Francmaçones i francmaçones de signe llibertari dels Països Catalans (VI) Gaston Leval

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (VI)  Estimat Gà.·. Gaston Leval  El 20 d’octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Sena Saint-Denis, Illa de França) el militant anarcosindicalista, pensador del socialisme llibertari, historiador anarquista i francmaçó Gà.·. Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París (Illa de França) de protesta contra l’afusellament del pedagog anarquista i francmaçó Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari, publicant als 18 anys el seu primer article, a Le Libertaire–.  Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è Regiment d’Infanteria de Rouen, el 10 de  febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l’ordre de mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur), amb el nom de Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a Saragossa (Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià) col·labora amb l’Estimat Gà.·. Eusebio Carbó en tasques cenetistes.  En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.  El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de la delegació cenetista, amb Hilario Arlandís, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin, Joaquín Maurín et Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) del 3 a 19 juliol d’aquell any i al III Congrés de la Tercera Internacional a Moscou (Rússia), on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats. La delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. De tornada fou detingut a Berlín (Prússia, Alemanya) i expulsat junt al Gà.·. Andreu Nin Hilario Arlandís.  En tornar de Rússia, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla en Acción Libertaria, i i com  mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a la Corunya (A Coruña, Galícia).  En 1924, després que cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923 clausurés l’escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe, Argentina) en 1927, mentre el Gà.·. Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu per la premsa revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de Benito Gómez, de Silvio Agreste o de Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya , ja com a influent teòric de l’anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936 Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés de Saragossa de la CNT-AIT.   Quan esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República espanyola, va viatjar amb David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la CNT-FAI. Membre del grup Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats industrials i agràries llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució proletària espanyola.  En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló),  utilitzant el pseudònim de Max Stephan, repren la seva antiga col·laboració amb Le Libertaire i al periòdic de SIA on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.  Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat a  SIA per la seva companya. El juny de 1939, La Révolution Prolétarienne creà el Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i Henri Poulaille.  Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marselha; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als Restaurants Comunitaris organitzat pel Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per militar en la Federació Anarquista (FA), però, encara considerat insubmís, havia participat en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la CGT.  Després del congrés de Dijon (Costa d’Or, Borgonya-Franc Comtat) de la FA, el setembre de 1946, es converteix en un pilar de Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951–.  Es guanyava la vida com a corrector d’impremta, i  admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de 1952.Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Suïssa) en 1954, a l’Oficina Internacional del Treball.  Va ser exclòs de la FA en 1958. Aleshores la FA defensava un «3er front revolucionari » (ni USA, ni URSS), mentre que el Gà.·. Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de la URSS. El Gà.·. Leval col·laborà a Contre-courant de Louis Louvet i  Défense de l’Homme de Louis Lecoin.  Hostil a la Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí  els anys 1954-1955 a la nova FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva companya Marguerite, i més tard per Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres.  Durant les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els debats universitaris, especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, defensant les posicions llibertàries «possibilistes» que no van encaixar en marc revolucionari del moment (Leval aleshores considerava impossible una revolució social violenta i defensava la  necessitat de crear contra-institucions populars tot preparant una alternativa gradual al Mercat i a l’Etat). Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol.  Ideològicament, en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista intransigent i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc el «voluntarisme » de Malatesta, rebutjant en un anàlisi a Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.  Segons l’Estimat Gà.·. Léo Campion, Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, wissous, 1978, pp. 126-127) el Gà.·. Gaston Leval pertanyia a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union, del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Or.·. París, de la que a partir de 1959 en fou el Gà.·.l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è, donà nombroses conferències igual en lògies, capítols i consells filosòfics, com també a la Sorbonne.  Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc.  És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l’État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L’indispensable révolution (1948), Le communisme. L’Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l’Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d’ethique moderne (1961), L’enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L’humanisme libertaire (1967), L’Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc.  A més del Gà.·. Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti…  El Gà.·. Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud (Alts del Sena, Illa de França). Fou inhumat al cementiri de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15 d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot unes delegacions llibertàries vingudes expressament de Catalunya i altres llocs de la Península.  Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam (Holanda).