Surt en 1889, al periòdic La Tramontana, l’escrit ‘La preocupació anti-maçònica’ d’un anarquista Mestre Maçó
El 5 d’agost de 1889 es va publicar al periòdic La Tramontana l’escrit ‘La preocupació anti-maçònica’, signat per Un anarquista, M.·.M.·.Es tracta d’una polèmica sobre si es pot ser anarquista i francmaçó al mateix temps, sembla que provocada per un escrit de caire anarquista enviat des de Sants (Barcelona) a la secció Remitidos del periòdic La Solidaridad, de Sevilla (Andalusia), i publicat el 15 d’agost de 1889, en que es carrega durament contra l’anarquista i Gà.·. Anselmo Lorenzo, de la Resp.·. Lògia Los Hijos del Trabajo, a l’Or.·. de Barcelona, pel fet de pertànyer a la Francmaçoneria, segons documenta la historiadora Teresa Abelló i en fa referència, igual que l’escrit a La Tramontana, el catedràtic d’Història Contemporània de Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (Tarragonès) Enric Olivé Serret [El movimiento anarquista catalán y la Francmasonería en el último tercio del siglo XIX, pàgines 31-54 de Cultura Masónica. Revista de Francmaçonería (www.masonica.es), any IV, núm. 14, Oviedo, gener de 2013].
L’anarquista mestre maçó (M.·.M.·.) exposa a La Tramontana que hi ha una costum d’insinuar que el contrincant és maçó quan des d’alguna premsa obrera es combat alguna idea d’un col·lega. S’associa a la censura la qualitat maçònica de l’adversari. Davant aquests atacs insidiosos l’autor afirma que no és el moment de defensar la Maçoneria, solament defensar el dret de ser maçó si li plau o li dicta la seva consciència i la seva voluntat, ja que com anarquistes i maçons es reivindica aquest incontestable dret de pertànyer a la Francmaçoneria. Per això com anarquistes i maçons es considera que oposar-s’hi amb procediments calumniosos és una actitud autoritària, que si es tingués la disposició faria servir la força. Així, en l’escrit, es proclama que “som anarquistes per convicció i maçons perquè, després de complir els nostres deutes revolucionaris, volem, a més, aprofitar les energies maçòniques.” També, que quan es digui que hi ha una contradicció i qui ho digui ho provi, cosa que no provarà, podent passar que mentre algun opositor s’entregui a l’ociositat, a l’esbarjo o a l’oci, els anarquistes maçons facin respectar l’anarquia i les aspiracions proletàries davant persones il·lustrades a les quals es convertirà, o passaran d’enemics o indiferents en simpatitzants o admiradors de l’anarquisme.
Primer document maçònic conegut d’establiment a nivell dels Països Catalans de les Filles i dels Fills de la Viuda
El 19 de juliol de 1849 es redactà a l’Or.·. de Perpinyà (Rosselló, comtat de Rosselló) el primer document conegut sobre l’establiment de la Francmaçoneria Universal a nivell dels Països Catalans. Es tracta d’una Planxa, molt ben conservada i escrita en llengua francesa, que envia –per raons de seguretat– des de l’Or.·. de Perpinyà la barcelonina Resp.·, Lògia Triomphe de l’Amitié (títol distintiu en llengua francesa), i que assegura treballar en el Ritu Francès (*), al Gran Mestre i als Il·lustres GG.·. membres del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.).
Traducció al català de la Planxa, que es conserva procedent del G.·.O.·.D.·.F.·. a la Biblioteca Nacional, a l’Or.·. de París (Illa de França), que van localitzar Patricia Ramon-Badie i Jacques Mongay, i que publiquen a la seva obra DEUX SIÈCLES DE MAÇONNERIE EN ROUSSILLON (1744-1945), pàgines 254-259 [Les Presses Litteraires, Sant Esteve del Monestir (4art trimestre de 2003)]:
“A les Valls de Perpinyà. 19è dia del 5è mes de l’any de la V.·. Ll.·. 5849 (**)
A la Glòria del G.·. A.·. D.·. L’U.·.
Els GG.·. espanyols que composen la Lògia i el seu Capítol (***) sota el títol distintiu de Triomphe de l’Amitié, Orient de Barcelona, Espanya, al Gran Mestre i als Il·lustres GG.·. membres del Gran Orient de França.
Salut, Salut, Salut
Molt Il·lustres Germans.
El Venerable i els GG.·. de la Lògia Triomphe de l’Amitié, Orient de Barcelona, òrgan de tots el maçons repartits en el sòl de l’antiga Corona d’Aragó, Espanya Oriental, es dirigeix a favor de la petició següent: té el plaer de comunicar l’acord de la Lògia Triomphe de l’Amitié, Orient de Barcelona, de tenir dret a crear Lògies a Espanya en el Ritu Francès. Totes les Lògies a crear i ella la primera, dependran del Gran Orient de França car elles seran lliurades per la Lògia Mare de Barcelona. La nostra Lògia serà com una sucursal del Gran Orient de França. Tot seguit exposem les condicions pel do gratuït i quins són el motius que ens han portat a actuar d’aquesta manera. El preu per a la creació d’una Lògia, preu que ens fareu conèixer, es dividirà en dues parts iguals: una anirà al Gran Orient de França i l’altra a la Lògia Mare de Barcelona. Ella haurà de servir per pagar les despeses d’organitzar, d’impremta i de buró. Si no accepteu aquestes condicions, nosaltres no podrem avançar en la nostra tasca tenint en compte que els Mestres espanyols ara per ara no poden fer gran sacrificis. Les Lògies hauran imposar-se una doble despesa, que no poden efectuar, cosa que allunya els maçons [dels profans] i per això, la Maçoneria no se’n sortirà. A Espanya també cal una Lògia que moderi a fi de dirigir i corregir aquelles que es desviessin de la veritable regla.
En segon lloc, les dificultats que imposa la frontera són immenses. Seria molt perillós per a nosaltres si s’apoderessin d’articles referents a la Maçoneria. Hi hauria una molt major dificultat si aquests articles provinents de París fossin enviats cada una de les Lògies d’Espanya, especialment si aquests articles o constitucions o cartes capitulars anessin acompanyats de contrasenyes i segells. Si responeu favorablement a la nostra petició questa dificultat s’aixecarà. El nucli es trobarà a Espanya, no hi haurà altra Lògia Mare que no sigui aquesta com a corresponent amb les demés i solament amb el Gran Orient [de França]. Per la intermediària de St. Jean de les Arts, a Perpinyà, podríem rebre la paraula anyal i la paraula semestral si ho autoritzeu. Heu de ser conscients de les precaucions que ens cal adoptar. Volem estendre la Maçoneria sense fer soroll. Volem que sapigueu de l’existència de diverses Lògies o almenys que deixeu d’ignorar que existeixen. Ens agradaria no haver d’utilitzar noms de guerra o simbòlics o al·legòrics a que ens veiem obligats a fi de despistar els nostres enemics. Ens agradaria poder adoptar algunes modificacions que puguin exigir les circumstàncies, en definitiva, ens agradaria poder exercir la Maçoneria com es practica a França. Fins al dia d’avui la nostra Lògia ha treballat bonament i no s’ha hagut de patir una dura repressió de part del Govern. Comptem amb 38 anys d’existència (****) sense cap interrupció. Solament la manca de comunicació amb el Gran Orient de França es produí quan es va perdre la protecció de l’Exèrcit francès tenint per aquesta raó encara a París les nostres Cartes Capitulars que reclamem presentant el pagament de la suma exigida. No s’ha mantingut, en cap moment, relacions amb Lògies anomenades bastardes i mai s’ha traït [al Gran Orient de França]. S’ha tingut més sort que els GG.·. de Granada. Set Germans que feien una recepció foren penjats i el que fou rebut va ser condemnat a galeres. Fou en 1825 quan aquests GG.·. patiren el martiri, quan ja no hi havia tropes franceses. Encara que no vàrem poder rebre les Cartes Capitulars, el Capítol s’organitzà i es constituí en instància per actuar regularment. Es segueix servint-nos de l’autorització de donar les Constitucions acordada pel S.·.C.·. de Saint Jean des Arts de la Régularité, a l’Orient de Perpinyà, datada en el 25è dia del 10è mes de l’any 1811, la qual havia estat concedida amb el número 6480 pel Gran Orient de França i que havia estat signada pel Gran Mestre i el seu representant, amb data del 13er dia de l’any 5811 (*****) de la V.·. Ll.·., i visada per la Lògia Simbòlica, la Lògia d’Administració General i el G.·. C.·. federal. Uns demanem que ens digueu la quantitat que cal pagar per poder retirar les Cartes Capitulars al mateix temps que ens feu conèixer la resposta a la nostra petició.
Ens calen per que el nostres treballs siguin regulars les Cartes Capitulars que es troben en les caixes el Gran Orient de França. Com comprendreu nosaltres volem estar més íntimament vinculats al Gran Orient de França ja que de cap manera volen constituir un Orient al marge. Volem gaudir de la Força i la Llum d’aquest a fi de poder comunicar-nos sense fer corre cap perill un nombre indeterminat dels nostres conciutadans.
Tenim tota la confiança en que la nostra petició sigui ben acollida per la vostra part i d’aquesta manera treure’ns de molts anys de patiments i persecucions. S’han defensat en moltes ocasions a Espanya els principis de la Maçoneria tot exposant les nostres vides i sacrificant el nostre benestar i les nostres fortunes. Així, ara que estem tàcitament tolerats ja que ignoren els nostres treballs, cosa que no ens molesta, ens cal propagar els nostres principis i d’aqueta manera reprendre la Llum el més ràpid possible.
Esprem que contestareu el més aviat possible. En el cas de ser favorable, ens fareu oblidar trenta vuit anys de patiments.
Fem sentir els nostres sentiments fraternals i rebeu les nostres salutacions.
EP.·.L.·.N.·.M.·.A.·.V.·.C.·.
Signat: el Gà.·. Venerable Thomas Bertrand Soler, Cavaller del Temple.”
Tot seguit hi ha diverses signatures amb la referència “recomanat amb el prec pel Sant Capítol de Saint-Jean des Arts et de la Régularité, Orient de Perpinyà”, amb encara cinc firmants més, un segell en cera, dos segells entrecreuats i un text en castellà.
La carta és adreçada a M. Emmanuel Pagès, Institutor Orador del Capítol de Perpinyà.
Es desconeix la resposta del Gran Orient de França.
Sabem que a L’Or.·. de la vila de Gràcia entre 1847 i 1848 començà a treballar la Resp.·. Lògia La Sagesse del Gran Orient de França. Aquest Resp.·. Taller treballà fins el 31 de maig de 1853 (******), quan la policia va arrestar el seu V.·. M.·., Vaillant, i dos GG.·. més d’aquest, segons les anotacions personals [Revista Masónica Americana, any 1er, número 2, 30 de novembre de 1872] del Gà.·. José Victory (1810-1878), que fugí de Catalunya perseguit com a maçó l’abril de 1853. Exiliat a Uruguai cofundà la Resp.·. Lògia La Verdadera Iniciación. Després a Buenos Aires (Argentina) fundà una impremta on la que publicà diversos periòdics. Arran de la revolució de juliol de 1854 tornà a la Península i el seu fill José Victory Suárez continuà en l’impremta, editant, sobretot, la Revista Masónica Americana (1872-1875). Activista socialista formà part de la Primera Internacional (AIT). Deixà testimoni escrit de l’onada policial de detencions de GG.·. l’any 1853, a part dels tres GG.·. de la Resp.·. Lògia La Sagesse explica que el18 de abril la policia va arrestar tretze GG.·. de la Resp.·. Lògia San Juan de España, a l’Orient de Gràcia, anotant que el seu president era francès, Eybert. Dies després, les detencions de tretze GG.·. a l’Or.·. de Barcelona, la majoria membres de la Resp.·. Lògia San Juan de España i els altres de la Resp.·. Lògia Peninsular, a l’Or.·. de Barcelona. El mateix 18 d’abril la policia intenta detenir prop de Barcelona el Gà.·. José Victory, V.·. M.·. d’Honor de la Resp.·. Lògia Amigos de la Naturaleza y de la Humanidad, a l’Or.·. de Xixón (Astúries). El seu domicili es registrat però aquest Gà.·. s’exilià a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània), on embarcà cap Amèrica. Dies després es refugiaren al Rosselló onze GG.·. membres de la Resp.·. Lògia La Sagesse, a l’abric dels GG.·. de les Resp.·. Lògies a l’Or.·. de Perpinyà, però como eren ciutadans francesos, al cap d’uns dies el cònsol francès a Barcelona va aconseguí de les autoritats espanyoles un permís per tornar al Principat de Catalunya i quedar lliures de persecució. El 27 de juny la Comissió Militar dictà sentència i el Gà.·. Eybert condemnat a 7 anys de presó major i dotze GG.·. més de la Resp.·. Lògia San Juan de España a 4 anys de pressó menor. Els altres processats foren alliberats. Aquests tretze GG.·. foren ingressats a la presó de Sant Pere, a Barcelona, el 8 de juliol d’aquell any. El 15 d’agost, la reina Isabel II indultà els GG.·. francesos a petició de l’emperador Napoleó III. A principis de maig a l’Or.·. Xixón hava estat arrestat l’anterior V.·. M.·. de la Resp.·. Lògia Amigos de la Naturaleza y de la Humanidad, Joaquín Cabrera, quedant a disposició del tribunal de Xixón i es va obrir un sumari en rebel·lia, per ésser fugitiu, José Victory. El nou V.·.M.·. Sellier fou condemnat i més endavant indultat, por ser ciutadà francès, como els de Gràcia. El Tribunal Superior d’Oviedu (Astúries) el 5 de desembre d’aquell any condemnà a 9 anys de presió major als GG.·. Victory (en rebel·lia) i Cabrera, per haver presidit societats secretes (maçòniques), prohibides en el Codi Civil del Regne d’Espanya. El Gà.·. Cabrera fou indultat aviat i arran de la revolució de juliol de 1854 la condemna del Gà.·. Victory quedà sense efecte.
Notes:
(*) El Ritu Francès (R.·. F.·.) va ser fundat a França en 1786.
(**) Comptant l’Any Maçònic a partir del mes de març de 1849, la data correspon al dia 19 de juliol d’any de l’era vulgar.
L’any 1 del Calendari Maçònic és l’Any de la Veritable Llum – Anno Lucis en llatí. Marca el començament de l’Era de la Veritable Llum (V.·.Ll.·.). La fixació d’aquesta data seria deguda a James Ussher, prelat anglicà nascut el 1580 a Dublín (Irlanda) que emprava una cronologia considerada de començar amb la creació del món segons la Gènesi, estimada en 4.000 anys abans de J.C. Pensava així fundar una escala de temps absoluta. Aqueta cronologia científicament, des de l’arqueologia, correspon als inicis del megalitisme en el que s’anomena neolític mitjà original a Catalunya, com, per exemple, la cista d’inhumació excavada recentment a Vilanera (Empúries, l’Escala, Parc Natural del Montgrí, Baix Ter i Illes Medes, Alt Empordà, comtat d’Empúries), construïda segons el Carbó 14 fa 6.200 anys, marcant els inicis de l’arquitectura en bastiment de pedra, cosa que fa pensar que la V.·. Ll.·. correspon al temps de la creació de l’edificació amb pedra. D’aquesta manera l’Arquitecte de l’Univers seria l’existència de la pròpia arquitectura neolítica en pedra i amb mestres d’obra, companys paletes i aprenents de l’ofici.
El pastor presbiterià Gà.·. James Anderson i el Gà.·. Jean Théophile Désaguliers el van preconitzar a les seves Constitucions de la moderna Maçoneria Especulativa en 1723 per afirmar simbòlicament la Universalitat de la Francmaçoneria adoptant una cronologia suposada independent dels particularismes religiosos.
L’Any Maçònic té la mateixa longitud que l’any gregorià però comença l’1 de març. Pren aleshores l’anyada d’aquest, augmentat en 4000 i els mesos no són designats més que pel seu nombre ordinal.
(***) Es refereix al Capítol del Sobirà Príncep Rosa-creu (18è Grau del Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·. E.·. A.·. A.·.) o el 7è Grau del Ritu Francès (R.·. F.·.).
(****) Resp.·. Lògia creada a l’Or.·. de Barcelona durant el bonapartisme, el 25 de desembre de 1811, sota els auspicis del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.) i amb el número 6480, que amb el retorn dels Borbons passà a la clandestinitat.
(*****) Dia 13 de març de 1811. L’autorització fou enviada a la Resp.·. Lògia Saint Jean des Arts et de la Régularité, a l’Orient de Perpinyà, creada el dia 17 de març 1766, la qual va ser la Lògia Mare de la Resp.·. Lògia Triomphe de l’Amitié, a l’Or.·. de Barcelona.
(******) Aquest Resp.·. Taller es va refer en 1871, seguint en el G.·.O.·.D.·.F.·., i es va dissoldre entre 1892 i 1893. Tornà a treballar en 1924 i fins a finals de 1938, aquesta vegada en la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), amb el número 10. Mentre al segle XIX la majoria dels seus GG.·. eren ciutadans francesos, al segle XX eren GG.·. del país. No sobrevisqué al franquisme.
(*******) Gràcies a un Gà.·. alt càrrec en la Comissió Militar que entenia la causa, el Gà.·. José Victory, Cav.·. Kad.·. (Cavaller Kadosch, grau 30è del Ritu Escocès Antic i Acceptat, R.·.E.·.A.·.A.·.) ex va poder exiliar. Entre 1872 i 1873 fou elegit V.·. M.·. de la Resp.·. Lògia Verdadera Iniciación, a l’Or.·. de Barcelona, del Gran Oriente del Uruguay[Revista Masónica Americana, any 1er, número 10, 31 de març de 1873].
El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essonne, Illa de França) l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat com José–. Fou ministre interí del Govern de la República espanyola entre els dies 9 i 19 d’abril de 1937, just abans dels Fets de Maig, havent-hi aquells dies cinc ministeris en mans de la CNT-AIT. Havia nascut al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar obligatori.
En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista i Gà.·. Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València (l’Horta de València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica en el movimiento social», etc.).
En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.
Iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies.
Simpatitzà amb l’estratègia trentista quan l’escissió de la CNT.
Durant la guerra, el novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats (‘Bases reguladoras de incautaciones, colectivizaciones, control e industrias libres’).
A favor de la participació confederal en el Govern de l’Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç del Govern de la República espanyola quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç, i entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular.
Participà activament en la revista Libre-Studio (1936-1938) de València, portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom. El primer número va sortir l’1 de desembre de 1936 i el darrer (núm. 12) el desembre de 1938. També es va crear Ediciones Libre-Studio, que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.
Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la InfànciaEvacuada (CNIE).
Amb el triomf militar franquista de 1939 va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on empresonat fou secretari del Comitè de la CNT en 1942, quan encara estava a la presó. Consta en el Tribunal Especial para la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
Un cop lliure, s’exilià a Montpelhièr (Erau, Occitània), segons consta al Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, on hi va viure un any i després s’establí a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).
En 1946 era un dels 20 GG.·. membres exiliats aplegats a la Resp.·. Lògia «Esperanza», a l’Or.·. de Marsella, agermanada en el Gran Orient de França (GODF).
En 1947 defensà les tesis de la CNT que participava en el Govern de la República en l’Exili.
El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».
El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup anarcosindicalista de procedència en la tendència «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el pacte interior del cincpuntisme amb el Sindicat Vertical franquista.
En una carta enviada a César Martínez Lorenzo el gener de 1970, el Gà.·. Martin Alandi justifica les seves posicions de col·laboració amb la República espanyola en l’Exili: “L’entrada de la CNT i de la FAI al govern fou una mesura necessària per la seves pròpies defenses i per la consolidació de les realitzacions confederals. Es va deixat passar uns moments propicis per a una expansió revolucionària veritable i eficaç; pitjor encara, desgraciadament! Es van resignar a deixar passar… i això fou la conseqüència lògica d’un més greu, fonamental i incomprensible error: el no haver ignorat ni rebutjat abordar el problema de la lluita per l’hegemonia en no importa quina situació revolucionari.”
Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i unes notes sobre el concepte de la llibertat.
El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis.
El seu nét Adolfo Alandi Esteban manifesta sentir-se orgullós del seu avi, sobre el que fa anys recull dates sobre ell. Agraeix que se li facilitin dades i articles en els quals plasmà “els seus avançats pensaments”.
El dilluns 15 d’octubre, a les 12 de migdia, davant el monument dedicat al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia
Ofrena floral en record del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia
El dilluns 15 d’octubre, a les 12 de migdia, davant el monument dedicat a l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, a l’avinguda de l’Estadi, 31-33, de Barcelona, al costat del Palau Nacional (MNAC).
En l’acte hi participarà una delegació de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.).
El general Sucre El darrer virrei del Perú De la Serna
Més enllà de referències vagues sobre la influència maçònica en les lluites per la independència americana i a la pertinença d’alguns dels cabdills americans a la francmaçoneria fins data recent no he trobat en les meves disperses lectures cap element de significació rellevant sobre aquest tema. La qual cosa no vol dir que no existissin però. Recentment per una troballa a nivell digital de font antimaçònica he pogut seguir un fil que explicaria, de manera no oficial, el desenllaç de la batalla de Ayacucho, que va significar la pèrdua del Perú colonial i la fi de l’Imperi espanyol a tota l’Amèrica continental.
La teoria sobre aquest hipotètic complot maçònic es basa en la confraternització i posterior pacte entre els germans maçons que comandaven els diferents contingents militars realistes i independentistes, on els militars espanyols haurien, finalment, preferit trair la pàtria que vèncer els seus germans oponents.
Els fonaments d’aquesta teoria, que mereixeria una anàlisi molt més amplia i acurada parteix dels fets immediats a la pèrdua del Regne Unit de les 13 colònies nord-americanes, aleshores l’Imperi britànic precisava obrir-se a nous mercats i el de l’Americà del Sud estava monopolitzat pels espanyols, així doncs varen confluir els interessos d’Estat, dels poders econòmics, de la monarquia, que dirigeix alhora també la Gran Lògia Unida Anglesa. Tots aquests ens de poder haurien confluït en l’elaboració d’una estratègia per independitzar les colònies sud-americanes per poder introduir-hi, així les grans companyies britàniques omplint el buit econòmic que es produiria en ser abolit el poder hispànic.
Per això en pocs anys s’obririen una gran quantitat de lògies per tota l’Amèrica del Sud inspirades i promocionades per la Gran Lògia Unida Anglesa, coincident en el temps amb altres d’inspiració francesa, més interessades en els valors i els idearis de la Revolució francesa. Una de les més conegudes va ser la Lògia Lautaro fundada l’any 1812 a Buenos Aires, però els seus fundador argentins i xilens havien estat iniciats prèviament a Londres a les darreries del segle XVIII. Posteriorment alguns havien establert lògies a la part de la península ibèrica en mans espanyoles durant la guerra contra Napoleó. Com la Lautaro (Cadis) fundada per Miranda. Aquestes lògies americanes podríem considerar eren operatives en el sentit que, mantenien un objectiu principal comú: la independència d’Espanya, tenien una meta específica, un cop obtinguda aquesta cadascuna tornaria a les seves tasques particulars locals o fins i tot abatrien columnes. Tant segons els propis maçons americans com els seus detractors Belgrano, Bolívar, Miranda, Sucre, O’Higgins, San Martín, Alvear, Monteagudo eren germans maçons.
Certament un cop alliberades del jou espanyol les noves repúbliques van ser reconegudes immediatament pel Regne Unit, es varen establir relacions diplomàtiques, es signaren tractats bilaterals comercials i duaners. Alguns historiadors conspiranòics assenyalen la trobada de Bolívar i San Martín a Guayaquil com la ratificació definitiva d’aquest projecte per la part americana.
En què es basa l’hipòtesi del complot d’Ayacucho?
Segons Javier Agüero, Gran Canciller de la Gran Logia Mixta de San Juan – Oriente del Perú, relata com es va preparar la traïció dels maçons militars espanyols segellada en el abrazo de Maquinguayo abans de la batalla d’Ayacucho on s’establiria com els germans maçons d’ambdós exercits podrien reconèixer-se per evitar ferir-se en el combat. Atès el moment, el lloc i els contingents mobilitzats van ser conscients de la importància d’aquella batalla i dels efectes que podia tenir respecte la continuïtat del Virregnat o l’assoliment de la independència, es podia haver donat un acord sobre el resultat final de la batalla. Hi ha una dada objectiva, que sembla donar versemblança a la teoria, es troba en el baix nombre de morts i ferits que es varen produir i en l’escassa durada de l’enfrontament armat.
L’historiador espanyol Juan Carlos Losada parla de “la traición de Ayacucho” i en la seva obra Batallas decisivas de la Historia de España (Ed. Aguilar, 2004), assegura què el resultat de la batalla estava pactat. Assenyala a Juan Antonio Monet com qui va dissenyar l’acord: Tot i que remarca com “los protagonistas guardaron siempre un escrupuloso pacto de silencio y, por tanto, solo podemos especular, aunque con poco riesgo de equivocarnos”. Atès que una capitulació sense lluita hauria resultat molt cridanera i hauria estat assenyalada com alta traïció.
La major part del comandament del bàndol espanyol era liberal i alhora també pertanyien a la maçoneria, no compartien les idees absolutistes del rei Fernando VII. En aquest sentit aquest autor amb altres afirmen que la capitulació oficial va ser tancada i signada la nit anterior a l’inici d’hostilitats. La prova seria que en el document apareix la signatura de La Serna el qual era dretà i va resultar ferit precisament a la ma dreta amb la qual cosa difícilment podria haver signat, i menys amb la signatura habitual en el mateix camp de batalla.
També s’aporten certes anomalies que «provarien» aquest suposat complot i que mereixerien una nova investigació, han sorgit en diferents relats, articles i notes, que són essencialment les següents:
1) Els dos comandaments toleren una confraternització prèvia dels soldats, element que tothom pot imaginar més aviat desmoralitza i desmotiva la tropa.
2) Aquesta confraternització va ser negociada entre dos generals de divisió, no per cap comandament inferior. La durada d’aquesta negociació va durar més de mitja hora i s’efectuà en secret, per tant sense testimonis.
3) A les dues hores el representant realista torna a les línies enemigues per confirmar s’hi haurà lluita o no.
4) En el moment més disputat de la batalla, cedeix la divisió que mana aquest negociador i el segueixen en la retirada algunes companyies que mana directament José Canterac, Jefe de Estado Mayor i segundo del Ejército.
5) Un exèrcit superior en nombre, amb mes professionals, superior en recursos, formació i disciplina, amb set vegades més canons en menys de dues hores es dóna per vençut quan comptava amb unes reserves de més de dos mil soldats que no havien entrat encara en combat i, que van haver de ser convençuts a posteriori que havien de rendir-se.
6) L’esmentat José Canterac, fins aleshores un militar de prestigi obliga a la seva cavalleria a situar-se dalt d’un tossal que obligaria baixar per una cinglera feréstec amb els genets guiant peu a terra les seves muntures. Exposant-se al foc contrari i arribant tard en la seva intervenció.
7) El virrei La Serna en lloc de situar-se amb les reserves es va posar com un soldat més al bell mig de les tropes on va caure presoner. Impossibilitant així cap reacció posterior, no impartint cap ordre durant l’efímera batalla.
8) En el dia més gloriós de la seva vida,davant de la contesa que consagra la revolució independentista americana el general Sucre fa un informe lacònic, pla, sense emocions i vague en les dades. Canterac en el seu es limita a justificar de manera breu la capitulació.
9) Contra pronòstic la capitulació recull tot un conjunt de prerrogatives i salvaguardes per als vençuts, incloses indemnitzacions, cost de la repatriació dels soldats espanyols, enlloc de ser un catàleg d’imposicions dels vencedors sobre els vençuts.
DOCUMENT: CAPITULACIÓ D’AYACUCHO.
El text de la capitulació consta de 18 articles. Els espanyols entregaven tot el territori del Baix Perú fins Desaguadero, amb la totalitat de les instal·lacions i places militars. La finalització de qualsevol vincle dels rebels respecte la monarquia, l’obligació d’abonar els rebels el viatge de tots aquells espanyols que volguessin tornar a Espanya.
Permetre repostar els vaixells espanyols durant mig any al Perú per retirar-se, després d’aquest termini, l’exèrcit espanyol entregaria la plaça i port del Callao com darrera ubicació per ells controlada, vint dies després de transferida aquesta s’alliberaria tots els presoners realistes presos en aquesta i altres batalles que, mentre podrien continuar utilitzant armes i uniformes fins la seva entrega i repatriació. Mentre se’ls reconeixeria el dret a percebre llurs pagues fins i tot les endarrerides, es fixaria i reconeixeria el deute que el Perú havia assolit amb Espanya i el seu govern durant la campanya.
S’estipula també que qualsevol soldat o militar de carrera espanyol o realista podia optar per incorporar-se al nou exercit peruà amb el idèntic rang, en cas de litigi o dubte es fallaria sempre de manera automàtica a favor dels interessos dels espanyols o realistes.
La capitulació va afectar al virrei La Serna, al tinent general Canterac, als mariscals de camp Valdés, Carratalá, Monet i Villalobos, als brigadiers Ferraz, Bediya, Pardo, Gil, Tur, García Camba, Landázuri, Atero, Cacho y Somocurcio; i a 16 coronels, 68 tinents coronels, 484 oficials i més de 2000 soldats fets presoners a Ayacucho.
Solament van restar tropes comandades pel general Olañeta a l’Alto Perú i la plaça del Callao dirigida pel general Rodil que no acceptaven la capitulació, però el primer fou assassinat i l’exèrcit dirigit per la seva vídua es va dissoldre ràpidament i el Callao va rendir-se finalment el 22 de gener de 1826.
Firma de la capitulació El document
Planxa llegida en la Tinguda del mes de maig de 2018 pel company M.R.V.
El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l’anarquista i anarcosindicalista, pintor, al final de la seva vida, i francmaçó Gà.·. Francesc Tortosa Albert. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa.
Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista i altres. Innocent, va estar pres durant molts anys acusat de l’assassinat de la seva dona i el seus fills, i només va ser alliberat quan l’autèntic criminal confessà en morir.
En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l’ExcursióNacional de Propaganda per la demaració de Múrcia.
En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l’Ateneude Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto.
Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera emigrà a l’hexàgon francès. Amb la proclamació de la República del 14 d’Abril s’instal·là a Madrid (Castella laNova), on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb els GG.·. Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada i altres militants de l’específica.
El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca (Lleó), amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d’afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).
En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme stalinista i l’ús de la violència «anarcobolxevique», en referència a la gimnàssia revolucionària del proletariat, tesi del Gà.·. Joan Garcia Oliver inspirada en els plantejaments insurreccionals del Gà.·. Erico Malatesta i amb la que discrepava el grup «Los Libertos», que donava certa credibilitat a la República des d’una òptica maçònica integrada.
En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas.
Arran de l’aixecament militat feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo (Castella la Nova), enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad».
En el decurs de la Retirada de febrer de 1939 es trobava al Nord-est del Principat de Catalunya i passà la frontera del Pirineu i fou tancat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), on conegué Diego Camacho (Abel Paz), de les Joventuts Llibertàries.
Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d’Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d’art i de literatura llibertaris.
Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l’abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn TennisClub de l’Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d’ambient cubà.
Després s’instal·là a Mèxic i a Ciutat de Mèxic realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d’artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA).
Al Mèxic milità en la Regional del Centre i en l’Agrupacióde la CNT. Alguns autors expliquen que va ser iniciat en Francmaçoneria.
Ja molt ancià, rebé un homenatge a l’Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d’Espanya.
Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo i altres.
La Francmaçoneria especulativa neix de l’antiga operativa medieval i les eines d’ahir per edificar ara són símbols amb l’objectiu de construir un temple global de la Idea d’estar al servei de l’espècie humana, els éssers vius i els sistemes naturals en harmonia, sense nocivitats.
La Francmaçoneria especulativa, oficialment, neix a Londres l’any 1717, hereva filosòfica de d’operativa antiga, però les anomenades ‘Constitucions d’Anderson’ moltes vegades gràcies a francmaçons s’han transformat i s’han inhabilitat alguns dels seus principis, al mateix temps eren francmaçones moltes persones que van idear i promoure el moviment obrer socialista mundial, especialment el de caire llibertari, ecologista i feminista. Les persones maçones haurien de ser gent de suport mutu i promoció humana lliure, aplegada més enllà de les diferències profanes.
La Francmaçoneria no és una organització internacional. Les obediències s’anomenen Gran Lògia, ja que representen diverses lògies, també Gran Orient, doncs en el lèxic maçònic, Orient vol dir el lloc geogràfic, o “potències maçòniques”, puix són sobiranes i independents que apleguen lògies lliures formades per persones maçones lliures.
La Francmaçoneria és universal, doncs tothom qui és membre agermanat, més enllà de les seves diferències, reivindica un origen comú i especialment pel fet que han rebut la mateixa iniciació que imprimeix el caire de germà maçó, sigui el que sigui el ritual maçònic que es faci servir.
L’anomenada Francmaçoneria “regular” defineix el Gran Arquitecte de l’Univers com el déu bíblic, un déu revelat, i considera que els seus membres han de creure en un déu i la immortalitat de l’ànima, com també manté vigent l’article de les ‘Constitucions d’Anderson’ que no deixen pertànyer la dona a la maçoneria, a més, encara que tinguin certa autonomia, les seves lògies sempre han de ser reconegudes per la Gran Lògia Unida d’Anglaterra, fruit de la de Londres de 1717, coneguda com “la gran lògia mare”, i no deixa als seus membres assistir a reunions d’obediències que no reconeix i considera “irregulars”.
La Francmaçoneria dita “irregular” surt l’any 1877, quan el Gran Orient de França va proclamar oficialment que la creença en un déu revelat, de cap manera es condició, ni ho podrà ser, per pertànyer a la francmaçoneria. Aleshores la Gran Lògia d’Anglaterra va trencar relacions amb el G.·.O.·.D.·.F.·. i va declarar aquesta obediència progressista com “irregular”. Després es van crear altres obediències en altres indrets del món que no van demanar el reconeixement de Londres. A l’Estat espanyol no hi havia cap obediència “regular” fins el 1987.
Les Obediències considerades “irregulars”, com la nostra, són totalment autònomes i reconeixen com a francmaçó tothom qui hagi estat ritualment iniciat sense tenir en compte cap tipus de credo o principi que no pertany a la francmaçoneria. No discrimina la dona i hi ha obediències masculines, femenines o mixtes, com la nostra.
En la Francmaçoneria hi ha diversos rituals. La majoria invoquen al Gran Arquitecte de l’Univers, que en aquest cas correspon a la maçoneria “regular” i algunes Obediències considerades “irregulars”. D’altres tenen altres referències, com ara humanisme i lliure pensament.
El ritual intervé en cada reunió maçònica, anomenada tinguda, encara que té la seva màxima expressió en les cerimònies d’iniciació i d’exaltació de cada grau.
Els símbols no solament procedeixen dels picapedrers i mestres d’obra medievals, també de l’art iniciàtic i ritual prehistòric.
Els símbols són la base d’estudi que la Francmaçoneria ofereix a la gent iniciada a fi de reflexionar i treballar sobre sí mateixa o sí mateix, sense que s’hagi de dirigir aquestes labors, doncs, el lliure albir és el punt important en l’evolució integral de la gent maçona, cosa que fa que la Francmaçoneria no sigui una organització didàctica ni un aplec de “llibres de text”, com tampoc imparteix tingudes específiques per l’estudi. En canvi, la implicació social es important per cada persona iniciada en la francmaçoneria. Així que solament si té la capacitat de polir la seva pròpia pedra podrà actuar de forma operativa en la societat.
Els graus de la Maçoneria Simbòlica són Aprenent, Company i Mestre. Altres graus pertanyen a especialitats en la simbologia i el treball filosòfic. Depenen d’organismes paral·lels a les Obediències pròpiament dites i no tenen cap ascendència sobre aquestes.
No cal revelar en societat profana el nom d’una altra Germana o d’un altre Germà, simplement per ètica. En canvi cada membre es lliure de dir si pertany o no a la francmaçoneria, puix es tracta d’una decisió íntima.
Els signes i les paraules no corresponen a cap tipus de poder ‘màgic’, simplement són símbols de Graus Maçònics que s’han d’entendre en el seu propi context. Cada persona agafa el seu propi sentit, de manera individual, en el moment de viure la seva Iniciació. La forma singular de captar l’acció dels símbols és una cosa personal intransferible. Cada Germana i cada Germà aporten una pedra més al Temple Ideal de tota l’espècie humana, els éssers vius i les sistemes naturals. Gràcies al seu treball, maçons i no, pel seu exemple actiu i els d’altre gent, avançarem vers l’autoemancipació integral, amb solidaritat, autogestió, llibertat, igualtat, fraternitat.
La Lògia o Taller, és el nucli primordial maçònic, que aplega un mínim de set Germanes/Germans reglamentàriament Iniciats. Cada Lògia és presidida per una Germana Mestra o un Germà Mestre, elegit per sufragi universal del Taller, com Venerable Mestre, quasi sempre per un any. Un conjunt de Lògies federades constitueixen una Obediència maçònica, en el sentit que segueixen les regles de la fraternitat entre la germandat aplegada i la lliure acceptació d’uns reglaments interns comuns. L’Obediència constitueix l’òrgan d’enllaç entre les Lògies, que guarden els principis i finalitats francmaçòniques lliurament acordades, amb la correcte aplicació dels seus rituals, i representa a totes les lògies vers les altres Obediències i el món profà.
L’Obediència es troba presidida per una Germana Mestra o un Germà Mestre, elegida/elegit com a Gran Mestra o Gran Mestre. En la nostra Obediència aquesta elecció es fa per sufragi universal, cada tres anys, no havent-hi possibilitat de ser elegit més de dues vegades consecutives la mateixa persona —Germana o Germà–.
La Gran Mestra o el Gran Mestre presideix el Gran Consell Simbòlic de l’Obediència, format per conselleres/consellers elegides/elegits dins de cada Lògia entre mestres d’acord amb el nombre de membres de cada Taller. Aquest Gran Consell es reuneix en ple, diverses vegades a l’any i delega llurs poders a una Comissió Permanent entre un ple i un altre. Un cop l’any es reuneix l’Assemblea General, composta per diputades/diputats en representació de cada Lògia.
Les Lògies són Tallers en forma de Centres d’Unió que promouen una amistat veritable entre les persones iniciades, que sense la Francmaçoneria serien estranyes.
Les Lògies són universitats de lliure pensament, respecte mutu, intercanvi d’opinions sense dogma, cosa que enriqueix la personalitat integral de cada membre en fraternitat universal. Per això dins les Lògies no es tracta de religió a nivell d’un credo concret ni qüestions partidistes en política. Es respecta i defensa totalment la llibertat de consciència, fet que comportà des de finals del segle XVIII i el segle XX el principi antiautoritari de maçons que es van definir contra el deisme i contra el teologisme. Així que la Francmaçoneria és plural i fins i tot hi ha Lògies de caire humanista llibertari, com ara les que conformen la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.).
El 28 d’agost de 1918 neix a Almudébar (Foia d’Osca, Osca, Osca, Aragó), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i francmaçó, Gà.·. Ramón Liarte Viu. Des de petit visqué a Barcelona, on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista.
L’aixecament militar franquista del juliol de 1936 l’agafà a Jaca (Osca, Aragó) treballant de cambrer i creuà el Pirineu per entrar a Catalunya per la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d’expressió, El Frente.
El juny de 1937 va participar en el Primer Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del seu Comitè Regional. També el juny d’aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d’aquell any.
El 21 de juliol de 1937 va participar en el míting celebrat a l’Olympia de Barcelona per la CNT-AIT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible.
En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings –Barcelona, Lleida (Segre) i altres ciutats– i assistí a un gran nombre de plens i de reunions.
El febrer de 1938, en el Segon Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València (l’Horta, País Valencià), en va ser designat secretari d’Organització.
El març de 1938, en un míting defensà l’AliançaJuvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d’Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres.
Amb la Retirada de febrer de 1939 passa el Pirineu, el març d’aquell any s’integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa, oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), essent aleshores tancat a diverses presons franceses –Savigny-le-Temple (Sena i Marne, Illa de França), Fresnes (Val – de – Marne, Illa de França), Roland Garrons de París (Illa de França), etc.– i a camps de concentració –Vernet d’Arièja (Occitània), etc.–. En 1942 Aconseguí escapar, amb ajuda de la CGT francesa, aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa.
Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d’envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l’Espanya franquista, on fou detingut i tancat –Cuevas de Almanzora (Levante Almeriense, Almeria, Andalusia), i Granada (Vega de Granada, Andalusia)–. Un cop lliure, retornà a l’hexàgon francès. Quan la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector pro Govern de la República en l’Exili.
En 1951 fou delegat al Congrés de l’AssociacióInternacional dels Treballadors (AIT). També, en 1955, va ser secretari general del Subcomitè centista pro Espanya Interior, substituint Miguel Vallejo Sebastián; participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí la publicació España Libre.
Un cop aconseguida la unitat confederal de l’Exili i de l’Interior, per la qual va treballar força, s’afegí al sector anarcosindicalista dit ortodox , fent costat a Tolosa de Llenguadoc al Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili que fins feia poc s’hi havia oposat i reintegrant-se a la FAI que havia deixat des de 1946– i destacà en les tasques orgàniques de la CNT-AIT així com de la FAI, i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu –Lió (Alvèrnia Roine Alps), Besièrs (Erau, Occitània), Dijon (Costa d’Or, Borgonya – Franc Comtat), Narbona (Occitània), Carcassona (Occitània), Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània), Grenoble (Alvèrnia – Roine – Alps, Arpitània), Montpeller (Erau, Occitània), Orleans (Loiret, Centre – Vall del Loira), Perpinyà (Rosselló), Portet (Pirineus Atlàntics, Aquitània), Clarmont d’Alvèrnia (Alvèrnia – Roine – Alps, Occitània), Tolosa de Llenguadoc (Alt Garona, Occitània), Basilea (cantó de Basel – Stadt, Suïssa), La Rochelle (Charente Marítim, Nova Aquitània), Mâçon (Saona i Loira, Borgonya – Franc Comtat), etc.–.
En 1957 havia assistit al Ple confederal de Marsella (Boques del Roine, Provença – Aups- Còsta d’Azur, Occitània).
Fou nomenat secretari de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (ELA/STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT-AIT en l’Exili de Tolosa del Llenguadoc.
En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller de la CNT-AIT en l’Exili.
Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró (Barcelonès Nord), Besiers, Bordeus, Tarba (Alts Pirineus, Occitània), Marsella, Granada, Montsó (Cinca Mitjà, Osca, Aragó), Igualada (Anoia), Barcelona, Madrid (Castella la Nova), València, París, Barcelona, Sabadell (Baix Llobregat), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), etc.).
Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu i Frederica Montseny Mañé, entre altres, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Guíxols. L’endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa ciutat una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT-AIT durant la guerra.
En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT-AIT al qual assistí en representació del Sindicat d’Alimentació de Barcelona.
Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera., òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT-AIT).
En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, celebrats els dies 21, 22 i 23 d’agost.
Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad i altres publicacions.
Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.
El Gà.·. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa de Llenguadoc.
Es coneguda la seva activitat a la Francmaçoneria en l’Exili i a la Península, essent un referent de la FAI dins de les respectives Obediències a que pertanyé.
