Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (V)

 

 

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essonne, Illa de França) l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat com José–. Fou ministre interí del Govern de la República espanyola entre els dies 9 i 19 d’abril de 1937, just abans dels Fets de Maig, havent-hi aquells dies cinc ministeris en mans de la CNT-AIT. Havia nascut al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar obligatori.

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista i Gà.·. Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València (l’Horta de València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica en el  movimiento social», etc.).

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.

Iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies.

Simpatitzà amb l’estratègia trentista quan l’escissió de la CNT.

Durant la guerra, el novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats (‘Bases reguladoras de incautaciones, colectivizaciones, control e industrias libres’).

A favor de la participació confederal en el Govern de l’Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç del Govern de la República espanyola quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç, i entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular.

Participà activament en la revista Libre-Studio (1936-1938) de València, portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom. El primer número va sortir l’1 de desembre de 1936 i el darrer (núm. 12) el desembre de 1938. També es va crear Ediciones Libre-Studio, que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE).

Amb el triomf militar franquista de 1939 va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on empresonat fou secretari del Comitè de la CNT en 1942, quan encara estava a la presó. Consta en el Tribunal Especial para la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Un cop lliure, s’exilià a Montpelhièr (Erau, Occitània), segons consta al Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, on hi va viure un any i després s’establí a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).

En 1946 era un dels 20 GG.·. membres exiliats aplegats a la Resp.·. Lògia «Esperanza», a l’Or.·. de Marsella, agermanada en el Gran Orient de França (GODF).

En 1947 defensà les tesis de la CNT que participava en el Govern de la República en l’Exili.

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup anarcosindicalista de procedència en la tendència «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el pacte interior del cincpuntisme amb el Sindicat Vertical franquista.

En una carta enviada a César Martínez Lorenzo el gener de 1970, el Gà.·. Martin Alandi justifica les seves posicions de col·laboració amb la República espanyola en l’Exili: “L’entrada de la CNT i de la FAI al govern   fou una mesura necessària per la seves pròpies defenses i per la consolidació de les realitzacions confederals. Es va deixat passar uns moments propicis per a una expansió revolucionària veritable i eficaç; pitjor encara, desgraciadament! Es van resignar a deixar passar… i això fou la conseqüència lògica d’un més greu, fonamental i incomprensible error: el no haver ignorat ni rebutjat abordar el problema de la lluita per l’hegemonia en no importa quina situació revolucionari.”

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i unes notes sobre el concepte de la llibertat.

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis.

El seu nét Adolfo Alandi Esteban manifesta sentir-se orgullós del seu avi, sobre el que fa anys recull dates sobre ell. Agraeix que se li facilitin dades i articles en els quals plasmà “els seus avançats pensaments”.

Recordatori efemèrides de l’Estimat Gà.·. Ferrer i Guàrdia

El dilluns 15 d’octubre, a les 12 de migdia, davant el monument dedicat al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia

Ofrena floral en record del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia 

El dilluns 15 d’octubre, a les 12 de migdia, davant el monument dedicat a l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, a l’avinguda de l’Estadi, 31-33, de Barcelona, al costat del Palau Nacional (MNAC).

En l’acte hi participarà una delegació de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.).

El suposat complot maçonic de la batalla d’Ayacucho

 

            

El general Sucre                                   El darrer virrei del Perú De la Serna

Més enllà de referències vagues sobre la influència maçònica en les lluites per la independència americana i a la pertinença d’alguns dels cabdills americans a la francmaçoneria fins data recent no he trobat en les meves disperses lectures cap element de significació rellevant sobre aquest tema. La qual cosa no vol dir que no existissin però. Recentment per una troballa a nivell digital de font antimaçònica he pogut seguir un fil que explicaria, de manera no oficial, el desenllaç de la batalla de Ayacucho, que va significar la pèrdua del Perú colonial i la fi de l’Imperi espanyol a tota l’Amèrica continental.
La teoria sobre aquest hipotètic complot maçònic es basa en la confraternització i posterior pacte entre els germans maçons que comandaven els diferents contingents militars realistes i independentistes, on els militars espanyols haurien, finalment, preferit trair la pàtria que vèncer els seus germans oponents.
Els fonaments d’aquesta teoria, que mereixeria una anàlisi molt més amplia i acurada parteix dels fets immediats a la pèrdua del Regne Unit de les 13 colònies nord-americanes,aleshores l’ Imperi britànic precisava obrir-se a nous mercats i el de l’Americà del Sud estava monopolitzat pels espanyols, així doncs varen confluir els interessos d’Estat, dels poders econòmics, de la monarquia, que dirigeix alhora també la Gran Lògia Unida Anglesa. Tots aquests ens de poder haurien confluït en l’ elaboració d’una estratègia per independitzar les colònies sud-americanes per poder introduir-hi, així les grans companyies britàniques omplint el buit econòmic que es produiria en ser abolit el poder hispànic.
Per això en pocs anys s’obririen una gran quantitat de lògies per tota l’Amèrica del Sud inspirades i promocionades per la Gran Lògia Unida Anglesa, coincident en el temps amb altres d’inspiració francesa, més interessades en els valors i els idearis de la Revolució francesa. Una de les més conegudes va ser la Lògia Lautaro fundada l’any 1812 a Buenos Aires, però els seus fundador argentins i xilens havien estat iniciats previament a Londres a les darreries del segle XVIII. Posteriorment alguns havien establert lògies a la part de la península ibèrica en mans espanyoles durant la guerra contra Napoleó. Com la Lautaro (Cadis) fundada per Miranda. Aquestes lògies americanes podríem considerar eren operatives en el sentit que, mantenien un objectiu principal comú: la independència d’Espanya, tenien una meta específica, un cop obtinguda aquesta cadascuna tornaria a les seves tasques particulars locals o fins i tot abatrien columnes. Tant segons els propis maçons americans com els seus detractors Belgrano, Bolívar, Miranda, Sucre, O’Higgins, San Martín, Alvear, Monteagudo eren germans maçons.
Certament un cop alliberades del jou espanyol les noves repúbliques van ser reconegudes immediatament pel Regne Unit, es varen establir relacions diplomàtiques, es signaren tractats bilaterals comercials i duaners. Alguns historiadors conspiranòics assenyalen la trobada de Bolívar i San Martín a Guayaquil com la ratificació definitiva d’aquest projecte per la part americana.
En què es basa l’hipòtesi del complot d’Ayacucho?
Segons Javier Agüero, Gran Canciller de la Gran Logia Mixta de San Juan – Oriente del Perú, relata com es va preparar la traïció dels maçons militars espanyols segellada en el abrazo de Maquinguayo abans de la batalla d’Ayacucho on s’establiria com els germans maçons d’ambdós exercits podrien reconèixer-se per evitar ferir-se en el combat. Atès el moment, el lloc i els contingents mobilitzats van ser conscients de la importància d’aquella batalla i dels efectes que podia tenir respecte la continuïtat del Virregnat o l’assoliment de la independència, es podia haver donat un acord sobre el resultat final de la batalla. Hi ha una dada objectiva, que sembla donar versemblança a la teoria, es troba en el baix nombre de morts i ferits que es varen produir i en l’escassa durada de l’enfrontament armat.
L’ historiador espanyol Juan Carlos Losada parla de “la traición de Ayacucho” i en la seva obra Batallas decisivas de la Historia de España (Ed. Aguilar, 2004), assegura què el resultat de la batalla estava pactat. Assenyala a Juan Antonio Monet com qui va dissenyar l’acord: Tot i que remarca com “los protagonistas guardaron siempre un escrupuloso pacto de silencio y, por tanto, solo podemos especular, aunque con poco riesgo de equivocarnos. Atès que una capitulació sense lluita hauria resultat molt cridanera i hauria estat assenyalada com alta traïció.
La major part del comandament del bàndol espanyol era liberal i alhora també pertanyien a la maçoneria, no compartien les idees absolutistes del rei Fernando VII. En aquest sentit aquest autor amb altres afirmen que la capitulació oficial va ser tancada i signada la nit anterior a l’inici d’hostilitats. La prova seria que en el document apareix la signatura de La Serna el qual era dretà i va resultar ferit precisament a la ma dreta amb la qual cosa difícilment podria haver signat, i menys amb la signatura habitual en el mateix camp de batalla.
També s’aporten certes anomalies que «provarien» aquest suposat complot i que mereixerien una nova investigació, han sorgit en diferents relats, articles i notes, que són essencialment les següents:
1) Els dos comandaments toleren una confraternització prèvia dels soldats, element que tothom pot imaginar més aviat desmoralitza i desmotiva la tropa.
2) Aquesta confraternització va ser negociada entre dos generals de divisió, no per cap comandament inferior. La durada d’aquesta negociació va durar més de mitja hora i s’efectuà en secret, per tant sense testimonis.
3) A les dues hores el representant realista torna a les línies enemigues per confirmar s’hi haurà lluita o no.
4) En el moment més disputat de la batalla, cedeix la divisió que mana aquest negociador i el segueixen en la retirada algunes companyies que mana directament José Canterac, Jefe de Estado Mayor i segundo del Ejército.
5) Un exèrcit superior en nombre, amb mes professionals, superior en recursos, formació i disciplina, amb set vegades més canons en menys de dues hores es dóna per vençut quan comptava amb unes reserves de més de dos mil soldats que no havien entrat encara en combat i, que van haver de ser convençuts a posteriori que havien de rendir-se.
6) L’esmentat José Canterac, fins aleshores un militar de prestigi obliga a la seva cavalleria a situar-se dalt d’un tossal que obligaria baixar per una cinglera feréstec amb els genets guiant peu a terra les seves muntures. Exposant-se al foc contrari i arribant tard en la seva intervenció.
7) El virrei La Serna en lloc de situar-se amb les reserves es va posar com un soldat més al bell mig de les tropes on va caure presoner. Impossibilitant així cap reacció posterior, no impartint cap ordre durant l’efímera batalla.
8) En el dia més gloriós de la seva vida,davant de la contesa que consagra la revolució independentista americana el general Sucre fa un informe lacònic, pla, sense emocions i vague en les dades. Canterac en el seu es limita a justificar de manera breu la capitulació.
9) Contra pronòstic la capitulació recull tot un conjunt de prerrogatives i salvaguardes per als vençuts, incloses indemnitzacions, cost de la repatriació dels soldats espanyols , enlloc de ser un catàleg d’imposicions dels vencedors sobre els vençuts..
DOCUMENT: CAPITULACIÓ D’AYACUCHO.
El text de la capitulació consta de 18 articles. Els espanyols entregaven tot el territori del Baix Perú fins Desaguadero, amb la totalitat de les instal·lacions i places militars. La finalització de qualsevol vincle dels rebels respecte la monarquia, l’obligació d’abonar els rebels el viatge de tots aquells espanyols que volguessin tornar a Espanya.
Permetre repostar els vaixells espanyols durant mig any al Perú per retirar-se,després d’aquest termini, l’exèrcit espanyol entregaria la plaça i port del Callao com darrera ubicació per ells controlada, vint dies després de transferida aquesta s’alliberaria tots els presoners realistes presos en aquesta i altres batalles que, mentre podrien continuar utilitzant armes i uniformes fins la seva entrega i repatriació. Mentre se’ls reconeixeria el dret a percebre llurs pagues fins i tot les endarrerides, es fixaria i reconeixeria el deute que el Perú havia assolit amb Espanya i el seu govern durant la campanya.
S’estipula també que qualsevol soldat o militar de carrera espanyol o realista podia optar per incorporar-se al nou exercit peruà amb el idèntic rang, en cas de litigi o dubte es fallaria sempre de manera automàtica a favor dels interessos dels espanyols o realistes.
La capitulació va afectar al virrei La Serna, al tinent general Canterac, als mariscals de camp Valdés, Carratalá, Monet i Villalobos, als brigadiers Ferraz, Bediya, Pardo, Gil, Tur, García Camba, Landázuri, Atero, Cacho y Somocurcio; i a 16 coronels, 68 tinents coronels, 484 oficials i més de 2000 soldats fets presoners a Ayacucho.
Solament van restar tropes comandades pel general Olañeta a l’Alto Perú i la plaça
del Callao dirigida pel general Rodil que no acceptaven la capitulació, però el primer fou assassinat i l’exèrcit dirigit per la seva vídua es va dissoldre ràpidament i el Callao va rendir-se finalment el 22 de gener de 1826.

        

Firma de la capitulació                                        El document

Planxa llegida en la Tinguda del mes de maig de 2018 pel company M.R.V.

La francmaçoneria

La Francmaçoneria especulativa neix de l’antiga operativa medieval i les eines d’ahir per edificar ara són símbols amb l’objectiu de construir un temple global de la Idea d’estar al servei de l’espècie humana, els éssers vius i els sistemes naturals en harmonia, sense nocivitats.  

La Francmaçoneria especulativa, oficialment, neix a Londres l’any 1717, hereva filosòfica de d’operativa antiga, però les anomenades ‘Constitucions d’Anderson’  moltes vegades gràcies a francmaçons s’han transformat i s’han inhabilitat alguns dels seus principis, al mateix temps eren francmaçones moltes persones que van idear i promoure el moviment obrer socialista mundial, especialment el de caire llibertari, ecologista i feminista. Les persones maçones haurien de ser gent de suport mutu i promoció humana lliure, aplegada més enllà de les diferències profanes.  

La Francmaçoneria no és una organització internacional. Les obediències s’anomenen Gran Lògia, ja que representen diverses lògies, també Gran Orient, doncs en el lèxic maçònic, Orient vol dir el lloc geogràfic, o “potències maçòniques”, puix són sobiranes i independents que apleguen lògies lliures formades per persones maçones lliures.

La Francmaçoneria és universal, doncs tothom qui és membre agermanat, més enllà de les seves diferències, reivindica un origen comú i especialment pel fet que han rebut la mateixa iniciació que imprimeix el caire de germà maçó, sigui el que sigui el ritual maçònic que es faci servir.  

L’anomenada Francmaçoneria “regular” defineix el Gran Arquitecte de l’Univers com el déu bíblic, un déu revelat, i considera que els seus membres han de creure en un déu i la immortalitat de l’ànima, com també manté vigent l’article de les ‘Constitucions d’Anderson’ que no deixen pertànyer la dona a la maçoneria, a més, encara que tinguin certa autonomia, les seves lògies sempre han de ser reconegudes per la Gran Lògia Unida d’Anglaterra, fruit de la de Londres de 1717, coneguda com “la gran lògia mare”, i no deixa als seus membres assistir a reunions d’obediències que no reconeix i considera “irregulars”.

 

La Francmaçoneria dita “irregular” surt l’any 1877, quan el Gran Orient de França va proclamar oficialment que la creença en un déu revelat, de cap manera es condició, ni ho podrà ser, per pertànyer a la francmaçoneria. Aleshores la Gran Lògia d’Anglaterra va trencar relacions amb el G.·.O.·.D.·.F.·. i va declarar aquesta obediència progressista com “irregular”. Després es van crear altres obediències en altres indrets del món que no van demanar el reconeixement de Londres. A l’Estat espanyol no hi havia cap obediència “regular” fins el 1987.  

Les Obediències considerades “irregulars”, com la nostra, són totalment autònomes i reconeixen com a francmaçó tothom qui hagi estat ritualment iniciat sense tenir en compte cap tipus de credo o principi que no pertany a la francmaçoneria. No discrimina la dona i hi ha obediències masculines, femenines o mixtes, com la nostra. 

En la Francmaçoneria hi ha diversos rituals. La majoria invoquen al Gran Arquitecte de l’Univers, que en aquest cas correspon a la maçoneria “regular” i algunes Obediències considerades “irregulars”. D’altres tenen altres referències, com ara humanisme i lliure pensament.  

El ritual intervé en cada reunió maçònica, anomenada tinguda, encara que té la seva màxima expressió en les cerimònies d’iniciació i d’exaltació de cada grau. 

Els símbols no solament procedeixen dels picapedrers i mestres d’obra medievals, també de l’art iniciàtic i ritual prehistòric.  

Els símbols són la base d’estudi que la Francmaçoneria ofereix a la gent iniciada a fi de reflexionar i treballar sobre sí mateixa o sí mateix, sense que s’hagi de dirigir aquestes labors, doncs, el lliure albir és el punt important en l’evolució integral de la gent maçona, cosa que fa que la Francmaçoneria no sigui una organització didàctica ni un aplec de “llibres de text”, com tampoc imparteix tingudes específiques per l’estudi. En canvi, la implicació social es important per cada persona iniciada en la francmaçoneria. Així que solament si té la capacitat de polir la seva pròpia pedra podrà actuar de forma operativa en la societat. 

 Els graus de la Maçoneria Simbòlica són Aprenent, Company i Mestre. Altres graus pertanyen a especialitats en la simbologia i el treball filosòfic. Depenen d’organismes paral·lels a les Obediències pròpiament dites i no tenen cap ascendència sobre aquestes.

 No cal revelar en societat profana el nom d’una altra Germana o d’un altre Germà, simplement per ètica. En canvi cada membre es lliure de dir si pertany o no a la francmaçoneria, puix es tracta d’una decisió íntima.

 Els signes i les paraules no corresponen a cap tipus de poder ‘màgic’, simplement són símbols de Graus Maçònics que s’han d’entendre en el seu propi context. Cada persona agafa el seu propi sentit, de manera individual, en el moment de viure la seva Iniciació. La forma singular de captar l’acció dels símbols és una cosa personal intransferible. Cada Germana i cada Germà aporten una pedra més al Temple Ideal de tota l’espècie humana, els éssers vius i les sistemes naturals. Gràcies al seu treball, maçons i no, pel seu exemple actiu i els d’altre gent, avançarem vers l’autoemancipació integral, amb solidaritat, autogestió, llibertat, igualtat, fraternitat

 La Lògia o Taller, és el nucli primordial maçònic, que aplega un mínim de set Germanes/Germans reglamentàriament Iniciats. Cada Lògia és presidida per una Germana Mestra o un Germà Mestre, elegit per sufragi universal del Taller, com Venerable Mestre, quasi sempre per un any. Un conjunt de Lògies federades constitueixen una Obediència maçònica, en el sentit que segueixen les regles de la fraternitat entre la germandat aplegada i la lliure acceptació d’uns reglaments interns comuns. L’Obediència constitueix l’òrgan d’enllaç entre les Lògies, que guarden els principis i finalitats francmaçòniques lliurament acordades, amb la correcte aplicació dels seus rituals, i representa a totes les lògies vers les altres Obediències i el món profà.   

L’Obediència es troba presidida per una Germana Mestra o un Germà Mestre, elegida/elegit com a Gran Mestra o Gran Mestre. En la nostra Obediència aquesta elecció es fa per sufragi universal, cada tres anys, no havent-hi possibilitat de ser elegit més de dues vegades consecutives la mateixa persona –Germana o Germà-.   

La Gran Mestra o el Gran Mestre presideix el Gran Consell Simbòlic de l’Obediència, format per conselleres/consellers elegides/elegits dins de cada Lògia entre mestres d’acord amb el nombre de membres de cada Taller. Aquest Gran Consell es reuneix en ple, diverses vegades a l’any i delega llurs poders a una Comissió Permanent entre un ple i un altre. Un cop l’any es reuneix l’Assemblea General, composta per diputades/diputats en representació de cada Lògia 

Les Lògies són Tallers en forma de Centres d’Unió que promouen una amistat veritable entre les persones iniciades, que sense la Francmaçoneria serien estranyes. 

Les Lògies són universitats de lliure pensament, respecte mutu, intercanvi d’opinions sense dogma, cosa que enriqueix la personalitat integral de cada membre en fraternitat universal. Per això dins les Lògies no es tracta de religió a nivell d’un credo concret ni qüestions partidistes en política. Es respecta i defensa totalment la llibertat de consciència, fet que comportà des de finals del segle XVIII i el segle XX el principi antiautoritari de maçons que es van definir contra el deisme i contra el teologisme. Així que la Francmaçoneria és plural i fins i tot hi ha Lògies de caire humanista llibertari, com ara les que conformen la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.).  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans. L’Estimat Gà.·. Ramón Liarte Viu (III)

Ramón Liarte

 

El 28 d’agost de 1918 neix a Almudébar (Foia d’Osca, Osca, Osca, Aragó), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i francmaçó, Gà.·. Ramón Liarte Viu. Des de petit visqué a Barcelona, on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista.

L’aixecament militar franquista del juliol de 1936 l’agafà a Jaca (Osca, Aragó) treballant de cambrer i creuà el Pirineu per entrar a Catalunya per la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d’expressió, El Frente.

El juny de 1937 va participar en el Primer Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del seu Comitè Regional. També el juny d’aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d’aquell any.

El 21 de juliol de 1937 va participar en el míting celebrat a l’Olympia de Barcelona per la CNT-AIT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible.

En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings –Barcelona, Lleida (Segre) i altres ciutats– i assistí a un gran nombre de plens i de reunions.

El febrer de 1938, en el Segon Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València (l’Horta, País Valencià), en va ser designat secretari d’Organització.

El març de 1938, en un míting defensà l’Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d’Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres.

Amb la Retirada de febrer de 1939 passa el Pirineu, el març d’aquell any s’integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa, oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), essent aleshores tancat a diverses presons franceses –Savigny-le-Temple (Sena i Marne, Illa de França), Fresnes (Val – de – Marne, Illa de França), Roland Garrons de París (Illa de França), etc.– i a camps de concentració –Vernet d’Arièja (Occitània), etc.–. En 1942 Aconseguí escapar, amb ajuda de la CGT francesa, aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. 

Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d’envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l’Espanya franquista, on fou detingut i tancat –Cuevas de Almanzora (Levante Almeriense, Almeria, Andalusia),  i Granada (Vega de Granada, Andalusia)–. Un cop lliure, retornà a l’hexàgon francès. Quan la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector pro Govern de la República en l’Exili.

En 1951 fou delegat al Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També, en 1955, va ser secretari general del Subcomitè centista pro Espanya Interior, substituint Miguel Vallejo Sebastián; participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí la publicació España Libre.

Un cop aconseguida la unitat confederal de l’Exili i de l’Interior, per la qual va treballar força, s’afegí al sector anarcosindicalista dit ortodox , fent costat a Tolosa de Llenguadoc al Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili que fins feia poc s’hi havia oposat i reintegrant-se a la FAI que havia deixat des de 1946– i destacà en les tasques orgàniques de la CNT-AIT així com de la FAI, i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu –Lió (Alvèrnia Roine Alps), Besièrs (Erau, Occitània), Dijon (Costa d’Or, Borgonya – Franc Comtat), Narbona (Occitània), Carcassona (Occitània), Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània), Grenoble (Alvèrnia – Roine – Alps, Arpitània), Montpeller (Erau, Occitània), Orleans (Loiret, Centre – Vall del Loira), Perpinyà (Rosselló), Portet (Pirineus Atlàntics, Aquitània), Clarmont d’Alvèrnia (Alvèrnia – Roine – Alps, Occitània), Tolosa de Llenguadoc (Alt Garona, Occitània), Basilea (cantó de Basel – Stadt, Suïssa), La Rochelle (Charente Marítim, Nova Aquitània), Mâçon (Saona i Loira, Borgonya – Franc Comtat), etc.–.

En 1957 havia assistit al Ple confederal de Marsella (Boques del Roine, Provença – Aups- Còsta d’Azur, Occitània).

Fou nomenat secretari de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (ELA/STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT-AIT en l’Exili de Tolosa del Llenguadoc.

En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller de la CNT-AIT en l’Exili.

Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró (Barcelonès Nord), Besiers, Bordeus, Tarba (Alts Pirineus, Occitània), Marsella, Granada, Montsó (Cinca Mitjà, Osca, Aragó), Igualada (Anoia), Barcelona, Madrid (Castella la Nova), València, París, Barcelona, Sabadell (Baix Llobregat), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), etc.). 

Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu i Frederica Montseny Mañé, entre altres, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Guíxols. L’endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa ciutat una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT-AIT durant la guerra.

En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT-AIT al qual assistí en representació del Sindicat d’Alimentació de Barcelona.

Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera., òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT-AIT). 

En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, celebrats els dies 21, 22 i 23 d’agost.

Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad i altres publicacions

Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.

El Gà.·. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa de Llenguadoc.  

Es coneguda la seva activitat a la Francmaçoneria en l’Exili i a la Península, essent un referent de la FAI dins de les respectives Obediències a que pertanyé. 

L’Humanisme Llibertari

L’Estimat Gà.·. Gaston Leval (Pierre Robert Piller) definí l’Humanisme Llibertari amb aquestes paraules que fa seves la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.): 

“Per Humanisme Llibertari entenem un pensament viu i una activitat pràctica per a la creació d’una civilització nova. No es tracta d’una vaga filosofia al marge dels problemes concrets que hi ha en la vida social i en l’evolució de la Humanitat. 

Es tracta, ben cert, d’instaurar la igualtat econòmica, així com aconseguir que la nostra espècie gaudeix del major benestar possible i de dignitat gràcies a una ètica que permeti reconstruir la societat  PER A l’ésser humà. 

El combat que nosaltres lliurem és al mateix temps de caire social, intel·lectual i materialment constructiu, dirigit a l’immediat i a un llunyà avenir.”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaston_Leval

 

De l’origen de la idea de museu universal a la creació dels museus nacionals 

 

En la meva darrera visita a la ciutat de Roma d’aquest mateix any, vaig poder visitar una exposició que esgotava els seus darrers dies. Situada en l’espai de les Escuderies del Quirinal titulada: «El museu universal del somni de Napoleó a Canova.» L’exposició mostrava una sèrie de quadres i escultures que havien anat i tornat de França ara fa dos-cents anys, també feia una apel·lació a l’aniversari fonamental, que arrancant a l’Itàlia de 1816 es va estendre a molts altres països d’Europa, després de la derrota napoleònica a Waterloo, va ser imitada també en altres continents més tard. Aquesta fita important en la història de la cultura i de la civilització urbana, avui qüestionable està en l’origen i constitució dels museus i galeries d’art públiques a tot el món.

L’any 1816 retornen a Roma obres mestres d’art i peces arqueològiques de gran valor requisades a l’Estat Pontifici pels soldats francesos. Aquest episodi va ser precedit i seguit pel retorn i recuperació de moltes més obres artístiques procedents de molts llocs i poders ubicats a la península itàlica. Entre les quals més de cinc centes pintures de grans artistes que, entre els anys 1796 i 1814 al llarg de diferents campanyes militars havien estat robades de palaus, residències nobiliàries i esglésies i transportades a França.

La França primer republicana i després imperial va acariciar la idea il·lustrada d’aproximar l’art al poble, arrancant-lo de les mans privades d’aristòcrates, reis i eclesiàstics, per passar després a la noció napoleònica fent que una amplia selecció de l’Art del món sencer podria ser vist pels francesos en una mena de Museu Universal que mostraria peces des de l’antic Egipte, la Grècia clàssica, Roma fins arribar a les millors expressions de l’Art contemporani.

Aquests materials anaven a Paris, on eren seleccionats i valorats pels experts. Cal dir que pel camí molts dels generals i mariscals desviaven aquestes peces cap els seus dominis o les venien abans de poder ser catalogades. Després, les millors anaven destinades al Louvre, o museu Napoleó —durant l’imperi— després es pretenia crear tota una xarxa més específica de museus territorials dels quals es van arribar a inaugurar-ne ben pocs, el de Lió va ser un d’ells. Això va implicar més pèrdues i danys ja que moltes obres van estar tot un seguit d’anys dipositades en llocs precaris i de qualsevol manera. Cal afegir a les caravanes militars de carros tirats per cavalls i bous que travessaven Europa amb destinació a França, la quantitat encara més gran de peces artístiques de monestirs i convents que en ser suprimides les ordres religioses pels fenòmens revolucionaris també havien estat expropiades, generat també multitud de viatges i dipòsits d’obres d’art interns i entre països.

Al caure el règim napoleònic en el cas de la península italiana, encara dividida en múltiples estats, es va generar un ampli i general debat sobre el destí de milers d’objectes artístics i sobre el seu valor i sentit, a més quan algunes ordres, poders polítics o grans famílies no serien restablertes. D’aquesta situació de manera pràcticament immediata es van crear museus com la Pinacoteca de Brera, la Galeria de Venècia, la Pinacoteca de Bolonya, etc., s’estenia al mateix temps la idea de la sala pública d’exposicions i de la propietat pública de les grans obres d’art. Aquest fet s’anà produint també a la resta de països europeus, que a més van aprofitar les idees museístiques dels experts del Louvre amb el seu aparell crític i de catalogació, però també l’ideològic, pel qual l’art és vist com un element d’instrucció pública i d’orgull nacional.

Com en tantes altres coses a l’Estat espanyol la solució escollida va ser ben diferent, així a la derrota definitiva de l’Imperi francès es produí el retorn d’obres d’art però aquestes van ser entregades als propietaris privats de la classe dominant i a l’ Església ,fins i tot aquelles que era difícil atribuir-ne l’origen o propietat, també les de fugits o perseguits afrancesats o d’altres exiliats. Per la qual cosa quan amb anys de retard es van començar a constituir els primers museus nacionals espanyols (*) una part considerable del patrimoni havia desaparegut per defectes de custodia, per vendes i cessions sense control etc. etc. També la busca d’una interpretació artística que veu en l’art un llenguatge civilitzador comú va ser substituïda per una visió ideològica al servei del poder institucional monàrquic i eclesial.

(*) Sí bé el Museu del Prado es constitueix el 1819, significa la cessió d’obres de la a Pinacoteca Reial per tal que sigui exposada al poble. Tot i que avui forma part del Patrimonio Nacional encara manté una direcció i gestió privada. El primer museu nacional espanyol homologable als constituïts a Europa, va ser-ho l’any 1867, per tant cinquanta un anys més tard que els italians, fou el Museo Arqueológico Nacional.

Link: http://www.arte.rai.it/articoli/il-museo-universale-dal-sogno-di-napoleone-a-canova/35773/default.aspx

Planxa del Gà.·. Joan Salvat-Papasseit, llegida en la Tinguda del 13 de desembre de 2017 a la  Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (II) Miquel Cabra i Massana —

 

Les Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella del G.·. anarcosindicalista Miquel Cabra i Massana, amb la participació també del cenetista Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà 

La constitució, al carrer Fontanella núm. 10, de la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, el 6 de març de 1976, en que es reconstruí la G.·.L.·.D.·.C.·., declarada en recés des de gener de 1939    

El 6 de març de 1976 es constituí a l’Or.·. de Barcelona el primer Taller Maçònic autòcton posfranquista documentat a l’Estat espanyol, que aplegà 23 Estimats Germans, amb el nom de Resp.·. Lògia Catalunya, de la Gran Lògia de Catalunya, “part de la família maçònica catalana”, en el decurs d’una Tinguda a l’Acadèmia Fontanella, que regentava el Gà.·. Miquel Cabra i Massana (nom simbòlic Ideal) –Casserres (Berguedà, 1914-Barcelona, 1992), que es nomenat V.·. M.·., al carrer del mateix nom, número 10.

D’aquesta manera quedava constituïda la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, integrada en la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), tot fent constar que les seves activitats “es veieren violentament interrompudes l’any 1939, per motius sobradament coneguts.”  Seguidament, s’envien salutacions a totes les Respectables Lògies i Potències Maçòniques escampades per l’Univers anunciant la constitució/restauració d’aqueta Obediència catalana, després d’haver patit la negra nit del franquisme. El Gà.·. Joan Sabatet aconsegueix la donació de bancs i cadires per tal de moblar el Temple.

Entre els GG.·. de la Resp.·. Lògia Catalunya consten en la documentació de 1976 els noms de Joan Safont i Bayo (simbòlic, Arístides), Lluís Salart i Gusils (Bolívar); Josep Munté i Rodríguez (Cardona);  Joan González Massó (David); Foc Premeditat;  Miquel Cabra i Massana (Ideal); Joan Vilató (Nitus); Lleó; Ramon Albareda Rossell (Segarra); Rafael Fernández Fernández (Sumer); Tressens i Jaume Bernades i Pòstils (Xiprer).

El 17 de desembre de 1976 es du a terme la constitució solemne de l’Obediència, la Gran Lògia de Catalunya  (G.·.L.·.D.·.C.·.), “puntualment”, “al lloc acostumat”, a les 5 de la tarda i en Cambra del Mig, amb l’assistència dels GG.·., que estaven “a plom a la Tresoreria”, Ideal, Respectable Mestre; David, Secretari;  Lleó, Foc Premeditat; Segarra; Ariel i David. S’anomena, per un any, els responsables de l’Obediència: Ideal, Cardona, Segarra, Foc Premeditat, Bolívar, Lleó, Tressens i David. [Roger i Moreno, Rosa, RESPECTABLE LÒGIA CATALUNYA. Recuperació de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol (1976-2006), La Busca edicions, Barcelona (2009), pàgines 19-38]

L’1 de març 1940 el general Franco —que va ser condecorat en nom del papa de Roma amb el Gran Collar de l’Orde Suprem de Crist— va decretar la llei per la repressió de la Francmaçoneria i el Comunisme i va crear el tribunal especial del mateix nom. Entre altres coses, pertànyer a la Francmaçoneria era un delicte, al considerar la llei que entre “els múltiples factors que han contribuït a la decadència d’Espanya, cap va tenir una influència més perniciosa ni va crear més dificultats a les santes reaccions populars i a l’heroisme dels nostres Exèrcits que els relacionats amb la francmaçoneria i a les múltiples organitzacions subversives la majoria de les quals són organitzades pel comunisme. En la pèrdua de l’Imperi colonial espanyol, en la sagnant guerra de la Independència, en les guerres civils que van devastar el segle passat, els avalots que van accelerar la caiguda de la monarquia constitucional i van debilitar el desenvolupament de la Dictadura (*), alhora que els múltiples crims polítics, si troba sempre l’acció de la francmaçoneria. Després de l’alçament armat del poble espanyol la francmaçoneria i el partit comunista (**) han facilitat armes, relacions i recursos al opressors de la Pàtria i sota el pretext d’un fals humanisme, escampen les consignes més atroces. Es va indispensable determinar immediatament la qualificació jurídica i les sancions que mereixen els que contribueixin a l’activitat de la francmaçoneria per la nostra fidelitat als principis cristians i a la generositat del Movimiento Nacional.” [(*) Referència a la dictadura del  general Miguel Primo de Rivera. (**) Es considera polítiques maçòniques el liberalisme democràtic, la socialdemocràcia, el sindicalisme i l’anarquisme, mentre que es fa una diferència en relació al bolxevisme.]

La llista de perseguits es va engreixar significativament després del nomenament de Marcelino Ulibarri com a director del Servicio de Recuperación de Documentos situat a Salamanca (Camp de Salamanca, Lleó), que va fer una tasca ingent. Es calcula que a l’Estat podia haver-hi en aquells moments uns 5.000 maçons i, curiosament, aquest servei va arribar a confeccionar més de 80.000 expedients, fitxant fins i tot els que havien viscut en el segle XIX tant a la Península com a les colònies.

Entre els nombrosos assassinats franquistes de membres de la Francmaçoneria, aquests van des de l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca (de la Resp.·. Lògia Alhambra, a l’Or.·. de Granada)l’estiu de 1936 fins l’Estimat Gà.·. Joaquim Delgado Martínez (de la Resp.·. Lògia Les Apprentis Eternels, a l’Or.·. de Grenoble), l’estiu de 1963. Trobades d’amagat on ara hi ha la revista SÀPIENS

Els franquistes sí que van permetre, en canvi, que funcionessin algunes Resp.·. Lògies dins les bases militars nord-americanes de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Rota (Badia de Cadis, Costa Nord-est de Cadis, Cadis, Andalusia). A la resta, els va tocar viure temps de clandestinitat.

Una de les Respectables Lògies clandestines més actives durant els primers anys del franquisme va ser la Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la cooperativa La Popular Santsenca, al número 13 del carrer de Premià del barri de Sants de Barcelona, justament a l’edifici on avui es troba la redacció de la revista Sàpiens. Aquesta Resp.·. Lògia constava d’una quarantena de membres i es reunia en Tinguda cada quinze dies fins que l’hivern del 1946 van ser detinguts alguns dels seus Germans.

Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella

Un altre punt de trobada clau era el número 10 del carrer de Fontanella. Aquí hi havia l’Acadèmia Fontanella, propietat de Miquel Cabra, un mestre racionalista que havia estat un dels dirigents del Consell de l’Escola Nova Unificada, maçó iniciat a l’Or.·. de França i que es va convertir en el contacte dels antics francmaçons que tornaven a la Península als anys 60 i a l’inici dels 70. Gràcies al Gà.·. Cabra, que es guardava les targetes de visita dels Germans que l’anaven a veure, es va poder confeccionar el primer registre clandestí de francmaçons. Els vespres de reunió, les aules de l’Acadèmia Fontanella es convertien en el Temple de la Resp.·. Lògia Catalunya de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), que a proposta del G.·. Ideal el 28 d’octubre de 1978 canvià el nom pel de Perseverança núm. 1 [Roger i Moreno, op. cit., p. 27]. En l’AcadèmiaFontanella també si celebraven reunions sindicalistes clandestines, ja el Gà.·. Miquel Cabra era anarcosindicalista i durant la guerra civil va ser milicià de la Cultura. Originari del Berguedà, visqué a Barcelona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) es va exiliar en el decurs de la Retirada de febrer de 1939 i durant la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en Resistència francesa. Durant la denominada Transició postfranquista fou un dels professors que fundaren el Sindicat d’Ensenyament de la CNT-AIT i a començament dels anys 80 participà en l’aparició de la revista llibertària Polémica. En 1969 era president de l’Asociación Cultural de estenotipistas de Cataluña y Baleares.

Durant el franquisme tardà, les Tingudes al carrer Fontanella núm. 10 sempre es feien amb molt poc material per poder-lo recollir en cas que arribés la policia i, per evitar sospites, el Gà.·. Cabra tenia advertits als telefonistes/conserges de la finca, dos cunyats exmilitars republicans un d’ells mutilat , que els dies de reunions es tractava de trobades de professors. Entre els seus assistents, hi figuren dos membres històrics de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol: els GG.·. Lluís Salat i Rafel Vilaplana, que arribaren a ser els Grans Mestres de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.) i de la (G.·.L.·.S.·.E.·.), respectivament. També hi havia el Gà.·. Roles (simbòlic), el Gà.·. Foc Premeditat (simbòlic) i el  Gà.·. (anarquista i anarcosindicalista) Jaume Rosquillas i Magrinyà –signava en els seus escrits profans de caire llibertar Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims també profans (Sesma, Jaime Rosma). Nat a Barcelona el 30 d’abril de 1901 va morir a Mèxic el novembre de 1976, poc després de la constitució a l’AcadèmiaFontanella de la Gran Lògia de Catalunya, en la que sembla no hi consta entre els signants de l’acta de la constitució. En aquell temps el Gà.·. Jaume Rosquillas participà en la revista Sindicalismo (Madrid, 1975-1976), que fou una de les plataformes de la reorganització el 1976 de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la mort del dictador Franco. En 1965, el Gà.·. Rosquillas es mostrà favorable a l’estratègia cinc-puntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d’aquesta escissió de la CNT. Consta en la Nota Informativa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, del 10 de maig de 1966, titulada ‘Actividades del M. L. E. en el Exilio’, on es diu: “Como consecuencia de los contactos habidos entre un grupo de elementos de la C. N. T. y representantes de los Sindicatos Verticales, se vienen sucediendo una serie de escisiones dentro de las filas del Movimiento Libertario, unas provocadas por aquellos exiliados que apoyan la iniciativa llevada a cabo por el ‘Grupo de Madrid, con cuya denominación  se señala a los partidarios de las conversaciones, y otras por los que siguen la línea ortodoxa y que achacando de inoperantes a los actuales dirigentes del Secretariado Intercontinental, se agrupan con las Juventudes Libertarias, que como ya es sabido se hallan en abierta oposición al diálogo. Se señala que los conocidos propagandistas confederales FIDEL MIRÓ SOLANES y JAIME ROSQUILLAS MAGRIÑÁ, exiliados en Méjico en donde dirigen la publicación ‘COMUNIDAD IBÉRICA’, han hecho públicas manifestaciones de apoyo  a las conversaciones de Madrid, lo que ha motivado que los militantes de la agrupación de la C. N. T. en Méjico hayan pedido su expulsión. Otro de los elementos que ha sido expulsado de la Federación de Venissieux (Rhone) es CARLOS ZIMMERMAN RUIZ, natural de Madrid, hijos de Diego y Matilde, que fue Delegado del grupo específico en la Federación Local de Tánger y que, posteriormente, al fijar su residencia en Francia fue Secretario de la Comisión de Relaciones de Rhone-Loire.”

El 21 de maig de 1937 es fundà oficialment a l’Or.·. de Barcelona una entitat benèfica de projecció social maçònica en temps d’escassetat a causa de la guerra i els seus efectes en la població civil, la qual estava en funcionament des d’octubre de 1936, amb el nom de Solidaritat pro Espanya Antifeixista, gestionada pel Comitè Central de Coordinació (COCENCOO), a cura dels GG.·. de la Gran Lògia de CatalunyaGran lògia Espanyola (G.·.L.·.D.·.C.·. – G.·.L.·.E.·.) Louis Gertschi; l’antic Gran Mestre Francesc Esteva i Bertran (‘Riego’); el metge Santiago Vivancos i Ferrés (simbòlic, Guimerà); l’antic Gran Mestre de la G.·.L.·.D.·.C.·. Bartomeu Pons i Cubillas (de la Resp.·. Lògia Adelante i aviat President del Sobirà Consell de Govern de la G.·.L.·.D.·.C.·. ) i Jaume Rosquillas i Magrinyà (de la Resp.·. Lògia Adelante, i hi consta amb la professió de funcionari). En el seu Reglament establia que els càrrecs eren indefinits mentre la guerra durés i tenia la seva seu al carrer Pau Claris, número 97, entresòl. Podia fundar delegacions o agències en altres municipis de la República espanyola o de l’estranger, nomenar delegats per tot arreu i autoritzar-ne les signatures a bancs i a Correus per tal de fer més àgils i efectives les operacions de lliurament de pagaments, subscripcions, etc., al COCENCOO. L’article 9 establia que el repartiment de donatius es faria sempre dins la llei i d’acord amb les normes vigents de la República, i “sin preferencias partidistas” [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), vol. II, p. 169-170].  En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT. Aleshores pertanyia a la Resp.·. Lògia Adelante, de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.”.), federada a la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, segons una falsa Planxa de Comiat, a nom de Magriñà, davant l’acord orgànic en el Congrés de Saragossa de la CNT-AIT el maig d’aquell any que prohibia tenir càrrecs als afiliats que eren francmaçons actius. Així, el Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà cobrí l’expedient cenetista amb aquesta Planxa, ja que passà com si es tractés d’un Gà.·. en Somnis [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), volum II, p. 187-188].

Durant els anys 60 del segle XX a l’Acadèmia Fontanella  es feien Tingudes totalment clandestines però quan les visites al local van començar a sovintejar, donat que hi havia a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona un grup policial específicament dedicat a la Francmaçoneria i l’escoltisme –que el franquisme considerava una activitat paramaçònica–, al Gà.·. Miquel Cabra se li va acudir la idea de participar en activitats d’una associació legal, la cèlebre associació lúdic cultural humorística –fundada l’any 1927 per Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo– Arca de Noé, que amb el pretext d’aplegar persones que portessin algun cognom amb el nom d’animal o alguna senya de referència animal. D’aquesta manera, el G.·. Cabra va poder justificar activitats sindicalistes i maçòniques al carrer Fontanella , centre d’ensenyament que gestionava des del seu retorn de l’exili. L’ Arca de Noé, aleshores, era una entitat tan popular que se li van fer reportatges periodístics de tota mena en ple franquisme. L’actriu Mary Sampere –batejada com a Girafa– n’era membre honorària [Roger i Moreno, op. cit., p. 25].

Joan Puig i Elías: Un llibre per a lluitar contra l’oblit

 

Han hagut de passar dècades per rescatar d’un oblit pràcticament absolut la figura del mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elías. (Sallent 1898- Porto Alegre 1972). I això ha estat gràcies a la dedicació d’una estudiosa italiana: la Valeria Giacomoni*, què gràcies a una beca de doctorat va descobrir a Barcelona la seva petja social i pedagògica. Desgraciadament al nostre país, especialment per a les institucions Puig i Elías és poc més que una referència a peu de pàgina, sovint boirosament anotada de la nostra història pedagògica. Fou el més important seguidor del G.·. Francesc Ferrer i Guàrdia tant a nivell teòric com en la seva pràctica docent. Alhora fou un militant anarcosindicalista que sempre va cercar una coherència entre el seu pensament, el seu activisme social i la seva feina a l’escola. Va ser una d’aquelles persones que volen mostrar-se com un model a seguir.

Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó G.·. José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana i un dels seus avis fou un reconegut federalista. La seva família l’encoratjà a seguir la seva vocació, anant a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va assolir la seva titulació com mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny al 1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any es celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, i en ambdós comicis a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. A tal efecte es demanava a sindicats, associacions i ateneus aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir el seu sosteniment. Al mateix temps s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.

Immediatament d’acabar la carrera Puig i Elías va començar a treballar a l’Escola Galileu, un centre racionalista inspirat en el model del G.·. Ferrer i Guàrdia. Però el següent curs escolar va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar en l’escola que el sindicat patrocinava, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, però que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment en el mateix lloc hi havia un herbolari, però que des de 1922 passarà a dir-se Escola Natura. Allà treballà amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la què seria la seva muller l’Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elías el nom feia referència tant a la Naturalesa en general com a la pròpia dels infants que calia respectar i acomboiar.

Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elías va romandre sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, passant això si dificultats econòmiques. Cal assenyalar que la intel·ligència mostrada en la seva gestió tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna del G.·. Ferrer i Guàrdia, les activitats es feien sense estridències. No obstant això a les darreries de la dictadura, l’any 1929 va ser detingut sense que quedin clares les causes, però la caiguda de Primo de Rivera ben aviat el va permetre tornar a l’escola.

En aquest període l’escola elabora un butlletí «Floreal» que compta amb la col·laboració d’alumnes i mestres però també amb dibuixants i intel·lectuals externs. Va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades com «Ètica» o «Iniciales», va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional Esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.

A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934 l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. A més noves escoles racionalistes s’obrien gairebé a tots els barris de Barcelona i molts indrets de Catalunya.

Poc abans del cop d’Estat feixista participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, maig de 1936 on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, agafa un fusell i es situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti en reconèixer l’inequivoca figura de Joan Puig i Elías, alt, prim i amb una barba característica es va dirigir vers ell i li va demanar abandonés la lluita amb l’argument què hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés per poder així continuar amb la seva tasca d’ensenyar i no pose’s en risc la seva vida. Aturat el cop d’Estat a Catalunya la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven industries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens fou el Consell de l’ Escola Nova Unificada (CENU) del qual Joan Puig i Elías en fou nomenat President.

Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic universal amb inspiració racionalista on qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), el coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, 4 de la UGT i 4 proposats per la Generalitat.

Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any desprès l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, també s’havia avançant en l’alfabetització d’adults, a més l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge a causa de la guerra. Amb la progressiva pèrdua d’influència en els darrers temps republicans el CENU esdevingué un organisme consultor i informador essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables foren la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys. L’educació fins els 12 anys en la llengua de l’alumne i en català en la resta de l’escolarització. La incorporació de professionals de la medecina i el treball social en els centres educatius.

Joan Puig i Elías a més de la seva feina al CENU va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936) i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat Secretari d’Instrucció Pública de la República. A la desfeta de 1939 va passar a França i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme. Després de 1945 no sentint-se prou útil en el camp de l’educació va marxar, probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d’exiliats al continent americà. A Veneçuela primer i l’any 1952 es va traslladar al Brasil on residia ja el seu fill Floreal. Allà els seus projectes no van acabar de reeixir. A més a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives. Fins i tot poc després de la seva mort van enderrocar una part del cementiri espanyol aprofitant les obres per llençar les seves restes a la fossa comú. Per cert a Sallent se li va retre un homenatge, any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca resa : «Joan Puig i Elías Pedagog Universitari» Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui…

* Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Valeria Giacomono. Editorial Descontrol. Barcelona . 2017.

Link: https://www.youtube.com/watch?v=6xORG4Y7rYc

Planxa llegida pel germà “Joan Salvat-Papasseit” en la tinguda del 14 de març del 2018

Blank bookcover with clipping path

Francmaçoneria llibertària dels Països Catalans

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (I)  

L’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus  

El 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental), en una família obrera, l’obrera tèxtil, francmaçona i militant anarquista, anarcosindicalista i feminista la Gna.·. Teresa Claramunt i Creus.

Com a treballadora del ram tèxtil, la fàbrica de Vicenç Planas, va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d’obrers i d’obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. La seva militància anarquista començà al cercle a l’entorn del periòdic local Los Desheredados, animat pel llibertari i Gà.·. José López Montenegro.

La Gna.·. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l’enginyer i llibertari Gà.·. Tárrida del Mármol. Aquell any es va casar pel civil amb l’anarquista Antoni Gurri.

El 26 d’octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l’Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària de la Secció Vària de les Treballadores anarcocol·lectivistes, organització a Sabadell on també van destacar Federació López-Montenegro i Gertrudis Frau.

En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya.

Entre 1888 i 1889 va haver d’exiliar-se a Portugal junt a Gurri.

A l’abril de 1891 s’instal·la al barri barceloní de Gràcia. El 26 d’abril d’aquell any presentà al Teatre Circ Barcelonès l’Agrupació de Treballadores de Barcelona., defensant la creació d’organitzacions específiques de dones i atacant el caire moderat de les Tres Classes de Vapor. També es oradora convidada en el míting del llibertari i Gà.·. Enrico Malatesta aleshores emigrat a Londres al Teatre Gayarre de Barcelona, en la segona setmana de novembre de 1891. Al cap d’un dies, junt amb Teresa Mañé, participa en la vetllada en memòria dels màrtirs de Chicago, celebrada al Cercle Democràtic Ayguadé i organitzada pel Cercle Obrer de Sants. Aquelles setmanes també va fer conferències a Reus (Baix Camp), Tarragona (Tarragonès), Sabadell i Manresa (Bages). També va fer una gira per terres valencianes explicant la necessitat d’organitzar-se les obreres.

En 1892, amb les lliurepensadores Gna.·. Ángeles López de Ayala Molero francmaçona i escriptora republicana i Amàlia Domingo Soler destacada escriptora espiritista, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l’Estat.

A primers de febrer de 1993 grups de carlins van provocar aldarulls, tot cridant “Viva Carlos VII”, al Teatre Calvo-Vico de Barcelona, on tres mil persones havien acudit a un acte dels estudiants liberals per escoltar Amadeu Hurtado i Pere Coromines. A les rodalies del teatre, la policia va muntar una provocació, essent detinguda la Gna.·. Claramunt junt a Gurri, Jaume Prats i Domingo Mir. El juny d’aquell any, la Gna.·. Claramunt patí per aquests fet un consell de guerra, essent acusada de disparar trets i llançar un artefacte incendiari casolà. La seva defensa davant el tribunal militar fou impactant.

El 1896 vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) on s’havien traslladat per raons de feina. L’abril d’aquell any envia des de Camprodon a  un míting al local La Sepentina, al carrer Casanova de Barcelona, una carta que es llegí on protestava per les penúries que aleshores passava l’anarquista feminista Gna.·. Belen Sagarra, que havia estat detinguda a causa dels estatuts de la seva associació, ja que el governador civil de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat. En el míting, segon la crònica del periòdic La Tramontana, hi van participar la mateixa Gna.·. Sagarra, de l’Associació Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i la Gna.·. Àngels Lopez de Ayala.

El 7 de juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, la Gna.·.Claramunt i el seu company són detinguts a Camprodon i torturats al castell de Montjuïc, a Barcelona. I foren jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, la Gna.·.Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres (Anglaterra) i després a París (Illa de França) i a Roubaix (Nord, Alts de França).

En 1889 la filla de la Gna.·. Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà la Gna.·.Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer.

Retornen a Catalunya a començaments del 1898.

Els anys següents la Gna.·. Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, núm. 5. A la Vila de Gràcia hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista.

Entre d’altres entitats col·labora amb Amàlia Domingo Soler en el Cercle Espiritista La Buena Nueva de Gràcia.

L’any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l’anglesa Freedom).

En el gran míting obrer del Teatre Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 la Gna.·. Claramunt va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda (Serrania de Ronda, Andalusia) i posterior expulsió de Màlaga (Andalusia).

Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització.

Detinguda de nou amb motiu dels fets de la denominada Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa (Aragó), on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès.

Va destacar en l’organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó.

Per mor de les pallisses durant els anys de presó, especialment les tortures de 1896 al castell de Montjuïc, se li va declarar una paràlisi progressiva.

La seva residència a Saragossa es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Crisol-Solidarios.

Posteriorment va viure a Sevilla (Andalusia), amb el suport d’Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l’esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings.

Ja molt malalta, després de l’atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla la seva casa, però no el llit on jeu, que és l’amagatall de les armes.

Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l’allunyà de la vida pública fins a la mort en 1929 va ser l’última vegada que va participar en un míting.

Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l’anarquisme social revolucionari i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó (Menorca, Illes Balears) per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d’El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896.

Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l’època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc.

Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

El 12 d’abril de 1931 mor a Barcelona i el seu enterrament, el 14 d’abril de 1931, que coincidí amb la proclamació de la República catalana dels Tres dies, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que van onejar les banderes republicanes lliurement a la ciutat de Barcelona, que ho va fer a mitja asta per l’anarquista difunta el 12 d’abril, la Gna.·. Teresa Claramunt.

Al recordar el context polític en el dia de l’enterrament de la Gna.·. Teresa Claramunt. Així, arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que es transformaren en plebiscitàries  determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú,1859-Barcelona,1933), líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) partit triomfador a Catalunya proclamà de manera unilateral la República catalana a l’espera que els altres pobles de l’Estat espanyol es constitueixin com a repúbliques també independent, per formar una Confederació Ibèrica a partir d’un pacte proudhonià entre iguals, el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid (Castella la Nova) es procedís a proclamar la Segona República espanyola. La proclamació catalana preocupà el Govern provisional

Teresa Claramunt.

espanyol i el dia 17 d’abril, Macià arribà a un pacte autonomista amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, el Gà.·. Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del Govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era substituïda per la Generalitat de Catalunya. Aquesta renúncia de Francesc Macià provocà el trencament amb un sector separatista del seu partit que abandonà l’ERC.

Passi de la pel·lícula “Forces Ocultes” el 19 de Juliol a “La negreta”

La Respectable L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona comunica que el dijous 19 de juliol, a les 7 de la tarda, al local La Negreta del Gòtic (carrer Nou de Sant Francesc, núm. 21, baixos, Barcelona). Aquesta Tinguda Blanca estarà oberta a les persones profanes.

Forces occultes. Les mystères de la Franc-maçonnerie dévoilés pour la première fois à l’écran, de 1943 dirigida pel periodista, actor i cineasta francès Jean Mamy. El guionista fou l’escriptor i periodista antimaçó Jean Marquès-Rivière (1909-2000). Es tracta d’un film antimaçònic propi del règim de Vichy adreçat a sectors de la societat francesa. La pel·lícula ataca la Francmaçoneria Universal, el parlamentarisme liberal i els medis de comunicació en les democràcies formals, que relaciona amb una inexistent “conspiració per liquidar l’Estat francès”.

Direcció del film: Jean Mamy. Guió del film: Jean Marquès-Rivière. Música: Jean Martinon. Protagonistes: Auguste Boverio; Colette Darfeuil; Henry Valbel; Léonce Corne; Marcel Raine; Marcel Vibert; Maurice Rémy i Pierre Darteuil.

Benvinguts germanes i germans!


Inaugurem avui, en les proximitats del solstici d’estiu, aquest blog de la Gran Lògia Pirene en el qual anirem efectuant presentacions de les nostres activitats com una obediència seguidora del ritus francès o modern, estrictament catalana que compartim els valors republicans i amb presencia en l’actualitat al Barcelonès, el Baix Llobregat, l’Empordà i la Catalunya Nord amb vocació d’arribar arreu dels Països Catalans. Ens considerem també seguidors de l’humanisme llibertari i defensem els valors d’una ètica universal sense interferencies teistes. Des d’ara benvinguts a totes i tots!

Salut en els tres punts del triangle.