De l’origen de la idea de museu universal a la creació dels museus nacionals 

 

En la meva darrera visita a la ciutat de Roma d’aquest mateix any, vaig poder visitar una exposició que esgotava els seus darrers dies. Situada en l’espai de les Escuderies del Quirinal titulada: «El museu universal del somni de Napoleó a Canova.» L’exposició mostrava una sèrie de quadres i escultures que havien anat i tornat de França ara fa dos-cents anys, també feia una apel·lació a l’aniversari fonamental, que arrancant a l’Itàlia de 1816 es va estendre a molts altres països d’Europa, després de la derrota napoleònica a Waterloo, va ser imitada també en altres continents més tard. Aquesta fita important en la història de la cultura i de la civilització urbana, avui qüestionable està en l’origen i constitució dels museus i galeries d’art públiques a tot el món.

L’any 1816 retornen a Roma obres mestres d’art i peces arqueològiques de gran valor requisades a l’Estat Pontifici pels soldats francesos. Aquest episodi va ser precedit i seguit pel retorn i recuperació de moltes més obres artístiques procedents de molts llocs i poders ubicats a la península itàlica. Entre les quals més de cinc centes pintures de grans artistes que, entre els anys 1796 i 1814 al llarg de diferents campanyes militars havien estat robades de palaus, residències nobiliàries i esglésies i transportades a França.

La França primer republicana i després imperial va acariciar la idea il·lustrada d’aproximar l’art al poble, arrancant-lo de les mans privades d’aristòcrates, reis i eclesiàstics, per passar després a la noció napoleònica fent que una amplia selecció de l’Art del món sencer podria ser vist pels francesos en una mena de Museu Universal que mostraria peces des de l’antic Egipte, la Grècia clàssica, Roma fins arribar a les millors expressions de l’Art contemporani.

Aquests materials anaven a Paris, on eren seleccionats i valorats pels experts. Cal dir que pel camí molts dels generals i mariscals desviaven aquestes peces cap els seus dominis o les venien abans de poder ser catalogades. Després, les millors anaven destinades al Louvre, o museu Napoleó —durant l’imperi— després es pretenia crear tota una xarxa més específica de museus territorials dels quals es van arribar a inaugurar-ne ben pocs, el de Lió va ser un d’ells. Això va implicar més pèrdues i danys ja que moltes obres van estar tot un seguit d’anys dipositades en llocs precaris i de qualsevol manera. Cal afegir a les caravanes militars de carros tirats per cavalls i bous que travessaven Europa amb destinació a França, la quantitat encara més gran de peces artístiques de monestirs i convents que en ser suprimides les ordres religioses pels fenòmens revolucionaris també havien estat expropiades, generat també multitud de viatges i dipòsits d’obres d’art interns i entre països.

Al caure el règim napoleònic en el cas de la península italiana, encara dividida en múltiples estats, es va generar un ampli i general debat sobre el destí de milers d’objectes artístics i sobre el seu valor i sentit, a més quan algunes ordres, poders polítics o grans famílies no serien restablertes. D’aquesta situació de manera pràcticament immediata es van crear museus com la Pinacoteca de Brera, la Galeria de Venècia, la Pinacoteca de Bolonya, etc., s’estenia al mateix temps la idea de la sala pública d’exposicions i de la propietat pública de les grans obres d’art. Aquest fet s’anà produint també a la resta de països europeus, que a més van aprofitar les idees museístiques dels experts del Louvre amb el seu aparell crític i de catalogació, però també l’ideològic, pel qual l’art és vist com un element d’instrucció pública i d’orgull nacional.

Com en tantes altres coses a l’Estat espanyol la solució escollida va ser ben diferent, així a la derrota definitiva de l’Imperi francès es produí el retorn d’obres d’art però aquestes van ser entregades als propietaris privats de la classe dominant i a l’ Església ,fins i tot aquelles que era difícil atribuir-ne l’origen o propietat, també les de fugits o perseguits afrancesats o d’altres exiliats. Per la qual cosa quan amb anys de retard es van començar a constituir els primers museus nacionals espanyols (*) una part considerable del patrimoni havia desaparegut per defectes de custodia, per vendes i cessions sense control etc. etc. També la busca d’una interpretació artística que veu en l’art un llenguatge civilitzador comú va ser substituïda per una visió ideològica al servei del poder institucional monàrquic i eclesial.

(*) Sí bé el Museu del Prado es constitueix el 1819, significa la cessió d’obres de la a Pinacoteca Reial per tal que sigui exposada al poble. Tot i que avui forma part del Patrimonio Nacional encara manté una direcció i gestió privada. El primer museu nacional espanyol homologable als constituïts a Europa, va ser-ho l’any 1867, per tant cinquanta un anys més tard que els italians, fou el Museo Arqueológico Nacional.

Link: http://www.arte.rai.it/articoli/il-museo-universale-dal-sogno-di-napoleone-a-canova/35773/default.aspx

Planxa del Gà.·. Joan Salvat-Papasseit, llegida en la Tinguda del 13 de desembre de 2017 a la  Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *