Autor: admin

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII)

Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

El 12 d’agost de 1939 l’anarcosindicalista i francmaçó de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, de 31 anys, fou afusellat, per un escamot del Terç del Requetè d’Àlaba, a les sis de la matinada al mur del cementiri vell de Girona junt amb 33 homes més, quasi tots nascuts en les comarques gironines, condemnats com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort imposada en un consell de guerra sumaríssim d’un procediment d’urgència a la plaça militar de Girona i després de ser conduit pel carrer del Carme de la ciutat,  condemnades com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort. Posteriorment, tots ells foren enterrats a la fossa comuna que encara no s’hi ha fet exhumacions per recuperar restes dels cadàvers. Una reivindicació pendent a l’Ajuntament de Girona i a la Generalitat de Catalunya. Havia nascut en 1908 a Fortià.

Era secretari d’Ajuntament i militava en el Partits Sindicalista i sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Durant la República fou alcalde provisional i secretari de l’Ajuntament de Fortià i representà aquest municipi en la fundació de l’Acció Social Agrària (ASA), vocal de la seva primera junta directiva i signant l’agost de 1932 d’un manifest per a retenir la meitat de la renta pactada amb els propietaris. Candidat per l’Esquerra Federal agrària obrera al Parlament de Catalunya en las eleccions del 20 de novembre de 1932 aconseguí el 23,5 % dels vots a Sant Pere Pescador (Baix Fluvià, Alt Empordà) i el 35,7% en Fortià, on fou el més votat. Juntament amb Antoni Casadellà, d’Olot (la Garrotxa), i Joseph Quer, de Salt (Gironès), fou elegit a principis de 1933 per a representar als amortitzadors sense terra –el seu pare era pagès– en la Junta Provincial agrària de Girona. El Sis d’Octubre de 1934 també feia de secretari a l’Ajuntament de Sant Llogaia d’Alguema (Alt Empordà), essent detingut a conseqüència de la proclamació de l’Estat Català en la República Federal Espanyola i, destituït com a funcionari de l’Estat, perd el càrrec de secretari interí en l’Ajuntament de Fortià, essent readmès després de la victòria el febrer de 1936 del Front d’Esquerres/Front Popular. I accedeix a secretari de l’Ajuntament de Sant Pere Pescador, càrrec que té quan esclata la guerra el juliol d’aquell any. En 1936, com a funcionari s’afilià a Sant Pere Pescador a la CNT-AIT, població que aviat es digué el nom laic Empori. L’any 974 la població de Sant Pere Pescador apareix amb el nom de “villa Militiano quem vocant Sanctum Petrum” (Sant Pere és el nom de la parròquia catòlica romana) i duran la Guerra Civil el Consell Municipal, seguint una política de laïcització de la societat i sense adoptar el nom originari de Vila Miliciana, va acordar de sotmetre a referèndum tot un seguit de possibles noms nous per al terme municipal, d’entre els quals Empori va ser el més votat i l’adoptat fins al febrer de 1939, amb l’ocupació militar franquista del territori.

El Gà.·. Miquel Pla i Coll consta en la documentació de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, de la Gran Lògia Regional del Nord-est d’Espanya (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.), dins el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.),  a l’Orient de Figueres, que tingué la Tinguda d’Instal·lació com nou Taller d’aquesta Obediència, el 4 de febrer de 1934, en que hi consta en l’acta l’assistència d’aquest Estimat Germà, com a pagès de Fortià, de 26 anys. El 3 de gener  d’aquest any en el decurs del Ple del Sobirà Consell de Govern de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.) s’exposà que les Respectables Lògies Álvarez de Castro, a l’Or.·. de Girona, i Luz de Figueras, núm. 21, a l’Or.·. de Figueres, pensaven Abatre Columnes i el conseller Ramón Soriano Cardona (que durant força temps fou el Venerable Mestre del Taller de Figueres, militar de carrera, Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat i de nom simbòlic Viriato)  cessà del càrrec en l’Obediència. La Tinguda esmentada del 4 de febrer de 1934 fou presidida pel Gran Mestre de la G.·.L.·.R.·.N.·.E.·., Justo Fernández [Clarà, Josep, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 94-101].

Sota els auspicis del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) la primera etapa de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras veí la llum, essent instal·lada regularment, l’1 de juny de 1880, amb el núm. 182 i, poc després, el 71. Va desaparèixer en 1892. Molt posteriorment, sota els auspicis de la G.·.L.·.E.·. es creà el 20 de desembre de 1923 amb el mateix nom i com a Rep.·. Triangle, a l’Or.·. de Figueres, depenent de la Resp.·. Lògia Redención de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, i instal·lada regularment com a Resp.·. Lògia de la G.·.L.·.E.·. el 20 de gener de 1924, amb l’Estimat Gà.·. Joaquim Pi i Capella, de Venerable Mestre. Consta ja en el Quadre de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, del G.·.O.·.D.·.E.·., de 1881, com a cap administratiu, Grau 18è, nom simbòlic Olivet, i en el de 1891, amb el càrrec de Secretari [Clara, J, op. cit., pàgines 35-41]. Tanmateix, al cap de poc fou clausurada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i no es refè fins pel desembre de 1926. Treballà durant la República [Sánchez Ferré, Pere, La masoneria a Catalunya (1868-1947), vol. II, Clavell cultura, sl, Premià de Mar, 2008, p. 206]. 

Des del 7 d’agost de 1937 ocupava el càrrec de secretari de l’Ajuntament del Vendrell (Baix Penedès), població en que residia quan l’ocupà l’exèrcit franquista el gener de 1939. A primers de 1938 s’havia afiliat al Partit Sindicalista , formació política llibertària que tenia presència al Penedès.

Fou detingut pels franquistes per primera vegada el 24 de gener de 1939 al Vendrell, sota l’acusació d’haver treballat com a secretari de l’Ajuntament per als que havien denunciat gent de dretes al municipi. El nou consistori franquista i el servei local d’informació de la Falange Espanyola Tradicionista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) van declarar a favor seu, tot afirmant que era una persona d’ordre, i va ser posat en llibertat, cosa que li va donar confiança sobre la seva seguretat personal i decidí anar a l’Empordà quan fos possible per visitar la seva família. Segons Enric Canals [Delators. La justícia de Franco, La Esfera de los Libros, 2a edició, Barcelona (2008), pàgines 43-47] una vegada l’Alt Empordà fou ocupat pels exèrcits franquistes i feixistes italians decidí anar a veure la seva esposa, els seus dos fills i els pares. Proveït del corresponent salconduit per anar a l’Alt Empordà, el 19 de febrer de 1939 arribà en tren a Barcelona sense cap problema, però quan es trobava a l’Estació de França de la ciutat per agafar un tren en direcció a Figueres (Alt Empordà) el reconegué un element feixista de Sant Pere Pescador, que s’havia passat a la zona franquista durant la guerra i havia arribat a Catalunya en els serveis de Sanitat del Cos de l’Exèrcit Marroquí, de trist record. Aquest element demanà ajuda al guàrdia d’assalt Rafael Villalobos i ambdós feixistes el van agafar i conduir arrestat a comissaria. El veí de Sant Pere Pescador el denuncià com un extremista d’esquerres significat i propagandista de la seva causa, a més, que coaccionava els votants durant les conteses electorals a votar els republicans federals, tot fent impossible la vida de la gent d’ordre, i una vegada havia esclatat la guerra havia fet col·lectivitzar les terres al municipi mentre instigava l’assassinat el veí Rossend Jener i Bordas, dues persones més, que no li venien al cap, i el sacerdot Francesc Cargol. Per fer més greu les acusacions, afirmà que portava sempre una pistola al damunt. Tot el contrari del que deia al Vendrell la FET y de las JONS. A la comissaria, el Gà.·. Miquel Pla contestà que en 1932 havia ajudat les candidatures d’esquerres que eren “antiseparatista” (una referència a l’Esquerra Federal agrària obrera) i que el febrer de 1936 havia col·laborat amb les dretes. Valgué més la denúncia del soldat que la seva declaració i detingut fou empresonat a la presó Model de Barcelona en espera de noves diligències. Més endavant, fou traslladat a la presó de Figueres.

El Jutjat Militar Número 3, a instàncies de l’Audiència de Guerra de Girona, li va instruir un procediment sumaríssim d’urgència, el núm. 264. Citats a demanar diversos veïns de Sant Pere Pescador, de signe reaccionari o franquista, i amb un informe negatiu del nou consistori, franquista, del municipi afirmant que era un destacat revolucionari abans de 1936, però que s’afiliava al partit que més li convenia a fi de poder mantenir-se com a secretari de l’Ajuntament. A més, que una vegada es quedà sense feina com a represàlia per la seva participació en l’Alt Empordà en el Sis d’octubre de 1934 s’acostà per oportunisme en la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit de govern, però fou descoberta la seva maniobra i en seria del tot exclòs. Que el juliol de 1936 dóna suport a la Confederació Nacional del Treball i a la Federació Anarquista Ibèrica, essent el secretari del Comitè Antifeixista local, tot dirigint els milicians del poble i generant tota classe de greuges i tres assassinats, que feia mítings al Cinema Massó de la població a favor de la Revolució, a més, amb alguns milicians, va protagonitzar expropiacions a veïns de Vilamalla (Alt Empordà), com a Cecilio de Granada i Àlvar Vergés, segons declarà l’alcalde franquista de Sant Pere Pescador.

El cap local de la FET y de las JONS, Francesc Serra, l’acusà de dirigir embargament de béns i de ser el màxim responsable del Comitè Antifeixista local, juntament amb el seu sogre, Joan Costabella i Torres (pagès, nat a Sant Pere Pescador, de 56, casat i amb un  fill, fins a l’inici de la Guerra Civil, d’esquerres de sempre i alcalde de la vila per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de febrer de 1936 a maig de 1937), acusat de presidir el Comitè Antifeixista Local, qualificat de revolucionari, i l’Ajuntament al mateix temps. Va ser detingut, junt amb tres veïns més del poble, pels franquistes més tard que el seu gendre, el 17 d’abril de 1939. Ingressà a la presó de Figueres. Les principals acusacions franquistes foren confiscació de propietats i productes, col·lectivització de terres, imposició de multes, responsable de la crema de l’església de Sant Pere i de violència contra persones. Traslladat a la presó de Girona, ubicada a l’edifici del seminari, el 25 d’abril de 1939 es celebrà, vuit dies abans que el seu gendre (3 de maig), el seu consell de guerra sumaríssim d’urgència en la plaça militar de Girona, jutjat juntament amb 13 persones més. La sentència, coneguda el 26 d’abril, fou pena de mort.  Entre altres coses el tribunal militar sentencià que no havia fet res, essent alcalde, per salvar la vida del rector de la parròquia, Francesc Cargol, quan una nit uns forasters se’l van endur del poble mentre el sacerdot cridava “Joan, Joan”, el seu nom, demanant auxili, pensant que intervindria com alcalde i li salvaria la vida, segons la versió dels denunciants franquistes. Joan Costabella i Torres fou afusellat el 31 de maig de 1939 al cementiri vell de Girona. El 14 d’octubre de 2013 ERC va presentar la querella argentina al Jutjat Federal Número 1 de Buenos Aires (Mar del Pla, Argentina) contra el crims del franquisme pels assassinats del president Lluís Companys, 45 alcaldes i dos diputats d’ERC.

Pel sumaríssim del Gà.·. Miquel Pla i Coll desfilaren davant el jutjat militar uns testimonis de càrrec: Santiago Serra i Maimí, que el va acusar de voler quedar-se la fàbrica del sogre d’aquest element, Joan Bofill i Armengol; Cristòfol Bosch i Nonell, que va declarar que considerava el Gà.·. Miquel Pla responsable de l’assassinat de la seva esposa i del seu sogre, i de la detenció de dos fills seus i la pròpia filla seva; Joan Teixidor i Joan Guri i Llorens, que el van acusar de liderar el Comitè Antifeixista local i ser responsable dels crims i saquejos que segons aquests dos elements hi va haver al municipi. El 24 d’abril de 1939 el jutge militar instructor li va prendre declaració i el Gà.·. Miquel Pla ho negà tot el que li carregaven els denunciants, ni tant sols va admetre que milités en cap partit polític.

El 3 de maig de 1939 es celebrà el consell de guerra sumaríssim a Girona i fou condemnat, com el seu sogre, a la pena de mort. El general Franco, com en tots els casos fins a 1975, va donar el corresponent “enterado” l’11 d’agost d’aquell any. A les dues de la matinada de l’endemà, el 12 d’agost de 1939, li va ser notificada la decisió. Entrà en capella, que en deien “la nevera”, constant en la documentació militar que no va voler signar l’avís de rebuda del “enterado” de Franco “debido a su estado de ánimo”. Encara que no consta en aquest expedient militar franquista queda clar que el Gà.·. Miquel Pla, en tant que secretari de l’administració de l’Estat, es revolta contra aquest teatre judicial i rebutjà el paper que li presentaren. Fou afusellat per voluntaris del Requetè, aquell mateix dia, a les sis del matí, junt a 33 condemnats més,entre ells els llibertaris Julià Castelló i Grau, Isidre Comas i Pagès, Josep Domènech i Fornés, Joan Masberenguer i Moliner, Antonio Ribas Merino, Daniel Sarbosa i Teixidor, Bonaventura Serra i Ricart i Josep Ventura i Barceló.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII)

Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener, com ara Viquipèdia– neix en la casa de l’avinguda Sant Josep de Calassanç núm.  25 d’Alella (Alt Maresme) el lliurepensador, francmaçó, militant anarquista i pedagog llibertari l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia. Els seus pares eren propietaris acomodats que tenien el mas Boter (Coma Clara), catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià (Baix Maresme). Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. 

L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de la seva família, de Sant Martí de Provençals, a Barcelona. La influència del comerciant, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia catòlica que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola. Però és evident que la llavor de revolta ideològica ja era sembrada en el seu pensament abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i un lliurepensador declarat i apassionat. Pablo Ossorio el va inscriure a classes nocturnes. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia va estudiar a fons el pensament socialista federal de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901) –dirigent del Partit Federal que es definia en política federalista, comunista en societat i ateu en religió–, com també s’adherí a les tesis obreres internacionalistes. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar obligatori i completar la seva formació aprenent la llengua francesa. 

El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis al Principat de Catalunya, Madrid (Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Alacant (Alacantí, País Valencià), i poc temps després es va casar amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren.

En 1883, fent de revisor havia d’anar de la frontera del Pirineu Oriental, en la línia Cervera de la Marenda (Albera marítima, Costa Vermella, Rosselló) a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació i enllaç entre l’Estimat Gà.·.Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), el líder del Partit Republicà Progressista, del que es va fer militant, i els seus adherents d’Espanya.

Com a molts membres del Partit Republicà Progressista, s’inicià, en 1883, en la Francmaçoneria, concretament en la Resp.·. Lògia «La Verdad», a l’Or.·. de Barcelona –que aplegava destacats maçons republicans–, constituïda en 1878 amb el núm. 77 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.P.·.L.·.U.·.); treballant en 1880 amb el núm. 146 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) i en 1881 amb el núm. 41 del mateix G.·.O.·.D.·.E.·.. Treballà en els seus inicis en el Ritu Francès (R.·.F.·.) i a partir de 1880 en el Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.A.·.A.·.C.·.).

Quan es va iniciar el seu Taller maçònic pertanyia a la GODE i comptava aleshores amb destacats republicans, com el dirigent federal l’Estimat Gà.·. Pelai Massanet i Simon –un dels fundadors–, a més dels molt significats francmaçons Estimats GG.·. J. Casañas, Rossend Arús (1845-1891), Gil Vilasau Anglada i Agustí Trilla i Alcover. En la cerimònia d’iniciació es feia jurar al recipendari que no trairi mai a un Gà.·. del Taller [AHNS, lligam 619 A, expedient 14]. L’any següent d’haver estat admès ja havia al grau de Mestre Maçó (grau 3er).      

En aquesta tasca republicana progressista insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, quan va dimitir del càrrec ferroviari, entrant en somnis maçònics (donat de baixa del seu Taller maçònic) i s’establí a París (Illa de França), acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres criatures. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners (la Selva), de la qual va prendre part. Després de fracassar, hagué d’exiliar-se a París,.

Des de l’exili dóna suport a l’Estimat Gà.·. general Manuel Villacampa del Castillo (1827-1889), de l’Associació Republicana Militar, que encapçalà la revolta republicana del 19 de setembre de 1886, organitzada com a líder civil el Gà.·. Manuel Ruiz Zorrilla, ja que es volia restablir la República.

Els primers anys del G.·. Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins al carrer Pont Neuf núm. 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Libertad». Durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), que descobrí al Gà.·. Ferrer l’anarquisme social a partir d’una coneixença maçònica. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol al Liceu L’Espagnol Practique, mentre feia de secretari sense sou del Gà.·. Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista i que entre altres coses (cap del Govern espanyol durant el rei Amadeu I, i ministre –durant la Primera República– de Foment  i també de Gràcia i Justícia) fou Gran Mestre del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.). Els GG.·. Malato i Ferrer van ser grans amics.

Fins a 1890 no va pertànyer a cap Lògia, moment en que es va afiliar a la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de París. Al fons de la Biblioteca Nacional de París i especialment a la del G.·.O.·.D.·.F.·. hi ha documentació dela seva etapa maçònica parisenca [documents de la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts»]. Mentre a l’Or.·. de Barcelona la seva activitat maçònica va ser minsa i breu, en canvi a l’Or.·. de París fou un francmaçó força actiu que va pujar de grau amb tanta rapidesa com alguns altres catalans de l’època. En 1891 ja era grau 18è; en 1893, grau 30, i en 1897, grau 31. Segons l’auditor de la Quarta Regió Militar en el procés militar contra el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia durant aquells anys parisencs va servir d’enllaç entre el G.·.O.·.D.·.F.·. i la Família Maçònica espanyola.

En 1892 va participar en el Congrés Universal de Lliurepensament, celebrat a  Madrid i organitzat per la Federació Internacional de Lliurepensament, amb seu a Brussel·les Bèlgica).

El 1893 se separà de Teresina Sanmartí, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l’intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d’aquest crim passional, el Gà.·. Ferrer no va posar denúncia. Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L’Espagnol Practique.

En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, mestre parisenca i lliurepensadora, 13 anys més jove que el Gà.·. Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el Partit Republicà Progressista i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista, ja que  pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors al Regne d’Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà la seva nova companya.

El Gà.·. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església catòlica. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista–. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a la península Ibèrica solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. 

El Gà.·. Ferrer s’havia convençut que al Regne d’Espanya la situació  no estava prou madura per a la revolució social, però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’EscolaModerna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i de l’Estimat Gà.·. Paraf-Javal (1858-1941); i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Estimat Gà.·. Ramón y Cajal (1852-1934). Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de l’Estimat Gà.·. Paul Robin (1837-1912), de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus (1830-1905), Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin (1842-1921), Gorki, de l’Esimat Gà.·. L. Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. 

També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola Moderna, i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de maig de 1906, l’Estimat Gà.·. anarquista Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna, va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per al Carrer Major de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. El Gà.·. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte del Gà.·. Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi.

El Butlletí Oficial del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), any XIV, núm. 170, 27/06/1906, pàgines 85-86, va publicar a la primera pàgina una condemna contundent de l’intent de magnicidi del Gà.·. Morral en què afirmava que la Maçoneria estava obligada pel seus principis a respectar la legalitat i les institucions espanyoles vigents.

L’òrgan oficial del G.·.O.·.E.·. no dedica mai cap espai per defensar-lo de les acusacions de complicitat amb el Gà.·. Morral, i no fou fins a un any de l’afusellament del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia que aquesta Obediència maçònica quan canvià de posició i el qualifica de «màrtir de la Llibertat». El Gran Mestre de la G.·.O.·.E.·., l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta (1834-1917), tenia un interès molt especial en que la Francmaçoneria fos legal al Regne d’Espanya i passés a convertir-se en una institució normalitzada, i, si no podia ser acceptada i respectada per tota la societat espanyola, almenys pretenia d’obtenir el reconeixement i el respecte dels governs i l’Estat, com succeïa en molts estats europeus. Sortir a defensar GG.·. maçons que eren considerats revolucionaris, com era el cas del Gà.·. Ferrer i Guàrdia, no sols no afavoria les aspiracions de l’Obediència al seu entendre, sinó que en posava en perill l’estratègia , que començava precisament en aquell moment a donar alguns fruits vers la normalització institucional, bé que minsos. A més, aquesta Obediència auspiciava una Resp.·. Lògia al Principat de Catalunya, «Lealtad», a l’Or.·. de Barcelona, docs la seva presència en la societat i la política al Principat era quasi insignificant. No es va veure implicada en la reació de l’Escola Moderna ni després es va comprometre en la defensa de la causa pedagògica del Gà.·. Ferrer.

En canvi, les Respectables Lògies de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana Balear (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·.) i el grups francmaçons més o menys independents, com el d’aquells maçons procedents de «Constància», van ser les van donar suport a l’empresa pedagògica del Gà.·. Ferrer, essent part dels seus membres del Parit Radical Repúblicà o col·laboradors seus. El líder del partit tenia uns bons amics entre membres de la Resp.·. Lògia «Redención» i a la cúpula de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·..

En 1908 el Gà.·. Ferrer fou donat de baixa de la Resp.·. Lògia parisenca «Les Vrais Experts» –que en 1906 li havia donat suport solidari pels serveis que havia prestat a la Francmaçoneria Universal– a causa de no pagar quotes des de Catalunya ni enviar la seva nova adreça. A Catalunya mantenia estretes relacions amb francmaçons de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. i també lerrouxistes, però no està documentada la seva afiliació a cap Taller maçònic dels país, encara que no seria estrany una afiliació oculta i reservada a fi d’evitar el coneixement públic de la seva activitat maçònica com a personatge molt conegut en la societat catalana d’aquell temps, potser on hi tenia molts amics, la Resp.·. Lògia «Redención», a l’Or.·. de Barcelona. Però tot plegat no deixa de ser una hipòtesi.

Durant el seu procés pel cas del Gà.·. Morral, el Gran Mestre de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. , l’Estimat Gà.·. Eigeni Labán, va fer una enèrgica declaració al Butlletí Oficial, núm. 55 (gener de 1907), a favor seu tot denunciant que era la major i fastigosa persecució jesuítica i inquisitorial.

En sortir de la presó, pel juny de 1907, el Gà.·. Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. 

Aleshores va dirigir una comunicació d’agraïment, publicada en el núm. 58 del Butlletí Oficial de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. (juliol de 1907, p. 4). 

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France (1844-1924) esdevingué president honorari de la Lliga; el Gà.·. Ferrer n’era president; l’Estimat Gà.·. C. A. Laisant (1841-1920), vicepresident; Charles Albert (1843-1914), secretari; i el Comitè Internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada pel Gà.·. Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a la República francesa.

Al juny de 1909 torna d’Anglaterra al Principat de Catalunya per veure la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia afirma que s’havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d’esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona. A començament de juliol de 1909, havent-hi la guerra colonial al Marroc el Govern espanyol havia mobilitzat l’Exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol o Setmana Gloriosa Roja, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera monàrquica espanyola sense emoció i considera l’«honor nacional» d’Espanya com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels militants socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern espanyol, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. 

Es formà un comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres del Principat de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla (Rif).

El Gà.·. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor, instigador i cap de la revolta obrera i popular. Els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, el Gà.·. Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat (Baix Maresme). Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. 

El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar el Gà.·. Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc. Les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». 

Tant a l’Estat espanyol com fora del Regne d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església catòlica –a França un jueu, a l’Espanya negra un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. 

Mantenen actualitat les paraules pronunciades pel Gà.·. P’otr Kropotkin a Londres (Anglaterra) després de l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». 

Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York (USA), fundada en 1911. 

Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua.

Durant la Guerra Civil la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat.

A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees, que cada any li fa un homenatge al monument que fou inaugurat el 13 d’octubre de 1990 al Parc de Montjuïc. 

Les restes del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia el novembre de 1937 foren traslladades en el cementiri de Montjuïc al costat de les dels anarquistes Durruti i Ascaso, on cada any hi ha un homenatge el 20 de novembre, efemèride de la mort a Madrid de Durruti el 1936. 

El Germà pedagog anarquista i francmaçó Francesc Ferrer i Guàrdia a les nou del matí el 9 d’octubre de 1909 fou  jutjat a la presó Model de Barcelona, en consell de guerra sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Roja Gloriosa de juliol d’aquell any a Barcelona, per la burgesia catalana denominada Setmana Tràgica. La cort marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i el Gà.·. Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galceran Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per al Gà.·. Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per al Gà.·. Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galceran, defensor del Gà.·. Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical Republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. 

La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern espanyol presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. 

A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegí al Gà.·. Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat.

El Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona, mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.  

Barcelona ha dedicat tres monuments al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista, pedagog, lliurepensador i francmaçó. 

La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona no va arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments. 

Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990 per l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog llibertari i maçó i va ser recollida per l’Ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on el Gà.·. Ferrer i Guàrdia havia perdut la vida com a màrtir del lliure pensament tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a la Universitat Lliure de Brussel·les feta per l’Ajuntament d’aquella ciutat belga, aixecat per August Puttemans el 1911, destruït pels nazis i tornat aixecar després de la Segona Guerra Mundial interimperialista. L’autor del monument de Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció: A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L’ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA / D’UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d’octubre de 1990.

El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB), a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001. 

I el darrer dels tres monuments en honor al Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron de Barcelona. El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l’il·lustre pedagog llibertari i maçó. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·locà un bust del Gà.·. Ferrer i Guàrdia que la família d’un professor de Calafell (Baix Penedès) tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.

A més, hi ha les tres tombes monumentals al cementiri de Montjuïc inaugurades el novembre de 1937, una dedicada al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que es van construir amb motiu de la mort en combat dels anarquistes Francisco Ascaso a Barcelona el de 20 juliol de 1936 i Buenaventura Durruti a Madrid el 20 de novembre de 1936, ambdós destacats militants anarquistes molt amics dels GG.·. Hem Day i Léo Campion, dos destacats militants anarquistes belgues que els havien amagat a Brussel·les el 1924 durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i els van ajudar a fugir a Cuba, essent novament acollits a Brussel·les per aquests dos GG.·. anarquistes i francmaçons el 1927 quan després de ser empresonats a París van ser expulsats de l’Estat francès.  Actualment aquestes tombes de Durruti, Ascaso i el Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troben buides ja que l’Ajuntament de Barcelona durant la dictadura franquista va fer cremar els seus ossos a l’ossera del cementiri amb el pretext que ningú pagava el manteniment d’aquestes inhumacions. Es tracta d’un monument que cal considerar doblement llibertari i francmaçó. A més, el novembre de 1937 aquest mausoleu estava tancat per una tanca d’obra en forma de triangle, el delta maçònic, que fou destruït pel consistori franquista de Barcelona dins la campanya contra la Francmaçoneria de la Dictadura.

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (X)

Estimat Gà.·. Jaume Serra (Jacques)

El 26 de setembre de 1915 neix a Alcarràs (Segrià, Terres de Ponent) l’anarquista, lliurepensador i francmaçó Estimat Gà Jaume Serra, també anomenat a l’exili francès Jaime i Jacques. Ha complert 103 anys.

Fill de petits propietaris de pagès i políticament republicans però oposats al col·lectivisme agrari Jaume Serra a principis dels anys trenta del segle passat, quan solament comptava 15 anys, es relaciona amb amics seus que militen a Lleida (Segrià, Terres de Ponent) a les Joventuts Llibertàries, mentre fa d’aprenent en una barberia de la ciutat i estudia els vespres en una escola racionalista, seguidora de la pedagogia de l’Estimat Gà.· Francesc Ferrer i Guàrdia.

El juliol de 1936, quan el cop militar franquista, s’incorpora, com a milicià quan passa per Lleida, en la Columna Durruti (que amb la militarització fou la de l’Exèrcit Popular de la República espanyola) essent ferit al front d’Aragó, quan combatia en la secció de mitralladores, en el braç esquerra. Una bala li travessa el braç esquerra i com ell mateix explica: «Si ella m’hagués travessat el meu ca, jo no estaria aquí per explicar-ho… ».

El 23 de novembre de 1936 és una de les desenes de milers de persones que participen a Barcelona als funerals de Buenaventura Durruti, mort al front de Madrid el 20 de novembre.

En el decurs de la Retirada de primers de febrer de 1939 passa la frontera del Pirineu pel coll del Portús (Albera, Vallespir) i les autoritats franceses l’internen  al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló) i, després, al de Bram (Aude, Occitània). Per contra, el seu germà es rebutjat a la frontera i empresonat pels franquistes, morin a la presó.

Jaume Serra rebutja entrar en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) de l’Exèrcit francès per poder sortir del camp de Bram: «Jo ja havia fet tres anys de guerra militaritzat, ja en tenia prou», cosa que possiblement el salvà d’anar a parar en un camp nazi com a apàtrida (així ha pogut complir 103 anys). Va tenir la sort de trobar l’ajuda d’un pagès dels entorns de Bourges (Chere, Centre – Vall del Loira) que el reclamà per treballar la terra. Aviat se’n va en bicicleta fins a Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània) i, a peu, arriba a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània), on, gràcies a la complicitat d’un funcionar del consolat espanyol, aconsegueix estar documentat legalment i no haver de viure amagat.

Durant l’Ocupació ajuda com pot a la Resistència.

Amb l’Alliberació s’instal·la a Ais en Provença (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània) on fa de barber pel seu compte anomenant la seva barberia «Le Barbier de Séville», i, després, fa de marxant ambulant amb un camió nomenat «Aix bazar», sobretot als mercats d’Ais i de Gardana (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).

Molt actiu en actiu en el grop local Francisco Ferrer de la Libre Pensée, organitzà sobretot amb l’anarquista i geògraf Roland Breton (1931-1916), de nombroses conferències, algunes a cura d’anarquistes com Charles-Auguste Bontemps (1893-1981) o Hélène Hernández (1955).

És el degà del Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) de Marsella, amb 103 any d’edat.

També milita des de l’any 2002 a l’Observatoire de la Laïcité del País d’Ais en Provença.

Al començament dels anys 1990 fou un dels primers membres de la SCI Les Acrates, fundada per l’anarquista i Estimat Gà.·. René Bianco a fi d’adquirir un local a Marsella pel Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) de Marsella.

Iniciat en la Francmaçoneria pertany, des de 1977, a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union.

En 1969 residia al barri de Luyes, d’Ais en Provença.

El 26 de setembre de 2018, el Gà.·. Jaume Serra ha celebrat el seu 103 aniversari acompanyat pels seus fills, néts i besnéts, segons informa CIRA de Marsella.

Als 103 anys, manté els seus ideals llibertaris de la seva joventut i diu, amb un somriure irònic, segons explica CIRA de Marsella: «L’Anarquia és la més alta expressió de l’ordre, així que en tant no hi haurà l’Anarquia hi ha merder».

Bibliografia bàsica: Note du CIRA Marseille (octubre de 2018); R. D. (20/10/2018) Dictionnaire International des militants anarchistes, Jacques Ser

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans  IX.  Estimat Gà.·. Josep Comas Solà

El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona l’astrònom, divulgador científic, francmaçó, espiritista, teosofista i anarquista Estimat Gà.·. Josep Comas Solà. Fill d’un comerciant progressista, de jove s’apassionà per l’astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L’Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona (Tarragonès).

En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l’Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà), estació astronòmica privada acabada de fundar l’industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart.

Després realitzà un viatge d’estudis a Itàlia i a l’illa de Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna

En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l’astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d’un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904 dirigí l’Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per l’enginyer i geòleg valencià anarquista l’Estimat Gà.·. Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,  etc.). 

En 1910 col·laborà en els primers vols d’avió a tot l’Estat espanyol.

En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d’Espanya –posteriorment s’afegí Amèrica–. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l’organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà a Sevilla (Andalusia) en el Congrés de l’Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. 

En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l’Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica.

Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d’un dels primers cotxes a motor d’explosió que van circular per Barcelona.

En 1923, amb la visita d’Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol.

En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum».

Durant la Guerra Civil, dirigí el Servei d’Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra.

Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.).  

Comas Solà pertanyia a més de la Francmaçoneria al Club Teosòfic de Barcelona, al qual també hi pertanyia el republicà i francmaçó l’Estimat Gà.·. Ventura Gassol, que fou conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya. 

Amb el Gà.·. Albert Carsí Lacasa col·laborà a l’anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola».

En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d’Experimentacions ubicat a Masnou (Baix Maresme).

Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905 (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc.

El Gà.·. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona a causa d’una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació de la CNT-AIT i nombrosos militants anarcosindicalistes –el seu enterrament va ser presidit per l’Estimat Gà.·. Lluís Companys i per Frederica Montseny–.

Llegà la seva casa-observatori  Vil·la Urania, al carrer Saragossa, terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona, on ara hi ha un centre cívic d’activitats veïnals.

El mateix 1937 l’Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l’Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

El Gà.·. Josep Comas i Solà apadrinà al profà Alberto Carsí per entrar en la Resp.·. Lògia Cosmos núm. 62 de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, amb el nom simbòlic de l’estel Canopus. Alberto Carsí arribà al grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.E.·.A.·.A.·.).

La Lògia Cosmos havia estat constituïda entre desembre de 1929 i gener de 1930 en la G.·.L.·.E.·.. Pel juliol d’aquell any aquest Resp.·. Taller va ser un dels protagonistes de l’escissió en la seva Obediència, quan comptava amb dotze membres, entre els quald hi havia els Estimats GG.·. Albert Carsí i Manuel Ximénez. El Gà.·. Ximénez havia fet circular a principis de 1930 un full anònim, signat amb com a Grupo La Verdad, que desautoritzava l’Estimat Gà.·. Francesc Esteva con a Gran Mestre (president) de la G.·.L.·.E.·.. A finals d’any eren dinou membres.

Des de les barcelonines RResp.·. Lògies Cosmos i Inmortalidad –aquest Resp.·. Taller amb els Estimats GG.·. Eveli Torent i Frederic Climent Terrer, i que tenia tendències teosòfiques i espiritistes, filosòfica i polititzada alhora, que s’havia constituït  l’1 d’abril de 1925 dins la Gran Lògia Regional del Nord-est (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.) però el maig de 1927 s’escindí per entrar en la G.·.L.·.E.·.— van intentar unificar la Maçoneria Simbòlica (primers tres graus) a partir de la G.·.L.·.E.·. i del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.).

A finals de maig de 1930 els Estimats GG.·. Albert Carsí, Manuel Ximénez, Eveli Torent i Frederic Climent Terrer (el qual a més de destacat francmaçó era un dels responsables a Catalunya de la Societat Teosòfica) distribuïren el manifest ‘Por la Unidad Masónica’, el qual recollia la proposta d’unió maçònica simbòlica de la IX Assemblea Nacional Simbòlica del G.·.O.·.E.·., que es celebrava aquells dies. El manifest, signat per aquests quatre francmaçons. i, a més, de l’Estimat Gà.·. Joan Casanovas, afirmava que la proposta del G.·.O.·.E.·. resumia el desig de “quasi tot el poble maçònic” i l’esperit democràtic indispensable en l’Augusta Orde.

La G.·.L.·.E.·. celebrà els dies 8 i 9 de juny de 1930 a l’Or.·. de Madrid (Castella la Nova) la seva Gran Assemblea Ordinària, en la qual es palesà la insatisfacció que hi havia en amplis sector d’aquesta Obediència (federació associativa de lògies). En el decurs de l’assemblea, el Gà.·. Manuel Ximénez es declarà autor del manifest ‘Por la Unidad Masónica’ i dimití com a membre de la Comissió de Justícia de la G.·.L.·.E.·., segons constà en l’acta. En la ment de tothom hi havia la proposta, feta un mes abans pel GOE, d’unir ambdues obediències ena sola maçoneria simbòlica espanyola. La Regional del Nord-est de la G.·.L.·.E.·. hi va presentar els punt bàsic per arribar a la unió simbòlica, que l’assemblea va aprovar per unanimitat. Però, l’acord no constà en la publicació de l’acta corresponent. Davant aquesta situació la Regional del Nord-est va decidir la seva autodissolució el 10 de juliol de 1930 a fi de precipitar la unió simbòlica. Els partidaris de la fusió amb el G.·.O.·.E.·. van organitzar una Assemblea de Mestres Maçons l’11 de juliol de 1930 conjuntament amb la dissolta Regional del Nord-est. Amb el pretext d’una conferència que va donar el Gà.·. Carsí, un nombre considerable de Mestres Maçons d’ambdues Obediències es va reunir en el Ateneu Humanidad, seu de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, on també es reunien diverses lògies de la Regional del Nord-est. S’acordà l’expulsió de l’Estimat Gà.·. Francesc Esteva Bertran (nom simbòlic, Riego), l’Estimat Gà.·. Louis Gertsch i de tota la cúpula de la G.·.L.·.E.·.. Aleshores, vuitanta-set Mestres Maçons formaren  una assemblea constituent i el 5 d’agot d’aquell any es nomenà un Sobirà Consell de Govern de la doblada G.·.L.·.E.·., amb el Gà.·. Manuel Ximénez com a Gran Mestre; l’Estimat Gà.·. Antoni Montaner Castaños, President; l’Estimat Gà.·. Francesc Borrell, Gran Primer Vigilant; l’Estimat Gà.·. Frederic Climent Terrer, Gran Orador; el Gà.·. Albet Carsí, Gran Orador Adjunt, i Joseph Olivart Sapera, Gran Secretari, entre altres càrrecs. El sector minoritari de la G.·.L.·.E.·. romangué fidel al Gà.·. Francesc Esteva. La Resp.·. Lògia Cosmos passà amb altres al sector fusionista. Així sorgí una nova Obediència, la Gran Lògia Unida (G.·.L.·.U.·.), autotitulada ”Antes Gran Logia Española”, i es qualificava de “provisional” a l’espera de “la fusió resultant”. De fet, fou una efímera Obediència, amb 204 membres, 123 dels quals procedents de la Regional del Nord-est i 91, de la G.·.L.·.E.·.. Un mes després de la seva constitució, aquesta nova obediència comptava amb 288 membres. La G.·.L.·.U.·. s’acostà al G.·.O.·.E.·., segons consta en un extens comunicat del 25 d’octubre de 1930. Finalment, el 25 de febrer de 1931 es formà la Gran Lògia Regional Unida del Nord-est (G.·.L.·.R.·.U.·.N.·.E.·.) unida al G.·.O.·.E.·., amb 208 membres i onze lògies, entre elles la Resp.·. Lògia Cosmos.

La Resp.·. Lògia Cosmos va distribuir un escrit dirigit a diverses Resp.·. Lògies a l’Or.·. de Barcelona on es denunciava l’augment d’espectacles al Paral·lel considerats, al seu entendre, que eren de caire pornogràfic. En 1932 l’Estimat Gà.·. Miquel Serra Pàmies n’és el seu Secretari Adjunt. A principis de 1935 s’autodissolt dient que era a causa dels Fets del Sis d’Octubre de 1934 i també a causa de les difamacions provinents de la campanya antimaçònica del prevere Joan Tusquets i Terrats. Aquesta Resp.·. Lògia es va refer posteriorment i el darrer document conegut és del desembre de 1938, poc abans de la Retirada republicana de final de gener i primers de febrer de 1939. [Pere Sánchez Ferrer, De la Gran Logia Simbólica Regional Catalana a la Gran Logia Española. Un ejemplo de vocación política en la masonería peninsular (1886-1939), Universitat de Barcelona, 1990].

En el context de la societat catalana del temps de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i la República del 14 d’abril de 1931 es destacà el prevere de Barcelona Joan Tusquets i Terrats, oncle patern d’Ester i Òscar Tusquets, i les seves edicions Las Sectas. Joan Tusquets  entre 1932 i 1936 edità vuit llibres. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera la jerarquia catòlica catalana ja havia vist en aquest prevere agut i intel·ligent l’eina prolífera per fer campanyes contra la Francmaçoneria i la Teosofia.  Joan Tusquets aconseguí un exemplar del full del Gà.·. Ximémez que el va reproduir l’any 1932 en el seu llibre antimaçònic ‘Orígenes de la Revolución española’. El 22 de febrer de 1934 en un escrit al diari carlí El Correo Catalán, el manipulador Tusquets –que disposava de documentació autèntica– va canviar el sentit de l’escrit ‘Contra la pornografia’, redactat per la Resp.·. Lògia Cosmos, en que es lamentava que en locals d’espectacle del Paral·lel barcelonès hi hagués espectacles pornogràfics i es demanava fer quelcom per posar remei aquela situació considerada immoral, tot afirmant el prevere que a les Resp.·. Lògies es redactava “pornografia clandestina” com provava el document i fent un sil·logisme oportunista considerava que l’arrel de la pornografia a Catalunya provenia de les lògies maçòniques. De tot plegat, Tusquets acusava als Estimats GG.·. Albert Carsí i Guillermo Cedrón i finalment deia que l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta Sagrari (simbòlic, Pizarro) –que havia estat gran mestre del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E,·.) i morí el 1917– de ser partidari d’una “iniciació sexual” maçònica [Pere Sánchez Ferré, La maçoneria a Catalunya (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar, 2008, vol. 2 de l’obra, pàgines 107-112, 158-160, 189-190].

En 1905 els GG.·. Josep Comas Solà, Albert Carsí i el músic i camarada de lluita pacifista Pau Casals i Defilló formaren el Comitè català contra la guerra, primer òrgan antibel·licista documentat en l’Estat espanyol. Més endavant, Pau Casals seria el compositor de l’Himne de les Nacions Unides (ONU).

El Gà.·. Comas Solà l’any 1933 formà part del Comitè català contra la guerra imperialista, el qual el juny d’aquell any va editar el primer número de la revista Guerra a la guerra, en el que hi havia escrits entre altres autors d’Henri Barbusse, Albert Einstein, l’Estimat Gà.·. Josep Bertran de Quintana, Ángel Pestaña, Josep M. de Sucre i de Grau, Francisco Cañadas, el Gà.·. Albert Carsí i el mateix Gà.·. Josep Comas Solà.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) comptava amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel·lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va del Gà.·. Josep Comas Solà i Joan Maragall a l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin.

Estimat Gà.·. Ginés Alonso

El 5 de desembre de 1988 mor a L’Avelanet (País d’Olmes, Arièja, Occitània) l’anarcosindicalista, anarquista i francmaçó Estimat Gà.·. Ginés Alonso. Havia nascut en 1911 a Múrcia en una família conservadora que aviat s’establí a Barcelona.

Fuster d’ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El seu interès per la cultura l’animà a crear en 1931 l’Ateneu Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d’altres, i que es diu fou finançada amb cops econòmics. Per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup «Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero.

El juliol de 1936 s’enfrontà contra l’aixecament militar franquista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías.

Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes: Puigcerdà (Baixa Cerdanya), l’Hospitalet de Llobregat, Sant Just Desvern (Baix Llobregat), les Corts a Barcelona, Viladecans (Baix Llobregat) i altres, en representació d’aquest òrgan.

Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT-AIT en els governs estatals espanyols.

Amb la derrota, s’exilià a l’hexàgon francès i s’establí a L’Avelanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria.

Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT.

Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de CNT en l’Exili celebrat a París (Illa de França) entre l’1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L’Avelanet.

Durant un temps fou director del setmanari confederal de l’Exili España Libre.

Arran de la ruptura confederal, s’alineà amb el sector anomenat “polític”, favorable al sector de la CNT clandestina de l’Interior que col·laborava amb el Govern de la República espanyola en l’Exili.

En 1954 assistí al Ple a Tolosa de Llenguadoc del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional i com a tal entrà clandestinament a la Península.

El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l’Aliança Sindical Espanyola (ASE) –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer.

En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l’Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia).

L’1 de novembre de 1960 signà, en representació del Subcomitè Nacional, amb Roque Santamaría, en nom del Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili, un manifest d’unitat confederal.

En 1965 representà la Federació Local de L’Avelanet de la CNT-AIT en el Congrés de Montpeller (Erau, Occitània).

Es va iniciar en la Francmaçoneria a la Resp.·. Lògia Reconstrucció de la Gran Lògia de França (G.·.L.·.D.·.F.·.) el 22 de febrer de 1952, amb el nom simbòlic Trabajo. El 2 de febrer de 1977 es constitueix formalment la Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad, a l’Or.·. de Barcelona, amb la vocació d’afiliar-se al Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), on queda registra amb el número 3. A aquesta Resp.·. Lògia s’incorporen poc després els Estimats GG.·. Ginés Alonso, Antonio Martínez Nieto i Rosendo Guevara. L’Estimat Gà.·. Olegario Pachón (nom simbòlic Proudhon) –también de la Gran Lògia de França— s’hi afilià  poc després i escriu des de l’Or.·. París anunciant una visita a la lògia d’una delegació del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.) el 19 de març de 1977. El 21 de abril de 1979 la Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad acordà separar-se del G.·.O.·.E.·., per “allunyament d’aquesta Obediència de la Francmaçoneria liberal”. El 15 de maig de 1980 es formalitzà la constitució a Barcelona de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (G.·.L.·.S.·.E.·.), realitzada en el Temple maçònic del local del carrer Avinyó núm. 27, que s’havia llogat i que aleshores fou la seu de la seva Lògia Mare des de finals de 1979. La Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad passà a ser la núm. 1 de la G.·.L.·.S.·.E.·., Obediència de la qual durant un temps foren Grans Mestres Adjunts, entre altres, els GG.·. Ginés Alons i Olegario Pachón . 

Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d’altres. 

 

 

 

 

Estimat Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa

 

El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia) l’anarquista, francmaçó, periodista i inventor Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa. El seu pare es deia Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i la seva mare, Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d’una família nombrosa de cinc germanes (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria) i un germà, Carles.

S’instal·là a Barcelona i esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital.

En aquesta època s’aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni.

En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d’Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català.

Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») a París (Illa de França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona.

A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb la seva companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l’atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d’aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara el Gà.·. Anselmo Lorenzo, el Gà.·. Joan Montseny, el Gà.·. Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc.

Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra.

Amb els GG.·. Montseny, Lorenzo i Tarrida, s’encarregà d’escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia, El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l’inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l’estranger.

El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d’una carta adreçada al ministre de la Guerra del Govern espanyol demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava.

La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l’11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d’abril de 1897 a Madrid (Castella la Nova) i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897.

En concepte d’«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d’un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l’illot del Penyal d’Alhucemas (la badia d’Al-Hoceima, Rif, base militar colonial del Regne d’Espanya), al litoral del Rif. Aquest presidi funcionà fins a 1906.

La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d’«estranyament perpetu o temporal del territori nacional».

D’antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d’abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool (Merseyside, Anglaterra), juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del Govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. Treballa en el seu antic ofici i la seva companya fent cotilles.

Afiliat a les Trade Unions, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els de l’Estat espanyol.

Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní.

En aquesta època participà activament en les activitats d’unl grup anarquista a Londres, format pels exiliats Gà.·. Tarrida del Mármol, José Monterde i altres, i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins.

El febrer de 1905 s’instal·là amb la seva família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d’Espanya havia de fer a la ciutat, establint contacte amb els GG.·. Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s’arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l’atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905.

Bon amic del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l’instigador de l’atemptat contra la vida d’Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat pel Gà.·. Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà a la seu del Gran Orient de França a París, amb assistència d’unes 1.200 persones.

En aquests anys, a més de relacionar-se amb el Gà.·. Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats republicans radicals (el Gà.·. Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña.

Després de la denominada Setmana Tràgica barcelonina i l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda.

Atret pel món de l’aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l’11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray.

El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla del Gà.·. Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència.

Cap als anys vint del segle XX s’instal·là amb la seva família a Barcelona i en els anys republicans s’afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Malalt d’arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT-AIT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants.

El Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de la seva companya, a Barcelona. Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l’exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà, i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l’homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Bibliografia:

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d’Igualada, núm. 29 (Setembre 2008).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (VI)  Estimat Gà.·. Gaston Leval  El 20 d’octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Sena Saint-Denis, Illa de França) el militant anarcosindicalista, pensador del socialisme llibertari, historiador anarquista i francmaçó Gà.·. Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París (Illa de França) de protesta contra l’afusellament del pedagog anarquista i francmaçó Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari, publicant als 18 anys el seu primer article, a Le Libertaire–.  Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è Regiment d’Infanteria de Rouen, el 10 de  febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l’ordre de mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur), amb el nom de Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a Saragossa (Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià) col·labora amb l’Estimat Gà.·. Eusebio Carbó en tasques cenetistes.  En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.  El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de la delegació cenetista, amb Hilario Arlandís, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin, Joaquín Maurín et Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) del 3 a 19 juliol d’aquell any i al III Congrés de la Tercera Internacional a Moscou (Rússia), on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats. La delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. De tornada fou detingut a Berlín (Prússia, Alemanya) i expulsat junt al Gà.·. Andreu Nin Hilario Arlandís.  En tornar de Rússia, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla en Acción Libertaria, i i com  mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a la Corunya (A Coruña, Galícia).  En 1924, després que cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923 clausurés l’escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe, Argentina) en 1927, mentre el Gà.·. Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu per la premsa revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de Benito Gómez, de Silvio Agreste o de Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya , ja com a influent teòric de l’anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936 Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés de Saragossa de la CNT-AIT.   Quan esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República espanyola, va viatjar amb David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la CNT-FAI. Membre del grup Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats industrials i agràries llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució proletària espanyola.  En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló),  utilitzant el pseudònim de Max Stephan, repren la seva antiga col·laboració amb Le Libertaire i al periòdic de SIA on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.  Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat a  SIA per la seva companya. El juny de 1939, La Révolution Prolétarienne creà el Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i Henri Poulaille.  Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marselha; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als Restaurants Comunitaris organitzat pel Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per militar en la Federació Anarquista (FA), però, encara considerat insubmís, havia participat en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la CGT.  Després del congrés de Dijon (Costa d’Or, Borgonya-Franc Comtat) de la FA, el setembre de 1946, es converteix en un pilar de Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951–.  Es guanyava la vida com a corrector d’impremta, i  admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de 1952.Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Suïssa) en 1954, a l’Oficina Internacional del Treball.  Va ser exclòs de la FA en 1958. Aleshores la FA defensava un «3er front revolucionari » (ni USA, ni URSS), mentre que el Gà.·. Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de la URSS. El Gà.·. Leval col·laborà a Contre-courant de Louis Louvet i  Défense de l’Homme de Louis Lecoin.  Hostil a la Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí  els anys 1954-1955 a la nova FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva companya Marguerite, i més tard per Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres.  Durant les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els debats universitaris, especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, defensant les posicions llibertàries «possibilistes» que no van encaixar en marc revolucionari del moment (Leval aleshores considerava impossible una revolució social violenta i defensava la  necessitat de crear contra-institucions populars tot preparant una alternativa gradual al Mercat i a l’Etat). Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol.  Ideològicament, en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista intransigent i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc el «voluntarisme » de Malatesta, rebutjant en un anàlisi a Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.  Segons l’Estimat Gà.·. Léo Campion, Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, wissous, 1978, pp. 126-127) el Gà.·. Gaston Leval pertanyia a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union, del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Or.·. París, de la que a partir de 1959 en fou el Gà.·.l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è, donà nombroses conferències igual en lògies, capítols i consells filosòfics, com també a la Sorbonne.  Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc.  És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l’État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L’indispensable révolution (1948), Le communisme. L’Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l’Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d’ethique moderne (1961), L’enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L’humanisme libertaire (1967), L’Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc.  A més del Gà.·. Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti…  El Gà.·. Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud (Alts del Sena, Illa de França). Fou inhumat al cementiri de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15 d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot unes delegacions llibertàries vingudes expressament de Catalunya i altres llocs de la Península.  Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam (Holanda).