30 de maig: 95è aniversari del Complot del Garraf contra Alfons XIII i la Dictadura
Tal dia com avui fa 95 anys del Complot del Garraf, una acció portada a terme per un grup clandestí de la resistència del separatisme català que havia de capgirar la història i sotragar els fonaments de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera
Avui fa 95 anys de l’acció fallida contra el rei Alfonso XIII i tot el directori militar de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera que van intentar realitzar els membres d’un grup armat separatista (Esquadra de Barcelona) de Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) Sub-Organitzacióde l’Organització Nacional d’Estat Català que conspirava junt amb la Societat d’Estudis Militars (grup independentista que volia crear un exèrcit català, provinent del partit Acció Catalana).
El 3 de maig de 1925 es constitueix oficialment la Sub-Organització Bandera Negra dins d’Estat Català que es reunirà als soterranis del Cafè Versalles, a la plaça de la Universitat núm. 5, a Barcelona. El director polític des de l’exili en serà Daniel Cardona. Continuant la mimesi amb l’experiència irlandesa, la branca militar independentista se subdivideix en dues organitzacions: Els Escamots (EC), que seran l’organització militar de masses, i la Secció d’Estudis Militars (SEM), provinent d’Acció Catalana, que es dedicarà a la formació de quadres de comandament. El director de l’escola militar (SEM) era el químic Miquel Àngel Baltà (cunyat de l’Estimat Gà.·. J. M. Batista i Roca) i propietari de la farmàcia que es troba situada a la intersecció de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de les Corts Catalanes). L’acadèmia de formació s’establí a l’enllaç del carrer de Còrsega amb Balmes sota la tapadora d’Academia de Preparación Técnico-comercial. En aquest centre, Baltà hi recopilà una nodrida biblioteca sobre una àmplia varietat de qüestions militars.
Tenia uns dotze membres dirigents i diversos voluntaris: el cap més visible era Marcel·lí Perelló i Domingo, juntament amb el Gà.·. Jaume Compte i Canelles (també militant del CADCI). En foren membres destacats: Miquel Badia i Capell, Daniel Cardona i Civit (cap a l’exterior), Ramon Xammar, Emili Granier Barrera, Jaume Julià, Joan Bertran i Deu i el Gà.·. Jaume Balius i Mir.
Tenia una estructura secreta fraternal d’arrel paramaçònica que facilitava l’acció clandestina independentista. El nom s’inspirava en la Germandat Republicana Irlandesa.
Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), va planejar una acció mortal i regicidi col·locant uns explosius a la via del tren al Garraf. El grup tenia la intenció de fer volar el tren en què viatjaven el rei i els responsables de la Dictadura en el pas d’un túnel. D’antuvi, el pla era posar una bomba als túnels de la Mussara (Baix Camp) al pas del tren reial, però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona. La idea es va consolidar en els túnels del Garraf, a l’alçada de Sitges.
De manera autònoma, es constituí un nucli reduït d’acció armada (el Grup dels Set) integrat per Miquel Ferrer, Ramon Fabregat, Abelard Tona, Enric Fontbernat, Antoni Argelaguet, Ramon Saguer i un darrer activista de nom Borrell. Aquests 7 es reunien a la cafeteria l’Or del Rin, a la unió de la Gran Via amb la rambla de Catalunya, lloc habitual de trobada de policies i sectors espanyolistes, per aconseguir, d’aquesta manera, passar desapercebuts i no ser observats. A través d’Enric Fontbernat, l’organització clandestina Bandera Negra i el Grup dels Set es posaran en contacte per tal d’actuar conjuntament. Els integrants del grup acordarien el sabotatge del pas del tren que transportaria a Catalunya el rei Alfons XIII, al seu pas pel Garraf. Marcel·lí Perelló, responsable de l’oficina del carrer de Bertrellans, accepta l’ajuda del Grup dels Set i Bandera Negra, per la seva banda, en reclamarà la paternitat. En una reunió al local, Perelló, l’Estimat Gà.·. Miravitlles i Fontbernat localitzen el lloc idoni per col·locar l’artefacte, que serà entre l’estació del Garraf i la de Castelldefels. L’explosiu és dut de la botiga del Gà.·. Jaume Compte cap al local de Bertrellans, el 22 de maig.
El dia 23 de maig van intentar col·locar la bomba que la farien esclatar el dia i moment de pas del tren on aniria de viatge Alfons XIII (l’Estimat Gà.·. Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer i algun altre), però no portaven les eines adients per aixecar la grava de sota els rails i amagar l’artefacte. Guardaren la bomba darrere la vegetació i tornaren cap a Barcelona. El dia 24 no pogueren anar-hi perquè van perdre el tren. El dia 25 quan hi van arribar el túnel i les vies estaven ocupades per la Guardia Civil. Sense defallir van decidir executar el rei quan passegés a peu per la Rambla de Barcelona per anar al Liceu. L’escamot, armat amb pistoles i una bomba, no pogué realitzar el regicidi a causa de la forta vigilància policial. Ja que portaven l’explosiu ho van aprofitar per posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia abans havia ofert un ball en honor del rei borbó. El dia 29, sembla ser, que hi ha un altre intent, però no van poder llençar la bomba dins el cotxe reial, perquè el rei no va obrir la finestra. Malgrat la dissort encara els hi quedava la possibilitat de fer esclatar un explosiu dins el túnel del Garraf quan el rei tornés cap a Madrid. En arribar a l’estació de Garraf confongueren uns guàrdies civils de paisà per uns anarquistes amics i van ser enxampats. La policia tingué temps de retirar la bomba de quaranta tres quilos que havien posat dins el túnel per fer saltar el tren.
Arrel de tot plegat hi va haver la detenció de molts dels seu membres (*).
Les detencions van començar el dia 30 de maig i mitjançant tortures la policia (i els militars que van portar judicialment el cas) va anar obtenint noms de militants separatistes.
El 7 de juny de 1925 van ser detingudes les últimes persones acusades de pertànyer a l’organització armada Bandera Negra. Els detinguts també van ser acusats de posar un explosiu a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia 28 de maig havia ofert un ball en honor del rei borbó.
A principis de juny van començar a aparèixer pintades i cartells clandestins demanant la llibertat dels presos.
El 14 de juny del 1925 el F.C. Barcelona havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català. Inicialment l’autoritat governativa no va concedir el permís (l’ambient de la ciutat de Barcelona estava bastant agitat per les detencions i cal tenir en compte que un dels detinguts, Marcel·lí Perelló, havia estat jugador suplent del Barça l’any 1915) i això va provocar que el dia del matx una gran quantitat d’aficionats i catalanistes es concentressin als voltants del camp de les Corts. Finalment concedida l’autorització prèvia, i abans de començar el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies al port de Barcelona) va interpretar els himnes monàrquics espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic. L’autoritat governativa, enfurida per l’incident, no trigà a reaccionar contra el club i en represàlia pels fets, el camp de les Corts fou clausurat per a una durada de sis mesos (del 24 de juny al 17 de desembre).
El juliol del 1925 foren duts a judici el Gà.·. Jaume Compte i Canelles, Marcel·lí Perelló i Domingo, Jaume Julià, Miquel Badia i Capell, Deogràcies Civit i Vallverdú, Francesc Ferrer i Torrents, J. Garriga, Emili Granier Barrera, Ramon Fabregat i Arrufat i Antoni Arguelaguet. Aquests tres darrers foren posats en llibertat sota fiança i van fugir. Els advocats defensors foren Josep Bordes i Gebhart, Santiago de Riba i d’Espanya, Rafael Closas i Cendra, Joan Moles i Ormella, Antoni Sansalvador i Castells, Ferran de Sagarra i de Siscar, Candi Cervera i Joaquim Degollada i Capdaigua. El procediment judicial restà en mans de militars, que foren acusats de no respectar el procediment legal, de torturar els detinguts i d’irregularitats i contradiccions en el sumari. Finalment, el Gà.·. Jaume Compte fou condemnat a la pena de mort per garrot vil, pena que li fou commutada, juntament amb Perelló, Julià i Garriga per la de cadena perpètua (o 30 anys). Badia, Civit i Ferrer foren condemnats a 12 anys de privació de la llibertat.
5 anys més tard tots els presoners independentistes van ser indultats amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera (1930) i després d’una important campanya a favor de l’amnistia dels presos (es van recollir 20.000 signatures demanant la llibertat dels presos).
Quan els presos van ser alliberats van ser rebuts multitudinàriament a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Entre els que anaren a rebre’ls hi havia moltes de les persones que més s’havien mobilitzats per aconseguir la seva llibertat (per exemple, l’escriptora i dibuixant Lola Anglada). Dies després es van fer festes i aplecs per celebrar l’alliberament on algunes ‘padrines de presos’ van conèixer els presoners recentment alliberats. Marcel·lí Perelló es va acabar casant amb la seva ‘padrina‘ Edelmira Valls i tinguren dos fills i dues filles (molts anys després una d’aquestes filles, Edelmira Perelló Valls, va ser ‘padrina‘ del pres polític Lluís Maria Xirinacs).
Bandera Negra fou una organització secreta d’acció directa nascuda a Barcelona a principis de 1925, dependent del partit Estat Català, dirigit des de l’exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La dama de Reus.
Els conjurats d’aquest grup clandestí signaren un document que més tard fou dipositat en una caixa forta en un banc americà. Entre els seus adherits hi figuraven en Daniel Cardona, Miquel Badia, Josep Badia, el Gà.·. Jaume Compte, l’Estimat Gà.·. Jaume Balius, Joan Bertran i Deu, Artur Cussó, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Salvador Garriga, Emili Granier-Barrera, Jaume Julià, Marcel.li Perelló, Ramon Xammar, Josep Papasseit i altres (**).
Aquest grup estava domiciliat a un centre excursionista anomenat Serra del Cadí, que tenia la seu al carrer Vertrallans de Barcelona, raó per la qual, en els medis catalanistes se’ls coneixia “pels de Vertrallans“.
Bandera Negra va arribar a tenir delegacions a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló), Besièrs (Erau, Occitània), a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona), a Buenos Aires (Argentina) i a diferents indrets de Catalunya, però es va dissoldre després de l’intent insurreccional català de Prats de Molló (Alts Vallespir, Vallespir), en 1926.
(*) Un cop a punt, l’equip que havia de fer la detonació és detingut per la policia al baixador de tren del passeig de Gràcia. A base de detencions i tortures s’arriben a empresonar uns 200 separatistes. El juliol del 1925 encara queden deu detinguts: el Gà.·. Jaume Compte, Marcel·lí Perelló, Jaume Julià, Miquel Badia, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Josep Garriga, Granier-Barrera, Ramon Fabregat i Antoni Argelaguet.
Un any després, Badia i Ferrer són enviats a la presó d’Alcalà d’Henares (Comarca Alcalà, Madrid, Castella la Nova). Més endavant, Badia és traslladat al penal d’Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova). Al Gà.·. Jaume Compte el dirigiren al penal de Dueso (Santoña, Trasmiera, Cantàbria). Civit, Julià i Garriga anaren a Sant Miquel dels Reis (Els Orriols, València, l’Horta de València, Païs Valencià). A Perelló i Granier, els deixaren a la Model de Barcelona.
Al cap de quatre anys, entre l’11 i el 26 d’abril de l’any 1930, surten tots els condemnats.
Francesc Macià ha desaprovat públicament aquest intent d’atemptat, Cardona no sols el beneí sinó que adoptà fins i tot per al seu grup el nom de Bandera Negra. S’escenificava d’aquesta manera el trencament definitiu entre els dos caps més importants del separatisme català d’aquests anys. Des d’aleshores, Cardona (Vibrant) es dedicarà a muntar els seus propis grups de militants afins entre els exiliats a Besièrs i Perpinyà, des d’on traurà al carrer el novembre de 1925 una segona època de la publicació Som!, ara subtitulada Fulla d’Avantguarda Catalana, en la qual, com calia esperar, sovintejaran les crítiques a Macià i els dirigents que el circumdaven.
A l’interior, el fracàs del anomenat Complot del Garraf havia provocat la desbandada general per lògica raó de seguretat militant dels grups organitzats d’Estat Català i, de fet, els escamots (EC) no es tornaran a reorganitzar fins dos anys més tard, gràcies al treball de Miquel Ferrer, Abelard Tona o Marc Aureli Vila i, sobretot, a partir de 1928, quan el doctor Aiguader recuperi la llibertat i torni a encapçalar el Directori clandestí de l’organització.
L’onada d’arrestos provocada pel Complot del Garraf no sols afectarà Estat Català, sinó tots els grups paramilitars catalanistes en general. Demostrant la permeabilitat de totes aquestes organitzacions i l’estreta relació i contacte entre elles, la repressió acabarà també amb grup d’Els Set i, segons sembla per casualitat, portarà la detenció el 17 d’agost de 1925 de Miquel A. Baltà. La dissolució de la SEM provocada per la detenció del seu director serà aviat coberta, sota iniciativa del Gà.·. Josep M. Batista i Roca, amb la formació d’altres grups armats clandestins com l’Organització Militar Catalana (ÒRMICA) o l’Organització Secreta 1640.
(**) Ara la definició de societats iniciàtiques compren també organitzacions paramaçòniques com el cas de Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), constituïda de manera secreta a l’Orient de Barcelona en 1925, cosa que obliga a que totes les persones que s’hi van incorporar els haguem de Considerar GG.·., ja que foren persones iniciades. També, moltes d’aquestes persones agermanades en 1925 en un moment o altre de la seva vida es van iniciar en la Francmaçoneria i la resta, les considerem també GG.·.
