Documental “Lió, cruïlla europea de la Francmaçoneria”.
Mes: juliol de 2018
Joan Puig i Elías: Un llibre per a lluitar contra l’oblit
Han hagut de passar dècades per rescatar d’un oblit pràcticament absolut la figura del mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elías. (Sallent 1898- Porto Alegre 1972). I això ha estat gràcies a la dedicació d’una estudiosa italiana: la Valeria Giacomoni*, què gràcies a una beca de doctorat va descobrir a Barcelona la seva petja social i pedagògica. Desgraciadament al nostre país, especialment per a les institucions Puig i Elías és poc més que una referència a peu de pàgina, sovint boirosament anotada de la nostra història pedagògica. Fou el més important seguidor del G.·. Francesc Ferrer i Guàrdia tant a nivell teòric com en la seva pràctica docent. Alhora fou un militant anarcosindicalista que sempre va cercar una coherència entre el seu pensament, el seu activisme social i la seva feina a l’escola. Va ser una d’aquelles persones que volen mostrar-se com un model a seguir.
Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó G.·. José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana i un dels seus avis fou un reconegut federalista. La seva família l’encoratjà a seguir la seva vocació, anant a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va assolir la seva titulació com mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny al 1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any es celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, i en ambdós comicis a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. A tal efecte es demanava a sindicats, associacions i ateneus aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir el seu sosteniment. Al mateix temps s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.
Immediatament d’acabar la carrera Puig i Elías va començar a treballar a l’Escola Galileu, un centre racionalista inspirat en el model del G.·. Ferrer i Guàrdia. Però el següent curs escolar va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar en l’escola que el sindicat patrocinava, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, però que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment en el mateix lloc hi havia un herbolari, però que des de 1922 passarà a dir-se Escola Natura. Allà treballà amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la què seria la seva muller l’Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elías el nom feia referència tant a la Naturalesa en general com a la pròpia dels infants que calia respectar i acomboiar.
Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elías va romandre sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, passant això si dificultats econòmiques. Cal assenyalar que la intel·ligència mostrada en la seva gestió tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna del G.·. Ferrer i Guàrdia, les activitats es feien sense estridències. No obstant això a les darreries de la dictadura, l’any 1929 va ser detingut sense que quedin clares les causes, però la caiguda de Primo de Rivera ben aviat el va permetre tornar a l’escola.
En aquest període l’escola elabora un butlletí «Floreal» que compta amb la col·laboració d’alumnes i mestres però també amb dibuixants i intel·lectuals externs. Va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades com «Ètica» o «Iniciales», va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional Esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.
A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934 l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. A més noves escoles racionalistes s’obrien gairebé a tots els barris de Barcelona i molts indrets de Catalunya.
Poc abans del cop d’Estat feixista participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, maig de 1936 on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, agafa un fusell i es situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti en reconèixer l’inequivoca figura de Joan Puig i Elías, alt, prim i amb una barba característica es va dirigir vers ell i li va demanar abandonés la lluita amb l’argument què hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés per poder així continuar amb la seva tasca d’ensenyar i no pose’s en risc la seva vida. Aturat el cop d’Estat a Catalunya la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven industries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens fou el Consell de l’ Escola Nova Unificada (CENU) del qual Joan Puig i Elías en fou nomenat President.
Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic universal amb inspiració racionalista on qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), el coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, 4 de la UGT i 4 proposats per la Generalitat.
Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any desprès l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, també s’havia avançant en l’alfabetització d’adults, a més l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge a causa de la guerra. Amb la progressiva pèrdua d’influència en els darrers temps republicans el CENU esdevingué un organisme consultor i informador essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables foren la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys. L’educació fins els 12 anys en la llengua de l’alumne i en català en la resta de l’escolarització. La incorporació de professionals de la medecina i el treball social en els centres educatius.
Joan Puig i Elías a més de la seva feina al CENU va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936) i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat Secretari d’Instrucció Pública de la República. A la desfeta de 1939 va passar a França i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme. Després de 1945 no sentint-se prou útil en el camp de l’educació va marxar, probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d’exiliats al continent americà. A Veneçuela primer i l’any 1952 es va traslladar al Brasil on residia ja el seu fill Floreal. Allà els seus projectes no van acabar de reeixir. A més a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives. Fins i tot poc després de la seva mort van enderrocar una part del cementiri espanyol aprofitant les obres per llençar les seves restes a la fossa comú. Per cert a Sallent se li va retre un homenatge, any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca resa : «Joan Puig i Elías Pedagog Universitari» Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui…
* Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Valeria Giacomono. Editorial Descontrol. Barcelona . 2017.
Link: https://www.youtube.com/watch?v=6xORG4Y7rYc
Planxa llegida pel germà “Joan Salvat-Papasseit” en la tinguda del 14 de març del 2018
Francmaçoneria llibertària dels Països Catalans
Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (I)
—
L’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus
El 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental), en una família obrera, l’obrera tèxtil, francmaçona i militant anarquista, anarcosindicalista i feminista la Gna.·. Teresa Claramunt i Creus.
Com a treballadora del ram tèxtil, la fàbrica de Vicenç Planas, va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d’obrers i d’obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. La seva militància anarquista començà al cercle a l’entorn del periòdic local Los Desheredados, animat pel llibertari i Gà.·. José López Montenegro.
La Gna.·. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l’enginyer i llibertari Gà.·. Tárrida del Mármol. Aquell any es va casar pel civil amb l’anarquista Antoni Gurri.
El 26 d’octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l’Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària de la Secció Vària de les Treballadores anarcocol·lectivistes, organització a Sabadell on també van destacar Federació López-Montenegro i Gertrudis Frau.
En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya.
Entre 1888 i 1889 va haver d’exiliar-se a Portugal junt a Gurri.
A l’abril de 1891 s’instal·la al barri barceloní de Gràcia. El 26 d’abril d’aquell any presentà al Teatre Circ Barcelonès l’Agrupació de Treballadores de Barcelona., defensant la creació d’organitzacions específiques de dones i atacant el caire moderat de les Tres Classes de Vapor. També es oradora convidada en el míting del llibertari i Gà.·. Enrico Malatesta —aleshores emigrat a Londres— al Teatre Gayarre de Barcelona, en la segona setmana de novembre de 1891. Al cap d’un dies, junt amb Teresa Mañé, participa en la vetllada en memòria dels màrtirs de Chicago, celebrada al Cercle Democràtic Ayguadé i organitzada pel Cercle Obrer de Sants. Aquelles setmanes també va fer conferències a Reus (Baix Camp), Tarragona (Tarragonès), Sabadell i Manresa (Bages). També va fer una gira per terres valencianes explicant la necessitat d’organitzar-se les obreres.
En 1892, amb les lliurepensadores Gna.·. Ángeles López de Ayala Molero —francmaçona i escriptora republicana— i Amàlia Domingo Soler —destacada escriptora espiritista—, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l’Estat.
A primers de febrer de 1993 grups de carlins van provocar aldarulls, tot cridant “Viva Carlos VII”, al Teatre Calvo-Vico de Barcelona, on tres mil persones havien acudit a un acte dels estudiants liberals per escoltar Amadeu Hurtado i Pere Coromines. A les rodalies del teatre, la policia va muntar una provocació, essent detinguda la Gna.·. Claramunt junt a Gurri, Jaume Prats i Domingo Mir. El juny d’aquell any, la Gna.·. Claramunt patí per aquests fet un consell de guerra, essent acusada de disparar trets i llançar un artefacte incendiari casolà. La seva defensa davant el tribunal militar fou impactant.
El 1896 vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) on s’havien traslladat per raons de feina. L’abril d’aquell any envia des de Camprodon a un míting al local La Sepentina, al carrer Casanova de Barcelona, una carta que es llegí on protestava per les penúries que aleshores passava l’anarquista feminista Gna.·. Belen Sagarra, que havia estat detinguda a causa dels estatuts de la seva associació, ja que el governador civil de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat. En el míting, segon la crònica del periòdic La Tramontana, hi van participar la mateixa Gna.·. Sagarra, de l’Associació Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i la Gna.·. Àngels Lopez de Ayala.
El 7 de juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, la Gna.·.Claramunt i el seu company són detinguts a Camprodon i torturats al castell de Montjuïc, a Barcelona. I foren jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, la Gna.·.Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres (Anglaterra) i després a París (Illa de França) i a Roubaix (Nord, Alts de França).
En 1889 la filla de la Gna.·. Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà —la Gna.·.Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer—.
Retornen a Catalunya a començaments del 1898.
Els anys següents la Gna.·. Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, núm. 5. A la Vila de Gràcia hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista.
Entre d’altres entitats col·labora amb Amàlia Domingo Soler en el Cercle Espiritista La Buena Nueva de Gràcia.
L’any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l’anglesa Freedom).
En el gran míting obrer del Teatre Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 la Gna.·. Claramunt va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda (Serrania de Ronda, Andalusia) i posterior expulsió de Màlaga (Andalusia).
Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització.
Detinguda de nou amb motiu dels fets de la denominada Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa (Aragó), on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès.
Va destacar en l’organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó.
Per mor de les pallisses durant els anys de presó, especialment les tortures de 1896 al castell de Montjuïc, se li va declarar una paràlisi progressiva.
La seva residència a Saragossa es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Crisol-Solidarios.
Posteriorment va viure a Sevilla (Andalusia), amb el suport d’Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l’esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings.
Ja molt malalta, després de l’atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla la seva casa, però no el llit on jeu, que és l’amagatall de les armes.
Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l’allunyà de la vida pública fins a la mort —en 1929 va ser l’última vegada que va participar en un míting—.
Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l’anarquisme social revolucionari i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó (Menorca, Illes Balears) per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d’El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896.
Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l’època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc.
Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
El 12 d’abril de 1931 mor a Barcelona i el seu enterrament, el 14 d’abril de 1931, que coincidí amb la proclamació de la República catalana dels Tres dies, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que van onejar les banderes republicanes lliurement a la ciutat de Barcelona, que ho va fer a mitja asta per l’anarquista difunta el 12 d’abril, la Gna.·. Teresa Claramunt.
Al recordar el context polític en el dia de l’enterrament de la Gna.·. Teresa Claramunt. Així, arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que es transformaren en plebiscitàries determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú,1859-Barcelona,1933), líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) —partit triomfador a Catalunya— proclamà de manera unilateral la República catalana a l’espera que els altres pobles de l’Estat espanyol es constitueixin com a repúbliques també independent, per formar una Confederació Ibèrica a partir d’un pacte proudhonià entre iguals, el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid (Castella la Nova) es procedís a proclamar la Segona República espanyola. La proclamació catalana preocupà el Govern provisional
Teresa Claramunt.
espanyol i el dia 17 d’abril, Macià arribà a un pacte autonomista amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, el Gà.·. Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del Govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era substituïda per la Generalitat de Catalunya. Aquesta renúncia de Francesc Macià provocà el trencament amb un sector separatista del seu partit que abandonà l’ERC.