Gran Lògia de Pirene

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essonne, Illa de França) l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat com José–. Fou ministre interí del Govern de la República espanyola entre els dies 9 i 19 d’abril de 1937, just abans dels Fets de Maig, havent-hi aquells dies cinc ministeris en mans de la CNT-AIT. Havia nascut al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar obligatori.

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista i Gà.·. Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València (l’Horta de València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica en el  movimiento social», etc.).

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.

Iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies.

Simpatitzà amb l’estratègia trentista quan l’escissió de la CNT.

Durant la guerra, el novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats (‘Bases reguladoras de incautaciones, colectivizaciones, control e industrias libres’).

A favor de la participació confederal en el Govern de l’Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç del Govern de la República espanyola quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç, i entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular.

Participà activament en la revista Libre-Studio (1936-1938) de València, portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom. El primer número va sortir l’1 de desembre de 1936 i el darrer (núm. 12) el desembre de 1938. També es va crear Ediciones Libre-Studio, que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE).

Amb el triomf militar franquista de 1939 va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on empresonat fou secretari del Comitè de la CNT en 1942, quan encara estava a la presó. Consta en el Tribunal Especial para la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Un cop lliure, s’exilià a Montpelhièr (Erau, Occitània), segons consta al Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, on hi va viure un any i després s’establí a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània).

En 1946 era un dels 20 GG.·. membres exiliats aplegats a la Resp.·. Lògia «Esperanza», a l’Or.·. de Marsella, agermanada en el Gran Orient de França (GODF).

En 1947 defensà les tesis de la CNT que participava en el Govern de la República en l’Exili.

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup anarcosindicalista de procedència en la tendència «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el pacte interior del cincpuntisme amb el Sindicat Vertical franquista.

En una carta enviada a César Martínez Lorenzo el gener de 1970, el Gà.·. Martin Alandi justifica les seves posicions de col·laboració amb la República espanyola en l’Exili: “L’entrada de la CNT i de la FAI al govern   fou una mesura necessària per la seves pròpies defenses i per la consolidació de les realitzacions confederals. Es va deixat passar uns moments propicis per a una expansió revolucionària veritable i eficaç; pitjor encara, desgraciadament! Es van resignar a deixar passar… i això fou la conseqüència lògica d’un més greu, fonamental i incomprensible error: el no haver ignorat ni rebutjat abordar el problema de la lluita per l’hegemonia en no importa quina situació revolucionari.”

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i unes notes sobre el concepte de la llibertat.

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis.

El seu nét Adolfo Alandi Esteban manifesta sentir-se orgullós del seu avi, sobre el que fa anys recull dates sobre ell. Agraeix que se li facilitin dades i articles en els quals plasmà “els seus avançats pensaments”.

Estimat Gà.·. Francesc Tortosa Albert  

El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l’anarquista i anarcosindicalista, pintor, al final de la seva vida, i francmaçó Gà.·. Francesc Tortosa Albert. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa.

Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista i altres. Innocent, va estar pres durant molts anys acusat de l’assassinat de la seva dona i el seus fills, i només va ser alliberat quan l’autèntic criminal confessà en morir.

En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l’Excursió Nacional de Propaganda per la demaració de Múrcia.

En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l’Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera emigrà a l’hexàgon francès. Amb la proclamació de la República del 14 d’Abril s’instal·là a Madrid (Castella laNova), on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb els GG.·. Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada i altres militants de l’específica.

El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca (Lleó), amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d’afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme stalinista i l’ús de la violència «anarcobolxevique», en referència a la gimnàssia revolucionària del proletariat, tesi del Gà.·. Joan Garcia Oliver inspirada en els plantejaments insurreccionals del Gà.·. Erico Malatesta i amb la que discrepava el grup «Los Libertos», que donava certa credibilitat a la República des d’una òptica maçònica integrada.

En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas.

Arran de l’aixecament militat feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo (Castella la Nova), enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad».

En el decurs de la Retirada de febrer de 1939 es trobava al Nord-est del Principat de Catalunya i passà la frontera del Pirineu i fou tancat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), on conegué Diego Camacho (Abel Paz), de les Joventuts Llibertàries.

Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d’Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d’art i de literatura llibertaris.

Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l’abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l’Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d’ambient cubà.

Després s’instal·là a Mèxic i a Ciutat de Mèxic realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d’artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA).

Al Mèxic milità en la Regional del Centre i en l’Agrupació de la CNT. Alguns autors expliquen que va ser iniciat en Francmaçoneria.

Ja molt ancià, rebé un homenatge a l’Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d’Espanya.

Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo i altres.

— fi del missatge —

El 28 d’agost de 1918 neix a Almudébar (Foia d’Osca, Osca, Osca, Aragó), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i francmaçó, Gà.·. Ramón Liarte Viu. Des de petit visqué a Barcelona, on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista.

L’aixecament militar franquista del juliol de 1936 l’agafà a Jaca (Osca, Aragó) treballant de cambrer i creuà el Pirineu per entrar a Catalunya per la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d’expressió, El Frente.

El juny de 1937 va participar en el Primer Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del seu Comitè Regional. També el juny d’aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d’aquell any.

El 21 de juliol de 1937 va participar en el míting celebrat a l’Olympia de Barcelona per la CNT-AIT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible.

En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings –Barcelona, Lleida (Segre) i altres ciutats– i assistí a un gran nombre de plens i de reunions.

El febrer de 1938, en el Segon Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València (l’Horta, País Valencià), en va ser designat secretari d’Organització.

El març de 1938, en un míting defensà l’Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d’Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres.

Amb la Retirada de febrer de 1939 passa el Pirineu, el març d’aquell any s’integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa, oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), essent aleshores tancat a diverses presons franceses –Savigny-le-Temple (Sena i Marne, Illa de França), Fresnes (Val – de – Marne, Illa de França), Roland Garrons de París (Illa de França), etc.– i a camps de concentració –Vernet d’Arièja (Occitània), etc.–. En 1942 Aconseguí escapar, amb ajuda de la CGT francesa, aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. 

Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d’envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l’Espanya franquista, on fou detingut i tancat –Cuevas de Almanzora (Levante Almeriense, Almeria, Andalusia),  i Granada (Vega de Granada, Andalusia)–. Un cop lliure, retornà a l’hexàgon francès. Quan la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector pro Govern de la República en l’Exili.

En 1951 fou delegat al Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També, en 1955, va ser secretari general del Subcomitè centista pro Espanya Interior, substituint Miguel Vallejo Sebastián; participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí la publicació España Libre.

Un cop aconseguida la unitat confederal de l’Exili i de l’Interior, per la qual va treballar força, s’afegí al sector anarcosindicalista dit ortodox , fent costat a Tolosa de Llenguadoc al Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili que fins feia poc s’hi havia oposat i reintegrant-se a la FAI que havia deixat des de 1946– i destacà en les tasques orgàniques de la CNT-AIT així com de la FAI, i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu –Lió (Alvèrnia Roine Alps), Besièrs (Erau, Occitània), Dijon (Costa d’Or, Borgonya – Franc Comtat), Narbona (Occitània), Carcassona (Occitània), Bordeus (Girona, Nova Aquitània, Occitània), Grenoble (Alvèrnia – Roine – Alps, Arpitània), Montpeller (Erau, Occitània), Orleans (Loiret, Centre – Vall del Loira), Perpinyà (Rosselló), Portet (Pirineus Atlàntics, Aquitània), Clarmont d’Alvèrnia (Alvèrnia – Roine – Alps, Occitània), Tolosa de Llenguadoc (Alt Garona, Occitània), Basilea (cantó de Basel – Stadt, Suïssa), La Rochelle (Charente Marítim, Nova Aquitània), Mâçon (Saona i Loira, Borgonya – Franc Comtat), etc.–.

En 1957 havia assistit al Ple confederal de Marsella (Boques del Roine, Provença – Aups- Còsta d’Azur, Occitània).

Fou nomenat secretari de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (ELA/STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT-AIT en l’Exili de Tolosa del Llenguadoc.

En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller de la CNT-AIT en l’Exili.

Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró (Barcelonès Nord), Besiers, Bordeus, Tarba (Alts Pirineus, Occitània), Marsella, Granada, Montsó (Cinca Mitjà, Osca, Aragó), Igualada (Anoia), Barcelona, Madrid (Castella la Nova), València, París, Barcelona, Sabadell (Baix Llobregat), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), etc.). 

Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu i Frederica Montseny Mañé, entre altres, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Guíxols. L’endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa ciutat una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT-AIT durant la guerra.

En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT-AIT al qual assistí en representació del Sindicat d’Alimentació de Barcelona.

Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera., òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT-AIT). 

En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, celebrats els dies 21, 22 i 23 d’agost.

Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad i altres publicacions. 

Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.

El Gà.·. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa de Llenguadoc.  

Es coneguda la seva activitat a la Francmaçoneria en l’Exili i a la Península, essent un referent de la FAI dins de les respectives Obediències a que pertanyé. 

Les Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella del G.·. anarcosindicalista Miquel Cabra i Massana, amb la participació també del cenetista Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà 

La constitució, al carrer Fontanella núm. 10, de la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, el 6 de març de 1976, en que es reconstruí la G.·.L.·.D.·.C.·., declarada en recés des de gener de 1939    

El 6 de març de 1976 es constituí a l’Or.·. de Barcelona el primer Taller Maçònic autòcton posfranquista documentat a l’Estat espanyol, que aplegà 23 Estimats Germans, amb el nom de Resp.·. Lògia Catalunya, de la Gran Lògia de Catalunya, “part de la família maçònica catalana”, en el decurs d’una Tinguda a l’Acadèmia Fontanella, que regentava el Gà.·. Miquel Cabra i Massana (nom simbòlic Ideal) –Casserres (Berguedà, 1914-Barcelona, 1992), que es nomenat V.·. M.·., al carrer del mateix nom, número 10.

D’aquesta manera quedava constituïda la Resp.·. Lògia Catalunya, a l’Or.·. de Barcelona, integrada en la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), tot fent constar que les seves activitats “es veieren violentament interrompudes l’any 1939, per motius sobradament coneguts.”  Seguidament, s’envien salutacions a totes les Respectables Lògies i Potències Maçòniques escampades per l’Univers anunciant la constitució/restauració d’aqueta Obediència catalana, després d’haver patit la negra nit del franquisme. El Gà.·. Joan Sabatet aconsegueix la donació de bancs i cadires per tal de moblar el Temple.

Entre els GG.·. de la Resp.·. Lògia Catalunya consten en la documentació de 1976 els noms de Joan Safont i Bayo (simbòlic, Arístides), Lluís Salart i Gusils (Bolívar); Josep Munté i Rodríguez (Cardona);  Joan González Massó (David); Foc Premeditat;  Miquel Cabra i Massana (Ideal); Joan Vilató (Nitus); Lleó; Ramon Albareda Rossell (Segarra); Rafael Fernández Fernández (Sumer); Tressens i Jaume Bernades i Pòstils (Xiprer).

El 17 de desembre de 1976 es du a terme la constitució solemne de l’Obediència, la Gran Lògia de Catalunya  (G.·.L.·.D.·.C.·.), “puntualment”, “al lloc acostumat”, a les 5 de la tarda i en Cambra del Mig, amb l’assistència dels GG.·., que estaven “a plom a la Tresoreria”, Ideal, Respectable Mestre; David, Secretari;  Lleó, Foc Premeditat; Segarra; Ariel i David. S’anomena, per un any, els responsables de l’Obediència: Ideal, Cardona, Segarra, Foc Premeditat, Bolívar, Lleó, Tressens i David. [Roger i Moreno, Rosa, RESPECTABLE LÒGIA CATALUNYA. Recuperació de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol (1976-2006), La Busca edicions, Barcelona (2009), pàgines 19-38]

L’1 de març 1940 el general Franco —que va ser condecorat en nom del papa de Roma amb el Gran Collar de l’Orde Suprem de Crist— va decretar la llei per la repressió de la Francmaçoneria i el Comunisme i va crear el tribunal especial del mateix nom. Entre altres coses, pertànyer a la Francmaçoneria era un delicte, al considerar la llei que entre “els múltiples factors que han contribuït a la decadència d’Espanya, cap va tenir una influència més perniciosa ni va crear més dificultats a les santes reaccions populars i a l’heroisme dels nostres Exèrcits que els relacionats amb la francmaçoneria i a les múltiples organitzacions subversives la majoria de les quals són organitzades pel comunisme. En la pèrdua de l’Imperi colonial espanyol, en la sagnant guerra de la Independència, en les guerres civils que van devastar el segle passat, els avalots que van accelerar la caiguda de la monarquia constitucional i van debilitar el desenvolupament de la Dictadura (*), alhora que els múltiples crims polítics, si troba sempre l’acció de la francmaçoneria. Després de l’alçament armat del poble espanyol la francmaçoneria i el partit comunista (**) han facilitat armes, relacions i recursos al opressors de la Pàtria i sota el pretext d’un fals humanisme, escampen les consignes més atroces. Es va indispensable determinar immediatament la qualificació jurídica i les sancions que mereixen els que contribueixin a l’activitat de la francmaçoneria per la nostra fidelitat als principis cristians i a la generositat del Movimiento Nacional.” [(*) Referència a la dictadura del  general Miguel Primo de Rivera. (**) Es considera polítiques maçòniques el liberalisme democràtic, la socialdemocràcia, el sindicalisme i l’anarquisme, mentre que es fa una diferència en relació al bolxevisme.]

La llista de perseguits es va engreixar significativament després del nomenament de Marcelino Ulibarri com a director del Servicio de Recuperación de Documentos situat a Salamanca (Camp de Salamanca, Lleó), que va fer una tasca ingent. Es calcula que a l’Estat podia haver-hi en aquells moments uns 5.000 maçons i, curiosament, aquest servei va arribar a confeccionar més de 80.000 expedients, fitxant fins i tot els que havien viscut en el segle XIX tant a la Península com a les colònies.

Entre els nombrosos assassinats franquistes de membres de la Francmaçoneria, aquests van des de l’Estimat Gà.·. Federico García Lorca (de la Resp.·. Lògia Alhambra, a l’Or.·. de Granada)l’estiu de 1936 fins l’Estimat Gà.·. Joaquim Delgado Martínez (de la Resp.·. Lògia Les Apprentis Eternels, a l’Or.·. de Grenoble), l’estiu de 1963. Trobades d’amagat on ara hi ha la revista SÀPIENS

Els franquistes sí que van permetre, en canvi, que funcionessin algunes Resp.·. Lògies dins les bases militars nord-americanes de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Rota (Badia de Cadis, Costa Nord-est de Cadis, Cadis, Andalusia). A la resta, els va tocar viure temps de clandestinitat.

Una de les Respectables Lògies clandestines més actives durant els primers anys del franquisme va ser la Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la cooperativa La Popular Santsenca, al número 13 del carrer de Premià del barri de Sants de Barcelona, justament a l’edifici on avui es troba la redacció de la revista Sàpiens. Aquesta Resp.·. Lògia constava d’una quarantena de membres i es reunia en Tinguda cada quinze dies fins que l’hivern del 1946 van ser detinguts alguns dels seus Germans.

Tingudes clandestines a l’Acadèmia Fontanella

Un altre punt de trobada clau era el número 10 del carrer de Fontanella. Aquí hi havia l’Acadèmia Fontanella, propietat de Miquel Cabra, un mestre racionalista que havia estat un dels dirigents del Consell de l’Escola Nova Unificada, maçó iniciat a l’Or.·. de França i que es va convertir en el contacte dels antics francmaçons que tornaven a la Península als anys 60 i a l’inici dels 70. Gràcies al Gà.·. Cabra, que es guardava les targetes de visita dels Germans que l’anaven a veure, es va poder confeccionar el primer registre clandestí de francmaçons. Els vespres de reunió, les aules de l’Acadèmia Fontanella es convertien en el Temple de la Resp.·. Lògia Catalunya de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.·.), que a proposta del G.·. Ideal el 28 d’octubre de 1978 canvià el nom pel de Perseverança núm. 1 [Roger i Moreno, op. cit., p. 27]. En l’AcadèmiaFontanella també si celebraven reunions sindicalistes clandestines, ja el Gà.·. Miquel Cabra era anarcosindicalista i durant la guerra civil va ser milicià de la Cultura. Originari del Berguedà, visqué a Barcelona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) es va exiliar en el decurs de la Retirada de febrer de 1939 i durant la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en Resistència francesa. Durant la denominada Transició postfranquista fou un dels professors que fundaren el Sindicat d’Ensenyament de la CNT-AIT i a començament dels anys 80 participà en l’aparició de la revista llibertària Polémica. En 1969 era president de l’Asociación Cultural de estenotipistas de Cataluña y Baleares.

Durant el franquisme tardà, les Tingudes al carrer Fontanella núm. 10 sempre es feien amb molt poc material per poder-lo recollir en cas que arribés la policia i, per evitar sospites, el Gà.·. Cabra tenia advertits als telefonistes/conserges de la finca, dos cunyats exmilitars republicans un d’ells mutilat , que els dies de reunions es tractava de trobades de professors. Entre els seus assistents, hi figuren dos membres històrics de la Francmaçoneria a l’Estat espanyol: els GG.·. Lluís Salat i Rafel Vilaplana, que arribaren a ser els Grans Mestres de la Gran Lògia d’Espanya (G.·.L.·.E.·.) i de la (G.·.L.·.S.·.E.·.), respectivament. També hi havia el Gà.·. Roles (simbòlic), el Gà.·. Foc Premeditat (simbòlic) i el  Gà.·. (anarquista i anarcosindicalista) Jaume Rosquillas i Magrinyà –signava en els seus escrits profans de caire llibertar Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims també profans (Sesma, Jaime Rosma). Nat a Barcelona el 30 d’abril de 1901 va morir a Mèxic el novembre de 1976, poc després de la constitució a l’AcadèmiaFontanella de la Gran Lògia de Catalunya, en la que sembla no hi consta entre els signants de l’acta de la constitució. En aquell temps el Gà.·. Jaume Rosquillas participà en la revista Sindicalismo (Madrid, 1975-1976), que fou una de les plataformes de la reorganització el 1976 de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la mort del dictador Franco. En 1965, el Gà.·. Rosquillas es mostrà favorable a l’estratègia cinc-puntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d’aquesta escissió de la CNT. Consta en la Nota Informativa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, del 10 de maig de 1966, titulada ‘Actividades del M. L. E. en el Exilio’, on es diu: “Como consecuencia de los contactos habidos entre un grupo de elementos de la C. N. T. y representantes de los Sindicatos Verticales, se vienen sucediendo una serie de escisiones dentro de las filas del Movimiento Libertario, unas provocadas por aquellos exiliados que apoyan la iniciativa llevada a cabo por el ‘Grupo de Madrid, con cuya denominación  se señala a los partidarios de las conversaciones, y otras por los que siguen la línea ortodoxa y que achacando de inoperantes a los actuales dirigentes del Secretariado Intercontinental, se agrupan con las Juventudes Libertarias, que como ya es sabido se hallan en abierta oposición al diálogo. Se señala que los conocidos propagandistas confederales FIDEL MIRÓ SOLANES y JAIME ROSQUILLAS MAGRIÑÁ, exiliados en Méjico en donde dirigen la publicación ‘COMUNIDAD IBÉRICA’, han hecho públicas manifestaciones de apoyo  a las conversaciones de Madrid, lo que ha motivado que los militantes de la agrupación de la C. N. T. en Méjico hayan pedido su expulsión. Otro de los elementos que ha sido expulsado de la Federación de Venissieux (Rhone) es CARLOS ZIMMERMAN RUIZ, natural de Madrid, hijos de Diego y Matilde, que fue Delegado del grupo específico en la Federación Local de Tánger y que, posteriormente, al fijar su residencia en Francia fue Secretario de la Comisión de Relaciones de Rhone-Loire.”

El 21 de maig de 1937 es fundà oficialment a l’Or.·. de Barcelona una entitat benèfica de projecció social maçònica en temps d’escassetat a causa de la guerra i els seus efectes en la població civil, la qual estava en funcionament des d’octubre de 1936, amb el nom de Solidaritat pro Espanya Antifeixista, gestionada pel Comitè Central de Coordinació (COCENCOO), a cura dels GG.·. de la Gran Lògia de Catalunya – Gran lògia Espanyola (G.·.L.·.D.·.C.·. – G.·.L.·.E.·.) Louis Gertschi; l’antic Gran Mestre Francesc Esteva i Bertran (‘Riego’); el metge Santiago Vivancos i Ferrés (simbòlic, Guimerà); l’antic Gran Mestre de la G.·.L.·.D.·.C.·. Bartomeu Pons i Cubillas (de la Resp.·. Lògia Adelante i aviat President del Sobirà Consell de Govern de la G.·.L.·.D.·.C.·. ) i Jaume Rosquillas i Magrinyà (de la Resp.·. Lògia Adelante, i hi consta amb la professió de funcionari). En el seu Reglament establia que els càrrecs eren indefinits mentre la guerra durés i tenia la seva seu al carrer Pau Claris, número 97, entresòl. Podia fundar delegacions o agències en altres municipis de la República espanyola o de l’estranger, nomenar delegats per tot arreu i autoritzar-ne les signatures a bancs i a Correus per tal de fer més àgils i efectives les operacions de lliurament de pagaments, subscripcions, etc., al COCENCOO. L’article 9 establia que el repartiment de donatius es faria sempre dins la llei i d’acord amb les normes vigents de la República, i “sin preferencias partidistas” [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), vol. II, p. 169-170].  En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT. Aleshores pertanyia a la Resp.·. Lògia Adelante, de la Gran Lògia de Catalunya (G.·.L.·.D.·.C.”.), federada a la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona, segons una falsa Planxa de Comiat, a nom de Magriñà, davant l’acord orgànic en el Congrés de Saragossa de la CNT-AIT el maig d’aquell any que prohibia tenir càrrecs als afiliats que eren francmaçons actius. Així, el Gà.·. Jaume Rosquillas i Magrinyà cobrí l’expedient cenetista amb aquesta Planxa, ja que passà com si es tractés d’un Gà.·. en Somnis [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), volum II, p. 187-188].

Durant els anys 60 del segle XX a l’Acadèmia Fontanella  es feien Tingudes totalment clandestines però quan les visites al local van començar a sovintejar, donat que hi havia a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona un grup policial específicament dedicat a la Francmaçoneria i l’escoltisme –que el franquisme considerava una activitat paramaçònica–, al Gà.·. Miquel Cabra se li va acudir la idea de participar en activitats d’una associació legal, la cèlebre associació lúdic cultural humorística –fundada l’any 1927 per Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo– Arca de Noé, que amb el pretext d’aplegar persones que portessin algun cognom amb el nom d’animal o alguna senya de referència animal. D’aquesta manera, el G.·. Cabra va poder justificar activitats sindicalistes i maçòniques al carrer Fontanella , centre d’ensenyament que gestionava des del seu retorn de l’exili. L’ Arca de Noé, aleshores, era una entitat tan popular que se li van fer reportatges periodístics de tota mena en ple franquisme. L’actriu Mary Sampere –batejada com a Girafa– n’era membre honorària [Roger i Moreno, op. cit., p. 25].

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (I)  
—
L’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus  

El 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental), en una família obrera, l’obrera tèxtil, francmaçona i militant anarquista, anarcosindicalista i feminista la Gna.·. Teresa Claramunt i Creus.

Com a treballadora del ram tèxtil, la fàbrica de Vicenç Planas, va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d’obrers i d’obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. La seva militància anarquista començà al cercle a l’entorn del periòdic local Los Desheredados, animat pel llibertari i Gà.·. José López Montenegro.

La Gna.·. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l’enginyer i llibertari Gà.·. Tárrida del Mármol. Aquell any es va casar pel civil amb l’anarquista Antoni Gurri.

El 26 d’octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l’Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària de la Secció Vària de les Treballadores anarcocol·lectivistes, organització a Sabadell on també van destacar Federació López-Montenegro i Gertrudis Frau.

En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya.

Entre 1888 i 1889 va haver d’exiliar-se a Portugal junt a Gurri.

A l’abril de 1891 s’instal·la al barri barceloní de Gràcia. El 26 d’abril d’aquell any presentà al Teatre Circ Barcelonès l’Agrupació de Treballadores de Barcelona., defensant la creació d’organitzacions específiques de dones i atacant el caire moderat de les Tres Classes de Vapor. També es oradora convidada en el míting del llibertari i Gà.·. Enrico Malatesta —aleshores emigrat a Londres— al Teatre Gayarre de Barcelona, en la segona setmana de novembre de 1891. Al cap d’un dies, junt amb Teresa Mañé, participa en la vetllada en memòria dels màrtirs de Chicago, celebrada al Cercle Democràtic Ayguadé i organitzada pel Cercle Obrer de Sants. Aquelles setmanes també va fer conferències a Reus (Baix Camp), Tarragona (Tarragonès), Sabadell i Manresa (Bages). També va fer una gira per terres valencianes explicant la necessitat d’organitzar-se les obreres.

En 1892, amb les lliurepensadores Gna.·. Ángeles López de Ayala Molero —francmaçona i escriptora republicana— i Amàlia Domingo Soler —destacada escriptora espiritista—, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l’Estat.

A primers de febrer de 1993 grups de carlins van provocar aldarulls, tot cridant “Viva Carlos VII”, al Teatre Calvo-Vico de Barcelona, on tres mil persones havien acudit a un acte dels estudiants liberals per escoltar Amadeu Hurtado i Pere Coromines. A les rodalies del teatre, la policia va muntar una provocació, essent detinguda la Gna.·. Claramunt junt a Gurri, Jaume Prats i Domingo Mir. El juny d’aquell any, la Gna.·. Claramunt patí per aquests fet un consell de guerra, essent acusada de disparar trets i llançar un artefacte incendiari casolà. La seva defensa davant el tribunal militar fou impactant.

El 1896 vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) on s’havien traslladat per raons de feina. L’abril d’aquell any envia des de Camprodon a  un míting al local La Sepentina, al carrer Casanova de Barcelona, una carta que es llegí on protestava per les penúries que aleshores passava l’anarquista feminista Gna.·. Belen Sagarra, que havia estat detinguda a causa dels estatuts de la seva associació, ja que el governador civil de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat. En el míting, segon la crònica del periòdic La Tramontana, hi van participar la mateixa Gna.·. Sagarra, de l’Associació Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i la Gna.·. Àngels Lopez de Ayala.

El 7 de juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, la Gna.·.Claramunt i el seu company són detinguts a Camprodon i torturats al castell de Montjuïc, a Barcelona. I foren jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, la Gna.·.Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres (Anglaterra) i després a París (Illa de França) i a Roubaix (Nord, Alts de França).

En 1889 la filla de la Gna.·. Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà —la Gna.·.Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer—.

Retornen a Catalunya a començaments del 1898.

Els anys següents la Gna.·. Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, núm. 5. A la Vila de Gràcia hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista.

Entre d’altres entitats col·labora amb Amàlia Domingo Soler en el Cercle Espiritista La Buena Nueva de Gràcia.

L’any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l’anglesa Freedom).

En el gran míting obrer del Teatre Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 la Gna.·. Claramunt va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda (Serrania de Ronda, Andalusia) i posterior expulsió de Màlaga (Andalusia).

Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització.

Detinguda de nou amb motiu dels fets de la denominada Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa (Aragó), on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès.

Va destacar en l’organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó.

Per mor de les pallisses durant els anys de presó, especialment les tortures de 1896 al castell de Montjuïc, se li va declarar una paràlisi progressiva.

La seva residència a Saragossa es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Crisol-Solidarios.

Posteriorment va viure a Sevilla (Andalusia), amb el suport d’Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l’esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings.

Ja molt malalta, després de l’atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla la seva casa, però no el llit on jeu, que és l’amagatall de les armes.

Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l’allunyà de la vida pública fins a la mort —en 1929 va ser l’última vegada que va participar en un míting—.

Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l’anarquisme social revolucionari i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó (Menorca, Illes Balears) per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d’El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896.

Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l’època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc.

Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

El 12 d’abril de 1931 mor a Barcelona i el seu enterrament, el 14 d’abril de 1931, que coincidí amb la proclamació de la República catalana dels Tres dies, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que van onejar les banderes republicanes lliurement a la ciutat de Barcelona, que ho va fer a mitja asta per l’anarquista difunta el 12 d’abril, la Gna.·. Teresa Claramunt.

Al recordar el context polític en el dia de l’enterrament de la Gna.·. Teresa Claramunt. Així, arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que es transformaren en plebiscitàries  determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú,1859-Barcelona,1933), líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) —partit triomfador a Catalunya— proclamà de manera unilateral la República catalana a l’espera que els altres pobles de l’Estat espanyol es constitueixin com a repúbliques també independent, per formar una Confederació Ibèrica a partir d’un pacte proudhonià entre iguals, el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid (Castella la Nova) es procedís a proclamar la Segona República espanyola. La proclamació catalana preocupà el Govern provisional

Teresa Claramunt.

espanyol i el dia 17 d’abril, Macià arribà a un pacte autonomista amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, el Gà.·. Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del Govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era substituïda per la Generalitat de Catalunya. Aquesta renúncia de Francesc Macià provocà el trencament amb un sector separatista del seu partit que abandonà l’ERC.