Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XX)
Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon
El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Aude, Occitània) l’advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després socialista llibertari i anarquista l’Estimat Gà.·. Émile Stanislas Digeon, estretament vinculat a Palma (Mallorca, Illes Balears), on s’establí i es casà.
Fill d’una família burgesa i de juristes, el seu pare, l’Estimat Gà.·. Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, que a principis de 1820 lluità contra la Restauració. Mantingué contactes amb GG.·. italians refugiats, membres de la Carbonària.
Per decisió del prefecte, la Respectable Lògia a que pertanyia i de la que aleshores era Venerable Mestre l’Estimat Gà.·. Henri Joly –futur comissari de la República a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) en 1848– fou tancada i es van emprendre diligències contra els GG.·. . A causa de la persecució, en 1829 tota la família se’n anà de Limós i s’instal·là a Montpelhièr (Erau, Occitània), on el Gà.·. Stanislas Digeon muntà un despatx d’advocacia.
En 1830, arran de la caiguda de Charles X, Stanislas Digeon tenia alguna esperança de que França adquiriria un règim democràtic però aviat es va desil·lusionar i s’integrà en les files republicanes, mentre el seu fill Émile començà la carrera de dret a la Universitat de Montpellièr amb la intenció de ser també advocat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s’iniciava en el periodisme, deixant una mica de banda anar a la facultat.
Poc després de la revolució de juliol de 1830, l’advocat i Gà.·. Stanislas Deigeon obtingué la seva inscripció al Col·legi d’Advocats de Montpelhièr. No obstant, la família Digeon, al ser acomodada, va poder adquirir un vasta propietat prop de Carcassona (Aude, Occitània), cosa que els hi va permetre integrar-se al rang social local mentre que la instal·lació a la ciutat de Montpelhièr s’anava dispersant.
Quan la proclamació de la Segona República francesa el febrer de 1848, el Gà.·. Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpelhièr, en la que segons el Gà.·. Émile Digeon: «il verra la magistrature des monarchies balayées saluer la déesse coiffée du bonnet rouge et acclamer avec enthousiasme la République! Mais, quelques semaines après, il aura à défendre devant ces mêmes magistrats des républicains accusés d’avoir mis un bonnet phrygien! ». Stanislas es va situar al banc de la defensa per protestar contra les afectacions a la llibertat de premsa.
Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic republicà montpellerí Suffrage Universel.
Quan el cop d’Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpelhièr. Émile Digeon declarà: «Je sais que la cause de la démocratie est perdue, nous n’avons plus de ressources que dans la balle qui nous délivrera de ce monstre.», una referència a Louis Napoléon Bonaparte.
El 5 de febrer de 1852 van saber que la Comissió Mixta de l’Erau els
condemnava a la deportació a Algèria (الجزائر, al-Jazàïr, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer). «Ils furent d’autant plus impitoyables qu’ils avaient à effacer leurs hypocrites démonstrations républicaines de 1848 et qu’ils auraient voulu nous anéantir pour se rassurer contre la peur stupide qui les dominait», va escriure més tard el Gà.·. Émile Digeon.
El 24 de febrer van ser embarcats pare, fill i els altres condamnats al port de Seta (Erau,Occitània) cap al d’Alger (جزائر al-Jaza’ir, Dzayer, Alger, Algèria) i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar a Birkadem, a prop d’Alger i en la seva província.
L’agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Lemdiya المدية, Medea, Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem.
Aleshores ambdós decidiren fugir d’Algèria i amb la complicitat d’alguns militars embarcaren a bord d’un iot a Alger i el 2 d’octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s’entrevistaren amb el governador de les Balears i es posaren sota la protecció del Govern espanyol.
Mentre el seu pare retornà a Occitània en 1855, ell pasà quinze anys a l’illa de manera tranquil·la ja que s’integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. S’establí fins a 1868 a Palma i creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castras (Tarn, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Basile Canut Marty, nascut a né à Montferrand (Aude, Occitània). Destacada representant de l’alta societat mallorquina que va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. Basile Canut havia comandat la major banca de les Balears, en la qual el Gà.·. Émile Digeon, en tant que mandatari de la seva esposa i del seus tres infants menors, assumí la gestió. Arrel d’un trobada amb l’Estimat Gà.·. Ferdinand de Lesseps, el Gà.·. Digeon publicà, en 1858. a un periòdic local un anunci per a trobar clients per la subscripció a les accions de la Cie Financière de Suez (as-Suwais, Suez, Egipte).
L’agost de 1865, quan la ciutat de Palma va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l’illa i es consagrà a l’assistència als malalts. Després de l’epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l’emperador francès, rebutjà la Legió d’Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d’infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés.
En 1868, quan l’Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb la seva dona a l’hexàgon francès. Visqué entre París (Illa de França) i Senta Aulàsia (Aude, Occitània), on vivia la seva mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí.
En 1870, quan la proclamació de la Tercera República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l’Imperi Alemany.
En aquesta època, recorregué Occitània tot creant lligues i comitès republicans.
Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona el 31 de gener de 1871.
A Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) es reuní amb l’Estimat Gà.·. Léon Gambetta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l’Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals.
El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Aude, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l’armament de la Guardià Nacional i l’adopció de la bandera roja.
Quan l’aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d’exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna Central del territori a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. S’adreçà a elles per agrair «d’apporter leur contribution au triomphe de la démocratie». Elles anaren al davant del moviment comunalista de Narbona, que el 24 de març de 1871 ocupà l’edifici de l’Ajuntament i es proclamà la Comuna. Ell s’encarregà d’organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L’endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d’alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l’estació ferroviària, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). «Le peuple voulant aller de l’avant, je ne reculais pas » déclara Émile Digeon à son procès. Au milieu de la confusion générale, il s’efforce d’établir un certain ordre et d’organiser la protection du camp retranché car il fut envisagé de soutenir un siège. C’est ainsi que les femmes entassèrent, au sommet des tours de la mairie, des poutres, des pierres destinées à être précipitées sur les agresseurs», segons ell.
« Des armes ! Des armes ! Tout citoyen libre a le droit d’en avoir comme seule sanction sérieuse, efficace, de ses droits. (…) Aujourd’hui, en présence des complots royalistes, un fonctionnaire qui refuserait d’armer le peuple ne saurait être considéré comme républicain. (…) Sachons arborer franchement, hardiment le drapeau de la révolution.» El Gà.·.Émile Digeon, des del 12 mars de 1871, havia fet crides des del Club de la Révolution de Narbona la insurrecció. «L’homme de tête et d’action qui fit défaut aux mouvements du Midi se trouva dans l’insurrection de Narbonne », escrigué Prosper-Olivier Lissagaray. El 24 març de 1871 proclamà des del balcó de l’ajuntament de Narbona «la Commune Centrale de l’arrondissement de Narbonne avec union à celle de Paris».
El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i el Gà.·. Émile Stanislas Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l’aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d’adéu a la seva companya. Però els seus amics se’l portaren a la força abans de l’assalt de les tropes i l’amagaren en un lloc segur; no obstant això, l’1 d’abril es lliurà a l’enemic i fou empresonat a Narbona.
Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l’agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l’Audiència de l’Avairon.
L’abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Avairon, Occitània) en espera de judici. L’esposa del Gà.·. Émile Digeon s’instal·là a aquesta ciutat per estar a prop del seu marit, acompanyada per Jules Guesde, aleshores periodista a Montpelhièr. Ella organitzà la seva defensa al procés, el qual finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor, afirmant que el Gà.·. Émile Digeon era un “home que tenia bon cor”.
En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne.
El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Bèsiers (Erau, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari.
Després d’intentar crear a Bèsiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d’organitzar, amb el suport de republicans de l’Estat espanyol, un aixecament a Occitània. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d’armes que havien de ser desembarcades al port de La Novèla (Erau, Occitània), a tocar la costa del Rosselló, per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el socialista blanquista i Estimat Gà.·. Émile François Désiré Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna de París en 1971 havia deixat sense forces el moviment insurgent.
Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité.
Amb l’exemple de la proclamació de la República Espanyola el febrer de 1873, propagant que a l’Espanya republicana hi havia més llibertats que a França. Inspirant-se en la situació republicana espanyola del moment elaborà un projecte de constitució d’una «república comunal-federativa» per a l’Estat francès, i, pel mateix temps, amb l’anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»).
En 1876 retornà definitivament a l’hexàgon francès. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. Ambdues esposes mantenien bones relacions personals.
En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. Ell restà fins 1885, consagrat plenament a la política, a París i més tard a Puteaux (Alts del Sena, Illa de França).
El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L’Émancipation Sociale, sota el patrocini de l’Estimat Gà.·. Louis Auguste Blanqui.
Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Aude, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París.
El 30 d’octubre de 1881 redactà i publicà l’opuscle Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres.
En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista.
En aquesta època mantingué una estreta amistat amb l’Estimada Gna.·. Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de l’hexàgon francès, participant en la redacció d’algunes de les seves obres i esdevenint el seu confident a partir de l’empresonament de 1883. La Gna.·. Michel jugà un paper molt important en l’evolució del Gà.·. Digeon vers l’anarquisme social. La Gna.·. Louise Michel escriu: « Brave Digeon! Il avait vu tant de choses qu’au retour de Calédonie nous l’avons retrouvé anarchiste, de révolutionnaire autoritaire qu’il avait été, sa grande intégrité lui montrant le pouvoir comme la source de tous les crimes entassés contre les peuples.»
També va fer amistat amb el Gà.·. Louis Auguste Blanqui, l’Estimat Gà.·. Louis Jean Joseph Charles Blanc, l’Estimat Gà.·. Benoît Malon i l’Estimat Gà.·. Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l’amistat amb Jules Guesde.
Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l’establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. En aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual».
En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de l’Hexàgon predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale.
L’agost de 1882 creà, amb la Gna.·. Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però no reeixí.
En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’Anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884).
També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l’armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d’Empleats del Tèxtil.
Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s’implicà, amb la Gna.·. Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies.
Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts la Gna.·. Louise Michel i Émile Pouget, entre d’altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d’agost pel Tribunal d’Apel·lació.
El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté.
El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de la Gna.·. Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes.
En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Parisdevant les anarchistes.
Amb la salut molt deteriorada, l’octubre de 1885 va ser ingressat a l’HospitalLariboisière de París i sense recursos econòmics hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic del seu germà Fernand i de la seva ex esposa.
A finals de 1885, el seu germà Fernand Digeon, metge a Limós, vingué al seu socors i va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes (Aude, Occitània) on visqué els últims anys de la seva vida aïllat i malalt, on el Gà.·. Benoît Malon el visità una vegada.
El Gà.·. Émile Stanislas Digeon va morir el 24 de març de 1894 –aniversari de la Comuna de Narbona– a Trebes i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. Segon les seves últimes voluntats, el seu cos fou recobert de calç viva i es va llegir el seu testament polític, que va ser una professió de feu anarquista.
En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d’Émilie Stanislas Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon».
Obres: La Vérité sur les événements de Narbonne…, Rodez, 1871. Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle, París, 1882, 35 p. (Bibl. Nat. 8° Lb 57/8 159). Propos révolutionnaires, París, 1884, 24 p. (8° Lb 57/8 657 et 8 657 A). Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille, París, 1884, 8 p. (8° Lb 39/11 333). Collaborateur occasionnel du Cri du Peuple, deuxième série, 23 octobre 1883-10 février 1889.
En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L’itinéraire singulier d’un communard i en 2010 les memòries d’Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.
La seva esposa Hélène, que es feia dir viuda de Digeon, va morir a Palma el 23 de maig de 1896.
Bibliografia: https://maitron.fr/spip.php?article24608, notícia DIGEONÉmile, Stanislas par Paul Tirand, versió actualitzada el 18 de febrer de 2009, darrera modificació el 23 de gener de 2019. Anarcoefemèrides (7 de desembre). Arch. Dép. Aude, 5 M 51 et 21 M 51 (ancien 21 M 40), qui contient des procès-verbaux de gendarmerie. La Fraternité, collection de 1870 à 1885 (Arch. Dép. Aude). Compte rendu sténographique du procès (des insurgés de la Commune de Narbonne) devant les assises de l’Aveyron, s. l. n. d. Rapport fait au nom de la commission d’enquête sur les actes du gouvernement de la défense nationale (sous-commission du Sud-Ouest). Annexe au procès-verbal de la séance du 22 décembre 1872, Imprimerie de l’Assemblée nationale, Versailles, 1872. Prosper Nègre, Une Voix de prison. Relation de huit jours de tumulte à Narbonne, en mars 1871. Transportation et déportation à Rodez des inculpés en cette affaire. Acte d’accusation. Jugement. S.l.n.d. H. Féraud, Histoire de la Commune de Narbonne, Châteauroux, s.d., in-12, 70 pp. P. Reynaud, Biographie des représentants de l’Aude (sans indication d’éditeur). Certains éléments de cette biographie nous ont été communiqués par M. Urbain Gibert. Les Audois, Dictionnaire biographique, sous la direction de Rémy Cazals et Daniel Fabre, Carcassonne, 1990. Paul Tirand, Émile Digeon 1822-1894. L’itinéraire singulier d’un communard, L’Harmattan, 2006, 240 p. Dans cet ouvrage on trouve la bibliographie complète et la liste des diverses sources.
