Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI). Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI)

Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

El 21 d’abril de 1841 neix a Toledo (Toledo, Castella la Nova) un dels intel·lectuals i militants més importants de l’anarquisme social ibèric i destacat Mestre Maçó l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid (Comunitat Autònoma de Madrid, Castella la Nova), on va començar a treballar en una cereria d’un oncle seu.

Quatre anys més tard va canviar d’ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva.

En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic d’Economia Política i Estimat GÀ.·. Segismundo Moret y Prendergast (Cadis, 02/06/1838-Madrid, 28/01/1913), krausista i monàrquic liberal que arribà tres vegades a ser president del Govern del Regne d’Espanya (de l’1 de desembre de 1905 al 5 de juliol de 1906; del 21 de octubre al 3 de desembre de 1906 i del 21 de novembre de 1909 a febrer de 1910). 

En aquesta època descobrirà les obres de C. Fourier (1772-1837) i de l’Estimat Gà.·. P-J Proudhon (1809-1865), traduïdes pel republicà federal Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901).

En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de l’Estima Gà.·. Juan Serrano Oteiza (Madrid, 06/05/1837- ib., 26/03/1886).

En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà l’Estimat Gà.·. Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid.

En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos.

El 24 d’abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya del litògraf figuerenc Juli Rubaudonadeu i Corcelles (Figueres, 1841-Madrid, 1916), juntament amb un grup d’una vintena de republicans, amb l’Estimat Gà.·. Giuseppe Fanelli (Nàpols, 13/10/1827-Nocera Inferiore, 05/01/1877), el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l’AssociacióInternacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Primera Internacional a la Península.

En 1869 el grup d’internacionalistes madrilenys (Francisco Mora Méndez, l’Estimat Gà.·. Tomàs González Morago i ell mateix) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la Secció Madrilenya de l’AIT comptarà amb més de mil inscrits.

En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia la seva mare i la seva germana.

El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la Secció Espanyola de la Primera Internacional, i on escriu una declaració de principis de l’AIT.

Va participar com a delegat de la Secció Madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 18 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació de la Regional Espanyola de l’AIT (FRE-AIT) i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d’aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (el Gà.·. Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora).

Entre el dissabte 18 de juny al diumenge 26 de juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital» a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid (Madrid, Castella la Nova) i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d’aquella ciutat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, i que va organitzar el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona. El republicà federal Emili Víctor Hugas i Roig defensà en aquesta assemblea les tesis bakuninistes internacionals i més endavant fou un dels primers anarcocomunistes catalans (havia nascut a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà), tipògraf de professió i també sabater, en 1968  defensà la necessitat de proclamar la República Federal; en 1969 fou secretari interí de l’Ateneu Català de la Classe Obrera;  dirigí La Federación en 1871, mentre estigué pres Gaspar de Sentiñón, lliurepensador anarquista i internacionalista [Pere Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108, 111 i 113], que potser també era francmaçó, i tingué un notable paper el 1872 dins la Federació Regional Espanyola de l’AIT. passat a l’anarcocomunisme, editant a la Vila de Gràcia, amb el sastre Martí Borràs, La Justicia Humana (1886) i Tierra y Libertad (1888-1889), contra l’anarco-col·lectivisme defensat per El Productor i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE, constituïda en 1881); coautor amb Serrano del llibre Estudio de controversia. Diálogos del calabozo. El socialismo colectivista y el comunismo anárquico (Grupo Comunista Anarquico ‘Hijos del Mundo’, Barcelona,1890).

L’assemblea congressual reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot el Regne d’Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 26 de juny de 1870, als locals del «Teatro Circo Barcelonés».

La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny La Solidaridad i recollida per La Federación de Barcelona. El lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al Capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud “apolítica”.

Els delegats bakuninistes (entre altres, el Gà.·. Farga i Pellicer, el Gà.·. González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès).

En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politics amb Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, el Gà.·. Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política.

El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (el Gà.·. A. Lorenzo, el Gà.·. T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

D’aquesta manera, al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona el dissabte 18 de juny de 1970 es comença a celebrar el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d’arreu l’Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d’associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s’orientaven per un reformisme democràtic.

En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT).

Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l’organització social dels treballadors; i l’actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària burgesa.

L’objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l’AIT.

Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l’estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries i altres) a causa de l’explotació burgesa.

Després d’aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l’ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d’aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora.

Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l’emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d’associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte socialista revolucionari (anarquista social revolucionari) del Gà.·. M. A. Bakunin.

La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària de caire socialista llibertària que lluitava per l’abolició de la societat classista.

Sobre el punt referent a l’organització social dels treballadors i de les treballadores, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al Capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l’organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l’eina bàsica seria la secció d’ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d’un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d’ofici. Aquesta organització serà l’encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d’ofici d’una localitat s’uniran formant la federació local. L’agrupació de federacions locals de tota la regió (cada Estat-nació del món) constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional», en el sentit de no confondre l’Estat burgès o capitalista amb la nació de cada poble) i el van substituir per «regional» a diferència del sentit estalista dels escrits de K. Marx i F. Engels–. Aquesta s’integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana i les altres del planeta) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l’embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l’aprovació i l’elogi de la Conferència de l’AIT celebrada a Londres (Anglaterra) de la Internacional.

L’últim punt, l’actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític (parlamentarisme burgès) i lluita contra l’Estat en un període destructor de l’actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans federals partidaris del suport al sistema parlamentari burgès. Finalment va triomfar la tesi de l’abstencionisme polític de classe, segons la qual tota participació de la classe obrera en l’organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l’ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l’acció revolucionària socialista del proletariat.

No tots els delegats assistents estaven d’acord amb els postulats del Gà.·. M. A. Bakunin i altres socialistes revolucionaris dits bakuninistes. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l’apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l’apoliticisme i 35 votaren en contra.

El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: el Gà.·. González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i el Gà.·. Anselmo Lorenzo. La ciutat de Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal.

Les sessions del congrés van concloure el diumenge 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l’organització federal de tota l’AIT al Regne d’Espanya; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l’abstencionisme polític (parlamentarista), de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l’antic ordre de les coses.

Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el Capital i l’esbós d’una societat futura plantejada com a universal federació d’associacions de productors.

El gran impacte causat pel Congrés Obrer de Barcelona va provocar l’adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents. A partir d’aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d’ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. L’Aliançade la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l’incipient moviment obrer pel camí de l’anarquisme social revolucionari aliancista del Gà.·. M. A. Bakunin i alguns altres GG.·.

Malgrat que el sindicalisme català era majoritàriament anarco-col·lectivista, a Catalunya van anar creixent progressivament els grups anarcocomunistes, sobre tot des de la vaga del sector tèxtil per demanar una reducció de les hores de treball, iniciada principalment a Sabadell  (Vallès Occidental) en 1883 i que acabà amb fracàs i una forta i violenta repressió governamental, a causa de la intransigència tant dels patrons com de les autoritats locals, que inclús van enviar als Sometents pagats a intimidar als vaguistes.

Entre els fundadors de la FRE també hi hagué dos Estimats GG.·., Antoni Pellicer i Paraire (Barcelona, 23/02/1851-Buenos Aires, 14/04/1916) [G. Zaragoza, “Antoni Pellicer i Paraire i l’anarquisme argentí”, Recerques, núm. 7, Curial, Barcelona (1978), pp. 999-115; Pere Sánchez Ferré (vol. I), pp. 111, 127, 157, 221, 224, 225, 228, 229, 230, 236, 241, 244 i 296] i Josep Llunas i Pujals (Reus (Alt Camp), 1852-Barcelona 1905) [P. Sánchez Ferré (vol. I), 99, 121, 123, 124, 125, 134, 135, 136, 137, 138, 148, 195, 203, 204, 221, 224, 231, 240; (vol. II ), p. 23]. Segons exposaren el Gà.·. Anselmo Lorenzo [El proletariado militante, p. 64] i l’Estimat Gà.·. Rafael Farga i Pellicer [J. Pasto de Pellico, Historia liberal del siglo XIX, Barcelona (1982), volum II, pp. 2297-2298; P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 222, 228, 236] la idea de la fundació de l’AIT és un exemple de l’actuació francmaçònica en medis obrers, doncs es va proposar en el decurs d’una reunió obrerista en un Temple maçònic de Londres (Anglaterra, Regne Unit) el dia 5 d’agost de 1862, però que cap Obediència maçònica participà especialment en la formació de la Primera Internacional encara que la francmaçoneria londinenca subscriví la idea d’unir en una organització tots els treballadors del món, esglaó de la futura unió de la humanitat, es a dir, la Fraternitat universal maçònica.   

En 1871, arran de la repressió contra la Primera Internacional per part del govern, en temps del rei i Gà.·. Amadeu de Saboia, –21/12/1871-26/05/1872– del també Gà.·. Práxedes Mariano Mateo-Sagasta y Escolar (Torrecilla en Cameros (La Rioja), 21/07/1825-Madrid, 05/01/1903; dos vegades president del Congrés de Diputats –en 1871 i en 1883 i set cops president del Consell de Ministres, entre els anys 1876 i 1880 fou Gran Mestre i Sobirà Gran Comentador del Gran Consell del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) essent, aleshores, al mateix temps president del Consell de Ministres durant tres meses aquell temps, com abans de ser Gran Mestre havia estat ministro d’Estat i de Governació) a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a veí Estar francès amb la Comuna de París el març de 1871, els anarquistes de l’FRE es van haver d’exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal. Només Enric Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura.

Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d’agost de 1871, el Gà.·. Anselmo Lorenzo va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, l’Estimat Gà.·. Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França i altres) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l’AIT lusitana.

Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l’AIT al Regne d’Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València (l’Horta de València, País Valencià), on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l’AIT a Londres, on romandrà a casa de Karl Marx (1818-1883), figura socialista llegendària que li causarà una gran desil·lusió.

En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l’esdevingut a Londres i preparar una estratègia d’organització clandestina. Es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d’explicar la nova estratègia en cas d’una nova repressió governamental i el Gà.·. Lorenzo va viatjar a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), Carmona (Campiña, Los Alcores, Sevilla, Andalusia), Utrera (Campiña, Sevilla, Andalusia), Jérez de la Frontera (Campiña de Jérez, Cadis, Andalusia), Cadis (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), San Fernando (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Puerto Real (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Màlaga (Metropolitana de Màlaga, Costa del Sol, Màlaga, Andalusia), Loja (Comarca de Loja, Granada, Andalusia) i Linares (Sierra Morena, Jaèn, Andalusia), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. 

Posteriorment visitarà València, Barcelona i Gasteiz (Araba, País Basc, Euskal Herria). en aquesta última ciutat s’instal·là una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l’FRE de Gasteiz.

Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés de l’AIT a l’Haia (Holanda), es va produir la definitiva escissió entre els considerats antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i el considerats autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l’FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa Lleopart (Alhucemas, 1831-Saint Macaire, 1904) i Francisco Mora Méndez (Villatobas (Toledo), 26/09/1842-Madrid, 22/05/1924), seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit pel Gà.·, González Morago i on col·laboraven el metge i Estimat Gà.·. Gaspar Sentiñón Cerdaña (1840-1903), el tipògraf, dibuixant i pintor i Gà.·. Rafael Farga i Pellicer (1844-1890) i el Gà.·. Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes.

El Gà.·. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo, apartant-se un temps de l’organització obrera. El 20 de juny de 1872 a València (l’Horta de València, País Valencià) el Gà.·. Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l’estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

En 1873 va embarcar cap a Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) gairebé arruïnat. Gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874, durant la Primera República espanyola.

Instal·lat a la casa barcelonina de l’internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l’FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per el Gà.·. Farga Pellicer, el Gà.·. Josep Llunas i Pujals i José García Viñas. 

En 1876 s’unirà amb Francisca Concha, vídua del seu amic José Miranda.

El 16 de febrer de 1881 apareix a Barcelona del primer setmanari llibertari escrit en català, La Tramontana. Periòdic vermell (1881-1896), impulsat i editat per l’Estimat Gà,·. Josep Llunas i Pujals, tipògraf, el teòric anarquista català més destacat del segle XIX, significat francmaçó, dirigent obrer, periodista, atleta, poeta, primer periodista esportiu, lliurepensador, que tingué una gran importància teòrica i pràctica per al moviment obrer i anarquista del darrer terç del segle XIX al Principat de Catalunya. Alguns col·laboradors de renom d’aquesta publicació llibertària foren l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat, simbòlic Bakounine 1er [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 89, 96, 98, 99, 102, 129, 131, 202, 221, 222, 225, 231, 240 i 290], Cels Gomis, el Gà.·. Anselmo Lorenzo, Josep Maria Codolosa, el Gà.·. espiritista i poeta llibertari Emili Guanyavens [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 119 i 230], que va escriure la nova lletra de l’himne Els Segadors en 1899, i l’Etimat Gà.·. Antoni Pellicer.

El febrer de 1881 serà expulsat [El proletariado militante, pp. 418-420] de la Federació de Treballadors de la Regional Espanyola (FTRE) –que es fundà aleshores i que a Catalunya entre altres la liderà el Gà.·. Llunas– acusat d’haver falsejat la votació de la Comissió Federal. Es tractà d’un fosc procés, darrera del qual hi havia antics companys de l’Aliança per la Democràcia Socialista, el Gà.·. Farga Pellicer, Francisco Tomás o el Gà.·. Antoni Pellicer. en un context en que la seva expulsió formà part de la reorganització del moviment obrer peninsular. Però, queda clar la ruptura del Gà.·. Lorenzo amb el bakuninisme aliancista i un posicionament jacobí espanyolista, propi de K. Marx i F. Engels, ja que mentre els seus antics camarades seguien pensant en transformar les revolucions d’alliberament nacional dels pobles en revolucions socials del proletariat, en el cas d’aquests GG.·. del grup anarquista bakuninista català passava per la unió del moviment obrer amb el catalanisme. Mentre que el Gà.·. Lorenzo mantenia una visió marxista, d’arrel socialista jacobina, contrària a la participació obrera en les lluites d’alliberament nacional, com exposà més endavant en un escrit publicat el 25 de novembre de 1901 al periòdic anarquista La Huelga General (any I, núm. 2, editat a París) titulat ‘Ni catalanistas ni vizkaytaras’, on explica que ja havia escrit sobre la qüestió al periòdic de Valladolid (Campiña del Pisuerga, Valladolid, Castella la Vella) La Protesta [Jordi Martí Font, Llibre Negre, volum I, Diversos editors, Barcelona (19 de juliol de 2018), pp. 164-169]. També, el Gà.·. Lorenzo hi torna sobre aquesta qüestió política al periòdic barceloní El Liberal, en un article publicat el 13 d’abril de 1905, on afirma que el catalanisme incapacita a la joventut per a la visa intel·lectual [P. Sánchez Ferré (vol. I), p. 230].

Aquesta desviació jacobina marxista del bakuninisme inicial va germinà en la formació de l’anarcosindicalisme espanyol, amb noves aportacions jacobines d’influència socialista jacobina procedents ideològicament de la Confederació General del Treball (CGT francesa) a principis del segle XX i en decurs de les dècades va marcar profundament la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els sectors majoritaris, encara ara mateix, de l’anarcosindicalisme espanyol, també a Catalunya i Euskal Herria, havent-hi una arrelada confusió entre anarcosindicalisme i jacobinisme socialista propi de K. Marx i F. Engels, que es critica des de l’anarcoindependentisme revolucionari en totes les nacions oprimides per l’Estat capitalista espanyol.  

Hi havia també la divisió entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes. Tanmateix, el sector vencedor de l’organització obrera no va aconseguir la consolidació orgànica, doncs si bé al cap d’un any la nova estructura ja comptava amb 218 federacions locals i prop de 58.000 afiliats desaparegué poc temps després, els anys 1883-1884. Malgrat tot, es mantingueren unes comissions locals a Barcelona i s’intentà dur a terme els pactes d’Unió i Solidaritat.   

En 1883 s’inicia a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo», núm. 83 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), constituïda en 1880 a l’Or.·. de Barcelona. on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. Aquest Taller maçònic en 1890 passà una altra Obediència, el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), amb el núm. 97.

La iniciació del Gà.·. Anselmo Lorenzo en la Francmaçoneria coincideix en el clima de convergència maçònica lliurepensadora amb l’anarquisme tolerant i flexible, cosa que no anà més enllà de la dècada de 1880, de la mà dels GG.·. Josep Llunas i Antoni Pellicer, en un moment de convergència entre sectors republicans, anarquistes i catalanistes amb la Francmaçoneria. En aquest ambient no encaixa gaire el Gà.·. Lorenzo –ni republicà ni catalanista–, que fou expulsat de la FRTE i quedà aïllat en gran part del moviment obrer, encara que gaudeix del suport de la gent de la Tipografía La Acedemia. No es tracta de que aquest prohom peninsular de l’obrerisme anarquista busqui una sortida acomodatícia en la Francamaçoneria. En canvi, a nivell maçònic d’aleshores –com tornà a passar durant la Segona República, la Guerra Civil, l’exili i el postfranquisme– aquesta doble condició d’anarquista i francmaçó fou ben vista.

Aquest fou un dels objectius de l’equip de La Tramontana. Periòdic Vermell, doncs no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de GG.·. botiguers i advocats. Hi ha una polèmica llibertària centrada els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings anticlericals i lliurepensadors, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, Canibell, Salas Anton, Arús, Odón de Buen, Lostau, Litrán, Tarrida i Torrents Ros, a més, l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, algun personatge de l’obrerisme reformista, com ara els Estimats G.·. Nuet i Bochons.

La documentació coneguda sobre els motius personals o estratègics d’anarquistes d’aleshores iniciats en la Francmaçoneria catalana no permet arribar a conclusions, ja que és quasi nul·la, tret del testimoni del Gà.·. Anselmo Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris del moviment obrers que aleshores pertanyien a la Francmaçoneria. Segurament alguns dirigents de l’obrerisme revolucionari veien en les Resp.·. Lògies una eina auxiliar que consideraven que podia ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven el risc de desviació personal cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb la Francmaçoneria –cosa que abans havia comportat que l’Estimat Gà.·. M. A. Bakunin hagués trencat amb els maçons burgesos per edificar una Obediència llibertària, com fou la Fraternitat Revolucionària Internacional (FRI)–, com a nivell social el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement la influència anarquista per aquest mitjà interclassista comportés, paral·lelament, una adulteració o una hipoteca dels principis revolucionaris. Una certa premsa anarqusta, com el periòdic El Productor, els ho recordà, criticant la barreja amb republicans. Ara bé, el Gà.·. Josep Llunas al pròleg del llibre del Gà.·. Anselmo Lorenzo El Proletariado Militante manifestà que estava disposat a córrer el risc, convençut que l’estratègia correcta era dur a terme el combat llibertari i obrer en el camp cultural i ideològic, tot defensant que solament atacar l’Estat era atacar l’efecte, i que aquest efecte mai modifica la causa d’aquest i per això que cal primer produir la revolució intel·lectual per aconseguir la revolució material, i quan aquest combat a través de la raó provoquin una ruptura i una desfeta en les files enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, la del complement. De fet, aquesta estratègia des de La Tramontana. Periòdic Vermell passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la producció d’una literatura obrerista, especialment en els anys 1880-1910. Aquest fou un dels objectius clars de l’equip de La Tramontana.

Però, no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de botiguers i advocats. En aquest sentit, hi hagué polèmiques llibertàries, especialment en els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings contra el poder del clergat i en defensa del lliure pensament, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, canibell, Arús, Salas Anton, Odón de Buen, Lostau, Tarrida, Torents Ros, a més de l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, alguns personatges de l’obrerisme reformista, com els Estimats GG.·. Nuet i Bochons. La documentació sobre els motius personals o estratègics d’aquesta participació activa en la Francmaçoneria no aporta prou elements per un coneixement detallat, ja que és quasi nul·la tret del testimoni del Gà.·. Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris que també s’iniciaren en la Francmaçoneria. Segurament alguns líders de l’obrerisme revolucionari veieren el la Francmaçoneria una eina auxiliar que podria ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven tampoc el risc de desviació cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb les Resp.·. Lògies, com el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement el camp d’influència anarquista paral·lelament comportés una adulteració o una hipoteca dels principis social revolucionaris. I, una certa premsa anarquista, com El Productor, els ho recordà, especialment pel fet de barrejar-se amb dirigents republicans. Ara bé, el Gà.·. Llunas es mostrà disposat a córrer aquest risc, doncs estava convençut que la seva era l’estratègia llibertària correcta i que era necessari dur a terme el combat també en el camp cultural i ideològic, ja que defensava que atacar solament l’Estat i el capitalisme era solament un atac a l’efecte de la societat d’explotats i explotadors, i que atacant l’efecte mai es modifica la causa, cosa que obligava a produir primer la revolució intel·lectual que la de caire material, i quan aquest combat a través de la raó provoqui una ruptura i una desfeta de les línies enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, del complement [el Gà.·. Josep Llunas i Pujols al Pròleg del llibre El Proletariado  Militante, del Gà.·. Anselmo Lorenzo]. De fet, l’estratègia concreta passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la proclamació d’una literatura obrerista, especialment en el decurs dels anys 1880 a 1911.   

El Gà.·. Lorenzo en 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus (Baix Camp) amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d’Obrers Tipògrafs de Barcelona.

En 1886, juntament amb l’Estimat Gà.·. Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d’El Productor

L’abril de 1887 va fer pública la seva pertanyença a la Francmaçoneria des de 1883 –iniciat en la Resp.·. L.·. Hijos del Trabajo, a l’Or.·. de Barcelona– en una conferència celebrada a l’Ateneu Barcelonès juntament al Gà.·. Josep Llunas (1852-1905).

En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta.

En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona.

Treballant maçònicament en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo» no es pot dir que la personalitat del Gà.·. Lorenzo imposi el seu ideari polític per més que redacti planxes consensuades entre tots els GG.·. del Taller, que s’havien d’enviar a l’Obediència federal. Quan el G.·.O.·.E.·. envià una enquesta a les Resp.·. Lògies (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·., any IV, núm. 42, a 15 de gener de 1892, pp. 17-19) el Gà.·. es l’encarregat d’enviar la resposta, cosa que fa el 21 d’abril d’aquell any [Arxiu Històric Nacional de Salamanca (AHNS), lligall 618, expedient 17, document 21/04/1892]. Es tracta que cada un dels Tallers federats de l’Obediència respongui. En un apartat es demanà enviar un informe complert de tots els francmaçons dorments que es coneguin, de les escoles laiques existents en les localitats respectives i dels “centros, casinos, comités y periódicos liberales, republicanos, librepensadores i anticatòlicos de que se tenga notícia”. També si demanaven el nom i el domicili dels presidents i dels secretaris respectius que cada entitat, probablement per fer proselitisme entre les persones més significatives de les forces progressistes de cada localitat. Una altra enquesta d’aquesta Obediència (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·. any V, núm. 75, a 15 de juny de 1893, p- 91) demanà a tots els seus Tallers que s’havia de presentar Treballs escrits sobre “Las formas de Govierno”; “Monarquia (Absoluta, Constitucional). República (Unitaria, Federal, Socialista)”, “Los dogmas y bases fundamentales de las religiones”, “Tendencias del llamado Librepensamieno” i “Ordenanzas y Codigos de la Francmasonería”. En el debat sobre les planxes de les enquestes hi van participar tots els GG.·. de cada Resp.·. Lògia, i, per tant, a més dels Mestres Maçons, també els Aprenents i els Companys.               

En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social.

En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid.

A causa del fosc atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d’agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas.

El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i el Gà.·. Lorenzo serà desterrat com molts altres a l’Estat francès, on coneixerà l’Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), Albert, Jean Grave (1854-1939), l’Estimat Gà.·. Sébastien Faure (1858-1942), l’Estimat Gà.·. Agustin Hamon (1862-1945) i l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909).

En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d’aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb la seva companya i les seves tres filles.

En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l’Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave. En aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca  dirigida per l’Estimat Gà.·. Federico Urales a Madrid.

En 1901 sortirà el primer tom d’El Proletariado Militante, dedicat al seu gran amic i Estimat Gà.·. Fernando Tárrida del Mármol. També aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General, fundada per el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià.

En 1902 va publicar El hombre y la sociedad i l’any següent el seu fullet Criterio libertario. També traduirà i prologarà obra de Paraf-Javal i de l’Estimat Gà.·. Camille Pert.

Tres anys després publicarà Vía libreEl patrimonio universalLa gananciaIncapacidad progresiva de la burguesíaEl obrero moderno i El banquete de la vida.

En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d’El Hombre y la Tierra de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus i l’any següent, amb l’acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i el Gà.·. Anselmo Lorenzo com un dels col·laboradors habituals.

En 1909, després de les jornades de la vaga general revolucionària de juliol (anomenada per la burgesia i el clergat setmana tràgica), tot el personal de l’EscolaModerna és deportat el 20 d’agost a 245 quilòmetres de Barcelona i tot el patrimoni de l’escola és confiscat mentre el Gà.·. Fransesc Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos del castell de Montjuïc.

El Gà.·. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyiz (Baix Aragó, Terol, Aragó), on va començar a escriure el segon tom d’El Proletario Militante.

En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l’Escola Moderna.

Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad.

El darrers anys de la seva vida, ancià i malalt del pulmons, els passà pràcticament tancat al seu domicili.

La Francmaçoneria més aviat progressista de finals del darrer quart del segle XIX dedicà part de les seves preocupacions teòriques als problemes de la dona i de la classe obrera. Tanmateix, els obrers rarament formen part tant al segle XIX com el XX (el mateix passa en el primer quart del segle XXI en que estem Treballant maçònicament). Aquesta mancança, aleshores, fou compensada, en certa manera, per la pertinença a la Francmaçoneria de significatius personatges del món obrer, com és el cas a nivell anarquista dels Estimats GG.·. Anselmo Lorenzo Asperilla, José López Montenegro, Antoni Pellicer i Peraire i Josep Llunas i Pujals, així com de Manuel Bochons i Joan Nuet pel que fa a l’obrerisme reformista i d’alguns líders significatius més i Estimats GG.·., com ara el cooperativista Salas Anton, l’antic republicà federal Baldomeu Lostau o el poeta llibertari i espiritista Eudal Canibell. Un impediment de l’accés obrer a la Francmaçoneria eren les cotitzacions que difícilment podien satisfer un jornaler proletari, i, contràriament, les organitzacions obreres, que no s’interessaven en la Francmaçoneria donat el seu caràcter interclassista, políticament moderat, deista o espiritualista i, en definitiva, burgès. Els intents d’aproximació entre Francmaçoneria i classe obrera aconseguiren, aleshores, estrènyer les relacions i augmentar els nombre d’obrers dins les Resp.·. Lògies, però no van obtenir els resultats desitjats.

La dècada dels vuitanta del segle XIX representà l’expansió màxima quan a les relacions entre la Francmaçoneria i el moviment obrer, les quals s’afebliren a la dècada següent malgrat els esforços del Gà.·. Lorenzo, sostinguts especialment pel nucli de la Tipografía La Academía. També hi hagué una presència maçònica important entre els dirigents de l’Ateneo Obrero de Barcelona [Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939), pp. 48-54], sense que això suposi necessàriament que un nombre significatiu d’afiliats a aquest ateneu demanés la iniciació a la Francmaçoneria. Els GG.·. aleshores vinculats al moviment obrer que buscaven l’aproximació a les Resp.·. Lògies foren atrets per aquests Tallers maçònics entre els impulsors i els directors de periòdics i revistes i, en general, entre els dirigents i intel·lectuals de l’obrerisme, tant del sindicalisme anarquista com el reformista.

A nivell internacional destaquen els Estimats GG.·. M. A. Bakunin, Elisée Reclus i P.-J. Proudhon així com l’Estimada Gna.·. Louise Michel a nivell maçònic [Anarchisme et franc-maçonnerieBulletin du Centre de Documentation du Grand Orient de France, números 52-53, juliol-octubre de 1965].

Hi havia a l’Or.·. de Catalunya Respectables Lògies de tarannà conservador; unes altres en proclamaven l’obrerisme reformista, com la Resp.·. Lògia La Razón (l’any 1882 el número 141 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.), a l’Or.·. de Barcelona, i en 1889, número 203 del Gran Orient Nacional d’Espanya, dirigit per l’Estimat Gà.·. J. M. Pantoja (G.·.O.·.N.·,E.·. [P]), en la qual predominà l’obrerisme reformista i que havia estat cofundada pels Estimats GG.·. Josep Nuet i Manuel Bochons; n’hi havia de tendència llibertària (historiadors, com Pere Sánchez Ferré, en diuen de “tendència anarquista”), aquestes d’una gran importància qualitativa dins la Francmaçoneria barcelonesa, com fou el cas de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo; i algunes més de les quals es desconeix pràcticament la documentació per poder analitzar-les, com ara la Resp.·. Lògia Emancipación, en 1883 tenia el núm. 223 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona; en 1885, núm. 59 del G.·.O.·.N.·.E.·. (P), i en 1886, núm. 5 de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.), una de les fundadores d’aquesta nova Obediència i composta exclusivament d’obrers, en que hi figurava l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat –havent adoptat simbòlicament el nom del Gà.·. M. A. Bakunin, com a referent del seu pensament bakuninista–,  que segons La Tramontana (any VI, núm. 242, Barcelona, 05/11/1886, p. 2) aquest Taller maçònic barceloní organitzà una vetllada literària i musical al Teatre Novedades de Barcelona.

Els documents emesos per la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo reflecteixen idees i proposicions pròpies de l’anarquisme de l’època, però es desconeix el pensament propi dels GG.·. del taller, doncs consta que eren majoritàriament comerciants, viatjans de comerç i comissionistes, a més, un fabricant i altres GG.·. amb ocupacions que denoten, en la majoria dels casos, un nivell econòmic mot per damunt de l’obrer [AHN de Salamanca, llig. 618 A, exp. 17, relació de membres de 1886-1891], però el Gà.·. Lorenzo redactà planxes del Taller en les que s’ataquen l’Etat i la divisió de la societat en explotadors i explotats tot reivindicant-ne l’abolició.

En les Resp.·. Lògies d’aleshores s’establia un clima de sociabilitat i fraternitat filtrades per la mateixa estructura del quadre lògic i per la manera perfectament regulada de debatre temes proposats com a Treballs maçònics. Això creava una dinàmica de discussió i d’acords, votats per majoria i en que les opinions minoritàries consten en les actes de les Tingudes, on es palesa no tan sols la diversitat d’opinions i pensaments polítics, sinó fins i tot els enfrontaments i els conflictes interns que a vegades provocava aquesta multiplicitat de veus. Si bé normalment les divisions greus entre GG.·. no afloraven quan es tractava de dissertar sobre principis com Fraternitat Universal o Bellesa, la situació canviava a l’hora de redactar un comunicat on s’havia de fer una valoració maçònica de la lluita entre el treball assalariat i el Capital. Aleshores l’Estimat Gà.·. Aleix Amorós Andreu, fabricant de billars, o la majoria professional del Taller, els Estimats GG.·. comerciants barcelonins, discrepaven obertament de qui, com ara el Gà.·. Lorenzo –igual que abans havia fet al seu Taller el Gà.·. Proudhon– atacava el principi de la propietat privada [document esmentat de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo del 31 d’abril de 1892 enviat a l’Obediència],

A partir de 1870-1871 hi va haver una relació entre el moviment obrer al Principat de Catalunya i la Francmaçoneria a través de la revista lliurepensadora La Humanitat, òrgan oficial de l’Associació Lliure-Pensadora de Barcelona [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108-119], amb Gaspr de Sentillón, l’Estimat Gà.·. José López Montenegro [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 27, 108, 119, 122, 164, 221, 225, 226, 229, 242 i 293], simbòlic Espartaco (alguns dels principals impulsors de la vaga tèxtil de la zona de Sabadell (Vallès Occidental) en 1883 foren Josep Miquel i Clapés, nascut a Sabadell i primer introductor de l’AIT a la ciutat, els també sabadellencs Rossend Vidal i Bosch i l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus, el marit d’aquesta Antoni Gurri i Verges, nascut a Granollers (Vallès Oriental), l’Estimat Gà.·. Marià Burguès i Soldevila, terrisser un temps a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) i nascut a Parets del Vallès (Vallès Oriental), l’aragonès Gà.·. José López Montenegro i el madrileny José Hernández Ardieta, aquests últims dos mestres que havien arribat un temps abans a Sabadell), T. Nieva i alguns altres que configuraven el lliure pensament de base anarquista, però aquesta va ser marcada per la feblesa numèrica com també per la discontinuïtat. Fou als vuitanta del segle XIX quan hi hagué una afluència relativament important d’obrers anarquistes, com el Gà.·. Lorenzo, i reformistes a les Resp.·. Lògies catalanes i d’altres territoris, especialment a Astúries en el cas peninsular, que correspon políticament a l’ascenció al Govern espanyol del liberal Gà.·. Sagasta, els anys 1881-1890, amb el parèntesi conservador de 1884-1885, cosa que possibilità l’existència d’associacions obreres i de gran nombre d’entitats de naturalesa diversa.

Entre els partidaris d’un obrerisme anarquista obert a l’acció sindical destacà el Gà.·. Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852-Barcelona, 1905), representatiu d’un projecte polític i social que recull les formes més obertes de l’anarquisme social, conjuminades amb l’ideal catalanista i aproximades al republicanisme federal, en el sentit de deixar que es proclami la República a fi de crear les bases de la societat llibertària futura i així accelerar el triomf de la Revolució Social [Parlament fet en la Vetllada Socialista Artística Literària, celebrada a Barcelona el 18 de març de 1886, segons publicà el periòdic Acrácia, suplement al núm. 5, Barcelona, maig de 1888], i, també, al lliure pensament i a la Francmaçoneria. L’eix entorn del qual el Gà.·. Llunas articulà el seu projecte anarcocatalananista fou el setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, que fundà quan la FTRE es dissolgué i que feu el pas a la possibilitat de crear una organització alternativa que defensés els principis abans esmentats.

En el núm. 1 del setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, el Gà.·. Llunas exposà que es tracta d’una publicació catalana, avançada d’idees com més, que vol l’autonomia del municipi, sense ser separatista en el mal sentit, ja que vol per pàtria el món des de Catalunya. Defineix la independència com el “catalanisme sensat”, en un escrit seu publicat a la revista La Tramontana. Periòdic Vermell: “El catalanisme  sensat, digne, il·lustrat, amb veritable raó de ser , no pot ser altre que el que vol la independència catalana i igual que la de Castella, la d’Andalusia i la de tot arreu, no tan sols d’Espanya sinó de tot arreu, perquè en resulti la fraternitat universal de tota la família humana, i no aquestes prediccions d’odis patrioters que ens volen fer odiar el francès, el rus o l’alemany per no ser espanyol, el castellà per no ser català, el de la província de Tarragona o de Lleida per no ser el de Barcelona.”

L’abril de 1890 el Gà.·. Llunas patí un atemptat quan es dirigia a la redacció de La Luz [La Tramontana. Periòdic Vermell, any X, núm. 462, 16/04/1890, pp. 2-3]. En una planxa del 12 de novembre 1893 aquest Gà.·. consta com afiliat a la Resp.·. Lògia Contancia, aleshores núm. 102 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona [ANHS, lligall 611 A, expedient 1, document 12/11/1893]. Aquest Taller era un dels més actius i polititzats del Principat de Catalunya i en 1880 era el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell a l’Or.·. de Sevilla i en 1882, el núm. 13 de la Gran Lògia Simbòlica Independent Espanyola (G.·.L.·.S.·.I.·.E), amb seu de l’Obediència a l’Or.·. de Sevilla. Pocs dies després d’aquesta data fou detingut arrel de la cega repressió governamental pel cas de la bomba del Liceu. El G.·. Llunas serà condemnat a tres any de presó i 250 pessetes de multa, sentència que no complí [La Tramontana. Periòdic Vermell, any XIII, núm. 642, 17/12/1893, pp. 1-3].

Arran dels consells de guerra celebrats al castell de Montjuïc a partir de setembre de 1896, després del fosc atemptat del barceloní carrer de Canvis Nous i l’enorme repressió governativa que es generà aquell moment, la Resp.·. Lògia Contancia [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 39, 41, 44, 82, 129, 130, 131, 132, 133, 135, 142, 155, 161, 171, 174, 179, 187, 188, 191, 192, 194, 197, 204, 209, 211, 218, 219, 220, 225, 241, 242, 162, 282, 29o i 292] es destacà aleshores en les campanyes antirepressives i també contra els privilegis del clergat. Participà el març de 1901 en l’organització, junt als centres d’Unió Republicana i de Fusión Republicana, diverses societats obreres, els Cors Clavé, el grup lliurepensador Ni déu ni amo, la Societat Progressiva Feminista, la Revista d’Estudis Psicològics i les redaccions dels periòdics barcelonins El DiluvioLa PublicidadLa Campana de Gràcia i El Progreso, d’un míting a Barcelona on es van fer en els parlaments fins i tot evocacions republicanes a la revolució de 1793 a França, posicions contra els privilegis del clergat i referències a la crema de convents de 1835. Dotze mil persones van acudir a l’acte, celebrat a la plaça de toros vella de Barcelona [La Publicidad, 31/03/1901]. Les entitats organitzadores eren heterogènies com les d’altres actes d’aquell temps, de caire llibertari, societats obreres, reformistes, republicans, francmaçons i lliurepensadors [P. Sánchez Ferré, Vol. I. p. 218]. Abans, la Resp.·. Lògia Constancia i moltes altes demanaren la llibertat dels empresonats del procés de Montjuïc i, posteriorment, la seva revisió, unides al moviment general de protesta d’amplis sectors de la societat catalana i no solament de tot el Regne d’Espanya fins i tot a nivell europeu a causa de les dures penes que hi foren dictades. El Gà.·. Tarrida del Marmol hi col·laborà activament des de l’exili, fent conèixer la situació dels presos de Montjuïc. La Resp.·. Lògia Constancia hi tingué un paper destacat en l’organització, el 13 de febrer de 1898, d’un míting al barceloní Teatre Tívoli per demanar la revisió del procés de Montjuïc, que aplegà representants de més de cinquanta entitats catalanes, entre les quals hi havia corals, el Centre Marxista, societats espiritistes, el Centre Escolar Catalanista, associacions obreres llibertàries, UGTLes Tres Classes de VaporLa Idea LibreFusión RepublicanaCentro Democrático Federal, Resp.·. Lògia RedenciónCapítol Plus Ultra (maçònic), Ateneo Humanidad (maçònic), Revue Maçonnique i moltes altres associacions i publicacions, La comissió executiva, presidida per Valentí Almirall, era composta en gran part per francmaçons: els Estimas GG.·. Pau Isart Bula, Emili Junoy, Francesc Bau, Odó Martí, Sala Anton, Odón de Buen, Vallès i Ribot, així com l’Estimada Gna.·. Ángeles López de Ayala [La Publicidad, 12/02/1898, p. 2]. Un cop acabat l’acte, la gent es dirigí cap a l’ajuntament en manifestació, on es va fer lliurament  al secretari de l’alcalde de Barcelona, Collasso, d’un missatge dirigit al president del Consell de Ministres en que es demanava responsabilitats per les atrocitats comeses al castell de Montjuïc i la immediata suspensió dels seus càrrecs tots els funcionaris i autoritats senyalats com a responsables dels fets denunciats, amb l’objectiu de que aquests no puguin exercit coacció legal ni material sobre aquelles persones que puguin contribuir a aclarir els fets [La Publicidad, 14/02/1898, p. 1].

Al cap de pocs dies es constituí a Barcelona, sota la presidència del Gà.·. Pau Isart Bula (Venerable Mestre de la Resp.·. Lògia Constancia) i la Gna.·. Ángles López de Ayala de secretaària (Secretària Guarda Segells de la Resp.·. Lògia Constancia), una comissió permanent per aconseguir la revisió del procés de Montjuïc, havent-hi una assemblea de delegats d’entitats obreres i polítiques, setanta-tres en total. Posteriorment, es publicà un manifest i se celebraren assemblees a Girona (Gironès), Lleida (Segrià), Tarragona (Tarragonès), Figueres (Alt Empordà), Reus (Baix Camp), Valls (Alt Camp), Sabadell (Vallès Occidental) i altres ciutats del país. En 1900 el president de la comissió permanent era el també francmaçó Gà.·. Emili Junoy. En aquell temps la Francmaçoneria era perseguida governamentalment arran de la insurrecció filipina i la majoria de les Resp.·. Lògies havien abandonat les activitats, no obstant algunes continuaven treballant, com la Resp.·. Lògia Redención i la Constancia, dos Tallers que aconseguiren mantenir-se en peus durant aquells anys de crisi generalitzada de la Francmaçoneria [P. Sánchez Ferré, Vol. I, p. 220]. La Resp.·. Lògia Constancia havia continuat en actiu d’una manera més o menys seguida, ja que no fou oficialment reconstruïda fins el 7 de febrer de 1899. Els seus membres van assegurar que fou un temps nefast per a la Francmaçoneria [AHNS, llig. 611 A, exp. 1, doc. 14/02/1899].  

El Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona i va ser inhumat en un nínxol del cementiri de Montjuic, no gaire lluny del panteó posterior de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (el Gà. E. Reclus, el Gà.·. Ch. Malato, el Gà.·. Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, F. Engels, el Gà.·. P. Kropotkin, J. Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch i altres). 

A més de les obres citades va publicar, entre d’altres, Fuera política (1886), Acracia o República (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La Anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

Existeix la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL), dedicada a estudis llibertaris i amb biblioteca, arxiu anarquista i fons documental del moviment obrer i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i edició de llibres anarquistes i difusió llibertària. Calle de las Peñuelas núm. 41, 28005 Madrid. Horari: tanca a les 20:00h. Els horaris o els serveis poden variar. Telèfon: 914 73 82 48.

Documentació: A. Lorenzo, El proletariado miitante, Tomo I i II (diverses reedicions); Anarcoefemèrides [21 d’abril]; Pere Sánchez Ferré, La maçoneria a Catalunya (1886-1939), volums I i II, Clavell cultural, Premià de Mar (2008). A. Lorenzo al vol. I: pp. 13, 36, 50, 119, 121, 125, 133, 137, 152, 157, 170, 202, 204, 209, 212, 221, 223, 224, 226, 228, 230, 238, 241 i 244, i al vol. II: pp. 38 i 196. Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo (Vol. I): pp. 36, 43, 82, 83, 86, 116, 121, 131, 132, 133, 136, 137, 142, 155, 156, 157, 161, 171, 193, 198, 202, 204, 209, 211, 212, 222, 230, 233, 235, 241, 270, 290 i 293.          

 

Anselmo Lorenzo - Wikipedia, la enciclopedia libre

Deixa un comentari