac, que utilitzà pseudònims com L’Estudiant de l’EntusiasmeBibarrambla i Dídac Franss OpallinaePeter Pynton i Ruiz Arnau. Era germà del pedagog i anarquista Juan Antonio Ruiz Rodríguez.

Orfe de pare, el metge malagueny Diego Ruiz de los Cobos –diuen que cosí del pintor Pablo Picasso– viu els primers anys a Còrdova (Andalusia) i a Granada (Vega de Granada, Andalusia) fins que es trasllada a Barcelona on estudia els darrers cursos de batxillerat, coincidint amb Eugeni d’Ors, i obté el títol el 1896, destacant com alumne brillant. Viu a casa del seu oncle matern i Estimat Gà.·. Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Facultat de MedicinaPrivada i Pública de la Universitat de Barcelona (UB), de la qual fou rector en 1901, i que vivia a Barcelona des de 18, amb qui col·labora a Gaceta Médica Catalana donant contingut a la Revista Crítica Bibliogràfica. El Gà.·. Rodríguez Méndez era membre de la Resp.·. Lògia Constància, a l’Or.·. de la Vila de Gràcia, amb el nom simbòlic de Pasteur. Aquest Taller maçònic es fundà en 1880, amb el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell de Sevilla (C.·.M.·.C.·.S.·.); amb el núm. 99 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) en 1882 i amb el núm. 94 del Gran Orient Ibèric (G.·.O.·.I.·.), format majoritàriament per maçons antillans en la primera època, va desaparèixer poc després de 1893. Diputat a les Corts espanyoles en 1914, morí en 1919. Era amic del metge Luis Carlos Gaspar de Sentiñon (1835-1903), lliurepensador, anarquista proper al G.·. Giuseppe Fanelli i dirigent de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en temps de l’Estimat Gà.·.M. A. Bakunin.

El Gà.·. Diego Ruiz es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1901, tot i que un any abans ja ha publicat el seu primer treball especialitzat en Psiquiatria i que titula la Fisiologia del Sueño.

En els anys d’estudiant, el Gà.·. Diego Ruiz havia conegut, a través del seu oncle, Lluís Gaspar de Sentiñón, amb unes idees de lliurepensador i anarquista que el van influir notablement durant tota la seva vida i a qui, anys després, li dedica el seu llibre El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella.

El 1901, enceta una col·laboració particular amb La Vanguardia publicant una sèrie d’articles de temàtica diversa tot i que predominantment filosòfica i política.

Les seves idees, però, les projecta en diverses publicacions com Luz (1898), El Poble CatalàLa Publicidad (1907), L’Enemic del PoblePapituBrandPèI i PlomaFormaCatalonia, Estudios o Solidaridad Obrera.

Avançat l’any 1902 obté una borsa d’estudi i marxa a Itàlia per especialitzar-se en Psiquiatria a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya), residint al Col·legi dels Espanyols, on també es doctora amb la tesi Sulla patogenesi dell’aptofobia (orrore generale del contatto), llegida l’onze de novembre de 1903. De seguida, inicia un any de pràctiques com a psiquiatre en un manicomi situat a la vila d’Ozzano Emilia a la vegada que s’inicia en el Club dei Nipotini (Club dels Néts) on coneix el professor, poeta i Estimat Gà.·. Giosuè Carducci (1835-1907) de qui immediatament es converteix en entusiasta seguidor. En les seves memòries, el Gà.·. Diego Ruiz explica que va conèixer el Gà.·. Carducci, autor entre altres del poema Himne a Satanàs (1863), i es considerà un Nét seu, ja que s’havia iniciat en el Club dels Néts. En aquest sentit, s’anomena a si mateix “un endimoniat d’aquests dies”, en referència al poema de 1863. Aleshores també conegué el poeta D’Annunzio.

El 1905, el Gà.·. Diego Ruiz ja es troba a París (Illa de França) estudiant Geometria i Àlgebra a la vegada que es mou pels cercles culturals parisencs on coneix el filòsof racionalista francès Emile Boutreux (1845-1921), amb qui conservarà l’amistat durant anys. D’aquesta època, és la Genealogía de los símbolos, text en què el jove psiquiatre es defineix com “el filòsof de l’entusiasme”.

De tornada a Catalunya, exerceix la Psiquiatria alhora que inicia una activitat frenètica amb la publicació de diversos assajos de temàtica psicològica, psicopedagògica, contes, etc. També, es multiplica com a conferenciant en diferents seus i especialment a l’Ateneu Barcelonès, a l’AteneuEnciclopèdic Obrer o al Museu Pedagògic Experimental.

El 1906, amb l’aparició de la seva Teoría del acto entusiasta, el Gà.·. Diego Ruiz deixa ben clar que “posa la seva paraula i la seva ploma al servei d’una Catalunya Espiritual […] per fer de Barcelona un centre de filosofia”. De fet, ben aviat, comença a viure una etapa d’integració plena en la societat intel·lectual catalana amb fruits com l’edició dels Contes d’un filòsof que li prologa Joan Maragall. La seva presència de lletraferit es palesa també a la premsa contemporània que publica algunes obres senceres com De la sublimidad de la blasfèmia que surt a les pàgines del diari La Publicidad el 1907. Els seus escrits són pamfletaris amb una clara intenció transgressora i subversiva. Aquest mateix any, tradueix al castellà el llibre Del asesinato considerado como una de las bellas artes de Thomas de Quincey (1785-1859) i prologà una traducció al castellà de l’obra de Nietzsche El Anticristo. El 1908 la Biblioteca Popular dels Grans Mestres publicà una versió seva en català de Macbeth, de Shakespeare.

El 1909, amb la unanimitat dels vots del tribunal, el Gà.·. Diego Ruiz guanya les oposicions a la plaça de metge director i administrador del Manicomi Provincial de Girona, conegut com a Manicomi de Salt (Gironès). Si més no, pren possessió del càrrec el 28 de juny i no triga ni un mes en demostrar que vol que el seu càrrec sigui efectiu. Tan aviat com pateix les primeres interferències i veu menystinguda “la seva legítima autonomia administrativa i tècnica”, inicia un procés de protestes públiques i interposa un recurs formal davant la Diputació Provincial de Girona. El 1910, el Gà.·. Diego Ruiz presenta la seva dimissió però continua com a director i metge psiquiatre del Manicomi fins al 1912, quan dimiteix definitivament.

En aquest temps al Manicomi de Salt, Diego Ruiz es demostra com un innovador en el tractament psiquiàtric, tractant diferent els malalts, en tenir cura de la seva alimentació i medicació així com en establir un règim obert d’entrades i sortides dels pacients, que aconsegueix escandalitzar la societat gironina.

Anys després, l’escriptor Josep Pla assegura que “el pas de Diego Ruiz pel Manicomi de Salt és una de les coses més grosses que han passat a Girona al llarg del segle XX”.

De fet, com arreu per on passa el Gà.·. Diego Ruiz, no triga a col·laborar amb la premsa local d’esquerra i republicana com La Lucha i Ciudadanía.

Paral·lelament, de la mà de Carles Rahola s’introdueix a la vida social dels modernistes gironins i coneix, entre altres, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. Amb aquest darrer, el 1910, publiquen La locura de Álvarez de Castro, fulletó que, quan el Gà.·. Diego Ruiz ha abandonat el país, comporta que Bertrana afronti en solitari un consell de guerra. El 1925, Bertrana sembla que es venja del seu amic publicant Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Daniel Pérez en qui tothom reconeix –no sense provocar un escàndol– al Gà.·. Diego Ruiz i, com no en surt gaire ben parat, l’amistat es trenca per sempre. La crítica va reconèixer immediatament la relació entre persona i personatge i va provocar un escàndol, fins al punt que Prudenci Bertrana va haver de publicar un extens article a la Revista de Catalunya on donà tot tipus d’explicacions al respecte.

En l’àmbit mèdic i psiquiàtric, el Gà.·. Diego Ruiz té la seva consulta privada. Publica alguns dels seus treballs psiquiàtrics al Boletín Mensual del Colegio de Médicos de la Provincia de Gerona.

President de l’Escola Catalana d’Estudis Filosòfics, mostra una vocació docent que es materialitza amb l’organització de conferències pràctiques al Manicomi de Salt.

El 1910, consta que és admès a les oposicions a la càtedra de Patologia Quirúrgica vacant a la Universitat de Barcelona però no es té notícia que s’hi acabi presentant.

Participa en la creació de la Universitat Popular de Terrassa (Vallès Oriental) i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Vicepresident de l’Institut Medicosocial de Catalunya, és nomenat president de secció en el IV Congrés d’Alienistes que se celebra a Berlín (Prússia, Alemanya) l’any 1910. Un any després, és distingit com a soci honorífic de la Societat de Psiquiatria de París pel seu treball Estudio sobre la herencia nerviosa y mental.

El curs 1912-1913, Ruiz dóna un cicle de conferències a I’Ateneu Barcelonès sobre Maragall, Verdaguer i Ors que es titula Las bellas mentes de aquí.

El 1913, el trobem a Sitges (Garraf), a casa del metge i amic sitgetà Joan Ramon Benaprès. Fa amistat amb el pintor Joaquim Sunyer, que il·lustra la seva obra Blanco refugio, guia espiritual de Sitges. A més, publica diversos articles als diaris El Baluart i El Eco de Sitges.

El 1914, deixa el país i es dedica a viatjar per diferents ciutats de França, Suïssa, Anglaterra i Itàlia, on hi resideix fins a 1929, i torna a la Facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya per exercir de professor a la càtedra de Patologia Mental. També passa temporades a Egipte i a Palestina, tot estudiant el paper històric del poble hebreu a la Península Ibèrica, fins a l’expulsió jueva de 1492.

En 1923, durant una visita a Itàlia del rei d’Espanya, es denunciat a la policia en relació a un suposat pla anarquista per executar Alfons XIII. Això comportà la persecució policial del col·lectiu Els Eternistes, a que pertany.

En 1929 es expulsat d’Itàlia acusat de pertànyer a Klastos Club. Resta dos anys a París, on es ajudat per Pablo Ruiz Picasso, que ell considera un cosí seu.       

El 1931, amb la República, torna a Catalunya i s’estableix a Barcelona on no pot evitar els altercats i polèmiques polítiques que li comporten una condemna de quatre mesos i un dia a causa del fulletó Rabassa Morta. Defensa la lluita de classes i ataca la burgesia. Vol catalanitzar la República i escriu a Solidaridad Obrera, de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Els seus articles continuen sovintejant la premsa local allà on s’està. Aleshores es reclama de Klastos Club, publicant com a membre d’aquest el llibre Missatge a Macià. Any Primer de la Segona República (Tipografia Cosmos, Barcelona, 1931).

En 1943 acull a casa seva, a Barcelona, el naturista Nicolàs Capo, quan fou perseguit per haver curat uns anarquistes que havien protagonitzar un enfrontament amb la policia. 

Responsable de l’escola racionalista de Barcelona Els d’ahir i els de demà, en 1937 és un actiu militant llibertari, especialment a nivell de conferències i com escriptor.

Exiliat en el decurs de la Retirada republicana de 1939 es internat en camp de concentració de Bram (Aude, Occitània). Viu un temps a París, assisteix a Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) el novembre de 1944 a la Conferència de la Unió Nacional Espanyola, com alguns llibertaris que pensaven que els aliats deixarien que la guerrilla derroqués la dictadura franquista, i després a Biarritz (Miarritze, Lapurdi, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Euskadi Nord, Euskal Herria) –on publica una obra sobre Pau Casals i una altra sobre Goya quan crea una editorial– i, finalment, a Tolosa de Llenguadoc, on mor sobtadament en 1959. Entre 1949 i 1959 viu amb una nova companya, Milagros Fuentes.

Home d’una gran intel·ligència i de maneres encisadores enmig del seu aire bohemi, descurat deliberadament, el Gà.·. Diego Ruiz compta amb una obra literària força oblidada. Català per decisió pròpia i detractor d’Espanya, culpava els Reis Catòlics de l’expulsió dels jueus, fet que considerava un error irreparable. El seu pensament de la filosofia de l’entusiasme, durant un temps, va tenir adeptes a Europa i a Iberoamèrica.

El 24 de febrer de 1959 va morir exiliat a Tolosa de Llenguadoc l’Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez.

A nivell literari el Gà.·. Diego Ruiz es considerat un dels representants més radicals del modernisme català. Va publicar els seus propis relats: Contes d’un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d’infern, que va veure la llum el 1911. L’editorial vallenca Cossetània, en 2009, coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, va recuperar tots dos llibres en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui el Gà.·. Diego Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador». A Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern, presentats en una edició a cura d’Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients d’una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D’Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l’incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d’una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d’aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, l’Estimat Gà.·. Joan Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l’única reedició de l’obra, el 1938, van desaparèixer igual que l’amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d’infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d’inspiració bíblica, que l’escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les Escriptures sagrades. Moltes d’aquestes narracions, en què es revela el seu pensament anticlerical, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l’autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al Manicomi de Salt, encara que també d’aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.

Assumpta Camps [La recepción literaria como instrumentalización. El caso de G. Carducci en CataluñaUBRevista Soc. Española Italiana, p. 57, Ediciones 4 (2006-2007), Universidad de Salamanca] afirma que el geni, pel Gà.·. Diego Ruiz, és una nova encarnació de Lucifer, i com a tal, es definirà com a rebel, prometeu, anticonformista, subversiu, etc. 

Sant Joan d’Estiu de 1314 Batalla de Bannockburn (Bonnaich en gaèlic)

El 24 de juny 1314 a la rodalia de la ciutat de Bannockburn (Bonnaich en gaèlic), durant les guerres d’independència d’Escòcia, les tropes angleses van ser totalment derrotades per les escoceses.

Les tropes del rei d’Escòcia Robert I Bruce s’havien aplegat a Bannockburn per presenciar l’acord de pau entre els reis Eduard II d’Anglaterra i Robert I. Però la negociació va fracassar, i els escocesos van carregar contra els anglesos, que al final de la batalla havien perdut un total de 9.000 homes, mentre que les baixes escoceses van ser significativament menors.

La victòria de Bannockburn serà considerada el naixement de la independència d’Escòcia, si bé Anglaterra no la reconeixerà fins al 1328.

Altrament, al rei Robert I Bruce algunes Obediències maçòniques el consideren una figura respectable i rellevant, atès que vinculen l’origen de la Francmaçoneria a la supervivència dels cavallers templers, perquè algunes cròniques medievals afirmen que 432 templers van participar amb Robert I en la batalla de Bannockburn.

 

La Gran Lògia Pirene i l’Àgora Louise Michel convoquem el 10 de juliol a una presentació pública oberta a tothom

 

Aquest acte que compta també amb el suport de l’Associació Diner Comunitari  i de La Lleialtat Santsenca (Equipament comunitari per a usos veïnals, cooperatius i culturals.), a més de glosar breument la figura de na Louise Michel, dona en la que coincideixen els valors feministes, revolucionaris i llibertaris amb una decidida militancia en la maçoneria té com eix principal la disertació i posterior debat amb la germana Olga Vallejo Rueda, Presidenta de la Unió Maçònica Universal del Ritu Modern que se centrarà en explicar-nos l’òrigen i evolució de la maçoneria i la vigència dels seus valors en l’actualitat.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII)

Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

El 12 d’agost de 1939 l’anarcosindicalista i francmaçó de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, de 31 anys, fou afusellat, per un escamot del Terç del Requetè d’Àlaba, a les sis de la matinada al mur del cementiri vell de Girona junt amb 33 homes més, quasi tots nascuts en les comarques gironines, condemnats com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort imposada en un consell de guerra sumaríssim d’un procediment d’urgència a la plaça militar de Girona i després de ser conduit pel carrer del Carme de la ciutat,  condemnades com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort. Posteriorment, tots ells foren enterrats a la fossa comuna que encara no s’hi ha fet exhumacions per recuperar restes dels cadàvers. Una reivindicació pendent a l’Ajuntament de Girona i a la Generalitat de Catalunya. Havia nascut en 1908 a Fortià.

Era secretari d’Ajuntament i militava en el Partits Sindicalista i sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Durant la República fou alcalde provisional i secretari de l’Ajuntament de Fortià i representà aquest municipi en la fundació de l’Acció Social Agrària (ASA), vocal de la seva primera junta directiva i signant l’agost de 1932 d’un manifest per a retenir la meitat de la renta pactada amb els propietaris. Candidat per l’Esquerra Federal agrària obrera al Parlament de Catalunya en las eleccions del 20 de novembre de 1932 aconseguí el 23,5 % dels vots a Sant Pere Pescador (Baix Fluvià, Alt Empordà) i el 35,7% en Fortià, on fou el més votat. Juntament amb Antoni Casadellà, d’Olot (la Garrotxa), i Joseph Quer, de Salt (Gironès), fou elegit a principis de 1933 per a representar als amortitzadors sense terra –el seu pare era pagès– en la Junta Provincial agrària de Girona. El Sis d’Octubre de 1934 també feia de secretari a l’Ajuntament de Sant Llogaia d’Alguema (Alt Empordà), essent detingut a conseqüència de la proclamació de l’Estat Català en la República Federal Espanyola i, destituït com a funcionari de l’Estat, perd el càrrec de secretari interí en l’Ajuntament de Fortià, essent readmès després de la victòria el febrer de 1936 del Front d’Esquerres/Front Popular. I accedeix a secretari de l’Ajuntament de Sant Pere Pescador, càrrec que té quan esclata la guerra el juliol d’aquell any. En 1936, com a funcionari s’afilià a Sant Pere Pescador a la CNT-AIT, població que aviat es digué el nom laic Empori. L’any 974 la població de Sant Pere Pescador apareix amb el nom de “villa Militiano quem vocant Sanctum Petrum” (Sant Pere és el nom de la parròquia catòlica romana) i duran la Guerra Civil el Consell Municipal, seguint una política de laïcització de la societat i sense adoptar el nom originari de Vila Miliciana, va acordar de sotmetre a referèndum tot un seguit de possibles noms nous per al terme municipal, d’entre els quals Empori va ser el més votat i l’adoptat fins al febrer de 1939, amb l’ocupació militar franquista del territori.

El Gà.·. Miquel Pla i Coll consta en la documentació de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, de la Gran Lògia Regional del Nord-est d’Espanya (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.), dins el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.),  a l’Orient de Figueres, que tingué la Tinguda d’Instal·lació com nou Taller d’aquesta Obediència, el 4 de febrer de 1934, en que hi consta en l’acta l’assistència d’aquest Estimat Germà, com a pagès de Fortià, de 26 anys. El 3 de gener  d’aquest any en el decurs del Ple del Sobirà Consell de Govern de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.) s’exposà que les Respectables Lògies Álvarez de Castro, a l’Or.·. de Girona, i Luz de Figueras, núm. 21, a l’Or.·. de Figueres, pensaven Abatre Columnes i el conseller Ramón Soriano Cardona (que durant força temps fou el Venerable Mestre del Taller de Figueres, militar de carrera, Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat i de nom simbòlic Viriato)  cessà del càrrec en l’Obediència. La Tinguda esmentada del 4 de febrer de 1934 fou presidida pel Gran Mestre de la G.·.L.·.R.·.N.·.E.·., Justo Fernández [Clarà, Josep, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 94-101].

Sota els auspicis del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) la primera etapa de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras veí la llum, essent instal·lada regularment, l’1 de juny de 1880, amb el núm. 182 i, poc després, el 71. Va desaparèixer en 1892. Molt posteriorment, sota els auspicis de la G.·.L.·.E.·. es creà el 20 de desembre de 1923 amb el mateix nom i com a Rep.·. Triangle, a l’Or.·. de Figueres, depenent de la Resp.·. Lògia Redención de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, i instal·lada regularment com a Resp.·. Lògia de la G.·.L.·.E.·. el 20 de gener de 1924, amb l’Estimat Gà.·. Joaquim Pi i Capella, de Venerable Mestre. Consta ja en el Quadre de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, del G.·.O.·.D.·.E.·., de 1881, com a cap administratiu, Grau 18è, nom simbòlic Olivet, i en el de 1891, amb el càrrec de Secretari [Clara, J, op. cit., pàgines 35-41]. Tanmateix, al cap de poc fou clausurada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i no es refè fins pel desembre de 1926. Treballà durant la República [Sánchez Ferré, Pere, La masoneria a Catalunya (1868-1947), vol. II, Clavell cultura, sl, Premià de Mar, 2008, p. 206]. 

Des del 7 d’agost de 1937 ocupava el càrrec de secretari de l’Ajuntament del Vendrell (Baix Penedès), població en que residia quan l’ocupà l’exèrcit franquista el gener de 1939. A primers de 1938 s’havia afiliat al Partit Sindicalista , formació política llibertària que tenia presència al Penedès.

Fou detingut pels franquistes per primera vegada el 24 de gener de 1939 al Vendrell, sota l’acusació d’haver treballat com a secretari de l’Ajuntament per als que havien denunciat gent de dretes al municipi. El nou consistori franquista i el servei local d’informació de la Falange Espanyola Tradicionista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) van declarar a favor seu, tot afirmant que era una persona d’ordre, i va ser posat en llibertat, cosa que li va donar confiança sobre la seva seguretat personal i decidí anar a l’Empordà quan fos possible per visitar la seva família. Segons Enric Canals [Delators. La justícia de Franco, La Esfera de los Libros, 2a edició, Barcelona (2008), pàgines 43-47] una vegada l’Alt Empordà fou ocupat pels exèrcits franquistes i feixistes italians decidí anar a veure la seva esposa, els seus dos fills i els pares. Proveït del corresponent salconduit per anar a l’Alt Empordà, el 19 de febrer de 1939 arribà en tren a Barcelona sense cap problema, però quan es trobava a l’Estació de França de la ciutat per agafar un tren en direcció a Figueres (Alt Empordà) el reconegué un element feixista de Sant Pere Pescador, que s’havia passat a la zona franquista durant la guerra i havia arribat a Catalunya en els serveis de Sanitat del Cos de l’Exèrcit Marroquí, de trist record. Aquest element demanà ajuda al guàrdia d’assalt Rafael Villalobos i ambdós feixistes el van agafar i conduir arrestat a comissaria. El veí de Sant Pere Pescador el denuncià com un extremista d’esquerres significat i propagandista de la seva causa, a més, que coaccionava els votants durant les conteses electorals a votar els republicans federals, tot fent impossible la vida de la gent d’ordre, i una vegada havia esclatat la guerra havia fet col·lectivitzar les terres al municipi mentre instigava l’assassinat el veí Rossend Jener i Bordas, dues persones més, que no li venien al cap, i el sacerdot Francesc Cargol. Per fer més greu les acusacions, afirmà que portava sempre una pistola al damunt. Tot el contrari del que deia al Vendrell la FET y de las JONS. A la comissaria, el Gà.·. Miquel Pla contestà que en 1932 havia ajudat les candidatures d’esquerres que eren “antiseparatista” (una referència a l’Esquerra Federal agrària obrera) i que el febrer de 1936 havia col·laborat amb les dretes. Valgué més la denúncia del soldat que la seva declaració i detingut fou empresonat a la presó Model de Barcelona en espera de noves diligències. Més endavant, fou traslladat a la presó de Figueres.

El Jutjat Militar Número 3, a instàncies de l’Audiència de Guerra de Girona, li va instruir un procediment sumaríssim d’urgència, el núm. 264. Citats a demanar diversos veïns de Sant Pere Pescador, de signe reaccionari o franquista, i amb un informe negatiu del nou consistori, franquista, del municipi afirmant que era un destacat revolucionari abans de 1936, però que s’afiliava al partit que més li convenia a fi de poder mantenir-se com a secretari de l’Ajuntament. A més, que una vegada es quedà sense feina com a represàlia per la seva participació en l’Alt Empordà en el Sis d’octubre de 1934 s’acostà per oportunisme en la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit de govern, però fou descoberta la seva maniobra i en seria del tot exclòs. Que el juliol de 1936 dóna suport a la Confederació Nacional del Treball i a la Federació Anarquista Ibèrica, essent el secretari del Comitè Antifeixista local, tot dirigint els milicians del poble i generant tota classe de greuges i tres assassinats, que feia mítings al Cinema Massó de la població a favor de la Revolució, a més, amb alguns milicians, va protagonitzar expropiacions a veïns de Vilamalla (Alt Empordà), com a Cecilio de Granada i Àlvar Vergés, segons declarà l’alcalde franquista de Sant Pere Pescador.

El cap local de la FET y de las JONS, Francesc Serra, l’acusà de dirigir embargament de béns i de ser el màxim responsable del Comitè Antifeixista local, juntament amb el seu sogre, Joan Costabella i Torres (pagès, nat a Sant Pere Pescador, de 56, casat i amb un  fill, fins a l’inici de la Guerra Civil, d’esquerres de sempre i alcalde de la vila per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de febrer de 1936 a maig de 1937), acusat de presidir el Comitè Antifeixista Local, qualificat de revolucionari, i l’Ajuntament al mateix temps. Va ser detingut, junt amb tres veïns més del poble, pels franquistes més tard que el seu gendre, el 17 d’abril de 1939. Ingressà a la presó de Figueres. Les principals acusacions franquistes foren confiscació de propietats i productes, col·lectivització de terres, imposició de multes, responsable de la crema de l’església de Sant Pere i de violència contra persones. Traslladat a la presó de Girona, ubicada a l’edifici del seminari, el 25 d’abril de 1939 es celebrà, vuit dies abans que el seu gendre (3 de maig), el seu consell de guerra sumaríssim d’urgència en la plaça militar de Girona, jutjat juntament amb 13 persones més. La sentència, coneguda el 26 d’abril, fou pena de mort.  Entre altres coses el tribunal militar sentencià que no havia fet res, essent alcalde, per salvar la vida del rector de la parròquia, Francesc Cargol, quan una nit uns forasters se’l van endur del poble mentre el sacerdot cridava “Joan, Joan”, el seu nom, demanant auxili, pensant que intervindria com alcalde i li salvaria la vida, segons la versió dels denunciants franquistes. Joan Costabella i Torres fou afusellat el 31 de maig de 1939 al cementiri vell de Girona. El 14 d’octubre de 2013 ERC va presentar la querella argentina al Jutjat Federal Número 1 de Buenos Aires (Mar del Pla, Argentina) contra el crims del franquisme pels assassinats del president Lluís Companys, 45 alcaldes i dos diputats d’ERC.

Pel sumaríssim del Gà.·. Miquel Pla i Coll desfilaren davant el jutjat militar uns testimonis de càrrec: Santiago Serra i Maimí, que el va acusar de voler quedar-se la fàbrica del sogre d’aquest element, Joan Bofill i Armengol; Cristòfol Bosch i Nonell, que va declarar que considerava el Gà.·. Miquel Pla responsable de l’assassinat de la seva esposa i del seu sogre, i de la detenció de dos fills seus i la pròpia filla seva; Joan Teixidor i Joan Guri i Llorens, que el van acusar de liderar el Comitè Antifeixista local i ser responsable dels crims i saquejos que segons aquests dos elements hi va haver al municipi. El 24 d’abril de 1939 el jutge militar instructor li va prendre declaració i el Gà.·. Miquel Pla ho negà tot el que li carregaven els denunciants, ni tant sols va admetre que milités en cap partit polític.

El 3 de maig de 1939 es celebrà el consell de guerra sumaríssim a Girona i fou condemnat, com el seu sogre, a la pena de mort. El general Franco, com en tots els casos fins a 1975, va donar el corresponent “enterado” l’11 d’agost d’aquell any. A les dues de la matinada de l’endemà, el 12 d’agost de 1939, li va ser notificada la decisió. Entrà en capella, que en deien “la nevera”, constant en la documentació militar que no va voler signar l’avís de rebuda del “enterado” de Franco “debido a su estado de ánimo”. Encara que no consta en aquest expedient militar franquista queda clar que el Gà.·. Miquel Pla, en tant que secretari de l’administració de l’Estat, es revolta contra aquest teatre judicial i rebutjà el paper que li presentaren. Fou afusellat per voluntaris del Requetè, aquell mateix dia, a les sis del matí, junt a 33 condemnats més,entre ells els llibertaris Julià Castelló i Grau, Isidre Comas i Pagès, Josep Domènech i Fornés, Joan Masberenguer i Moliner, Antonio Ribas Merino, Daniel Sarbosa i Teixidor, Bonaventura Serra i Ricart i Josep Ventura i Barceló.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII) Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII)

Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener, com ara Viquipèdia– neix en la casa de l’avinguda Sant Josep de Calassanç núm.  25 d’Alella (Alt Maresme) el lliurepensador, francmaçó, militant anarquista i pedagog llibertari l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia. Els seus pares eren propietaris acomodats que tenien el mas Boter (Coma Clara), catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià (Baix Maresme). Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. 

L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de la seva família, de Sant Martí de Provençals, a Barcelona. La influència del comerciant, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia catòlica que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola. Però és evident que la llavor de revolta ideològica ja era sembrada en el seu pensament abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i un lliurepensador declarat i apassionat. Pablo Ossorio el va inscriure a classes nocturnes. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia va estudiar a fons el pensament socialista federal de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901) –dirigent del Partit Federal que es definia en política federalista, comunista en societat i ateu en religió–, com també s’adherí a les tesis obreres internacionalistes. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar obligatori i completar la seva formació aprenent la llengua francesa. 

El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis al Principat de Catalunya, Madrid (Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Alacant (Alacantí, País Valencià), i poc temps després es va casar amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren.

En 1883, fent de revisor havia d’anar de la frontera del Pirineu Oriental, en la línia Cervera de la Marenda (Albera marítima, Costa Vermella, Rosselló) a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació i enllaç entre l’Estimat Gà.·.Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), el líder del Partit Republicà Progressista, del que es va fer militant, i els seus adherents d’Espanya.

Com a molts membres del Partit Republicà Progressista, s’inicià, en 1883, en la Francmaçoneria, concretament en la Resp.·. Lògia «La Verdad», a l’Or.·. de Barcelona –que aplegava destacats maçons republicans–, constituïda en 1878 amb el núm. 77 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.P.·.L.·.U.·.); treballant en 1880 amb el núm. 146 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) i en 1881 amb el núm. 41 del mateix G.·.O.·.D.·.E.·.. Treballà en els seus inicis en el Ritu Francès (R.·.F.·.) i a partir de 1880 en el Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.A.·.A.·.C.·.).

Quan es va iniciar el seu Taller maçònic pertanyia a la GODE i comptava aleshores amb destacats republicans, com el dirigent federal l’Estimat Gà.·. Pelai Massanet i Simon –un dels fundadors–, a més dels molt significats francmaçons Estimats GG.·. J. Casañas, Rossend Arús (1845-1891), Gil Vilasau Anglada i Agustí Trilla i Alcover. En la cerimònia d’iniciació es feia jurar al recipendari que no trairi mai a un Gà.·. del Taller [AHNS, lligam 619 A, expedient 14]. L’any següent d’haver estat admès ja havia al grau de Mestre Maçó (grau 3er).      

En aquesta tasca republicana progressista insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, quan va dimitir del càrrec ferroviari, entrant en somnis maçònics (donat de baixa del seu Taller maçònic) i s’establí a París (Illa de França), acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres criatures. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners (la Selva), de la qual va prendre part. Després de fracassar, hagué d’exiliar-se a París,.

Des de l’exili dóna suport a l’Estimat Gà.·. general Manuel Villacampa del Castillo (1827-1889), de l’Associació Republicana Militar, que encapçalà la revolta republicana del 19 de setembre de 1886, organitzada com a líder civil el Gà.·. Manuel Ruiz Zorrilla, ja que es volia restablir la República.

Els primers anys del G.·. Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins al carrer Pont Neuf núm. 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Libertad». Durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), que descobrí al Gà.·. Ferrer l’anarquisme social a partir d’una coneixença maçònica. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol al Liceu L’Espagnol Practique, mentre feia de secretari sense sou del Gà.·. Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista i que entre altres coses (cap del Govern espanyol durant el rei Amadeu I, i ministre –durant la Primera República– de Foment  i també de Gràcia i Justícia) fou Gran Mestre del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.). Els GG.·. Malato i Ferrer van ser grans amics.

Fins a 1890 no va pertànyer a cap Lògia, moment en que es va afiliar a la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de París. Al fons de la Biblioteca Nacional de París i especialment a la del G.·.O.·.D.·.F.·. hi ha documentació dela seva etapa maçònica parisenca [documents de la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts»]. Mentre a l’Or.·. de Barcelona la seva activitat maçònica va ser minsa i breu, en canvi a l’Or.·. de París fou un francmaçó força actiu que va pujar de grau amb tanta rapidesa com alguns altres catalans de l’època. En 1891 ja era grau 18è; en 1893, grau 30, i en 1897, grau 31. Segons l’auditor de la Quarta Regió Militar en el procés militar contra el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia durant aquells anys parisencs va servir d’enllaç entre el G.·.O.·.D.·.F.·. i la Família Maçònica espanyola.

En 1892 va participar en el Congrés Universal de Lliurepensament, celebrat a  Madrid i organitzat per la Federació Internacional de Lliurepensament, amb seu a Brussel·les Bèlgica).

El 1893 se separà de Teresina Sanmartí, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l’intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d’aquest crim passional, el Gà.·. Ferrer no va posar denúncia. Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L’Espagnol Practique.

En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, mestre parisenca i lliurepensadora, 13 anys més jove que el Gà.·. Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el Partit Republicà Progressista i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista, ja que  pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors al Regne d’Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà la seva nova companya.

El Gà.·. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església catòlica. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista–. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a la península Ibèrica solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. 

El Gà.·. Ferrer s’havia convençut que al Regne d’Espanya la situació  no estava prou madura per a la revolució social, però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’EscolaModerna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i de l’Estimat Gà.·. Paraf-Javal (1858-1941); i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Estimat Gà.·. Ramón y Cajal (1852-1934). Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de l’Estimat Gà.·. Paul Robin (1837-1912), de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus (1830-1905), Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin (1842-1921), Gorki, de l’Esimat Gà.·. L. Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. 

També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola Moderna, i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de maig de 1906, l’Estimat Gà.·. anarquista Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna, va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per al Carrer Major de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. El Gà.·. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte del Gà.·. Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi.

El Butlletí Oficial del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), any XIV, núm. 170, 27/06/1906, pàgines 85-86, va publicar a la primera pàgina una condemna contundent de l’intent de magnicidi del Gà.·. Morral en què afirmava que la Maçoneria estava obligada pel seus principis a respectar la legalitat i les institucions espanyoles vigents.

L’òrgan oficial del G.·.O.·.E.·. no dedica mai cap espai per defensar-lo de les acusacions de complicitat amb el Gà.·. Morral, i no fou fins a un any de l’afusellament del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia que aquesta Obediència maçònica quan canvià de posició i el qualifica de «màrtir de la Llibertat». El Gran Mestre de la G.·.O.·.E.·., l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta (1834-1917), tenia un interès molt especial en que la Francmaçoneria fos legal al Regne d’Espanya i passés a convertir-se en una institució normalitzada, i, si no podia ser acceptada i respectada per tota la societat espanyola, almenys pretenia d’obtenir el reconeixement i el respecte dels governs i l’Estat, com succeïa en molts estats europeus. Sortir a defensar GG.·. maçons que eren considerats revolucionaris, com era el cas del Gà.·. Ferrer i Guàrdia, no sols no afavoria les aspiracions de l’Obediència al seu entendre, sinó que en posava en perill l’estratègia , que començava precisament en aquell moment a donar alguns fruits vers la normalització institucional, bé que minsos. A més, aquesta Obediència auspiciava una Resp.·. Lògia al Principat de Catalunya, «Lealtad», a l’Or.·. de Barcelona, docs la seva presència en la societat i la política al Principat era quasi insignificant. No es va veure implicada en la reació de l’Escola Moderna ni després es va comprometre en la defensa de la causa pedagògica del Gà.·. Ferrer.

En canvi, les Respectables Lògies de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana Balear (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·.) i el grups francmaçons més o menys independents, com el d’aquells maçons procedents de «Constància», van ser les van donar suport a l’empresa pedagògica del Gà.·. Ferrer, essent part dels seus membres del Parit Radical Repúblicà o col·laboradors seus. El líder del partit tenia uns bons amics entre membres de la Resp.·. Lògia «Redención» i a la cúpula de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·..

En 1908 el Gà.·. Ferrer fou donat de baixa de la Resp.·. Lògia parisenca «Les Vrais Experts» –que en 1906 li havia donat suport solidari pels serveis que havia prestat a la Francmaçoneria Universal– a causa de no pagar quotes des de Catalunya ni enviar la seva nova adreça. A Catalunya mantenia estretes relacions amb francmaçons de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. i també lerrouxistes, però no està documentada la seva afiliació a cap Taller maçònic dels país, encara que no seria estrany una afiliació oculta i reservada a fi d’evitar el coneixement públic de la seva activitat maçònica com a personatge molt conegut en la societat catalana d’aquell temps, potser on hi tenia molts amics, la Resp.·. Lògia «Redención», a l’Or.·. de Barcelona. Però tot plegat no deixa de ser una hipòtesi.

Durant el seu procés pel cas del Gà.·. Morral, el Gran Mestre de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. , l’Estimat Gà.·. Eigeni Labán, va fer una enèrgica declaració al Butlletí Oficial, núm. 55 (gener de 1907), a favor seu tot denunciant que era la major i fastigosa persecució jesuítica i inquisitorial.

En sortir de la presó, pel juny de 1907, el Gà.·. Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. 

Aleshores va dirigir una comunicació d’agraïment, publicada en el núm. 58 del Butlletí Oficial de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. (juliol de 1907, p. 4). 

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France (1844-1924) esdevingué president honorari de la Lliga; el Gà.·. Ferrer n’era president; l’Estimat Gà.·. C. A. Laisant (1841-1920), vicepresident; Charles Albert (1843-1914), secretari; i el Comitè Internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada pel Gà.·. Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a la República francesa.

Al juny de 1909 torna d’Anglaterra al Principat de Catalunya per veure la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia afirma que s’havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d’esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona. A començament de juliol de 1909, havent-hi la guerra colonial al Marroc el Govern espanyol havia mobilitzat l’Exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol o Setmana Gloriosa Roja, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera monàrquica espanyola sense emoció i considera l’«honor nacional» d’Espanya com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels militants socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern espanyol, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. 

Es formà un comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres del Principat de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla (Rif).

El Gà.·. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor, instigador i cap de la revolta obrera i popular. Els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, el Gà.·. Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat (Baix Maresme). Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. 

El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar el Gà.·. Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc. Les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». 

Tant a l’Estat espanyol com fora del Regne d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església catòlica –a França un jueu, a l’Espanya negra un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. 

Mantenen actualitat les paraules pronunciades pel Gà.·. P’otr Kropotkin a Londres (Anglaterra) després de l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». 

Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York (USA), fundada en 1911. 

Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua.

Durant la Guerra Civil la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat.

A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees, que cada any li fa un homenatge al monument que fou inaugurat el 13 d’octubre de 1990 al Parc de Montjuïc. 

Les restes del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia el novembre de 1937 foren traslladades en el cementiri de Montjuïc al costat de les dels anarquistes Durruti i Ascaso, on cada any hi ha un homenatge el 20 de novembre, efemèride de la mort a Madrid de Durruti el 1936. 

El Germà pedagog anarquista i francmaçó Francesc Ferrer i Guàrdia a les nou del matí el 9 d’octubre de 1909 fou  jutjat a la presó Model de Barcelona, en consell de guerra sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Roja Gloriosa de juliol d’aquell any a Barcelona, per la burgesia catalana denominada Setmana Tràgica. La cort marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i el Gà.·. Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galceran Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per al Gà.·. Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per al Gà.·. Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galceran, defensor del Gà.·. Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical Republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. 

La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern espanyol presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. 

A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegí al Gà.·. Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat.

El Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona, mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.  

Barcelona ha dedicat tres monuments al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista, pedagog, lliurepensador i francmaçó. 

La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona no va arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments. 

Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990 per l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog llibertari i maçó i va ser recollida per l’Ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on el Gà.·. Ferrer i Guàrdia havia perdut la vida com a màrtir del lliure pensament tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a la Universitat Lliure de Brussel·les feta per l’Ajuntament d’aquella ciutat belga, aixecat per August Puttemans el 1911, destruït pels nazis i tornat aixecar després de la Segona Guerra Mundial interimperialista. L’autor del monument de Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció: A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L’ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA / D’UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d’octubre de 1990.

El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB), a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001. 

I el darrer dels tres monuments en honor al Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron de Barcelona. El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l’il·lustre pedagog llibertari i maçó. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·locà un bust del Gà.·. Ferrer i Guàrdia que la família d’un professor de Calafell (Baix Penedès) tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.

A més, hi ha les tres tombes monumentals al cementiri de Montjuïc inaugurades el novembre de 1937, una dedicada al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que es van construir amb motiu de la mort en combat dels anarquistes Francisco Ascaso a Barcelona el de 20 juliol de 1936 i Buenaventura Durruti a Madrid el 20 de novembre de 1936, ambdós destacats militants anarquistes molt amics dels GG.·. Hem Day i Léo Campion, dos destacats militants anarquistes belgues que els havien amagat a Brussel·les el 1924 durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i els van ajudar a fugir a Cuba, essent novament acollits a Brussel·les per aquests dos GG.·. anarquistes i francmaçons el 1927 quan després de ser empresonats a París van ser expulsats de l’Estat francès.  Actualment aquestes tombes de Durruti, Ascaso i el Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troben buides ja que l’Ajuntament de Barcelona durant la dictadura franquista va fer cremar els seus ossos a l’ossera del cementiri amb el pretext que ningú pagava el manteniment d’aquestes inhumacions. Es tracta d’un monument que cal considerar doblement llibertari i francmaçó. A més, el novembre de 1937 aquest mausoleu estava tancat per una tanca d’obra en forma de triangle, el delta maçònic, que fou destruït pel consistori franquista de Barcelona dins la campanya contra la Francmaçoneria de la Dictadura.