Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII)

Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

El 12 d’agost de 1939 l’anarcosindicalista i francmaçó de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà) Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, de 31 anys, fou afusellat, per un escamot del Terç del Requetè d’Àlaba, a les sis de la matinada al mur del cementiri vell de Girona junt amb 33 homes més, quasi tots nascuts en les comarques gironines, condemnats com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort imposada en un consell de guerra sumaríssim d’un procediment d’urgència a la plaça militar de Girona i després de ser conduit pel carrer del Carme de la ciutat,  condemnades com ell mateix, en l’execució militar de la pena de mort. Posteriorment, tots ells foren enterrats a la fossa comuna que encara no s’hi ha fet exhumacions per recuperar restes dels cadàvers. Una reivindicació pendent a l’Ajuntament de Girona i a la Generalitat de Catalunya. Havia nascut en 1908 a Fortià.

Era secretari d’Ajuntament i militava en el Partits Sindicalista i sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Durant la República fou alcalde provisional i secretari de l’Ajuntament de Fortià i representà aquest municipi en la fundació de l’Acció Social Agrària (ASA), vocal de la seva primera junta directiva i signant l’agost de 1932 d’un manifest per a retenir la meitat de la renta pactada amb els propietaris. Candidat per l’Esquerra Federal agrària obrera al Parlament de Catalunya en las eleccions del 20 de novembre de 1932 aconseguí el 23,5 % dels vots a Sant Pere Pescador (Baix Fluvià, Alt Empordà) i el 35,7% en Fortià, on fou el més votat. Juntament amb Antoni Casadellà, d’Olot (la Garrotxa), i Joseph Quer, de Salt (Gironès), fou elegit a principis de 1933 per a representar als amortitzadors sense terra –el seu pare era pagès– en la Junta Provincial agrària de Girona. El Sis d’Octubre de 1934 també feia de secretari a l’Ajuntament de Sant Llogaia d’Alguema (Alt Empordà), essent detingut a conseqüència de la proclamació de l’Estat Català en la República Federal Espanyola i, destituït com a funcionari de l’Estat, perd el càrrec de secretari interí en l’Ajuntament de Fortià, essent readmès després de la victòria el febrer de 1936 del Front d’Esquerres/Front Popular. I accedeix a secretari de l’Ajuntament de Sant Pere Pescador, càrrec que té quan esclata la guerra el juliol d’aquell any. En 1936, com a funcionari s’afilià a Sant Pere Pescador a la CNT-AIT, població que aviat es digué el nom laic Empori. L’any 974 la població de Sant Pere Pescador apareix amb el nom de “villa Militiano quem vocant Sanctum Petrum” (Sant Pere és el nom de la parròquia catòlica romana) i duran la Guerra Civil el Consell Municipal, seguint una política de laïcització de la societat i sense adoptar el nom originari de Vila Miliciana, va acordar de sotmetre a referèndum tot un seguit de possibles noms nous per al terme municipal, d’entre els quals Empori va ser el més votat i l’adoptat fins al febrer de 1939, amb l’ocupació militar franquista del territori.

El Gà.·. Miquel Pla i Coll consta en la documentació de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, de la Gran Lògia Regional del Nord-est d’Espanya (G.·.L.·.R.·.N.·.E.·.), dins el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.),  a l’Orient de Figueres, que tingué la Tinguda d’Instal·lació com nou Taller d’aquesta Obediència, el 4 de febrer de 1934, en que hi consta en l’acta l’assistència d’aquest Estimat Germà, com a pagès de Fortià, de 26 anys. El 3 de gener  d’aquest any en el decurs del Ple del Sobirà Consell de Govern de la Gran Lògia Espanyola (G.·.L.·.E.·.) s’exposà que les Respectables Lògies Álvarez de Castro, a l’Or.·. de Girona, i Luz de Figueras, núm. 21, a l’Or.·. de Figueres, pensaven Abatre Columnes i el conseller Ramón Soriano Cardona (que durant força temps fou el Venerable Mestre del Taller de Figueres, militar de carrera, Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat i de nom simbòlic Viriato)  cessà del càrrec en l’Obediència. La Tinguda esmentada del 4 de febrer de 1934 fou presidida pel Gran Mestre de la G.·.L.·.R.·.N.·.E.·., Justo Fernández [Clarà, Josep, Els Fills de la Llum. Els francmaçons de les comarques gironines (1811-1987), Carles Vallès Editor, Figueres, juny 1988, pàgines 94-101].

Sota els auspicis del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) la primera etapa de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras veí la llum, essent instal·lada regularment, l’1 de juny de 1880, amb el núm. 182 i, poc després, el 71. Va desaparèixer en 1892. Molt posteriorment, sota els auspicis de la G.·.L.·.E.·. es creà el 20 de desembre de 1923 amb el mateix nom i com a Rep.·. Triangle, a l’Or.·. de Figueres, depenent de la Resp.·. Lògia Redención de la G.·.L.·.E.·., a l’Or.·. de Barcelona, i instal·lada regularment com a Resp.·. Lògia de la G.·.L.·.E.·. el 20 de gener de 1924, amb l’Estimat Gà.·. Joaquim Pi i Capella, de Venerable Mestre. Consta ja en el Quadre de la Resp.·. Lògia Luz de Figueras, del G.·.O.·.D.·.E.·., de 1881, com a cap administratiu, Grau 18è, nom simbòlic Olivet, i en el de 1891, amb el càrrec de Secretari [Clara, J, op. cit., pàgines 35-41]. Tanmateix, al cap de poc fou clausurada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i no es refè fins pel desembre de 1926. Treballà durant la República [Sánchez Ferré, Pere, La masoneria a Catalunya (1868-1947), vol. II, Clavell cultura, sl, Premià de Mar, 2008, p. 206]. 

Des del 7 d’agost de 1937 ocupava el càrrec de secretari de l’Ajuntament del Vendrell (Baix Penedès), població en que residia quan l’ocupà l’exèrcit franquista el gener de 1939. A primers de 1938 s’havia afiliat al Partit Sindicalista , formació política llibertària que tenia presència al Penedès.

Fou detingut pels franquistes per primera vegada el 24 de gener de 1939 al Vendrell, sota l’acusació d’haver treballat com a secretari de l’Ajuntament per als que havien denunciat gent de dretes al municipi. El nou consistori franquista i el servei local d’informació de la Falange Espanyola Tradicionista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) van declarar a favor seu, tot afirmant que era una persona d’ordre, i va ser posat en llibertat, cosa que li va donar confiança sobre la seva seguretat personal i decidí anar a l’Empordà quan fos possible per visitar la seva família. Segons Enric Canals [Delators. La justícia de Franco, La Esfera de los Libros, 2a edició, Barcelona (2008), pàgines 43-47] una vegada l’Alt Empordà fou ocupat pels exèrcits franquistes i feixistes italians decidí anar a veure la seva esposa, els seus dos fills i els pares. Proveït del corresponent salconduit per anar a l’Alt Empordà, el 19 de febrer de 1939 arribà en tren a Barcelona sense cap problema, però quan es trobava a l’Estació de França de la ciutat per agafar un tren en direcció a Figueres (Alt Empordà) el reconegué un element feixista de Sant Pere Pescador, que s’havia passat a la zona franquista durant la guerra i havia arribat a Catalunya en els serveis de Sanitat del Cos de l’Exèrcit Marroquí, de trist record. Aquest element demanà ajuda al guàrdia d’assalt Rafael Villalobos i ambdós feixistes el van agafar i conduir arrestat a comissaria. El veí de Sant Pere Pescador el denuncià com un extremista d’esquerres significat i propagandista de la seva causa, a més, que coaccionava els votants durant les conteses electorals a votar els republicans federals, tot fent impossible la vida de la gent d’ordre, i una vegada havia esclatat la guerra havia fet col·lectivitzar les terres al municipi mentre instigava l’assassinat el veí Rossend Jener i Bordas, dues persones més, que no li venien al cap, i el sacerdot Francesc Cargol. Per fer més greu les acusacions, afirmà que portava sempre una pistola al damunt. Tot el contrari del que deia al Vendrell la FET y de las JONS. A la comissaria, el Gà.·. Miquel Pla contestà que en 1932 havia ajudat les candidatures d’esquerres que eren “antiseparatista” (una referència a l’Esquerra Federal agrària obrera) i que el febrer de 1936 havia col·laborat amb les dretes. Valgué més la denúncia del soldat que la seva declaració i detingut fou empresonat a la presó Model de Barcelona en espera de noves diligències. Més endavant, fou traslladat a la presó de Figueres.

El Jutjat Militar Número 3, a instàncies de l’Audiència de Guerra de Girona, li va instruir un procediment sumaríssim d’urgència, el núm. 264. Citats a demanar diversos veïns de Sant Pere Pescador, de signe reaccionari o franquista, i amb un informe negatiu del nou consistori, franquista, del municipi afirmant que era un destacat revolucionari abans de 1936, però que s’afiliava al partit que més li convenia a fi de poder mantenir-se com a secretari de l’Ajuntament. A més, que una vegada es quedà sense feina com a represàlia per la seva participació en l’Alt Empordà en el Sis d’octubre de 1934 s’acostà per oportunisme en la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit de govern, però fou descoberta la seva maniobra i en seria del tot exclòs. Que el juliol de 1936 dóna suport a la Confederació Nacional del Treball i a la Federació Anarquista Ibèrica, essent el secretari del Comitè Antifeixista local, tot dirigint els milicians del poble i generant tota classe de greuges i tres assassinats, que feia mítings al Cinema Massó de la població a favor de la Revolució, a més, amb alguns milicians, va protagonitzar expropiacions a veïns de Vilamalla (Alt Empordà), com a Cecilio de Granada i Àlvar Vergés, segons declarà l’alcalde franquista de Sant Pere Pescador.

El cap local de la FET y de las JONS, Francesc Serra, l’acusà de dirigir embargament de béns i de ser el màxim responsable del Comitè Antifeixista local, juntament amb el seu sogre, Joan Costabella i Torres (pagès, nat a Sant Pere Pescador, de 56, casat i amb un  fill, fins a l’inici de la Guerra Civil, d’esquerres de sempre i alcalde de la vila per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de febrer de 1936 a maig de 1937), acusat de presidir el Comitè Antifeixista Local, qualificat de revolucionari, i l’Ajuntament al mateix temps. Va ser detingut, junt amb tres veïns més del poble, pels franquistes més tard que el seu gendre, el 17 d’abril de 1939. Ingressà a la presó de Figueres. Les principals acusacions franquistes foren confiscació de propietats i productes, col·lectivització de terres, imposició de multes, responsable de la crema de l’església de Sant Pere i de violència contra persones. Traslladat a la presó de Girona, ubicada a l’edifici del seminari, el 25 d’abril de 1939 es celebrà, vuit dies abans que el seu gendre (3 de maig), el seu consell de guerra sumaríssim d’urgència en la plaça militar de Girona, jutjat juntament amb 13 persones més. La sentència, coneguda el 26 d’abril, fou pena de mort.  Entre altres coses el tribunal militar sentencià que no havia fet res, essent alcalde, per salvar la vida del rector de la parròquia, Francesc Cargol, quan una nit uns forasters se’l van endur del poble mentre el sacerdot cridava “Joan, Joan”, el seu nom, demanant auxili, pensant que intervindria com alcalde i li salvaria la vida, segons la versió dels denunciants franquistes. Joan Costabella i Torres fou afusellat el 31 de maig de 1939 al cementiri vell de Girona. El 14 d’octubre de 2013 ERC va presentar la querella argentina al Jutjat Federal Número 1 de Buenos Aires (Mar del Pla, Argentina) contra el crims del franquisme pels assassinats del president Lluís Companys, 45 alcaldes i dos diputats d’ERC.

Pel sumaríssim del Gà.·. Miquel Pla i Coll desfilaren davant el jutjat militar uns testimonis de càrrec: Santiago Serra i Maimí, que el va acusar de voler quedar-se la fàbrica del sogre d’aquest element, Joan Bofill i Armengol; Cristòfol Bosch i Nonell, que va declarar que considerava el Gà.·. Miquel Pla responsable de l’assassinat de la seva esposa i del seu sogre, i de la detenció de dos fills seus i la pròpia filla seva; Joan Teixidor i Joan Guri i Llorens, que el van acusar de liderar el Comitè Antifeixista local i ser responsable dels crims i saquejos que segons aquests dos elements hi va haver al municipi. El 24 d’abril de 1939 el jutge militar instructor li va prendre declaració i el Gà.·. Miquel Pla ho negà tot el que li carregaven els denunciants, ni tant sols va admetre que milités en cap partit polític.

El 3 de maig de 1939 es celebrà el consell de guerra sumaríssim a Girona i fou condemnat, com el seu sogre, a la pena de mort. El general Franco, com en tots els casos fins a 1975, va donar el corresponent “enterado” l’11 d’agost d’aquell any. A les dues de la matinada de l’endemà, el 12 d’agost de 1939, li va ser notificada la decisió. Entrà en capella, que en deien “la nevera”, constant en la documentació militar que no va voler signar l’avís de rebuda del “enterado” de Franco “debido a su estado de ánimo”. Encara que no consta en aquest expedient militar franquista queda clar que el Gà.·. Miquel Pla, en tant que secretari de l’administració de l’Estat, es revolta contra aquest teatre judicial i rebutjà el paper que li presentaren. Fou afusellat per voluntaris del Requetè, aquell mateix dia, a les sis del matí, junt a 33 condemnats més,entre ells els llibertaris Julià Castelló i Grau, Isidre Comas i Pagès, Josep Domènech i Fornés, Joan Masberenguer i Moliner, Antonio Ribas Merino, Daniel Sarbosa i Teixidor, Bonaventura Serra i Ricart i Josep Ventura i Barceló.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII) Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XII)

Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (simbòlic, Zero)

El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener, com ara Viquipèdia– neix en la casa de l’avinguda Sant Josep de Calassanç núm.  25 d’Alella (Alt Maresme) el lliurepensador, francmaçó, militant anarquista i pedagog llibertari l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia. Els seus pares eren propietaris acomodats que tenien el mas Boter (Coma Clara), catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià (Baix Maresme). Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. 

L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de la seva família, de Sant Martí de Provençals, a Barcelona. La influència del comerciant, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia catòlica que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola. Però és evident que la llavor de revolta ideològica ja era sembrada en el seu pensament abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i un lliurepensador declarat i apassionat. Pablo Ossorio el va inscriure a classes nocturnes. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia va estudiar a fons el pensament socialista federal de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901) –dirigent del Partit Federal que es definia en política federalista, comunista en societat i ateu en religió–, com també s’adherí a les tesis obreres internacionalistes. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar obligatori i completar la seva formació aprenent la llengua francesa. 

El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis al Principat de Catalunya, Madrid (Castella la Nova), Saragossa (Aragó) i Alacant (Alacantí, País Valencià), i poc temps després es va casar amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren.

En 1883, fent de revisor havia d’anar de la frontera del Pirineu Oriental, en la línia Cervera de la Marenda (Albera marítima, Costa Vermella, Rosselló) a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació i enllaç entre l’Estimat Gà.·.Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), el líder del Partit Republicà Progressista, del que es va fer militant, i els seus adherents d’Espanya.

Com a molts membres del Partit Republicà Progressista, s’inicià, en 1883, en la Francmaçoneria, concretament en la Resp.·. Lògia «La Verdad», a l’Or.·. de Barcelona –que aplegava destacats maçons republicans–, constituïda en 1878 amb el núm. 77 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.P.·.L.·.U.·.); treballant en 1880 amb el núm. 146 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) i en 1881 amb el núm. 41 del mateix G.·.O.·.D.·.E.·.. Treballà en els seus inicis en el Ritu Francès (R.·.F.·.) i a partir de 1880 en el Ritu Escocès Antic i Acceptat (R.·.A.·.A.·.C.·.).

Quan es va iniciar el seu Taller maçònic pertanyia a la GODE i comptava aleshores amb destacats republicans, com el dirigent federal l’Estimat Gà.·. Pelai Massanet i Simon –un dels fundadors–, a més dels molt significats francmaçons Estimats GG.·. J. Casañas, Rossend Arús (1845-1891), Gil Vilasau Anglada i Agustí Trilla i Alcover. En la cerimònia d’iniciació es feia jurar al recipendari que no trairi mai a un Gà.·. del Taller [AHNS, lligam 619 A, expedient 14]. L’any següent d’haver estat admès ja havia al grau de Mestre Maçó (grau 3er).      

En aquesta tasca republicana progressista insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, quan va dimitir del càrrec ferroviari, entrant en somnis maçònics (donat de baixa del seu Taller maçònic) i s’establí a París (Illa de França), acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres criatures. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners (la Selva), de la qual va prendre part. Després de fracassar, hagué d’exiliar-se a París,.

Des de l’exili dóna suport a l’Estimat Gà.·. general Manuel Villacampa del Castillo (1827-1889), de l’Associació Republicana Militar, que encapçalà la revolta republicana del 19 de setembre de 1886, organitzada com a líder civil el Gà.·. Manuel Ruiz Zorrilla, ja que es volia restablir la República.

Els primers anys del G.·. Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins al carrer Pont Neuf núm. 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Libertad». Durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), que descobrí al Gà.·. Ferrer l’anarquisme social a partir d’una coneixença maçònica. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol al Liceu L’Espagnol Practique, mentre feia de secretari sense sou del Gà.·. Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista i que entre altres coses (cap del Govern espanyol durant el rei Amadeu I, i ministre –durant la Primera República– de Foment  i també de Gràcia i Justícia) fou Gran Mestre del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.). Els GG.·. Malato i Ferrer van ser grans amics.

Fins a 1890 no va pertànyer a cap Lògia, moment en que es va afiliar a la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de París. Al fons de la Biblioteca Nacional de París i especialment a la del G.·.O.·.D.·.F.·. hi ha documentació dela seva etapa maçònica parisenca [documents de la Resp.·. Lògia «Les Vrais Experts»]. Mentre a l’Or.·. de Barcelona la seva activitat maçònica va ser minsa i breu, en canvi a l’Or.·. de París fou un francmaçó força actiu que va pujar de grau amb tanta rapidesa com alguns altres catalans de l’època. En 1891 ja era grau 18è; en 1893, grau 30, i en 1897, grau 31. Segons l’auditor de la Quarta Regió Militar en el procés militar contra el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia durant aquells anys parisencs va servir d’enllaç entre el G.·.O.·.D.·.F.·. i la Família Maçònica espanyola.

En 1892 va participar en el Congrés Universal de Lliurepensament, celebrat a  Madrid i organitzat per la Federació Internacional de Lliurepensament, amb seu a Brussel·les Bèlgica).

El 1893 se separà de Teresina Sanmartí, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l’intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d’aquest crim passional, el Gà.·. Ferrer no va posar denúncia. Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L’Espagnol Practique.

En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, mestre parisenca i lliurepensadora, 13 anys més jove que el Gà.·. Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el Partit Republicà Progressista i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista, ja que  pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors al Regne d’Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà la seva nova companya.

El Gà.·. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església catòlica. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista–. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a la península Ibèrica solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. 

El Gà.·. Ferrer s’havia convençut que al Regne d’Espanya la situació  no estava prou madura per a la revolució social, però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’EscolaModerna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i de l’Estimat Gà.·. Paraf-Javal (1858-1941); i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Estimat Gà.·. Ramón y Cajal (1852-1934). Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de l’Estimat Gà.·. Paul Robin (1837-1912), de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus (1830-1905), Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin (1842-1921), Gorki, de l’Esimat Gà.·. L. Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. 

També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola Moderna, i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de maig de 1906, l’Estimat Gà.·. anarquista Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna, va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per al Carrer Major de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. El Gà.·. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte del Gà.·. Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi.

El Butlletí Oficial del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), any XIV, núm. 170, 27/06/1906, pàgines 85-86, va publicar a la primera pàgina una condemna contundent de l’intent de magnicidi del Gà.·. Morral en què afirmava que la Maçoneria estava obligada pel seus principis a respectar la legalitat i les institucions espanyoles vigents.

L’òrgan oficial del G.·.O.·.E.·. no dedica mai cap espai per defensar-lo de les acusacions de complicitat amb el Gà.·. Morral, i no fou fins a un any de l’afusellament del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia que aquesta Obediència maçònica quan canvià de posició i el qualifica de «màrtir de la Llibertat». El Gran Mestre de la G.·.O.·.E.·., l’Estimat Gà.·. Miguel Morayta (1834-1917), tenia un interès molt especial en que la Francmaçoneria fos legal al Regne d’Espanya i passés a convertir-se en una institució normalitzada, i, si no podia ser acceptada i respectada per tota la societat espanyola, almenys pretenia d’obtenir el reconeixement i el respecte dels governs i l’Estat, com succeïa en molts estats europeus. Sortir a defensar GG.·. maçons que eren considerats revolucionaris, com era el cas del Gà.·. Ferrer i Guàrdia, no sols no afavoria les aspiracions de l’Obediència al seu entendre, sinó que en posava en perill l’estratègia , que començava precisament en aquell moment a donar alguns fruits vers la normalització institucional, bé que minsos. A més, aquesta Obediència auspiciava una Resp.·. Lògia al Principat de Catalunya, «Lealtad», a l’Or.·. de Barcelona, docs la seva presència en la societat i la política al Principat era quasi insignificant. No es va veure implicada en la reació de l’Escola Moderna ni després es va comprometre en la defensa de la causa pedagògica del Gà.·. Ferrer.

En canvi, les Respectables Lògies de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana Balear (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·.) i el grups francmaçons més o menys independents, com el d’aquells maçons procedents de «Constància», van ser les van donar suport a l’empresa pedagògica del Gà.·. Ferrer, essent part dels seus membres del Parit Radical Repúblicà o col·laboradors seus. El líder del partit tenia uns bons amics entre membres de la Resp.·. Lògia «Redención» i a la cúpula de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·..

En 1908 el Gà.·. Ferrer fou donat de baixa de la Resp.·. Lògia parisenca «Les Vrais Experts» –que en 1906 li havia donat suport solidari pels serveis que havia prestat a la Francmaçoneria Universal– a causa de no pagar quotes des de Catalunya ni enviar la seva nova adreça. A Catalunya mantenia estretes relacions amb francmaçons de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. i també lerrouxistes, però no està documentada la seva afiliació a cap Taller maçònic dels país, encara que no seria estrany una afiliació oculta i reservada a fi d’evitar el coneixement públic de la seva activitat maçònica com a personatge molt conegut en la societat catalana d’aquell temps, potser on hi tenia molts amics, la Resp.·. Lògia «Redención», a l’Or.·. de Barcelona. Però tot plegat no deixa de ser una hipòtesi.

Durant el seu procés pel cas del Gà.·. Morral, el Gran Mestre de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. , l’Estimat Gà.·. Eigeni Labán, va fer una enèrgica declaració al Butlletí Oficial, núm. 55 (gener de 1907), a favor seu tot denunciant que era la major i fastigosa persecució jesuítica i inquisitorial.

En sortir de la presó, pel juny de 1907, el Gà.·. Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. 

Aleshores va dirigir una comunicació d’agraïment, publicada en el núm. 58 del Butlletí Oficial de la G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.B.·. (juliol de 1907, p. 4). 

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France (1844-1924) esdevingué president honorari de la Lliga; el Gà.·. Ferrer n’era president; l’Estimat Gà.·. C. A. Laisant (1841-1920), vicepresident; Charles Albert (1843-1914), secretari; i el Comitè Internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada pel Gà.·. Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a la República francesa.

Al juny de 1909 torna d’Anglaterra al Principat de Catalunya per veure la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut. El Gà.·. Ferrer i Guàrdia afirma que s’havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d’esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona. A començament de juliol de 1909, havent-hi la guerra colonial al Marroc el Govern espanyol havia mobilitzat l’Exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol o Setmana Gloriosa Roja, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera monàrquica espanyola sense emoció i considera l’«honor nacional» d’Espanya com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels militants socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern espanyol, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. 

Es formà un comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres del Principat de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla (Rif).

El Gà.·. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor, instigador i cap de la revolta obrera i popular. Els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, el Gà.·. Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat (Baix Maresme). Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. 

El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar el Gà.·. Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc. Les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». 

Tant a l’Estat espanyol com fora del Regne d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església catòlica –a França un jueu, a l’Espanya negra un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. 

Mantenen actualitat les paraules pronunciades pel Gà.·. P’otr Kropotkin a Londres (Anglaterra) després de l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». 

Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York (USA), fundada en 1911. 

Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua.

Durant la Guerra Civil la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat.

A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees, que cada any li fa un homenatge al monument que fou inaugurat el 13 d’octubre de 1990 al Parc de Montjuïc. 

Les restes del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia el novembre de 1937 foren traslladades en el cementiri de Montjuïc al costat de les dels anarquistes Durruti i Ascaso, on cada any hi ha un homenatge el 20 de novembre, efemèride de la mort a Madrid de Durruti el 1936. 

El Germà pedagog anarquista i francmaçó Francesc Ferrer i Guàrdia a les nou del matí el 9 d’octubre de 1909 fou  jutjat a la presó Model de Barcelona, en consell de guerra sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Roja Gloriosa de juliol d’aquell any a Barcelona, per la burgesia catalana denominada Setmana Tràgica. La cort marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i el Gà.·. Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galceran Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per al Gà.·. Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per al Gà.·. Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galceran, defensor del Gà.·. Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical Republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. 

La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern espanyol presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. 

A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegí al Gà.·. Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat.

El Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona, mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.  

Barcelona ha dedicat tres monuments al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista, pedagog, lliurepensador i francmaçó. 

La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona no va arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments. 

Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990 per l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog llibertari i maçó i va ser recollida per l’Ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on el Gà.·. Ferrer i Guàrdia havia perdut la vida com a màrtir del lliure pensament tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a la Universitat Lliure de Brussel·les feta per l’Ajuntament d’aquella ciutat belga, aixecat per August Puttemans el 1911, destruït pels nazis i tornat aixecar després de la Segona Guerra Mundial interimperialista. L’autor del monument de Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció: A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L’ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA / D’UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d’octubre de 1990.

El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB), a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001. 

I el darrer dels tres monuments en honor al Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron de Barcelona. El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l’il·lustre pedagog llibertari i maçó. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·locà un bust del Gà.·. Ferrer i Guàrdia que la família d’un professor de Calafell (Baix Penedès) tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.

A més, hi ha les tres tombes monumentals al cementiri de Montjuïc inaugurades el novembre de 1937, una dedicada al Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, que es van construir amb motiu de la mort en combat dels anarquistes Francisco Ascaso a Barcelona el de 20 juliol de 1936 i Buenaventura Durruti a Madrid el 20 de novembre de 1936, ambdós destacats militants anarquistes molt amics dels GG.·. Hem Day i Léo Campion, dos destacats militants anarquistes belgues que els havien amagat a Brussel·les el 1924 durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i els van ajudar a fugir a Cuba, essent novament acollits a Brussel·les per aquests dos GG.·. anarquistes i francmaçons el 1927 quan després de ser empresonats a París van ser expulsats de l’Estat francès.  Actualment aquestes tombes de Durruti, Ascaso i el Gà.·. Ferrer i Guàrdia es troben buides ja que l’Ajuntament de Barcelona durant la dictadura franquista va fer cremar els seus ossos a l’ossera del cementiri amb el pretext que ningú pagava el manteniment d’aquestes inhumacions. Es tracta d’un monument que cal considerar doblement llibertari i francmaçó. A més, el novembre de 1937 aquest mausoleu estava tancat per una tanca d’obra en forma de triangle, el delta maçònic, que fou destruït pel consistori franquista de Barcelona dins la campanya contra la Francmaçoneria de la Dictadura.