Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII) Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII)

Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia) el poeta, dramaturg, traductor, periodista, escriptor, francmaçó i anarquista Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Durant la Guerra Civil i fins el seu exili va estar molt vinculat a Barcelona.

Era nét de l’empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján.

Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Comarca Nororiental de Málaga (Nororma), Màlaga, Andalusia) i després passà a la Universitat de Granada (Vega de Granada, Granada, Andalusia) per a estudiar Filosofia i Lletres i Dret, sense arribar a graduar-se.

Visqué a Cártama (Valle del Guadalhorce, Màlaga, Andalusia), d’on procedia la seva família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Castella la Nova), on s’inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme.

En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo.

En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar al Rif (Protectorat Espanyol del Marroc) per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar.

En 1911 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l’Ajuntament de Màlaga el nomenà «Hijo Esclarecido» de la ciutat.

En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid.

El creador del setmanari barceloní Popular Film (1926-1937), el també anarquista Mateo Santos Cantero (Villanueva de los Niñas, 1891 – México, 1964), quan estava instal·lat a Madrid va a col·laborar a la darrera etapa de La Tribuna de Madrid (1915-1922), i va entrar en contacte amb el periodisme professional a través del Gà.·. Enrique López Alarcón.

Amb la República, el desembre de 1931 s’estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d’Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón.

El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l’homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa.

En 1935 s’estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d’Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva.

Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz i algun altre) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas.

A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d’Autors.

Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social.

El 13 de gener de 1938 llegí a l’Ateneu Barcelonès l’assaig «El periodista de la Revolución», acte organitzat per l’Ateneu Professional de Periodistes d’aquesta ciutat, i el 4 de desembre d’aquest any participà en l’acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid.

El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona.

Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid.

Fugint de les tropes franquistes, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera del Pirineu Oriental i visqué a Seta (Erau, Occitània).

Pogué emigrar a Amèrica i l’11 de gener de 1940 arribà, procedent del port de Bordèu (Gironda. Nova Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana).

A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista.

En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo MolinaBenefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador.

A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s’establí a l’Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d’Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d’expressió Combate–, de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, del Centre Republicà Espanyol i junt al també francmaçó Estimat Gà.·. José Blasco Alarcón a la maçònica antifranquista Fraternidad Espanyola en el Exilio, relacionada amb l’Editorial Mundo Masónico.

L’octubre de 1940 oferí a l’Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades.

Fou un dels redactors de l’Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l’agrupació «Teatralia».

En 1945 s’instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà (Panamà) ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba.

En 1946, juntament amb el seu cossí Gà.·. José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O’Shea» de l’Havana (Cuba).

En 1952, després del cop d’Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l’Havana de suport a la Dictadura ¡Ataja!, on s’encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958.

El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a l’Estat espanyol.

Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Cal recordar que la Francmaçoneria, a diferència de l’antiga URSS i els altres estats stalinistes, va ser protegida pel germans Castro i han pogut Treballar les Resp.·. Lògies, en certa manera el fet que el Gà.·. José Martí i altres líders independentistes cubans eren GG.·. obligà al castrisme a deixar actius el Tallers maçònics a l’illa.   

Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo i alguna altra.

Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de SevillaComedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de AragónEl comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d’Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d’Alberto Salas Amaro.

És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del camino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esmeraldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del Sur (1953) i altres.

El Gà.·. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d’autors citen erròniament 1948– a l’Havana i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Deixa un comentari