De l’origen de la idea de museu universal a la creació dels museus nacionals 

 

En la meva darrera visita a la ciutat de Roma d’aquest mateix any, vaig poder visitar una exposició que esgotava els seus darrers dies. Situada en l’espai de les Escuderies del Quirinal titulada: «El museu universal del somni de Napoleó a Canova.» L’exposició mostrava una sèrie de quadres i escultures que havien anat i tornat de França ara fa dos-cents anys, també feia una apel·lació a l’aniversari fonamental, que arrancant a l’Itàlia de 1816 es va estendre a molts altres països d’Europa, després de la derrota napoleònica a Waterloo, va ser imitada també en altres continents més tard. Aquesta fita important en la història de la cultura i de la civilització urbana, avui qüestionable està en l’origen i constitució dels museus i galeries d’art públiques a tot el món.

L’any 1816 retornen a Roma obres mestres d’art i peces arqueològiques de gran valor requisades a l’Estat Pontifici pels soldats francesos. Aquest episodi va ser precedit i seguit pel retorn i recuperació de moltes més obres artístiques procedents de molts llocs i poders ubicats a la península itàlica. Entre les quals més de cinc centes pintures de grans artistes que, entre els anys 1796 i 1814 al llarg de diferents campanyes militars havien estat robades de palaus, residències nobiliàries i esglésies i transportades a França.

La França primer republicana i després imperial va acariciar la idea il·lustrada d’aproximar l’art al poble, arrancant-lo de les mans privades d’aristòcrates, reis i eclesiàstics, per passar després a la noció napoleònica fent que una amplia selecció de l’Art del món sencer podria ser vist pels francesos en una mena de Museu Universal que mostraria peces des de l’antic Egipte, la Grècia clàssica, Roma fins arribar a les millors expressions de l’Art contemporani.

Aquests materials anaven a Paris, on eren seleccionats i valorats pels experts. Cal dir que pel camí molts dels generals i mariscals desviaven aquestes peces cap els seus dominis o les venien abans de poder ser catalogades. Després, les millors anaven destinades al Louvre, o museu Napoleó —durant l’imperi— després es pretenia crear tota una xarxa més específica de museus territorials dels quals es van arribar a inaugurar-ne ben pocs, el de Lió va ser un d’ells. Això va implicar més pèrdues i danys ja que moltes obres van estar tot un seguit d’anys dipositades en llocs precaris i de qualsevol manera. Cal afegir a les caravanes militars de carros tirats per cavalls i bous que travessaven Europa amb destinació a França, la quantitat encara més gran de peces artístiques de monestirs i convents que en ser suprimides les ordres religioses pels fenòmens revolucionaris també havien estat expropiades, generat també multitud de viatges i dipòsits d’obres d’art interns i entre països.

Al caure el règim napoleònic en el cas de la península italiana, encara dividida en múltiples estats, es va generar un ampli i general debat sobre el destí de milers d’objectes artístics i sobre el seu valor i sentit, a més quan algunes ordres, poders polítics o grans famílies no serien restablertes. D’aquesta situació de manera pràcticament immediata es van crear museus com la Pinacoteca de Brera, la Galeria de Venècia, la Pinacoteca de Bolonya, etc., s’estenia al mateix temps la idea de la sala pública d’exposicions i de la propietat pública de les grans obres d’art. Aquest fet s’anà produint també a la resta de països europeus, que a més van aprofitar les idees museístiques dels experts del Louvre amb el seu aparell crític i de catalogació, però també l’ideològic, pel qual l’art és vist com un element d’instrucció pública i d’orgull nacional.

Com en tantes altres coses a l’Estat espanyol la solució escollida va ser ben diferent, així a la derrota definitiva de l’Imperi francès es produí el retorn d’obres d’art però aquestes van ser entregades als propietaris privats de la classe dominant i a l’ Església ,fins i tot aquelles que era difícil atribuir-ne l’origen o propietat, també les de fugits o perseguits afrancesats o d’altres exiliats. Per la qual cosa quan amb anys de retard es van començar a constituir els primers museus nacionals espanyols (*) una part considerable del patrimoni havia desaparegut per defectes de custodia, per vendes i cessions sense control etc. etc. També la busca d’una interpretació artística que veu en l’art un llenguatge civilitzador comú va ser substituïda per una visió ideològica al servei del poder institucional monàrquic i eclesial.

(*) Sí bé el Museu del Prado es constitueix el 1819, significa la cessió d’obres de la a Pinacoteca Reial per tal que sigui exposada al poble. Tot i que avui forma part del Patrimonio Nacional encara manté una direcció i gestió privada. El primer museu nacional espanyol homologable als constituïts a Europa, va ser-ho l’any 1867, per tant cinquanta un anys més tard que els italians, fou el Museo Arqueológico Nacional.

Link: http://www.arte.rai.it/articoli/il-museo-universale-dal-sogno-di-napoleone-a-canova/35773/default.aspx

Planxa del Gà.·. Joan Salvat-Papasseit, llegida en la Tinguda del 13 de desembre de 2017 a la  Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (II) Miquel Cabra i Massana —

 

Les Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella del G.·. anarcosindicalista Miquel Cabra i Massana, amb la participació també del cenetista Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà 

La constitució, al carrer Fontanella núm. 10, de la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, el 6 de març de 1976, en que es reconstruí la G.·.L.·.D.·.C.·., declarada en recés des de gener de 1939    

El 6 de març de 1976 es constituí a l’Or.·. de Barcelona el primer Taller Maçònic autòcton posfranquista documentat a l’Estat espanyol, que aplegà 23 Estimats Germans, amb el nom de Resp.·. Lògia Catalunya, de la Gran Lògia de Catalunya, “part de la família maçònica catalana”, en el decurs d’una Tinguda a l’Acadèmia Fontanella, que regentava el Gà.·. Miquel Cabra i Massana (nom simbòlic Ideal) –Casserres (Berguedà, 1914-Barcelona, 1992), que es nomenat V.·. M.·., al carrer del mateix nom, número 10.

D’aquesta manera quedava constituïda la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, integrada en la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), tot fent constar que les seves activitats “es veieren violentament interrompudes l’any 1939, per motius sobradament coneguts.”  Seguidament, s’envien salutacions a totes les Respectables Lògies i Potències Maçòniques escampades per l’Univers anunciant la constitució/restauració d’aqueta Obediència catalana, després d’haver patit la negra nit del franquisme. El Gà.·. Joan Sabatet aconsegueix la donació de bancs i cadires per tal de moblar el Temple.

Entre els GG.·. de la Resp.·. Lògia Catalunya consten en la documentació de 1976 els noms de Joan Safont i Bayo (simbòlic, Arístides), Lluís Salart i Gusils (Bolívar); Josep Munté i Rodríguez (Cardona);  Joan González Massó (David); Foc Premeditat;  Miquel Cabra i Massana (Ideal); Joan Vilató (Nitus); Lleó; Ramon Albareda Rossell (Segarra); Rafael Fernández Fernández (Sumer); Tressens i Jaume Bernades i Pòstils (Xiprer).

El 17 de desembre de 1976 es du a terme la constitució solemne de l’Obediència, la Gran Lògia de Catalunya  (G.·.L.·.D.·.C.·.), “puntualment”, “al lloc acostumat”, a les 5 de la tarda i en Cambra del Mig, amb l’assistència dels GG.·., que estaven “a plom a la Tresoreria”, Ideal, Respectable Mestre; David, Secretari;  Lleó, Foc Premeditat; Segarra; Ariel i David. S’anomena, per un any, els responsables de l’Obediència: Ideal, Cardona, Segarra, Foc Premeditat, Bolívar, Lleó, Tressens i David. [Roger i Moreno, Rosa, RESPECTABLE LÒGIA CATALUNYA. Recuperació de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol (1976-2006), La Busca edicions, Barcelona (2009), pàgines 19-38]

L’1 de març 1940 el general Franco —que va ser condecorat en nom del papa de Roma amb el Gran Collar de l’Orde Suprem de Crist— va decretar la llei per la repressió de la Francmaçoneria i el Comunisme i va crear el tribunal especial del mateix nom. Entre altres coses, pertànyer a la Francmaçoneria era un delicte, al considerar la llei que entre “els múltiples factors que han contribuït a la decadència d’Espanya, cap va tenir una influència més perniciosa ni va crear més dificultats a les santes reaccions populars i a l’heroisme dels nostres Exèrcits que els relacionats amb la francmaçoneria i a les múltiples organitzacions subversives la majoria de les quals són organitzades pel comunisme. En la pèrdua de l’Imperi colonial espanyol, en la sagnant guerra de la Independència, en les guerres civils que van devastar el segle passat, els avalots que van accelerar la caiguda de la monarquia constitucional i van debilitar el desenvolupament de la Dictadura (*), alhora que els múltiples crims polítics, si troba sempre l’acció de la francmaçoneria. Després de l’alçament armat del poble espanyol la francmaçoneria i el partit comunista (**) han facilitat armes, relacions i recursos al opressors de la Pàtria i sota el pretext d’un fals humanisme, escampen les consignes més atroces. Es va indispensable determinar immediatament la qualificació jurídica i les sancions que mereixen els que contribueixin a l’activitat de la francmaçoneria per la nostra fidelitat als principis cristians i a la generositat del Movimiento Nacional.” [(*) Referència a la dictadura del  general Miguel Primo de Rivera. (**) Es considera polítiques maçòniques el liberalisme democràtic, la socialdemocràcia, el sindicalisme i l’anarquisme, mentre que es fa una diferència en relació al bolxevisme.]

La llista de perseguits es va engreixar significativament després del nomenament de Marcelino Ulibarri com a director del Servicio de Recuperación de Documentos situat a Salamanca (Camp de Salamanca, Lleó), que va fer una tasca ingent. Es calcula que a l’Estat podia haver-hi en aquells moments uns 5.000 maçons i, curiosament, aquest servei va arribar a confeccionar més de 80.000 expedients, fitxant fins i tot els que havien viscut en el segle XIX tant a la Península com a les colònies.

Entre els nombrosos assassinats franquistes de membres de la Francmaçoneria, aquests van des de l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca (de la Resp.·. Lògia Alhambra, a l’Or.·. de Granada)l’estiu de 1936 fins l’Estimat Gà.·. Joaquim Delgado Martínez (de la Resp.·. Lògia Les Apprentis Eternels, a l’Or.·. de Grenoble), l’estiu de 1963. Trobades d’amagat on ara hi ha la revista SÀPIENS

Els franquistes sí que van permetre, en canvi, que funcionessin algunes Resp.·. Lògies dins les bases militars nord-americanes de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Rota (Badia de Cadis, Costa Nord-est de Cadis, Cadis, Andalusia). A la resta, els va tocar viure temps de clandestinitat.

Una de les Respectables Lògies clandestines més actives durant els primers anys del franquisme va ser la Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la cooperativa La Popular Santsenca, al número 13 del carrer de Premià del barri de Sants de Barcelona, justament a l’edifici on avui es troba la redacció de la revista Sàpiens. Aquesta Resp.·. Lògia constava d’una quarantena de membres i es reunia en Tinguda cada quinze dies fins que l’hivern del 1946 van ser detinguts alguns dels seus Germans.

Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella

Un altre punt de trobada clau era el número 10 del carrer de Fontanella. Aquí hi havia l’Acadèmia Fontanella, propietat de Miquel Cabra, un mestre racionalista que havia estat un dels dirigents del Consell de l’Escola Nova Unificada, maçó iniciat a l’Or.·. de França i que es va convertir en el contacte dels antics francmaçons que tornaven a la Península als anys 60 i a l’inici dels 70. Gràcies al Gà.·. Cabra, que es guardava les targetes de visita dels Germans que l’anaven a veure, es va poder confeccionar el primer registre clandestí de francmaçons. Els vespres de reunió, les aules de l’Acadèmia Fontanella es convertien en el Temple de la Resp.·. Lògia Catalunya de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), que a proposta del G.·. Ideal el 28 d’octubre de 1978 canvià el nom pel de Perseverança núm. 1 [Roger i Moreno, op. cit., p. 27]. En l’AcadèmiaFontanella també si celebraven reunions sindicalistes clandestines, ja el Gà.·. Miquel Cabra era anarcosindicalista i durant la guerra civil va ser milicià de la Cultura. Originari del Berguedà, visqué a Barcelona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) es va exiliar en el decurs de la Retirada de febrer de 1939 i durant la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en Resistència francesa. Durant la denominada Transició postfranquista fou un dels professors que fundaren el Sindicat d’Ensenyament de la CNT-AIT i a començament dels anys 80 participà en l’aparició de la revista llibertària Polémica. En 1969 era president de l’Asociación Cultural de estenotipistas de Cataluña y Baleares.

Durant el franquisme tardà, les Tingudes al carrer Fontanella núm. 10 sempre es feien amb molt poc material per poder-lo recollir en cas que arribés la policia i, per evitar sospites, el Gà.·. Cabra tenia advertits als telefonistes/conserges de la finca, dos cunyats exmilitars republicans un d’ells mutilat , que els dies de reunions es tractava de trobades de professors. Entre els seus assistents, hi figuren dos membres històrics de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol: els GG.·. Lluís Salat i Rafel Vilaplana, que arribaren a ser els Grans Mestres de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.) i de la (G.·.L.·.S.·.E.·.), respectivament. També hi havia el Gà.·. Roles (simbòlic), el Gà.·. Foc Premeditat (simbòlic) i el  Gà.·. (anarquista i anarcosindicalista) Jaume Rosquillas i Magrinyà –signava en els seus escrits profans de caire llibertar Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims també profans (Sesma, Jaime Rosma). Nat a Barcelona el 30 d’abril de 1901 va morir a Mèxic el novembre de 1976, poc després de la constitució a l’AcadèmiaFontanella de la Gran Lògia de Catalunya, en la que sembla no hi consta entre els signants de l’acta de la constitució. En aquell temps el Gà.·. Jaume Rosquillas participà en la revista Sindicalismo (Madrid, 1975-1976), que fou una de les plataformes de la reorganització el 1976 de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la mort del dictador Franco. En 1965, el Gà.·. Rosquillas es mostrà favorable a l’estratègia cinc-puntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d’aquesta escissió de la CNT. Consta en la Nota Informativa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, del 10 de maig de 1966, titulada ‘Actividades del M. L. E. en el Exilio’, on es diu: “Como consecuencia de los contactos habidos entre un grupo de elementos de la C. N. T. y representantes de los Sindicatos Verticales, se vienen sucediendo una serie de escisiones dentro de las filas del Movimiento Libertario, unas provocadas por aquellos exiliados que apoyan la iniciativa llevada a cabo por el ‘Grupo de Madrid, con cuya denominación  se señala a los partidarios de las conversaciones, y otras por los que siguen la línea ortodoxa y que achacando de inoperantes a los actuales dirigentes del Secretariado Intercontinental, se agrupan con las Juventudes Libertarias, que como ya es sabido se hallan en abierta oposición al diálogo. Se señala que los conocidos propagandistas confederales FIDEL MIRÓ SOLANES y JAIME ROSQUILLAS MAGRIÑÁ, exiliados en Méjico en donde dirigen la publicación ‘COMUNIDAD IBÉRICA’, han hecho públicas manifestaciones de apoyo  a las conversaciones de Madrid, lo que ha motivado que los militantes de la agrupación de la C. N. T. en Méjico hayan pedido su expulsión. Otro de los elementos que ha sido expulsado de la Federación de Venissieux (Rhone) es CARLOS ZIMMERMAN RUIZ, natural de Madrid, hijos de Diego y Matilde, que fue Delegado del grupo específico en la Federación Local de Tánger y que, posteriormente, al fijar su residencia en Francia fue Secretario de la Comisión de Relaciones de Rhone-Loire.”

El 21 de maig de 1937 es fundà oficialment a l’Or.·. de Barcelona una entitat benèfica de projecció social maçònica en temps d’escassetat a causa de la guerra i els seus efectes en la població civil, la qual estava en funcionament des d’octubre de 1936, amb el nom de Solidaritat pro Espanya Antifeixista, gestionada pel Comitè Central de Coordinació (COCENCOO), a cura dels GG.·. de la Gran Lògia de CatalunyaGran lògia Espanyola (G.·.L.·.D.·.C.·. – G.·.L.·.E.·.) Louis Gertschi; l’antic Gran Mestre Francesc Esteva i Bertran (‘Riego’); el metge Santiago Vivancos i Ferrés (simbòlic, Guimerà); l’antic Gran Mestre de la G.·.L.·.D.·.C.·. Bartomeu Pons i Cubillas (de la Resp.·. Lògia Adelante i aviat President del Sobirà Consell de Govern de la G.·.L.·.D.·.C.·. ) i Jaume Rosquillas i Magrinyà (de la Resp.·. Lògia Adelante, i hi consta amb la professió de funcionari). En el seu Reglament establia que els càrrecs eren indefinits mentre la guerra durés i tenia la seva seu al carrer Pau Claris, número 97, entresòl. Podia fundar delegacions o agències en altres municipis de la República espanyola o de l’estranger, nomenar delegats per tot arreu i autoritzar-ne les signatures a bancs i a Correus per tal de fer més àgils i efectives les operacions de lliurament de pagaments, subscripcions, etc., al COCENCOO. L’article 9 establia que el repartiment de donatius es faria sempre dins la llei i d’acord amb les normes vigents de la República, i “sin preferencias partidistas” [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), vol. II, p. 169-170].  En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT. Aleshores pertanyia a la Resp.·. Lògia Adelante, de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.”.), federada a la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, segons una falsa Planxa de Comiat, a nom de Magriñà, davant l’acord orgànic en el Congrés de Saragossa de la CNT-AIT el maig d’aquell any que prohibia tenir càrrecs als afiliats que eren francmaçons actius. Així, el Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà cobrí l’expedient cenetista amb aquesta Planxa, ja que passà com si es tractés d’un Gà.·. en Somnis [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), volum II, p. 187-188].

Durant els anys 60 del segle XX a l’Acadèmia Fontanella  es feien Tingudes totalment clandestines però quan les visites al local van començar a sovintejar, donat que hi havia a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona un grup policial específicament dedicat a la Francmaçoneria i l’escoltisme –que el franquisme considerava una activitat paramaçònica–, al Gà.·. Miquel Cabra se li va acudir la idea de participar en activitats d’una associació legal, la cèlebre associació lúdic cultural humorística –fundada l’any 1927 per Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo– Arca de Noé, que amb el pretext d’aplegar persones que portessin algun cognom amb el nom d’animal o alguna senya de referència animal. D’aquesta manera, el G.·. Cabra va poder justificar activitats sindicalistes i maçòniques al carrer Fontanella , centre d’ensenyament que gestionava des del seu retorn de l’exili. L’ Arca de Noé, aleshores, era una entitat tan popular que se li van fer reportatges periodístics de tota mena en ple franquisme. L’actriu Mary Sampere –batejada com a Girafa– n’era membre honorària [Roger i Moreno, op. cit., p. 25].