Categoria: Francmaçoneria llibertària PP.CC.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVI)

Estimat Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro)

El Gà.·. Carles Gómez Soler (simbòlic, Ciro), professor de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, del que fou secretari durant la Guerra Civil i regidor del Consell Municipal gironí per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), havia nascut a la ciutat de Girona (Gironès) en 1883 i s’inicià en la Francmaçoneria el 8 de març de 1932 a la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, que a partir d’un Resp.·. Triangle a la fi de l’any 1931, en 1932 va crèixer de manera suficient per esdevenir Resp.·. Lògia.    

El 3 de febrer de 1934 la Resp.·. Lògia Álvarez de Castro, de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Orient de Girona, canvia d’Obediència, passant a treballar sota els auspicis de la Gran Lògia Regional del Nord-est del Gran Orient Espanyol (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.-G.·.O.·.E.·.). En la Tinguda de canvi d’Obediència d’aquell dia hi participa el Gà.·. Carles Gómez Soler.

A la primavera de 1936 consta al quadre lògic del Taller com a Mestre Maçó.

Bibliografia: Josep Clara, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès, Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 101-104 i 108-109.

—

 

El 13 de gener de 1881 neix a Màlaga (Andalusia) –altres fonts diuen en 1883 o el 15 de març de 1882– el metge, filòsof, literat, agitador anarquista, independentista andalús i català i francmaçó Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez, a vegades signava Dídac, que utilitzà pseudònims com L’Estudiant de l’Entusiasme, Bibarrambla i Dídac Franss Opallinae, Peter Pynton i Ruiz Arnau. Era germà del pedagog i anarquista Juan Antonio Ruiz Rodríguez.

Orfe de pare, el metge malagueny Diego Ruiz de los Cobos –diuen que cosí del pintor Pablo Picasso– viu els primers anys a Còrdova (Andalusia) i a Granada (Vega de Granada, Andalusia) fins que es trasllada a Barcelona on estudia els darrers cursos de batxillerat, coincidint amb Eugeni d’Ors, i obté el títol el 1896, destacant com alumne brillant. Viu a casa del seu oncle matern i Estimat Gà.·. Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Facultat de MedicinaPrivada i Pública de la Universitat de Barcelona (UB), de la qual fou rector en 1901, i que vivia a Barcelona des de 18, amb qui col·labora a Gaceta Médica Catalana donant contingut a la Revista Crítica Bibliogràfica. El Gà.·. Rodríguez Méndez era membre de la Resp.·. Lògia Constància, a l’Or.·. de la Vila de Gràcia, amb el nom simbòlic de Pasteur. Aquest Taller maçònic es fundà en 1880, amb el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell de Sevilla (C.·.M.·.C.·.S.·.); amb el núm. 99 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) en 1882 i amb el núm. 94 del Gran Orient Ibèric (G.·.O.·.I.·.), format majoritàriament per maçons antillans en la primera època, va desaparèixer poc després de 1893. Diputat a les Corts espanyoles en 1914, morí en 1919. Era amic del metge Luis Carlos Gaspar de Sentiñon (1835-1903), lliurepensador, anarquista proper al G.·. Giuseppe Fanelli i dirigent de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en temps de l’Estimat Gà.·.M. A. Bakunin.

El Gà.·. Diego Ruiz es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1901, tot i que un any abans ja ha publicat el seu primer treball especialitzat en Psiquiatria i que titula la Fisiologia del Sueño.

En els anys d’estudiant, el Gà.·. Diego Ruiz havia conegut, a través del seu oncle, Lluís Gaspar de Sentiñón, amb unes idees de lliurepensador i anarquista que el van influir notablement durant tota la seva vida i a qui, anys després, li dedica el seu llibre El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella.

El 1901, enceta una col·laboració particular amb La Vanguardia publicant una sèrie d’articles de temàtica diversa tot i que predominantment filosòfica i política.

Les seves idees, però, les projecta en diverses publicacions com Luz (1898), El Poble Català, La Publicidad (1907), L’Enemic del Poble, Papitu, Brand, PèI i Ploma, Forma, Catalonia, Estudios o Solidaridad Obrera.

Avançat l’any 1902 obté una borsa d’estudi i marxa a Itàlia per especialitzar-se en Psiquiatria a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya), residint al Col·legi dels Espanyols, on també es doctora amb la tesi Sulla patogenesi dell’aptofobia (orrore generale del contatto), llegida l’onze de novembre de 1903. De seguida, inicia un any de pràctiques com a psiquiatre en un manicomi situat a la vila d’Ozzano Emilia a la vegada que s’inicia en el Club dei Nipotini (Club dels Néts) on coneix el professor, poeta i Estimat Gà.·. Giosuè Carducci (1835-1907) de qui immediatament es converteix en entusiasta seguidor. En les seves memòries, el Gà.·. Diego Ruiz explica que va conèixer el Gà.·. Carducci, autor entre altres del poema Himne a Satanàs (1863), i es considerà un Nét seu, ja que s’havia iniciat en el Club dels Néts. En aquest sentit, s’anomena a si mateix “un endimoniat d’aquests dies”, en referència al poema de 1863. Aleshores també conegué el poeta D’Annunzio.

El 1905, el Gà.·. Diego Ruiz ja es troba a París (Illa de França) estudiant Geometria i Àlgebra a la vegada que es mou pels cercles culturals parisencs on coneix el filòsof racionalista francès Emile Boutreux (1845-1921), amb qui conservarà l’amistat durant anys. D’aquesta època, és la Genealogía de los símbolos, text en què el jove psiquiatre es defineix com “el filòsof de l’entusiasme”.

De tornada a Catalunya, exerceix la Psiquiatria alhora que inicia una activitat frenètica amb la publicació de diversos assajos de temàtica psicològica, psicopedagògica, contes, etc. També, es multiplica com a conferenciant en diferents seus i especialment a l’Ateneu Barcelonès, a l’AteneuEnciclopèdic Obrer o al Museu Pedagògic Experimental.

El 1906, amb l’aparició de la seva Teoría del acto entusiasta, el Gà.·. Diego Ruiz deixa ben clar que “posa la seva paraula i la seva ploma al servei d’una Catalunya Espiritual […] per fer de Barcelona un centre de filosofia”. De fet, ben aviat, comença a viure una etapa d’integració plena en la societat intel·lectual catalana amb fruits com l’edició dels Contes d’un filòsof que li prologa Joan Maragall. La seva presència de lletraferit es palesa també a la premsa contemporània que publica algunes obres senceres com De la sublimidad de la blasfèmia que surt a les pàgines del diari La Publicidad el 1907. Els seus escrits són pamfletaris amb una clara intenció transgressora i subversiva. Aquest mateix any, tradueix al castellà el llibre Del asesinato considerado como una de las bellas artes de Thomas de Quincey (1785-1859) i prologà una traducció al castellà de l’obra de Nietzsche El Anticristo. El 1908 la Biblioteca Popular dels Grans Mestres publicà una versió seva en català de Macbeth, de Shakespeare.

El 1909, amb la unanimitat dels vots del tribunal, el Gà.·. Diego Ruiz guanya les oposicions a la plaça de metge director i administrador del Manicomi Provincial de Girona, conegut com a Manicomi de Salt (Gironès). Si més no, pren possessió del càrrec el 28 de juny i no triga ni un mes en demostrar que vol que el seu càrrec sigui efectiu. Tan aviat com pateix les primeres interferències i veu menystinguda “la seva legítima autonomia administrativa i tècnica”, inicia un procés de protestes públiques i interposa un recurs formal davant la Diputació Provincial de Girona. El 1910, el Gà.·. Diego Ruiz presenta la seva dimissió però continua com a director i metge psiquiatre del Manicomi fins al 1912, quan dimiteix definitivament.

En aquest temps al Manicomi de Salt, Diego Ruiz es demostra com un innovador en el tractament psiquiàtric, tractant diferent els malalts, en tenir cura de la seva alimentació i medicació així com en establir un règim obert d’entrades i sortides dels pacients, que aconsegueix escandalitzar la societat gironina.

Anys després, l’escriptor Josep Pla assegura que “el pas de Diego Ruiz pel Manicomi de Salt és una de les coses més grosses que han passat a Girona al llarg del segle XX”.

De fet, com arreu per on passa el Gà.·. Diego Ruiz, no triga a col·laborar amb la premsa local d’esquerra i republicana com La Lucha i Ciudadanía.

Paral·lelament, de la mà de Carles Rahola s’introdueix a la vida social dels modernistes gironins i coneix, entre altres, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. Amb aquest darrer, el 1910, publiquen La locura de Álvarez de Castro, fulletó que, quan el Gà.·. Diego Ruiz ha abandonat el país, comporta que Bertrana afronti en solitari un consell de guerra. El 1925, Bertrana sembla que es venja del seu amic publicant Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Daniel Pérez en qui tothom reconeix –no sense provocar un escàndol– al Gà.·. Diego Ruiz i, com no en surt gaire ben parat, l’amistat es trenca per sempre. La crítica va reconèixer immediatament la relació entre persona i personatge i va provocar un escàndol, fins al punt que Prudenci Bertrana va haver de publicar un extens article a la Revista de Catalunya on donà tot tipus d’explicacions al respecte.

En l’àmbit mèdic i psiquiàtric, el Gà.·. Diego Ruiz té la seva consulta privada. Publica alguns dels seus treballs psiquiàtrics al Boletín Mensual del Colegio de Médicos de la Provincia de Gerona.

President de l’Escola Catalana d’Estudis Filosòfics, mostra una vocació docent que es materialitza amb l’organització de conferències pràctiques al Manicomi de Salt.

El 1910, consta que és admès a les oposicions a la càtedra de Patologia Quirúrgica vacant a la Universitat de Barcelona però no es té notícia que s’hi acabi presentant.

Participa en la creació de la Universitat Popular de Terrassa (Vallès Oriental) i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Vicepresident de l’Institut Medicosocial de Catalunya, és nomenat president de secció en el IV Congrés d’Alienistes que se celebra a Berlín (Prússia, Alemanya) l’any 1910. Un any després, és distingit com a soci honorífic de la Societat de Psiquiatria de París pel seu treball Estudio sobre la herencia nerviosa y mental.

El curs 1912-1913, Ruiz dóna un cicle de conferències a I’Ateneu Barcelonès sobre Maragall, Verdaguer i Ors que es titula Las bellas mentes de aquí.

El 1913, el trobem a Sitges (Garraf), a casa del metge i amic sitgetà Joan Ramon Benaprès. Fa amistat amb el pintor Joaquim Sunyer, que il·lustra la seva obra Blanco refugio, guia espiritual de Sitges. A més, publica diversos articles als diaris El Baluart i El Eco de Sitges.

El 1914, deixa el país i es dedica a viatjar per diferents ciutats de França, Suïssa, Anglaterra i Itàlia, on hi resideix fins a 1929, i torna a la Facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya per exercir de professor a la càtedra de Patologia Mental. També passa temporades a Egipte i a Palestina, tot estudiant el paper històric del poble hebreu a la Península Ibèrica, fins a l’expulsió jueva de 1492.

En 1923, durant una visita a Itàlia del rei d’Espanya, es denunciat a la policia en relació a un suposat pla anarquista per executar Alfons XIII. Això comportà la persecució policial del col·lectiu Els Eternistes, a que pertany.

En 1929 es expulsat d’Itàlia acusat de pertànyer a Klastos Club. Resta dos anys a París, on es ajudat per Pablo Ruiz Picasso, que ell considera un cosí seu.       

El 1931, amb la República, torna a Catalunya i s’estableix a Barcelona on no pot evitar els altercats i polèmiques polítiques que li comporten una condemna de quatre mesos i un dia a causa del fulletó Rabassa Morta. Defensa la lluita de classes i ataca la burgesia. Vol catalanitzar la República i escriu a Solidaridad Obrera, de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Els seus articles continuen sovintejant la premsa local allà on s’està. Aleshores es reclama de Klastos Club, publicant com a membre d’aquest el llibre Missatge a Macià. Any Primer de la Segona República (Tipografia Cosmos, Barcelona, 1931).

En 1943 acull a casa seva, a Barcelona, el naturista Nicolàs Capo, quan fou perseguit per haver curat uns anarquistes que havien protagonitzar un enfrontament amb la policia. 

Responsable de l’escola racionalista de Barcelona Els d’ahir i els de demà, en 1937 és un actiu militant llibertari, especialment a nivell de conferències i com escriptor.

Exiliat en el decurs de la Retirada republicana de 1939 es internat en camp de concentració de Bram (Aude, Occitània). Viu un temps a París, assisteix a Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) el novembre de 1944 a la Conferència de la Unió Nacional Espanyola, com alguns llibertaris que pensaven que els aliats deixarien que la guerrilla derroqués la dictadura franquista, i després a Biarritz (Miarritze, Lapurdi, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Euskadi Nord, Euskal Herria) –on publica una obra sobre Pau Casals i una altra sobre Goya quan crea una editorial– i, finalment, a Tolosa de Llenguadoc, on mor sobtadament en 1959. Entre 1949 i 1959 viu amb una nova companya, Milagros Fuentes.

Home d’una gran intel·ligència i de maneres encisadores enmig del seu aire bohemi, descurat deliberadament, el Gà.·. Diego Ruiz compta amb una obra literària força oblidada. Català per decisió pròpia i detractor d’Espanya, culpava els Reis Catòlics de l’expulsió dels jueus, fet que considerava un error irreparable. El seu pensament de la filosofia de l’entusiasme, durant un temps, va tenir adeptes a Europa i a Iberoamèrica.

El 24 de febrer de 1959 va morir exiliat a Tolosa de Llenguadoc l’Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez.

A nivell literari el Gà.·. Diego Ruiz es considerat un dels representants més radicals del modernisme català. Va publicar els seus propis relats: Contes d’un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d’infern, que va veure la llum el 1911. L’editorial vallenca Cossetània, en 2009, coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, va recuperar tots dos llibres en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui el Gà.·. Diego Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador». A Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern, presentats en una edició a cura d’Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients d’una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D’Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l’incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d’una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d’aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, l’Estimat Gà.·. Joan Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l’única reedició de l’obra, el 1938, van desaparèixer igual que l’amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d’infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d’inspiració bíblica, que l’escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les Escriptures sagrades. Moltes d’aquestes narracions, en què es revela el seu pensament anticlerical, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l’autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al Manicomi de Salt, encara que també d’aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.

Assumpta Camps [La recepción literaria como instrumentalización. El caso de G. Carducci en Cataluña, UB, Revista Soc. Española Italiana, p. 57, Ediciones 4 (2006-2007), Universidad de Salamanca] afirma que el geni, pel Gà.·. Diego Ruiz, és una nova encarnació de Lucifer, i com a tal, es definirà com a rebel, prometeu, anticonformista, subversiu, etc. 

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII)

Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

El 12 d’agost de 1939 l’anarcosindicalista i francmaçó de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, de 31 anys, fou afusellat, per un escamot del Terç del Requetè d’Àlaba, a les sis de la matinada al mur del cementiri vell de Girona junt amb 33 homes més, quasi tots nascuts en les comarques gironines, condemnats com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort imposada en un consell de guerra sumaríssim d’un procediment d’urgència a la plaça militar de Girona i després de ser conduit pel carrer del Carme de la ciutat,  condemnades com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort. Posteriorment, tots ells foren enterrats a la fossa comuna que encara no s’hi ha fet exhumacions per recuperar restes dels cadàvers. Una reivindicació pendent a l’Ajuntament de Girona i a la Generalitat de Catalunya. Havia nascut en 1908 a Fortià.

Era secretari d’Ajuntament i militava en el Partits Sindicalista i sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Durant la República fou alcalde provisional i secretari de l’Ajuntament de Fortià i representà aquest municipi en la fundació de l’Acció Social Agrària (ASA), vocal de la seva primera junta directiva i signant l’agost de 1932 d’un manifest per a retenir la meitat de la renta pactada amb els propietaris. Candidat per l’Esquerra Federal agrària obrera al Parlament de Catalunya en las eleccions del 20 de novembre de 1932 aconseguí el 23,5 % dels vots a Sant Pere Pescador (Baix Fluvià, Alt Empordà) i el 35,7% en Fortià, on fou el més votat. Juntament amb Antoni Casadellà, d’Olot (la Garrotxa), i Joseph Quer, de Salt (Gironès), fou elegit a principis de 1933 per a representar als amortitzadors sense terra –el seu pare era pagès– en la Junta Provincial agrària de Girona. El Sis d’Octubre de 1934 també feia de secretari a l’Ajuntament de Sant Llogaia d’Alguema (Alt Empordà), essent detingut a conseqüència de la proclamació de l’Estat Català en la República Federal Espanyola i, destituït com a funcionari de l’Estat, perd el càrrec de secretari interí en l’Ajuntament de Fortià, essent readmès després de la victòria el febrer de 1936 del Front d’Esquerres/Front Popular. I accedeix a secretari de l’Ajuntament de Sant Pere Pescador, càrrec que té quan esclata la guerra el juliol d’aquell any. En 1936, com a funcionari s’afilià a Sant Pere Pescador a la CNT-AIT, població que aviat es digué el nom laic Empori. L’any 974 la població de Sant Pere Pescador apareix amb el nom de “villa Militiano quem vocant Sanctum Petrum” (Sant Pere és el nom de la parròquia catòlica romana) i duran la Guerra Civil el Consell Municipal, seguint una política de laïcització de la societat i sense adoptar el nom originari de Vila Miliciana, va acordar de sotmetre a referèndum tot un seguit de possibles noms nous per al terme municipal, d’entre els quals Empori va ser el més votat i l’adoptat fins al febrer de 1939, amb l’ocupació militar franquista del territori.

El Gà.·. Miquel Pla i Coll consta en la documentació de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, de la Gran Lògia Regional del Nord-est d’Espanya (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.), dins el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.),  a l’Orient de Figueres, que tingué la Tinguda d’Instal·lació com nou Taller d’aquesta Obediència, el 4 de febrer de 1934, en que hi consta en l’acta l’assistència d’aquest Estimat Germà, com a pagès de Fortià, de 26 anys. El 3 de gener  d’aquest any en el decurs del Ple del Sobirà Consell de Govern de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.) s’exposà que les Respectables Lògies Álvarez de Castro, a l’Or.·. de Girona, i Luz de Figueras, núm. 21, a l’Or.·. de Figueres, pensaven Abatre Columnes i el conseller Ramón Soriano Cardona (que durant força temps fou el Venerable Mestre del Taller de Figueres, militar de carrera, Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat i de nom simbòlic Viriato)  cessà del càrrec en l’Obediència. La Tinguda esmentada del 4 de febrer de 1934 fou presidida pel Gran Mestre de la G.·.L.·.R.·.N.·.E.·., Justo Fernández [Clarà, Josep, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 94-101].

Sota els auspicis del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) la primera etapa de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras veí la llum, essent instal·lada regularment, l’1 de juny de 1880, amb el núm. 182 i, poc després, el 71. Va desaparèixer en 1892. Molt posteriorment, sota els auspicis de la G.·.L.·.E.·. es creà el 20 de desembre de 1923 amb el mateix nom i com a Rep.·. Triangle, a l’Or.·. de Figueres, depenent de la Resp.·. Lògia Redención de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, i instal·lada regularment com a Resp.·. Lògia de la G.·.L.·.E.·. el 20 de gener de 1924, amb l’Estimat Gà.·. Joaquim Pi i Capella, de Venerable Mestre. Consta ja en el Quadre de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, del G.·.O.·.D.·.E.·., de 1881, com a cap administratiu, Grau 18è, nom simbòlic Olivet, i en el de 1891, amb el càrrec de Secretari [Clara, J, op. cit., pàgines 35-41]. Tanmateix, al cap de poc fou clausurada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i no es refè fins pel desembre de 1926. Treballà durant la República [Sánchez Ferré, Pere, La masoneria a Catalunya (1868-1947), vol. II, Clavell cultura, sl, Premià de Mar, 2008, p. 206]. 

Des del 7 d’agost de 1937 ocupava el càrrec de secretari de l’Ajuntament del Vendrell (Baix Penedès), població en que residia quan l’ocupà l’exèrcit franquista el gener de 1939. A primers de 1938 s’havia afiliat al Partit Sindicalista , formació política llibertària que tenia presència al Penedès.

Fou detingut pels franquistes per primera vegada el 24 de gener de 1939 al Vendrell, sota l’acusació d’haver treballat com a secretari de l’Ajuntament per als que havien denunciat gent de dretes al municipi. El nou consistori franquista i el servei local d’informació de la Falange Espanyola Tradicionista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) van declarar a favor seu, tot afirmant que era una persona d’ordre, i va ser posat en llibertat, cosa que li va donar confiança sobre la seva seguretat personal i decidí anar a l’Empordà quan fos possible per visitar la seva família. Segons Enric Canals [Delators. La justícia de Franco, La Esfera de los Libros, 2a edició, Barcelona (2008), pàgines 43-47] una vegada l’Alt Empordà fou ocupat pels exèrcits franquistes i feixistes italians decidí anar a veure la seva esposa, els seus dos fills i els pares. Proveït del corresponent salconduit per anar a l’Alt Empordà, el 19 de febrer de 1939 arribà en tren a Barcelona sense cap problema, però quan es trobava a l’Estació de França de la ciutat per agafar un tren en direcció a Figueres (Alt Empordà) el reconegué un element feixista de Sant Pere Pescador, que s’havia passat a la zona franquista durant la guerra i havia arribat a Catalunya en els serveis de Sanitat del Cos de l’Exèrcit Marroquí, de trist record. Aquest element demanà ajuda al guàrdia d’assalt Rafael Villalobos i ambdós feixistes el van agafar i conduir arrestat a comissaria. El veí de Sant Pere Pescador el denuncià com un extremista d’esquerres significat i propagandista de la seva causa, a més, que coaccionava els votants durant les conteses electorals a votar els republicans federals, tot fent impossible la vida de la gent d’ordre, i una vegada havia esclatat la guerra havia fet col·lectivitzar les terres al municipi mentre instigava l’assassinat el veí Rossend Jener i Bordas, dues persones més, que no li venien al cap, i el sacerdot Francesc Cargol. Per fer més greu les acusacions, afirmà que portava sempre una pistola al damunt. Tot el contrari del que deia al Vendrell la FET y de las JONS. A la comissaria, el Gà.·. Miquel Pla contestà que en 1932 havia ajudat les candidatures d’esquerres que eren “antiseparatista” (una referència a l’Esquerra Federal agrària obrera) i que el febrer de 1936 havia col·laborat amb les dretes. Valgué més la denúncia del soldat que la seva declaració i detingut fou empresonat a la presó Model de Barcelona en espera de noves diligències. Més endavant, fou traslladat a la presó de Figueres.

El Jutjat Militar Número 3, a instàncies de l’Audiència de Guerra de Girona, li va instruir un procediment sumaríssim d’urgència, el núm. 264. Citats a demanar diversos veïns de Sant Pere Pescador, de signe reaccionari o franquista, i amb un informe negatiu del nou consistori, franquista, del municipi afirmant que era un destacat revolucionari abans de 1936, però que s’afiliava al partit que més li convenia a fi de poder mantenir-se com a secretari de l’Ajuntament. A més, que una vegada es quedà sense feina com a represàlia per la seva participació en l’Alt Empordà en el Sis d’octubre de 1934 s’acostà per oportunisme en la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit de govern, però fou descoberta la seva maniobra i en seria del tot exclòs. Que el juliol de 1936 dóna suport a la Confederació Nacional del Treball i a la Federació Anarquista Ibèrica, essent el secretari del Comitè Antifeixista local, tot dirigint els milicians del poble i generant tota classe de greuges i tres assassinats, que feia mítings al Cinema Massó de la població a favor de la Revolució, a més, amb alguns milicians, va protagonitzar expropiacions a veïns de Vilamalla (Alt Empordà), com a Cecilio de Granada i Àlvar Vergés, segons declarà l’alcalde franquista de Sant Pere Pescador.

El cap local de la FET y de las JONS, Francesc Serra, l’acusà de dirigir embargament de béns i de ser el màxim responsable del Comitè Antifeixista local, juntament amb el seu sogre, Joan Costabella i Torres (pagès, nat a Sant Pere Pescador, de 56, casat i amb un  fill, fins a l’inici de la Guerra Civil, d’esquerres de sempre i alcalde de la vila per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de febrer de 1936 a maig de 1937), acusat de presidir el Comitè Antifeixista Local, qualificat de revolucionari, i l’Ajuntament al mateix temps. Va ser detingut, junt amb tres veïns més del poble, pels franquistes més tard que el seu gendre, el 17 d’abril de 1939. Ingressà a la presó de Figueres. Les principals acusacions franquistes foren confiscació de propietats i productes, col·lectivització de terres, imposició de multes, responsable de la crema de l’església de Sant Pere i de violència contra persones. Traslladat a la presó de Girona, ubicada a l’edifici del seminari, el 25 d’abril de 1939 es celebrà, vuit dies abans que el seu gendre (3 de maig), el seu consell de guerra sumaríssim d’urgència en la plaça militar de Girona, jutjat juntament amb 13 persones més. La sentència, coneguda el 26 d’abril, fou pena de mort.  Entre altres coses el tribunal militar sentencià que no havia fet res, essent alcalde, per salvar la vida del rector de la parròquia, Francesc Cargol, quan una nit uns forasters se’l van endur del poble mentre el sacerdot cridava “Joan, Joan”, el seu nom, demanant auxili, pensant que intervindria com alcalde i li salvaria la vida, segons la versió dels denunciants franquistes. Joan Costabella i Torres fou afusellat el 31 de maig de 1939 al cementiri vell de Girona. El 14 d’octubre de 2013 ERC va presentar la querella argentina al Jutjat Federal Número 1 de Buenos Aires (Mar del Pla, Argentina) contra el crims del franquisme pels assassinats del president Lluís Companys, 45 alcaldes i dos diputats d’ERC.

Pel sumaríssim del Gà.·. Miquel Pla i Coll desfilaren davant el jutjat militar uns testimonis de càrrec: Santiago Serra i Maimí, que el va acusar de voler quedar-se la fàbrica del sogre d’aquest element, Joan Bofill i Armengol; Cristòfol Bosch i Nonell, que va declarar que considerava el Gà.·. Miquel Pla responsable de l’assassinat de la seva esposa i del seu sogre, i de la detenció de dos fills seus i la pròpia filla seva; Joan Teixidor i Joan Guri i Llorens, que el van acusar de liderar el Comitè Antifeixista local i ser responsable dels crims i saquejos que segons aquests dos elements hi va haver al municipi. El 24 d’abril de 1939 el jutge militar instructor li va prendre declaració i el Gà.·. Miquel Pla ho negà tot el que li carregaven els denunciants, ni tant sols va admetre que milités en cap partit polític.

El 3 de maig de 1939 es celebrà el consell de guerra sumaríssim a Girona i fou condemnat, com el seu sogre, a la pena de mort. El general Franco, com en tots els casos fins a 1975, va donar el corresponent “enterado” l’11 d’agost d’aquell any. A les dues de la matinada de l’endemà, el 12 d’agost de 1939, li va ser notificada la decisió. Entrà en capella, que en deien “la nevera”, constant en la documentació militar que no va voler signar l’avís de rebuda del “enterado” de Franco “debido a su estado de ánimo”. Encara que no consta en aquest expedient militar franquista queda clar que el Gà.·. Miquel Pla, en tant que secretari de l’administració de l’Estat, es revolta contra aquest teatre judicial i rebutjà el paper que li presentaren. Fou afusellat per voluntaris del Requetè, aquell mateix dia, a les sis del matí, junt a 33 condemnats més,entre ells els llibertaris Julià Castelló i Grau, Isidre Comas i Pagès, Josep Domènech i Fornés, Joan Masberenguer i Moliner, Antonio Ribas Merino, Daniel Sarbosa i Teixidor, Bonaventura Serra i Ricart i Josep Ventura i Barceló.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII)

Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener, com ara Viquipèdia– neix en la casa de l’avinguda Sant Josep de Calassanç núm.  25 d’Alella (Alt Maresme) el lliurepensador, francmaçó, militant anarquista i pedagog llibertari l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia. Els seus pares eren propietaris acomodats que tenien el mas Boter (Coma Clara), catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià (Baix Maresme). Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. 

L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de la seva família, de Sant Martí de Provençals, a Barcelona. La influència del comerciant, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia catòlica que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola. Però és evident que la llavor de revolta ideològica ja era sembrada en el seu pensament abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i un lliurepensador declarat i apassionat. Pablo Ossorio el va inscriure a classes nocturnes. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia va estudiar a fons el pensament socialista federal de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901) –dirigent del Partit Federal que es definia en política federalista, comunista en societat i ateu en religió–, com també s’adherí a les tesis obreres internacionalistes. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar obligatori i completar la seva formació aprenent la llengua francesa. 

El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis al Principat de Catalunya, Madrid (Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Alacant (Alacantí, País Valencià), i poc temps després es va casar amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren.

En 1883, fent de revisor havia d’anar de la frontera del Pirineu Oriental, en la línia Cervera de la Marenda (Albera marítima, Costa Vermella, Rosselló) a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació i enllaç entre l’Estimat Gà.·.Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), el líder del Partit Republicà Progressista, del que es va fer militant, i els seus adherents d’Espanya.

Com a molts membres del Partit Republicà Progressista, s’inicià, en 1883, en la Francmaçoneria, concretament en la Resp.·. Lògia «La Verdad», a l’Or.·. de Barcelona –que aplegava destacats maçons republicans–, constituïda en 1878 amb el núm. 77 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.P.·.L.·.U.·.); treballant en 1880 amb el núm. 146 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) i en 1881 amb el núm. 41 del mateix G.·.O.·.D.·.E.·.. Treballà en els seus inicis en el Ritu Francès (R.·.F.·.) i a partir de 1880 en el Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.A.·.A.·.C.·.).

Quan es va iniciar el seu Taller maçònic pertanyia a la GODE i comptava aleshores amb destacats republicans, com el dirigent federal l’Estimat Gà.·. Pelai Massanet i Simon –un dels fundadors–, a més dels molt significats francmaçons Estimats GG.·. J. Casañas, Rossend Arús (1845-1891), Gil Vilasau Anglada i Agustí Trilla i Alcover. En la cerimònia d’iniciació es feia jurar al recipendari que no trairi mai a un Gà.·. del Taller [AHNS, lligam 619 A, expedient 14]. L’any següent d’haver estat admès ja havia al grau de Mestre Maçó (grau 3er).      

En aquesta tasca republicana progressista insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, quan va dimitir del càrrec ferroviari, entrant en somnis maçònics (donat de baixa del seu Taller maçònic) i s’establí a París (Illa de França), acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres criatures. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners (la Selva), de la qual va prendre part. Després de fracassar, hagué d’exiliar-se a París,.

Des de l’exili dóna suport a l’Estimat Gà.·. general Manuel Villacampa del Castillo (1827-1889), de l’Associació Republicana Militar, que encapçalà la revolta republicana del 19 de setembre de 1886, organitzada com a líder civil el Gà.·. Manuel Ruiz Zorrilla, ja que es volia restablir la República.

Els primers anys del G.·. Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins al carrer Pont Neuf núm. 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Libertad». Durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), que descobrí al Gà.·. Ferrer l’anarquisme social a partir d’una coneixença maçònica. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol al Liceu L’Espagnol Practique, mentre feia de secretari sense sou del Gà.·. Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista i que entre altres coses (cap del Govern espanyol durant el rei Amadeu I, i ministre –durant la Primera República– de Foment  i també de Gràcia i Justícia) fou Gran Mestre del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.). Els GG.·. Malato i Ferrer van ser grans amics.

Fins a 1890 no va pertànyer a cap Lògia, moment en que es va afiliar a la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de París. Al fons de la Biblioteca Nacional de París i especialment a la del G.·.O.·.D.·.F.·. hi ha documentació dela seva etapa maçònica parisenca [documents de la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts»]. Mentre a l’Or.·. de Barcelona la seva activitat maçònica va ser minsa i breu, en canvi a l’Or.·. de París fou un francmaçó força actiu que va pujar de grau amb tanta rapidesa com alguns altres catalans de l’època. En 1891 ja era grau 18è; en 1893, grau 30, i en 1897, grau 31. Segons l’auditor de la Quarta Regió Militar en el procés militar contra el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia durant aquells anys parisencs va servir d’enllaç entre el G.·.O.·.D.·.F.·. i la Família Maçònica espanyola.

En 1892 va participar en el Congrés Universal de Lliurepensament, celebrat a  Madrid i organitzat per la Federació Internacional de Lliurepensament, amb seu a Brussel·les Bèlgica).

El 1893 se separà de Teresina Sanmartí, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l’intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d’aquest crim passional, el Gà.·. Ferrer no va posar denúncia. Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L’Espagnol Practique.

En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, mestre parisenca i lliurepensadora, 13 anys més jove que el Gà.·. Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el Partit Republicà Progressista i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista, ja que  pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors al Regne d’Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà la seva nova companya.

El Gà.·. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església catòlica. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista–. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a la península Ibèrica solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. 

El Gà.·. Ferrer s’havia convençut que al Regne d’Espanya la situació  no estava prou madura per a la revolució social, però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’EscolaModerna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i de l’Estimat Gà.·. Paraf-Javal (1858-1941); i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Estimat Gà.·. Ramón y Cajal (1852-1934). Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de l’Estimat Gà.·. Paul Robin (1837-1912), de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus (1830-1905), Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin (1842-1921), Gorki, de l’Esimat Gà.·. L. Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. 

També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola Moderna, i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de maig de 1906, l’Estimat Gà.·. anarquista Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna, va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per al Carrer Major de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. El Gà.·. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte del Gà.·. Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi.

El Butlletí Oficial del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), any XIV, núm. 170, 27/06/1906, pàgines 85-86, va publicar a la primera pàgina una condemna contundent de l’intent de magnicidi del Gà.·. Morral en què afirmava que la Maçoneria estava obligada pel seus principis a respectar la legalitat i les institucions espanyoles vigents.

L’òrgan oficial del G.·.O.·.E.·. no dedica mai cap espai per defensar-lo de les acusacions de complicitat amb el Gà.·. Morral, i no fou fins a un any de l’afusellament del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia que aquesta Obediència maçònica quan canvià de posició i el qualifica de «màrtir de la Llibertat». El Gran Mestre de la G.·.O.·.E.·., l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta (1834-1917), tenia un interès molt especial en que la Francmaçoneria fos legal al Regne d’Espanya i passés a convertir-se en una institució normalitzada, i, si no podia ser acceptada i respectada per tota la societat espanyola, almenys pretenia d’obtenir el reconeixement i el respecte dels governs i l’Estat, com succeïa en molts estats europeus. Sortir a defensar GG.·. maçons que eren considerats revolucionaris, com era el cas del Gà.·. Ferrer i Guàrdia, no sols no afavoria les aspiracions de l’Obediència al seu entendre, sinó que en posava en perill l’estratègia , que començava precisament en aquell moment a donar alguns fruits vers la normalització institucional, bé que minsos. A més, aquesta Obediència auspiciava una Resp.·. Lògia al Principat de Catalunya, «Lealtad», a l’Or.·. de Barcelona, docs la seva presència en la societat i la política al Principat era quasi insignificant. No es va veure implicada en la reació de l’Escola Moderna ni després es va comprometre en la defensa de la causa pedagògica del Gà.·. Ferrer.

En canvi, les Respectables Lògies de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana Balear (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·.) i el grups francmaçons més o menys independents, com el d’aquells maçons procedents de «Constància», van ser les van donar suport a l’empresa pedagògica del Gà.·. Ferrer, essent part dels seus membres del Parit Radical Repúblicà o col·laboradors seus. El líder del partit tenia uns bons amics entre membres de la Resp.·. Lògia «Redención» i a la cúpula de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·..

En 1908 el Gà.·. Ferrer fou donat de baixa de la Resp.·. Lògia parisenca «Les Vrais Experts» –que en 1906 li havia donat suport solidari pels serveis que havia prestat a la Francmaçoneria Universal– a causa de no pagar quotes des de Catalunya ni enviar la seva nova adreça. A Catalunya mantenia estretes relacions amb francmaçons de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. i també lerrouxistes, però no està documentada la seva afiliació a cap Taller maçònic dels país, encara que no seria estrany una afiliació oculta i reservada a fi d’evitar el coneixement públic de la seva activitat maçònica com a personatge molt conegut en la societat catalana d’aquell temps, potser on hi tenia molts amics, la Resp.·. Lògia «Redención», a l’Or.·. de Barcelona. Però tot plegat no deixa de ser una hipòtesi.

Durant el seu procés pel cas del Gà.·. Morral, el Gran Mestre de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. , l’Estimat Gà.·. Eigeni Labán, va fer una enèrgica declaració al Butlletí Oficial, núm. 55 (gener de 1907), a favor seu tot denunciant que era la major i fastigosa persecució jesuítica i inquisitorial.

En sortir de la presó, pel juny de 1907, el Gà.·. Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. 

Aleshores va dirigir una comunicació d’agraïment, publicada en el núm. 58 del Butlletí Oficial de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. (juliol de 1907, p. 4). 

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France (1844-1924) esdevingué president honorari de la Lliga; el Gà.·. Ferrer n’era president; l’Estimat Gà.·. C. A. Laisant (1841-1920), vicepresident; Charles Albert (1843-1914), secretari; i el Comitè Internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada pel Gà.·. Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a la República francesa.

Al juny de 1909 torna d’Anglaterra al Principat de Catalunya per veure la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia afirma que s’havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d’esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona. A començament de juliol de 1909, havent-hi la guerra colonial al Marroc el Govern espanyol havia mobilitzat l’Exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol o Setmana Gloriosa Roja, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera monàrquica espanyola sense emoció i considera l’«honor nacional» d’Espanya com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels militants socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern espanyol, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. 

Es formà un comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres del Principat de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla (Rif).

El Gà.·. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor, instigador i cap de la revolta obrera i popular. Els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, el Gà.·. Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat (Baix Maresme). Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. 

El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar el Gà.·. Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc. Les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». 

Tant a l’Estat espanyol com fora del Regne d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església catòlica –a França un jueu, a l’Espanya negra un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. 

Mantenen actualitat les paraules pronunciades pel Gà.·. P’otr Kropotkin a Londres (Anglaterra) després de l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». 

Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York (USA), fundada en 1911. 

Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua.

Durant la Guerra Civil la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat.

A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees, que cada any li fa un homenatge al monument que fou inaugurat el 13 d’octubre de 1990 al Parc de Montjuïc. 

Les restes del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia el novembre de 1937 foren traslladades en el cementiri de Montjuïc al costat de les dels anarquistes Durruti i Ascaso, on cada any hi ha un homenatge el 20 de novembre, efemèride de la mort a Madrid de Durruti el 1936. 

El Germà pedagog anarquista i francmaçó Francesc Ferrer i Guàrdia a les nou del matí el 9 d’octubre de 1909 fou  jutjat a la presó Model de Barcelona, en consell de guerra sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Roja Gloriosa de juliol d’aquell any a Barcelona, per la burgesia catalana denominada Setmana Tràgica. La cort marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i el Gà.·. Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galceran Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per al Gà.·. Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per al Gà.·. Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galceran, defensor del Gà.·. Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical Republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. 

La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern espanyol presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. 

A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegí al Gà.·. Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat.

El Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona, mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.  

Barcelona ha dedicat tres monuments al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista, pedagog, lliurepensador i francmaçó. 

La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona no va arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments. 

Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990 per l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog llibertari i maçó i va ser recollida per l’Ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on el Gà.·. Ferrer i Guàrdia havia perdut la vida com a màrtir del lliure pensament tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a la Universitat Lliure de Brussel·les feta per l’Ajuntament d’aquella ciutat belga, aixecat per August Puttemans el 1911, destruït pels nazis i tornat aixecar després de la Segona Guerra Mundial interimperialista. L’autor del monument de Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció: A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L’ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA / D’UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d’octubre de 1990.

El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB), a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001. 

I el darrer dels tres monuments en honor al Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron de Barcelona. El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l’il·lustre pedagog llibertari i maçó. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·locà un bust del Gà.·. Ferrer i Guàrdia que la família d’un professor de Calafell (Baix Penedès) tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.

A més, hi ha les tres tombes monumentals al cementiri de Montjuïc inaugurades el novembre de 1937, una dedicada al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que es van construir amb motiu de la mort en combat dels anarquistes Francisco Ascaso a Barcelona el de 20 juliol de 1936 i Buenaventura Durruti a Madrid el 20 de novembre de 1936, ambdós destacats militants anarquistes molt amics dels GG.·. Hem Day i Léo Campion, dos destacats militants anarquistes belgues que els havien amagat a Brussel·les el 1924 durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i els van ajudar a fugir a Cuba, essent novament acollits a Brussel·les per aquests dos GG.·. anarquistes i francmaçons el 1927 quan després de ser empresonats a París van ser expulsats de l’Estat francès.  Actualment aquestes tombes de Durruti, Ascaso i el Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troben buides ja que l’Ajuntament de Barcelona durant la dictadura franquista va fer cremar els seus ossos a l’ossera del cementiri amb el pretext que ningú pagava el manteniment d’aquestes inhumacions. Es tracta d’un monument que cal considerar doblement llibertari i francmaçó. A més, el novembre de 1937 aquest mausoleu estava tancat per una tanca d’obra en forma de triangle, el delta maçònic, que fou destruït pel consistori franquista de Barcelona dins la campanya contra la Francmaçoneria de la Dictadura.

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (X)

Estimat Gà.·. Jaume Serra (Jacques)

El 26 de setembre de 1915 neix a Alcarràs (Segrià, Terres de Ponent) l’anarquista, lliurepensador i francmaçó Estimat Gà Jaume Serra, també anomenat a l’exili francès Jaime i Jacques. Ha complert 103 anys.

Fill de petits propietaris de pagès i políticament republicans però oposats al col·lectivisme agrari Jaume Serra a principis dels anys trenta del segle passat, quan solament comptava 15 anys, es relaciona amb amics seus que militen a Lleida (Segrià, Terres de Ponent) a les Joventuts Llibertàries, mentre fa d’aprenent en una barberia de la ciutat i estudia els vespres en una escola racionalista, seguidora de la pedagogia de l’Estimat Gà.· Francesc Ferrer i Guàrdia.

El juliol de 1936, quan el cop militar franquista, s’incorpora, com a milicià quan passa per Lleida, en la Columna Durruti (que amb la militarització fou la de l’Exèrcit Popular de la República espanyola) essent ferit al front d’Aragó, quan combatia en la secció de mitralladores, en el braç esquerra. Una bala li travessa el braç esquerra i com ell mateix explica: «Si ella m’hagués travessat el meu ca, jo no estaria aquí per explicar-ho… ».

El 23 de novembre de 1936 és una de les desenes de milers de persones que participen a Barcelona als funerals de Buenaventura Durruti, mort al front de Madrid el 20 de novembre.

En el decurs de la Retirada de primers de febrer de 1939 passa la frontera del Pirineu pel coll del Portús (Albera, Vallespir) i les autoritats franceses l’internen  al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló) i, després, al de Bram (Aude, Occitània). Per contra, el seu germà es rebutjat a la frontera i empresonat pels franquistes, morin a la presó.

Jaume Serra rebutja entrar en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) de l’Exèrcit francès per poder sortir del camp de Bram: «Jo ja havia fet tres anys de guerra militaritzat, ja en tenia prou», cosa que possiblement el salvà d’anar a parar en un camp nazi com a apàtrida (així ha pogut complir 103 anys). Va tenir la sort de trobar l’ajuda d’un pagès dels entorns de Bourges (Chere, Centre – Vall del Loira) que el reclamà per treballar la terra. Aviat se’n va en bicicleta fins a Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània) i, a peu, arriba a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània), on, gràcies a la complicitat d’un funcionar del consolat espanyol, aconsegueix estar documentat legalment i no haver de viure amagat.

Durant l’Ocupació ajuda com pot a la Resistència.

Amb l’Alliberació s’instal·la a Ais en Provença (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània) on fa de barber pel seu compte anomenant la seva barberia «Le Barbier de Séville», i, després, fa de marxant ambulant amb un camió nomenat «Aix bazar», sobretot als mercats d’Ais i de Gardana (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).

Molt actiu en actiu en el grop local Francisco Ferrer de la Libre Pensée, organitzà sobretot amb l’anarquista i geògraf Roland Breton (1931-1916), de nombroses conferències, algunes a cura d’anarquistes com Charles-Auguste Bontemps (1893-1981) o Hélène Hernández (1955).

És el degà del Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) de Marsella, amb 103 any d’edat.

També milita des de l’any 2002 a l’Observatoire de la Laïcité del País d’Ais en Provença.

Al començament dels anys 1990 fou un dels primers membres de la SCI Les Acrates, fundada per l’anarquista i Estimat Gà.·. René Bianco a fi d’adquirir un local a Marsella pel Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) de Marsella.

Iniciat en la Francmaçoneria pertany, des de 1977, a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union.

En 1969 residia al barri de Luyes, d’Ais en Provença.

El 26 de setembre de 2018, el Gà.·. Jaume Serra ha celebrat el seu 103 aniversari acompanyat pels seus fills, néts i besnéts, segons informa CIRA de Marsella.

Als 103 anys, manté els seus ideals llibertaris de la seva joventut i diu, amb un somriure irònic, segons explica CIRA de Marsella: «L’Anarquia és la més alta expressió de l’ordre, així que en tant no hi haurà l’Anarquia hi ha merder».

Bibliografia bàsica: Note du CIRA Marseille (octubre de 2018); R. D. (20/10/2018) Dictionnaire International des militants anarchistes, Jacques Ser

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans  IX.  Estimat Gà.·. Josep Comas Solà

El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona l’astrònom, divulgador científic, francmaçó, espiritista, teosofista i anarquista Estimat Gà.·. Josep Comas Solà. Fill d’un comerciant progressista, de jove s’apassionà per l’astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L’Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona (Tarragonès).

En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l’Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà), estació astronòmica privada acabada de fundar l’industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart.

Després realitzà un viatge d’estudis a Itàlia i a l’illa de Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna

En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l’astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d’un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904 dirigí l’Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per l’enginyer i geòleg valencià anarquista l’Estimat Gà.·. Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,  etc.). 

En 1910 col·laborà en els primers vols d’avió a tot l’Estat espanyol.

En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d’Espanya –posteriorment s’afegí Amèrica–. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l’organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà a Sevilla (Andalusia) en el Congrés de l’Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. 

En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l’Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica.

Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d’un dels primers cotxes a motor d’explosió que van circular per Barcelona.

En 1923, amb la visita d’Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol.

En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum».

Durant la Guerra Civil, dirigí el Servei d’Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra.

Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.).  

Comas Solà pertanyia a més de la Francmaçoneria al Club Teosòfic de Barcelona, al qual també hi pertanyia el republicà i francmaçó l’Estimat Gà.·. Ventura Gassol, que fou conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya. 

Amb el Gà.·. Albert Carsí Lacasa col·laborà a l’anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola».

En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d’Experimentacions ubicat a Masnou (Baix Maresme).

Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905 (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc.

El Gà.·. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona a causa d’una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació de la CNT-AIT i nombrosos militants anarcosindicalistes –el seu enterrament va ser presidit per l’Estimat Gà.·. Lluís Companys i per Frederica Montseny–.

Llegà la seva casa-observatori  Vil·la Urania, al carrer Saragossa, terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona, on ara hi ha un centre cívic d’activitats veïnals.

El mateix 1937 l’Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l’Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

El Gà.·. Josep Comas i Solà apadrinà al profà Alberto Carsí per entrar en la Resp.·. Lògia Cosmos núm. 62 de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, amb el nom simbòlic de l’estel Canopus. Alberto Carsí arribà al grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.E.·.A.·.A.·.).

La Lògia Cosmos havia estat constituïda entre desembre de 1929 i gener de 1930 en la G.·.L.·.E.·.. Pel juliol d’aquell any aquest Resp.·. Taller va ser un dels protagonistes de l’escissió en la seva Obediència, quan comptava amb dotze membres, entre els quald hi havia els Estimats GG.·. Albert Carsí i Manuel Ximénez. El Gà.·. Ximénez havia fet circular a principis de 1930 un full anònim, signat amb com a Grupo La Verdad, que desautoritzava l’Estimat Gà.·. Francesc Esteva con a Gran Mestre (president) de la G.·.L.·.E.·.. A finals d’any eren dinou membres.

Des de les barcelonines RResp.·. Lògies Cosmos i Inmortalidad –aquest Resp.·. Taller amb els Estimats GG.·. Eveli Torent i Frederic Climent Terrer, i que tenia tendències teosòfiques i espiritistes, filosòfica i polititzada alhora, que s’havia constituït  l’1 d’abril de 1925 dins la Gran Lògia Regional del Nord-est (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.) però el maig de 1927 s’escindí per entrar en la G.·.L.·.E.·.— van intentar unificar la Maçoneria Simbòlica (primers tres graus) a partir de la G.·.L.·.E.·. i del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.).

A finals de maig de 1930 els Estimats GG.·. Albert Carsí, Manuel Ximénez, Eveli Torent i Frederic Climent Terrer (el qual a més de destacat francmaçó era un dels responsables a Catalunya de la Societat Teosòfica) distribuïren el manifest ‘Por la Unidad Masónica’, el qual recollia la proposta d’unió maçònica simbòlica de la IX Assemblea Nacional Simbòlica del G.·.O.·.E.·., que es celebrava aquells dies. El manifest, signat per aquests quatre francmaçons. i, a més, de l’Estimat Gà.·. Joan Casanovas, afirmava que la proposta del G.·.O.·.E.·. resumia el desig de “quasi tot el poble maçònic” i l’esperit democràtic indispensable en l’Augusta Orde.

La G.·.L.·.E.·. celebrà els dies 8 i 9 de juny de 1930 a l’Or.·. de Madrid (Castella la Nova) la seva Gran Assemblea Ordinària, en la qual es palesà la insatisfacció que hi havia en amplis sector d’aquesta Obediència (federació associativa de lògies). En el decurs de l’assemblea, el Gà.·. Manuel Ximénez es declarà autor del manifest ‘Por la Unidad Masónica’ i dimití com a membre de la Comissió de Justícia de la G.·.L.·.E.·., segons constà en l’acta. En la ment de tothom hi havia la proposta, feta un mes abans pel GOE, d’unir ambdues obediències ena sola maçoneria simbòlica espanyola. La Regional del Nord-est de la G.·.L.·.E.·. hi va presentar els punt bàsic per arribar a la unió simbòlica, que l’assemblea va aprovar per unanimitat. Però, l’acord no constà en la publicació de l’acta corresponent. Davant aquesta situació la Regional del Nord-est va decidir la seva autodissolució el 10 de juliol de 1930 a fi de precipitar la unió simbòlica. Els partidaris de la fusió amb el G.·.O.·.E.·. van organitzar una Assemblea de Mestres Maçons l’11 de juliol de 1930 conjuntament amb la dissolta Regional del Nord-est. Amb el pretext d’una conferència que va donar el Gà.·. Carsí, un nombre considerable de Mestres Maçons d’ambdues Obediències es va reunir en el Ateneu Humanidad, seu de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, on també es reunien diverses lògies de la Regional del Nord-est. S’acordà l’expulsió de l’Estimat Gà.·. Francesc Esteva Bertran (nom simbòlic, Riego), l’Estimat Gà.·. Louis Gertsch i de tota la cúpula de la G.·.L.·.E.·.. Aleshores, vuitanta-set Mestres Maçons formaren  una assemblea constituent i el 5 d’agot d’aquell any es nomenà un Sobirà Consell de Govern de la doblada G.·.L.·.E.·., amb el Gà.·. Manuel Ximénez com a Gran Mestre; l’Estimat Gà.·. Antoni Montaner Castaños, President; l’Estimat Gà.·. Francesc Borrell, Gran Primer Vigilant; l’Estimat Gà.·. Frederic Climent Terrer, Gran Orador; el Gà.·. Albet Carsí, Gran Orador Adjunt, i Joseph Olivart Sapera, Gran Secretari, entre altres càrrecs. El sector minoritari de la G.·.L.·.E.·. romangué fidel al Gà.·. Francesc Esteva. La Resp.·. Lògia Cosmos passà amb altres al sector fusionista. Així sorgí una nova Obediència, la Gran Lògia Unida (G.·.L.·.U.·.), autotitulada ”Antes Gran Logia Española”, i es qualificava de “provisional” a l’espera de “la fusió resultant”. De fet, fou una efímera Obediència, amb 204 membres, 123 dels quals procedents de la Regional del Nord-est i 91, de la G.·.L.·.E.·.. Un mes després de la seva constitució, aquesta nova obediència comptava amb 288 membres. La G.·.L.·.U.·. s’acostà al G.·.O.·.E.·., segons consta en un extens comunicat del 25 d’octubre de 1930. Finalment, el 25 de febrer de 1931 es formà la Gran Lògia Regional Unida del Nord-est (G.·.L.·.R.·.U.·.N.·.E.·.) unida al G.·.O.·.E.·., amb 208 membres i onze lògies, entre elles la Resp.·. Lògia Cosmos.

La Resp.·. Lògia Cosmos va distribuir un escrit dirigit a diverses Resp.·. Lògies a l’Or.·. de Barcelona on es denunciava l’augment d’espectacles al Paral·lel considerats, al seu entendre, que eren de caire pornogràfic. En 1932 l’Estimat Gà.·. Miquel Serra Pàmies n’és el seu Secretari Adjunt. A principis de 1935 s’autodissolt dient que era a causa dels Fets del Sis d’Octubre de 1934 i també a causa de les difamacions provinents de la campanya antimaçònica del prevere Joan Tusquets i Terrats. Aquesta Resp.·. Lògia es va refer posteriorment i el darrer document conegut és del desembre de 1938, poc abans de la Retirada republicana de final de gener i primers de febrer de 1939. [Pere Sánchez Ferrer, De la Gran Logia Simbólica Regional Catalana a la Gran Logia Española. Un ejemplo de vocación política en la masonería peninsular (1886-1939), Universitat de Barcelona, 1990].

En el context de la societat catalana del temps de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i la República del 14 d’abril de 1931 es destacà el prevere de Barcelona Joan Tusquets i Terrats, oncle patern d’Ester i Òscar Tusquets, i les seves edicions Las Sectas. Joan Tusquets  entre 1932 i 1936 edità vuit llibres. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera la jerarquia catòlica catalana ja havia vist en aquest prevere agut i intel·ligent l’eina prolífera per fer campanyes contra la Francmaçoneria i la Teosofia.  Joan Tusquets aconseguí un exemplar del full del Gà.·. Ximémez que el va reproduir l’any 1932 en el seu llibre antimaçònic ‘Orígenes de la Revolución española’. El 22 de febrer de 1934 en un escrit al diari carlí El Correo Catalán, el manipulador Tusquets –que disposava de documentació autèntica– va canviar el sentit de l’escrit ‘Contra la pornografia’, redactat per la Resp.·. Lògia Cosmos, en que es lamentava que en locals d’espectacle del Paral·lel barcelonès hi hagués espectacles pornogràfics i es demanava fer quelcom per posar remei aquela situació considerada immoral, tot afirmant el prevere que a les Resp.·. Lògies es redactava “pornografia clandestina” com provava el document i fent un sil·logisme oportunista considerava que l’arrel de la pornografia a Catalunya provenia de les lògies maçòniques. De tot plegat, Tusquets acusava als Estimats GG.·. Albert Carsí i Guillermo Cedrón i finalment deia que l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta Sagrari (simbòlic, Pizarro) –que havia estat gran mestre del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E,·.) i morí el 1917– de ser partidari d’una “iniciació sexual” maçònica [Pere Sánchez Ferré, La maçoneria a Catalunya (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar, 2008, vol. 2 de l’obra, pàgines 107-112, 158-160, 189-190].

En 1905 els GG.·. Josep Comas Solà, Albert Carsí i el músic i camarada de lluita pacifista Pau Casals i Defilló formaren el Comitè català contra la guerra, primer òrgan antibel·licista documentat en l’Estat espanyol. Més endavant, Pau Casals seria el compositor de l’Himne de les Nacions Unides (ONU).

El Gà.·. Comas Solà l’any 1933 formà part del Comitè català contra la guerra imperialista, el qual el juny d’aquell any va editar el primer número de la revista Guerra a la guerra, en el que hi havia escrits entre altres autors d’Henri Barbusse, Albert Einstein, l’Estimat Gà.·. Josep Bertran de Quintana, Ángel Pestaña, Josep M. de Sucre i de Grau, Francisco Cañadas, el Gà.·. Albert Carsí i el mateix Gà.·. Josep Comas Solà.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) comptava amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel·lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va del Gà.·. Josep Comas Solà i Joan Maragall a l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin.

Estimat Gà.·. Ginés Alonso

El 5 de desembre de 1988 mor a L’Avelanet (País d’Olmes, Arièja, Occitània) l’anarcosindicalista, anarquista i francmaçó Estimat Gà.·. Ginés Alonso. Havia nascut en 1911 a Múrcia en una família conservadora que aviat s’establí a Barcelona.

Fuster d’ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El seu interès per la cultura l’animà a crear en 1931 l’Ateneu Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d’altres, i que es diu fou finançada amb cops econòmics. Per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup «Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero.

El juliol de 1936 s’enfrontà contra l’aixecament militar franquista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías.

Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes: Puigcerdà (Baixa Cerdanya), l’Hospitalet de Llobregat, Sant Just Desvern (Baix Llobregat), les Corts a Barcelona, Viladecans (Baix Llobregat) i altres, en representació d’aquest òrgan.

Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT-AIT en els governs estatals espanyols.

Amb la derrota, s’exilià a l’hexàgon francès i s’establí a L’Avelanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria.

Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT.

Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de CNT en l’Exili celebrat a París (Illa de França) entre l’1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L’Avelanet.

Durant un temps fou director del setmanari confederal de l’Exili España Libre.

Arran de la ruptura confederal, s’alineà amb el sector anomenat “polític”, favorable al sector de la CNT clandestina de l’Interior que col·laborava amb el Govern de la República espanyola en l’Exili.

En 1954 assistí al Ple a Tolosa de Llenguadoc del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional i com a tal entrà clandestinament a la Península.

El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l’Aliança Sindical Espanyola (ASE) –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer.

En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l’Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia).

L’1 de novembre de 1960 signà, en representació del Subcomitè Nacional, amb Roque Santamaría, en nom del Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili, un manifest d’unitat confederal.

En 1965 representà la Federació Local de L’Avelanet de la CNT-AIT en el Congrés de Montpeller (Erau, Occitània).

Es va iniciar en la Francmaçoneria a la Resp.·. Lògia Reconstrucció de la Gran Lògia de França (G.·.L.·.D.·.F.·.) el 22 de febrer de 1952, amb el nom simbòlic Trabajo. El 2 de febrer de 1977 es constitueix formalment la Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad, a l’Or.·. de Barcelona, amb la vocació d’afiliar-se al Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), on queda registra amb el número 3. A aquesta Resp.·. Lògia s’incorporen poc després els Estimats GG.·. Ginés Alonso, Antonio Martínez Nieto i Rosendo Guevara. L’Estimat Gà.·. Olegario Pachón (nom simbòlic Proudhon) –también de la Gran Lògia de França— s’hi afilià  poc després i escriu des de l’Or.·. París anunciant una visita a la lògia d’una delegació del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.) el 19 de març de 1977. El 21 de abril de 1979 la Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad acordà separar-se del G.·.O.·.E.·., per “allunyament d’aquesta Obediència de la Francmaçoneria liberal”. El 15 de maig de 1980 es formalitzà la constitució a Barcelona de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (G.·.L.·.S.·.E.·.), realitzada en el Temple maçònic del local del carrer Avinyó núm. 27, que s’havia llogat i que aleshores fou la seu de la seva Lògia Mare des de finals de 1979. La Resp.·. Lògia Minerva-Lealtad passà a ser la núm. 1 de la G.·.L.·.S.·.E.·., Obediència de la qual durant un temps foren Grans Mestres Adjunts, entre altres, els GG.·. Ginés Alons i Olegario Pachón . 

Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d’altres. 

 

 

 

 

Estimat Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa

 

El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia) l’anarquista, francmaçó, periodista i inventor Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa. El seu pare es deia Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i la seva mare, Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d’una família nombrosa de cinc germanes (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria) i un germà, Carles.

S’instal·là a Barcelona i esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital.

En aquesta època s’aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni.

En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d’Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català.

Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») a París (Illa de França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona.

A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb la seva companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l’atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d’aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara el Gà.·. Anselmo Lorenzo, el Gà.·. Joan Montseny, el Gà.·. Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc.

Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra.

Amb els GG.·. Montseny, Lorenzo i Tarrida, s’encarregà d’escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia, El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l’inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l’estranger.

El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d’una carta adreçada al ministre de la Guerra del Govern espanyol demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava.

La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l’11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d’abril de 1897 a Madrid (Castella la Nova) i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897.

En concepte d’«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d’un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l’illot del Penyal d’Alhucemas (la badia d’Al-Hoceima, Rif, base militar colonial del Regne d’Espanya), al litoral del Rif. Aquest presidi funcionà fins a 1906.

La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d’«estranyament perpetu o temporal del territori nacional».

D’antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d’abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool (Merseyside, Anglaterra), juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del Govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. Treballa en el seu antic ofici i la seva companya fent cotilles.

Afiliat a les Trade Unions, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els de l’Estat espanyol.

Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní.

En aquesta època participà activament en les activitats d’unl grup anarquista a Londres, format pels exiliats Gà.·. Tarrida del Mármol, José Monterde i altres, i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins.

El febrer de 1905 s’instal·là amb la seva família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d’Espanya havia de fer a la ciutat, establint contacte amb els GG.·. Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s’arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l’atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905.

Bon amic del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l’instigador de l’atemptat contra la vida d’Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat pel Gà.·. Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà a la seu del Gran Orient de França a París, amb assistència d’unes 1.200 persones.

En aquests anys, a més de relacionar-se amb el Gà.·. Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats republicans radicals (el Gà.·. Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña.

Després de la denominada Setmana Tràgica barcelonina i l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda.

Atret pel món de l’aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l’11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray.

El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla del Gà.·. Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència.

Cap als anys vint del segle XX s’instal·là amb la seva família a Barcelona i en els anys republicans s’afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Malalt d’arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT-AIT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants.

El Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de la seva companya, a Barcelona. Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l’exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà, i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l’homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Bibliografia:

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d’Igualada, núm. 29 (Setembre 2008).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (VI)  Estimat Gà.·. Gaston Leval  El 20 d’octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Sena Saint-Denis, Illa de França) el militant anarcosindicalista, pensador del socialisme llibertari, historiador anarquista i francmaçó Gà.·. Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París (Illa de França) de protesta contra l’afusellament del pedagog anarquista i francmaçó Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari, publicant als 18 anys el seu primer article, a Le Libertaire–.  Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è Regiment d’Infanteria de Rouen, el 10 de  febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l’ordre de mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur), amb el nom de Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a Saragossa (Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià) col·labora amb l’Estimat Gà.·. Eusebio Carbó en tasques cenetistes.  En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.  El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de la delegació cenetista, amb Hilario Arlandís, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin, Joaquín Maurín et Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) del 3 a 19 juliol d’aquell any i al III Congrés de la Tercera Internacional a Moscou (Rússia), on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats. La delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. De tornada fou detingut a Berlín (Prússia, Alemanya) i expulsat junt al Gà.·. Andreu Nin Hilario Arlandís.  En tornar de Rússia, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla en Acción Libertaria, i i com  mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a la Corunya (A Coruña, Galícia).  En 1924, després que cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923 clausurés l’escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe, Argentina) en 1927, mentre el Gà.·. Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu per la premsa revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de Benito Gómez, de Silvio Agreste o de Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya , ja com a influent teòric de l’anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936 Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés de Saragossa de la CNT-AIT.   Quan esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República espanyola, va viatjar amb David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la CNT-FAI. Membre del grup Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats industrials i agràries llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució proletària espanyola.  En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló),  utilitzant el pseudònim de Max Stephan, repren la seva antiga col·laboració amb Le Libertaire i al periòdic de SIA on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.  Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat a  SIA per la seva companya. El juny de 1939, La Révolution Prolétarienne creà el Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i Henri Poulaille.  Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marselha; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als Restaurants Comunitaris organitzat pel Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per militar en la Federació Anarquista (FA), però, encara considerat insubmís, havia participat en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la CGT.  Després del congrés de Dijon (Costa d’Or, Borgonya-Franc Comtat) de la FA, el setembre de 1946, es converteix en un pilar de Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951–.  Es guanyava la vida com a corrector d’impremta, i  admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de 1952.Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Suïssa) en 1954, a l’Oficina Internacional del Treball.  Va ser exclòs de la FA en 1958. Aleshores la FA defensava un «3er front revolucionari » (ni USA, ni URSS), mentre que el Gà.·. Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de la URSS. El Gà.·. Leval col·laborà a Contre-courant de Louis Louvet i  Défense de l’Homme de Louis Lecoin.  Hostil a la Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí  els anys 1954-1955 a la nova FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva companya Marguerite, i més tard per Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres.  Durant les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els debats universitaris, especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, defensant les posicions llibertàries «possibilistes» que no van encaixar en marc revolucionari del moment (Leval aleshores considerava impossible una revolució social violenta i defensava la  necessitat de crear contra-institucions populars tot preparant una alternativa gradual al Mercat i a l’Etat). Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol.  Ideològicament, en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista intransigent i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc el «voluntarisme » de Malatesta, rebutjant en un anàlisi a Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.  Segons l’Estimat Gà.·. Léo Campion, Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, wissous, 1978, pp. 126-127) el Gà.·. Gaston Leval pertanyia a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union, del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Or.·. París, de la que a partir de 1959 en fou el Gà.·.l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è, donà nombroses conferències igual en lògies, capítols i consells filosòfics, com també a la Sorbonne.  Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc.  És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l’État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L’indispensable révolution (1948), Le communisme. L’Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l’Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d’ethique moderne (1961), L’enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L’humanisme libertaire (1967), L’Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc.  A més del Gà.·. Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti…  El Gà.·. Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud (Alts del Sena, Illa de França). Fou inhumat al cementiri de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15 d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot unes delegacions llibertàries vingudes expressament de Catalunya i altres llocs de la Península.  Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam (Holanda).

 

 

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essonne, Illa de França) l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat com José–. Fou ministre interí del Govern de la República espanyola entre els dies 9 i 19 d’abril de 1937, just abans dels Fets de Maig, havent-hi aquells dies cinc ministeris en mans de la CNT-AIT. Havia nascut al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar obligatori.

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista i Gà.·. Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València (l’Horta de València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica en el  movimiento social», etc.).

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.

Iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies.

Simpatitzà amb l’estratègia trentista quan l’escissió de la CNT.

Durant la guerra, el novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats (‘Bases reguladoras de incautaciones, colectivizaciones, control e industrias libres’).

A favor de la participació confederal en el Govern de l’Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç del Govern de la República espanyola quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç, i entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular.

Participà activament en la revista Libre-Studio (1936-1938) de València, portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom. El primer número va sortir l’1 de desembre de 1936 i el darrer (núm. 12) el desembre de 1938. També es va crear Ediciones Libre-Studio, que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE).

Amb el triomf militar franquista de 1939 va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on empresonat fou secretari del Comitè de la CNT en 1942, quan encara estava a la presó. Consta en el Tribunal Especial para la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Un cop lliure, s’exilià a Montpelhièr (Erau, Occitània), segons consta al Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, on hi va viure un any i després s’establí a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).

En 1946 era un dels 20 GG.·. membres exiliats aplegats a la Resp.·. Lògia «Esperanza», a l’Or.·. de Marsella, agermanada en el Gran Orient de França (GODF).

En 1947 defensà les tesis de la CNT que participava en el Govern de la República en l’Exili.

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup anarcosindicalista de procedència en la tendència «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el pacte interior del cincpuntisme amb el Sindicat Vertical franquista.

En una carta enviada a César Martínez Lorenzo el gener de 1970, el Gà.·. Martin Alandi justifica les seves posicions de col·laboració amb la República espanyola en l’Exili: “L’entrada de la CNT i de la FAI al govern   fou una mesura necessària per la seves pròpies defenses i per la consolidació de les realitzacions confederals. Es va deixat passar uns moments propicis per a una expansió revolucionària veritable i eficaç; pitjor encara, desgraciadament! Es van resignar a deixar passar… i això fou la conseqüència lògica d’un més greu, fonamental i incomprensible error: el no haver ignorat ni rebutjat abordar el problema de la lluita per l’hegemonia en no importa quina situació revolucionari.”

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i unes notes sobre el concepte de la llibertat.

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis.

El seu nét Adolfo Alandi Esteban manifesta sentir-se orgullós del seu avi, sobre el que fa anys recull dates sobre ell. Agraeix que se li facilitin dades i articles en els quals plasmà “els seus avançats pensaments”.

 

Estimat Gà.·. Francesc Tortosa Albert  

El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l’anarquista i anarcosindicalista, pintor, al final de la seva vida, i francmaçó Gà.·. Francesc Tortosa Albert. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa.

Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista i altres. Innocent, va estar pres durant molts anys acusat de l’assassinat de la seva dona i el seus fills, i només va ser alliberat quan l’autèntic criminal confessà en morir.

En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l’Excursió Nacional de Propaganda per la demaració de Múrcia.

En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l’Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera emigrà a l’hexàgon francès. Amb la proclamació de la República del 14 d’Abril s’instal·là a Madrid (Castella laNova), on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb els GG.·. Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada i altres militants de l’específica.

El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca (Lleó), amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d’afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme stalinista i l’ús de la violència «anarcobolxevique», en referència a la gimnàssia revolucionària del proletariat, tesi del Gà.·. Joan Garcia Oliver inspirada en els plantejaments insurreccionals del Gà.·. Erico Malatesta i amb la que discrepava el grup «Los Libertos», que donava certa credibilitat a la República des d’una òptica maçònica integrada.

En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas.

Arran de l’aixecament militat feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo (Castella la Nova), enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad».

En el decurs de la Retirada de febrer de 1939 es trobava al Nord-est del Principat de Catalunya i passà la frontera del Pirineu i fou tancat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), on conegué Diego Camacho (Abel Paz), de les Joventuts Llibertàries.

Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d’Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d’art i de literatura llibertaris.

Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l’abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l’Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d’ambient cubà.

Després s’instal·là a Mèxic i a Ciutat de Mèxic realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d’artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA).

Al Mèxic milità en la Regional del Centre i en l’Agrupació de la CNT. Alguns autors expliquen que va ser iniciat en Francmaçoneria.

Ja molt ancià, rebé un homenatge a l’Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d’Espanya.

Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo i altres.

— fi del missatge —

 

El 28 d’agost de 1918 neix a Almudébar (Foia d’Osca, Osca, Osca, Aragó), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i francmaçó, Gà.·. Ramón Liarte Viu. Des de petit visqué a Barcelona, on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista.

L’aixecament militar franquista del juliol de 1936 l’agafà a Jaca (Osca, Aragó) treballant de cambrer i creuà el Pirineu per entrar a Catalunya per la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d’expressió, El Frente.

El juny de 1937 va participar en el Primer Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del seu Comitè Regional. També el juny d’aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d’aquell any.

El 21 de juliol de 1937 va participar en el míting celebrat a l’Olympia de Barcelona per la CNT-AIT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible.

En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings –Barcelona, Lleida (Segre) i altres ciutats– i assistí a un gran nombre de plens i de reunions.

El febrer de 1938, en el Segon Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València (l’Horta, País Valencià), en va ser designat secretari d’Organització.

El març de 1938, en un míting defensà l’Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d’Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres.

Amb la Retirada de febrer de 1939 passa el Pirineu, el març d’aquell any s’integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa, oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), essent aleshores tancat a diverses presons franceses –Savigny-le-Temple (Sena i Marne, Illa de França), Fresnes (Val – de – Marne, Illa de França), Roland Garrons de París (Illa de França), etc.– i a camps de concentració –Vernet d’Arièja (Occitània), etc.–. En 1942 Aconseguí escapar, amb ajuda de la CGT francesa, aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. 

Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d’envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l’Espanya franquista, on fou detingut i tancat –Cuevas de Almanzora (Levante Almeriense, Almeria, Andalusia),  i Granada (Vega de Granada, Andalusia)–. Un cop lliure, retornà a l’hexàgon francès. Quan la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector pro Govern de la República en l’Exili.

En 1951 fou delegat al Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També, en 1955, va ser secretari general del Subcomitè centista pro Espanya Interior, substituint Miguel Vallejo Sebastián; participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí la publicació España Libre.

Un cop aconseguida la unitat confederal de l’Exili i de l’Interior, per la qual va treballar força, s’afegí al sector anarcosindicalista dit ortodox , fent costat a Tolosa de Llenguadoc al Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili que fins feia poc s’hi havia oposat i reintegrant-se a la FAI que havia deixat des de 1946– i destacà en les tasques orgàniques de la CNT-AIT així com de la FAI, i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu –Lió (Alvèrnia Roine Alps), Besièrs (Erau, Occitània), Dijon (Costa d’Or, Borgonya – Franc Comtat), Narbona (Occitània), Carcassona (Occitània), Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània), Grenoble (Alvèrnia – Roine – Alps, Arpitània), Montpeller (Erau, Occitània), Orleans (Loiret, Centre – Vall del Loira), Perpinyà (Rosselló), Portet (Pirineus Atlàntics, Aquitània), Clarmont d’Alvèrnia (Alvèrnia – Roine – Alps, Occitània), Tolosa de Llenguadoc (Alt Garona, Occitània), Basilea (cantó de Basel – Stadt, Suïssa), La Rochelle (Charente Marítim, Nova Aquitània), Mâçon (Saona i Loira, Borgonya – Franc Comtat), etc.–.

En 1957 havia assistit al Ple confederal de Marsella (Boques del Roine, Provença – Aups- Còsta d’Azur, Occitània).

Fou nomenat secretari de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (ELA/STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT-AIT en l’Exili de Tolosa del Llenguadoc.

En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller de la CNT-AIT en l’Exili.

Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró (Barcelonès Nord), Besiers, Bordeus, Tarba (Alts Pirineus, Occitània), Marsella, Granada, Montsó (Cinca Mitjà, Osca, Aragó), Igualada (Anoia), Barcelona, Madrid (Castella la Nova), València, París, Barcelona, Sabadell (Baix Llobregat), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), etc.). 

Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu i Frederica Montseny Mañé, entre altres, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Guíxols. L’endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa ciutat una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT-AIT durant la guerra.

En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT-AIT al qual assistí en representació del Sindicat d’Alimentació de Barcelona.

Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera., òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT-AIT). 

En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, celebrats els dies 21, 22 i 23 d’agost.

Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad i altres publicacions. 

Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.

El Gà.·. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa de Llenguadoc.  

Es coneguda la seva activitat a la Francmaçoneria en l’Exili i a la Península, essent un referent de la FAI dins de les respectives Obediències a que pertanyé. 

 

Les Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella del G.·. anarcosindicalista Miquel Cabra i Massana, amb la participació també del cenetista Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà 

La constitució, al carrer Fontanella núm. 10, de la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, el 6 de març de 1976, en que es reconstruí la G.·.L.·.D.·.C.·., declarada en recés des de gener de 1939    

El 6 de març de 1976 es constituí a l’Or.·. de Barcelona el primer Taller Maçònic autòcton posfranquista documentat a l’Estat espanyol, que aplegà 23 Estimats Germans, amb el nom de Resp.·. Lògia Catalunya, de la Gran Lògia de Catalunya, “part de la família maçònica catalana”, en el decurs d’una Tinguda a l’Acadèmia Fontanella, que regentava el Gà.·. Miquel Cabra i Massana (nom simbòlic Ideal) –Casserres (Berguedà, 1914-Barcelona, 1992), que es nomenat V.·. M.·., al carrer del mateix nom, número 10.

D’aquesta manera quedava constituïda la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, integrada en la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), tot fent constar que les seves activitats “es veieren violentament interrompudes l’any 1939, per motius sobradament coneguts.”  Seguidament, s’envien salutacions a totes les Respectables Lògies i Potències Maçòniques escampades per l’Univers anunciant la constitució/restauració d’aqueta Obediència catalana, després d’haver patit la negra nit del franquisme. El Gà.·. Joan Sabatet aconsegueix la donació de bancs i cadires per tal de moblar el Temple.

Entre els GG.·. de la Resp.·. Lògia Catalunya consten en la documentació de 1976 els noms de Joan Safont i Bayo (simbòlic, Arístides), Lluís Salart i Gusils (Bolívar); Josep Munté i Rodríguez (Cardona);  Joan González Massó (David); Foc Premeditat;  Miquel Cabra i Massana (Ideal); Joan Vilató (Nitus); Lleó; Ramon Albareda Rossell (Segarra); Rafael Fernández Fernández (Sumer); Tressens i Jaume Bernades i Pòstils (Xiprer).

El 17 de desembre de 1976 es du a terme la constitució solemne de l’Obediència, la Gran Lògia de Catalunya  (G.·.L.·.D.·.C.·.), “puntualment”, “al lloc acostumat”, a les 5 de la tarda i en Cambra del Mig, amb l’assistència dels GG.·., que estaven “a plom a la Tresoreria”, Ideal, Respectable Mestre; David, Secretari;  Lleó, Foc Premeditat; Segarra; Ariel i David. S’anomena, per un any, els responsables de l’Obediència: Ideal, Cardona, Segarra, Foc Premeditat, Bolívar, Lleó, Tressens i David. [Roger i Moreno, Rosa, RESPECTABLE LÒGIA CATALUNYA. Recuperació de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol (1976-2006), La Busca edicions, Barcelona (2009), pàgines 19-38]

L’1 de març 1940 el general Franco —que va ser condecorat en nom del papa de Roma amb el Gran Collar de l’Orde Suprem de Crist— va decretar la llei per la repressió de la Francmaçoneria i el Comunisme i va crear el tribunal especial del mateix nom. Entre altres coses, pertànyer a la Francmaçoneria era un delicte, al considerar la llei que entre “els múltiples factors que han contribuït a la decadència d’Espanya, cap va tenir una influència més perniciosa ni va crear més dificultats a les santes reaccions populars i a l’heroisme dels nostres Exèrcits que els relacionats amb la francmaçoneria i a les múltiples organitzacions subversives la majoria de les quals són organitzades pel comunisme. En la pèrdua de l’Imperi colonial espanyol, en la sagnant guerra de la Independència, en les guerres civils que van devastar el segle passat, els avalots que van accelerar la caiguda de la monarquia constitucional i van debilitar el desenvolupament de la Dictadura (*), alhora que els múltiples crims polítics, si troba sempre l’acció de la francmaçoneria. Després de l’alçament armat del poble espanyol la francmaçoneria i el partit comunista (**) han facilitat armes, relacions i recursos al opressors de la Pàtria i sota el pretext d’un fals humanisme, escampen les consignes més atroces. Es va indispensable determinar immediatament la qualificació jurídica i les sancions que mereixen els que contribueixin a l’activitat de la francmaçoneria per la nostra fidelitat als principis cristians i a la generositat del Movimiento Nacional.” [(*) Referència a la dictadura del  general Miguel Primo de Rivera. (**) Es considera polítiques maçòniques el liberalisme democràtic, la socialdemocràcia, el sindicalisme i l’anarquisme, mentre que es fa una diferència en relació al bolxevisme.]

La llista de perseguits es va engreixar significativament després del nomenament de Marcelino Ulibarri com a director del Servicio de Recuperación de Documentos situat a Salamanca (Camp de Salamanca, Lleó), que va fer una tasca ingent. Es calcula que a l’Estat podia haver-hi en aquells moments uns 5.000 maçons i, curiosament, aquest servei va arribar a confeccionar més de 80.000 expedients, fitxant fins i tot els que havien viscut en el segle XIX tant a la Península com a les colònies.

Entre els nombrosos assassinats franquistes de membres de la Francmaçoneria, aquests van des de l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca (de la Resp.·. Lògia Alhambra, a l’Or.·. de Granada)l’estiu de 1936 fins l’Estimat Gà.·. Joaquim Delgado Martínez (de la Resp.·. Lògia Les Apprentis Eternels, a l’Or.·. de Grenoble), l’estiu de 1963. Trobades d’amagat on ara hi ha la revista SÀPIENS

Els franquistes sí que van permetre, en canvi, que funcionessin algunes Resp.·. Lògies dins les bases militars nord-americanes de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Rota (Badia de Cadis, Costa Nord-est de Cadis, Cadis, Andalusia). A la resta, els va tocar viure temps de clandestinitat.

Una de les Respectables Lògies clandestines més actives durant els primers anys del franquisme va ser la Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la cooperativa La Popular Santsenca, al número 13 del carrer de Premià del barri de Sants de Barcelona, justament a l’edifici on avui es troba la redacció de la revista Sàpiens. Aquesta Resp.·. Lògia constava d’una quarantena de membres i es reunia en Tinguda cada quinze dies fins que l’hivern del 1946 van ser detinguts alguns dels seus Germans.

Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella

Un altre punt de trobada clau era el número 10 del carrer de Fontanella. Aquí hi havia l’Acadèmia Fontanella, propietat de Miquel Cabra, un mestre racionalista que havia estat un dels dirigents del Consell de l’Escola Nova Unificada, maçó iniciat a l’Or.·. de França i que es va convertir en el contacte dels antics francmaçons que tornaven a la Península als anys 60 i a l’inici dels 70. Gràcies al Gà.·. Cabra, que es guardava les targetes de visita dels Germans que l’anaven a veure, es va poder confeccionar el primer registre clandestí de francmaçons. Els vespres de reunió, les aules de l’Acadèmia Fontanella es convertien en el Temple de la Resp.·. Lògia Catalunya de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), que a proposta del G.·. Ideal el 28 d’octubre de 1978 canvià el nom pel de Perseverança núm. 1 [Roger i Moreno, op. cit., p. 27]. En l’AcadèmiaFontanella també si celebraven reunions sindicalistes clandestines, ja el Gà.·. Miquel Cabra era anarcosindicalista i durant la guerra civil va ser milicià de la Cultura. Originari del Berguedà, visqué a Barcelona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) es va exiliar en el decurs de la Retirada de febrer de 1939 i durant la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en Resistència francesa. Durant la denominada Transició postfranquista fou un dels professors que fundaren el Sindicat d’Ensenyament de la CNT-AIT i a començament dels anys 80 participà en l’aparició de la revista llibertària Polémica. En 1969 era president de l’Asociación Cultural de estenotipistas de Cataluña y Baleares.

Durant el franquisme tardà, les Tingudes al carrer Fontanella núm. 10 sempre es feien amb molt poc material per poder-lo recollir en cas que arribés la policia i, per evitar sospites, el Gà.·. Cabra tenia advertits als telefonistes/conserges de la finca, dos cunyats exmilitars republicans un d’ells mutilat , que els dies de reunions es tractava de trobades de professors. Entre els seus assistents, hi figuren dos membres històrics de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol: els GG.·. Lluís Salat i Rafel Vilaplana, que arribaren a ser els Grans Mestres de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.) i de la (G.·.L.·.S.·.E.·.), respectivament. També hi havia el Gà.·. Roles (simbòlic), el Gà.·. Foc Premeditat (simbòlic) i el  Gà.·. (anarquista i anarcosindicalista) Jaume Rosquillas i Magrinyà –signava en els seus escrits profans de caire llibertar Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims també profans (Sesma, Jaime Rosma). Nat a Barcelona el 30 d’abril de 1901 va morir a Mèxic el novembre de 1976, poc després de la constitució a l’AcadèmiaFontanella de la Gran Lògia de Catalunya, en la que sembla no hi consta entre els signants de l’acta de la constitució. En aquell temps el Gà.·. Jaume Rosquillas participà en la revista Sindicalismo (Madrid, 1975-1976), que fou una de les plataformes de la reorganització el 1976 de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la mort del dictador Franco. En 1965, el Gà.·. Rosquillas es mostrà favorable a l’estratègia cinc-puntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d’aquesta escissió de la CNT. Consta en la Nota Informativa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, del 10 de maig de 1966, titulada ‘Actividades del M. L. E. en el Exilio’, on es diu: “Como consecuencia de los contactos habidos entre un grupo de elementos de la C. N. T. y representantes de los Sindicatos Verticales, se vienen sucediendo una serie de escisiones dentro de las filas del Movimiento Libertario, unas provocadas por aquellos exiliados que apoyan la iniciativa llevada a cabo por el ‘Grupo de Madrid, con cuya denominación  se señala a los partidarios de las conversaciones, y otras por los que siguen la línea ortodoxa y que achacando de inoperantes a los actuales dirigentes del Secretariado Intercontinental, se agrupan con las Juventudes Libertarias, que como ya es sabido se hallan en abierta oposición al diálogo. Se señala que los conocidos propagandistas confederales FIDEL MIRÓ SOLANES y JAIME ROSQUILLAS MAGRIÑÁ, exiliados en Méjico en donde dirigen la publicación ‘COMUNIDAD IBÉRICA’, han hecho públicas manifestaciones de apoyo  a las conversaciones de Madrid, lo que ha motivado que los militantes de la agrupación de la C. N. T. en Méjico hayan pedido su expulsión. Otro de los elementos que ha sido expulsado de la Federación de Venissieux (Rhone) es CARLOS ZIMMERMAN RUIZ, natural de Madrid, hijos de Diego y Matilde, que fue Delegado del grupo específico en la Federación Local de Tánger y que, posteriormente, al fijar su residencia en Francia fue Secretario de la Comisión de Relaciones de Rhone-Loire.”

El 21 de maig de 1937 es fundà oficialment a l’Or.·. de Barcelona una entitat benèfica de projecció social maçònica en temps d’escassetat a causa de la guerra i els seus efectes en la població civil, la qual estava en funcionament des d’octubre de 1936, amb el nom de Solidaritat pro Espanya Antifeixista, gestionada pel Comitè Central de Coordinació (COCENCOO), a cura dels GG.·. de la Gran Lògia de Catalunya – Gran lògia Espanyola (G.·.L.·.D.·.C.·. – G.·.L.·.E.·.) Louis Gertschi; l’antic Gran Mestre Francesc Esteva i Bertran (‘Riego’); el metge Santiago Vivancos i Ferrés (simbòlic, Guimerà); l’antic Gran Mestre de la G.·.L.·.D.·.C.·. Bartomeu Pons i Cubillas (de la Resp.·. Lògia Adelante i aviat President del Sobirà Consell de Govern de la G.·.L.·.D.·.C.·. ) i Jaume Rosquillas i Magrinyà (de la Resp.·. Lògia Adelante, i hi consta amb la professió de funcionari). En el seu Reglament establia que els càrrecs eren indefinits mentre la guerra durés i tenia la seva seu al carrer Pau Claris, número 97, entresòl. Podia fundar delegacions o agències en altres municipis de la República espanyola o de l’estranger, nomenar delegats per tot arreu i autoritzar-ne les signatures a bancs i a Correus per tal de fer més àgils i efectives les operacions de lliurament de pagaments, subscripcions, etc., al COCENCOO. L’article 9 establia que el repartiment de donatius es faria sempre dins la llei i d’acord amb les normes vigents de la República, i “sin preferencias partidistas” [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), vol. II, p. 169-170].  En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT. Aleshores pertanyia a la Resp.·. Lògia Adelante, de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.”.), federada a la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, segons una falsa Planxa de Comiat, a nom de Magriñà, davant l’acord orgànic en el Congrés de Saragossa de la CNT-AIT el maig d’aquell any que prohibia tenir càrrecs als afiliats que eren francmaçons actius. Així, el Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà cobrí l’expedient cenetista amb aquesta Planxa, ja que passà com si es tractés d’un Gà.·. en Somnis [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), volum II, p. 187-188].

Durant els anys 60 del segle XX a l’Acadèmia Fontanella  es feien Tingudes totalment clandestines però quan les visites al local van començar a sovintejar, donat que hi havia a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona un grup policial específicament dedicat a la Francmaçoneria i l’escoltisme –que el franquisme considerava una activitat paramaçònica–, al Gà.·. Miquel Cabra se li va acudir la idea de participar en activitats d’una associació legal, la cèlebre associació lúdic cultural humorística –fundada l’any 1927 per Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo– Arca de Noé, que amb el pretext d’aplegar persones que portessin algun cognom amb el nom d’animal o alguna senya de referència animal. D’aquesta manera, el G.·. Cabra va poder justificar activitats sindicalistes i maçòniques al carrer Fontanella , centre d’ensenyament que gestionava des del seu retorn de l’exili. L’ Arca de Noé, aleshores, era una entitat tan popular que se li van fer reportatges periodístics de tota mena en ple franquisme. L’actriu Mary Sampere –batejada com a Girafa– n’era membre honorària [Roger i Moreno, op. cit., p. 25].

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (I)  
—
L’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus  

El 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental), en una família obrera, l’obrera tèxtil, francmaçona i militant anarquista, anarcosindicalista i feminista la Gna.·. Teresa Claramunt i Creus.

Com a treballadora del ram tèxtil, la fàbrica de Vicenç Planas, va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d’obrers i d’obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. La seva militància anarquista començà al cercle a l’entorn del periòdic local Los Desheredados, animat pel llibertari i Gà.·. José López Montenegro.

La Gna.·. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l’enginyer i llibertari Gà.·. Tárrida del Mármol. Aquell any es va casar pel civil amb l’anarquista Antoni Gurri.

El 26 d’octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l’Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària de la Secció Vària de les Treballadores anarcocol·lectivistes, organització a Sabadell on també van destacar Federació López-Montenegro i Gertrudis Frau.

En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya.

Entre 1888 i 1889 va haver d’exiliar-se a Portugal junt a Gurri.

A l’abril de 1891 s’instal·la al barri barceloní de Gràcia. El 26 d’abril d’aquell any presentà al Teatre Circ Barcelonès l’Agrupació de Treballadores de Barcelona., defensant la creació d’organitzacions específiques de dones i atacant el caire moderat de les Tres Classes de Vapor. També es oradora convidada en el míting del llibertari i Gà.·. Enrico Malatesta —aleshores emigrat a Londres— al Teatre Gayarre de Barcelona, en la segona setmana de novembre de 1891. Al cap d’un dies, junt amb Teresa Mañé, participa en la vetllada en memòria dels màrtirs de Chicago, celebrada al Cercle Democràtic Ayguadé i organitzada pel Cercle Obrer de Sants. Aquelles setmanes també va fer conferències a Reus (Baix Camp), Tarragona (Tarragonès), Sabadell i Manresa (Bages). També va fer una gira per terres valencianes explicant la necessitat d’organitzar-se les obreres.

En 1892, amb les lliurepensadores Gna.·. Ángeles López de Ayala Molero —francmaçona i escriptora republicana— i Amàlia Domingo Soler —destacada escriptora espiritista—, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l’Estat.

A primers de febrer de 1993 grups de carlins van provocar aldarulls, tot cridant “Viva Carlos VII”, al Teatre Calvo-Vico de Barcelona, on tres mil persones havien acudit a un acte dels estudiants liberals per escoltar Amadeu Hurtado i Pere Coromines. A les rodalies del teatre, la policia va muntar una provocació, essent detinguda la Gna.·. Claramunt junt a Gurri, Jaume Prats i Domingo Mir. El juny d’aquell any, la Gna.·. Claramunt patí per aquests fet un consell de guerra, essent acusada de disparar trets i llançar un artefacte incendiari casolà. La seva defensa davant el tribunal militar fou impactant.

El 1896 vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) on s’havien traslladat per raons de feina. L’abril d’aquell any envia des de Camprodon a  un míting al local La Sepentina, al carrer Casanova de Barcelona, una carta que es llegí on protestava per les penúries que aleshores passava l’anarquista feminista Gna.·. Belen Sagarra, que havia estat detinguda a causa dels estatuts de la seva associació, ja que el governador civil de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat. En el míting, segon la crònica del periòdic La Tramontana, hi van participar la mateixa Gna.·. Sagarra, de l’Associació Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i la Gna.·. Àngels Lopez de Ayala.

El 7 de juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, la Gna.·.Claramunt i el seu company són detinguts a Camprodon i torturats al castell de Montjuïc, a Barcelona. I foren jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, la Gna.·.Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres (Anglaterra) i després a París (Illa de França) i a Roubaix (Nord, Alts de França).

En 1889 la filla de la Gna.·. Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà —la Gna.·.Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer—.

Retornen a Catalunya a començaments del 1898.

Els anys següents la Gna.·. Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, núm. 5. A la Vila de Gràcia hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista.

Entre d’altres entitats col·labora amb Amàlia Domingo Soler en el Cercle Espiritista La Buena Nueva de Gràcia.

L’any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l’anglesa Freedom).

En el gran míting obrer del Teatre Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 la Gna.·. Claramunt va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda (Serrania de Ronda, Andalusia) i posterior expulsió de Màlaga (Andalusia).

Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització.

Detinguda de nou amb motiu dels fets de la denominada Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa (Aragó), on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès.

Va destacar en l’organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó.

Per mor de les pallisses durant els anys de presó, especialment les tortures de 1896 al castell de Montjuïc, se li va declarar una paràlisi progressiva.

La seva residència a Saragossa es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Crisol-Solidarios.

Posteriorment va viure a Sevilla (Andalusia), amb el suport d’Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l’esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings.

Ja molt malalta, després de l’atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla la seva casa, però no el llit on jeu, que és l’amagatall de les armes.

Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l’allunyà de la vida pública fins a la mort —en 1929 va ser l’última vegada que va participar en un míting—.

Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l’anarquisme social revolucionari i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó (Menorca, Illes Balears) per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d’El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896.

Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l’època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc.

Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

El 12 d’abril de 1931 mor a Barcelona i el seu enterrament, el 14 d’abril de 1931, que coincidí amb la proclamació de la República catalana dels Tres dies, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que van onejar les banderes republicanes lliurement a la ciutat de Barcelona, que ho va fer a mitja asta per l’anarquista difunta el 12 d’abril, la Gna.·. Teresa Claramunt.

Al recordar el context polític en el dia de l’enterrament de la Gna.·. Teresa Claramunt. Així, arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que es transformaren en plebiscitàries  determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú,1859-Barcelona,1933), líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) —partit triomfador a Catalunya— proclamà de manera unilateral la República catalana a l’espera que els altres pobles de l’Estat espanyol es constitueixin com a repúbliques també independent, per formar una Confederació Ibèrica a partir d’un pacte proudhonià entre iguals, el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid (Castella la Nova) es procedís a proclamar la Segona República espanyola. La proclamació catalana preocupà el Govern provisional

Teresa Claramunt.

espanyol i el dia 17 d’abril, Macià arribà a un pacte autonomista amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, el Gà.·. Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del Govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era substituïda per la Generalitat de Catalunya. Aquesta renúncia de Francesc Macià provocà el trencament amb un sector separatista del seu partit que abandonà l’ERC.