Joan Manuel Rodríguez Díez: In Memoriam

Joan Manuel Rodríguez Díez: In Memoriam

Durant els cursos 1984/85 i 1985/86 un adolescent Joan Manuel tot estudiant el BUP a l’Institut Bruguers de Gavà era ja un dels delegats de curs, juntament amb en Jerónimo Casasola del Pozo, desaparegut també fa ja 10 anys, que dirigien les protestes i les mobilitzacions dels companys gavanencs, que van culminar en una sèrie de vagues d’estudiants. Ambdós també van formar part del Comitè Antimilitarista local que va treballar a favor del no a l’OTAN en el referèndum del 12 de març de 1986 i es van negar a fer el servei militar.

Va militar, tot seguit, a la Federació Anarquista Comunista Catalana, sent-ne un dels seus integrants més joves, quan es va traslladar a viure a Girona s’integrà al grup anarquista Tramuntana Floreal, cofundador més endavant de la Federació Anarquista Catalana. (FAC).

Després de formar-se en informàtica i començar la carrera de Matemàtiques va cursar Filosofia. Sindicalment, s’afilià a la CGT quan entrà a treballar a Telefònica sent-ne delegat.

Participà a l’Assemblea fundacional d’Els Verds-Confederació Ecologista de Catalunya (Els Verds-CEC) en representació d’Alternativa Verda-Moviment Ecologista de Catalunya (AV.MEC).

A rel de les protestes del 12 d’octubre de 1992 pel 500 aniversari del genocidi comés durant la conquesta d’Amèrica, va passar 72 hores detingut acusat de desobediència, juntament amb en Joan Martínez Alier, en negar-se ambdós a identificar-se davant la policia.

Va pertànyer a la tertúlia de crítica revolucionària llibertaria que durant anys es feia a l’Espai Obert (Sants) cada dos dimecres.

A nivell maçònic, s’inicià, amb nom simbòlic d’Hyperion, en 1990 a la Resp.·. Lògia Minerva Lleialtat, núm. 1 de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (G.·.L.·.S.·.E.·.), a l’Orient de Barcelona.

Cofundador el gener de 2014, com a Aprenent, de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.), el 8 de febrer fou cofundador de la Resp.·. Lògia M. A. Bakunin, núm. 1 de la G.·.L.·. D.·.P.·., a l’Orient de Barcelona, i va pujar als graus de Company i de Mestre Maçó. El mateix febrer va cofundar el Respectable Triangle Joaquim Delgado, transformat poc després en Resp.·. Lògia Joaquim Delgado, núm. 2 de la G.·.L.·.D.·.P,·. a l’Or.·. del comtat d’Empúries, de la qual va ser Orador quan a la defunció de l’Estimat G.·. Pere Gay, que era el Venerable Mestre, l’Orador, Spartakus, passà a Venerable Mestre (encara ara).

Malgrat el seu estat delicat de salut va participar en les accions i lluites gironines de la tardor de 2017. Era també un dels corresponsals a Girona de Tramuntana Vermella Mail. Participava també en una sèrie d’entitats llibertàries com el Lokal, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i va formar part d’un gran nombre de col·lectius i projectes fins els darrers temps.

Finalment la tarda de divendres 29 de gener de l’any 2021 ha aparegut mort al seu domicili a Girona. Ens deixa un activista, un lluitador i un erudit llibertari :

Què la terra li sigui lleu!


Joan Manuel Rodríguez Díez

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV). Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV) – Pdf

Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí

El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona [Document necrològic de la seva Resp.·. Lògia on hi consta la data del seu naixement] l’anarquista, anarcosindicalista, esperantista i francmaçó Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí.

El seu pare es deia Àngel Balagué i la seva mare, Palmira Martí. Fill d’una família llibertària i francmaçona. Així, el seu avi matern, l’Estimat Gà.·. Martí Martí i Benaijes (nascut en 1850), es va iniciar a la Francmaçoneria i va pertànyer a la Resp.·, Lògia «Lealtad», fundada a Barcelona amb el número 47 del Gran Orient Nacional d’Espanya (G.·.O.·.N.·.E.·.); en 1873, núm. 78 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.); en 1878. núm.16 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.); en 1890, núm. 6 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), dissolta en 1896 i reorganitzada en 1902 en el G.·.O.·.E.·. (Taller que treballà fins l’ocupació militar franquista de Barcelona el gener de 1939), i anarquista, que posà el simbòlic nom de Palmira a la seva filla mentre el seu nom simbòlic fou García Vao (consta que al cap de 16 anys de la seva iniciació tenia el grau 18è del Ritu Escocès Antic i Acceptat, de Príncep de Jerusalem) [Sánchez i Ferré, Pere, La Lògia Lealtad. Un exemple de maçoneria catalana (1869-1939, Editorial Alta Fulla, Barcelona (març de 1985), p. 172]. El seu pare fou un destacat militant de les Joventuts Radicals. I els seus oncles Manuel (dit Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes.

Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme.

Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l’agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina (Toledo, Castella la Nova) i al front de Madrid (Madrid, Castella la Nova). Ferit en una cama, va ser ingressat a l’Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Mancha del Júcar, Albacete, La Mancha) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d’aviació on l’escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat.

També esdevingué amic del dirigent stalinista aleshores Gà.·. Andreu Marty –antic anarquista i francmaçó de Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló)–, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i del pilot Edouard Corniglion-Moliner, futur membre destacat de la Resistència francesa i que formà part de Forces aériennes françaises libres duran la Segona Guerra Mundial interimperialista.

El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara (La Alcarria, Guadalajara, Castella la Nova), Brunete (Comunidad Metropolitana de Madrid, Madrid, Castella la Nova) i Teruel (Comunidad de Teruel, Terol, Aragó) i en l’ofensiva sobre l’Ebre, on va ser novament ferit.

El 21 de febrer de 1939, camí de l’exili, passà clandestinament la frontera del Pirineu Oriental però enxarpat per la Gendarmeria va ser internat al camp de concentració de la Platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre i Gà.·. Édouard Daladier. Allà rebé la notícia que son avi i ancià Gà.·. Martí Martí i Benaijes havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d’hospital.

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista s’integrà en el XI Regiment d’Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940.

A prop de Verdun (Meuse, Lorena, Gran Est), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Meurthe-et-Moselle, Lorena, gran Est) i internat a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria).

El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on quasi morí i restà fins l’alliberament d’aquest per soldats nor-americans el 5 de maig de 1945 i portat a París (Illa de França) per recuperar-se.

En el seu testimoni sobre els  seu internament al camp nazi de Mauthausen, J. Borrás explica: “…Chaque matin avant l’appel, il y avait distribution générale de coups de nerfs de bœuf ou de câble torsadé pour chaque lit mal fait. L’interprète –J. Borrás– obtint du chef de baraque de pouvoir faire l’inspection des lits pour éviter des désagréments aux copains. Il remarqua durant quelques jours un lit non fait, qu’il refaisait complètement. A la recherche de l’intéressé, il tomba sur un jeune malade et affaibli au point de ressembler à une loque humaine, qui lui répondit qu’il s’en moquait car il allait crever. Il contacta Termens, le médico espagnol, lequel trouva le jeune Santiesteban, celui qui offrit son sang plusieurs fois. Avec le supplément de nourriture reçu du chef de baraque et les transfusions intraveineuses, faites directement à la seringue de bras à bras sans connaître le groupe sanguin, Albert Balagué fut sauvé » [J. Borrás «L’histoire de Mauthausen», p. 299].

Tot seguit s’instal·là a Nimes (Gard, Occitània), on uns cosins de la seva mare tenien una gran horta a la ruta de Générac.Entre els antics deportats que es troben a Nimes trobà Pierre Ganoel, supervivent del camp nazi de Buchenwald, qui l’ajudà molt. També trobà Edmond Brune i Roger Volpelliere, amb qui mantingué una forta amistat fraternal [Dades recollides par J. A. Martin (octubre de 1997), a la revista maçònica Le Triangle, núm. 7 [http://hiram3330.unblog.fr/2008/04/19/hommage-a-albert-balague/].

Milità en la Unió Racionalista (UR), associació francesa fundada en 1930 per lluitar contra les diferents formes de dogmatisme com també contra la reclamació de recursos sobrenaturals, tot promocionant un ensenyament laic i republicà en el sentit públic francès; en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). El 3 de març de 1966, tretze “ciutadans del món” de renom universal feien públic l’anomenat Manifest dels Tretze a favor del mundialisme (conjunt d’idees, sentiments i actes que propugnen i expressen la solidaritat entre els pobles de la Terra, i que tendeixen a establir una llei i unes institucions de caràcter supranacional que els siguin comunes. Per la seva pròpia naturalesa, el mundialisme no és partidista polític ni confessional) i amb la intenció de “salvar la Humanitat“, el segon paràgraf del qual diu així: “La manca d’institucions mundials capaces d’assegurar la satisfacció de les necessitats comunes a tots, és burlar-se de l’ésser humà, mentre riqueses immenses es malbaraten i els dos terços de la humanitat passen fam”. Aquest manifest, signat per tretze personalitats de renom universal entre les quals figuren Bertrand Russell (Nobel de Literatura 1950), Linus Carl Pauling (Nobel de Química 1954 i de la Pau 1962), l’Abat Pierre (fundador de les Comunitats d’Emmaús) o Lord John Boyd Orr (Nobel de la Pau 1949) va suposar un fort impuls al moviment i al Registre de Ciutadans del Món, un organisme tècnic que treballa en pro del civisme mundial, és a dir, per una consciència mundial dels éssers humans que permeti d’obtenir pau, estabilitat i justícia a tot l’àmbit planetari. No és ni un moviment, ni un partit, ni una associació. És simplement un organisme tècnic la missió del qual és inscriure en un registre central (RECIM), que és a l’Estat francès, les persones que desitgen plasmar aquest sentiment en una cosa tan simbòlica, tan senzilla i tan aparentment inútil com pot ser el fet de tenir u carnet (credencial o targeta). Aquesta targeta permet participar, cada tres anys, a les eleccions dels nous membres del Congrés dels Pobles (Congrès des Peuples), la primera institució mundial formada per persones que s’hagin distingit per les seves tasques mundialistes.

Però la manca de recursos econòmics sumat al fet que els Estats, aferrats al concepte de sobirania, no hagin vist amb bons ulls els moviments mundialistes duts a terme pels ciutadans del món, han impedit que les idees d’aquests no hagin transcendit massa, de moment. El mundialisme –diuen els ciutadans del món– no és utòpic, però sí difícil.

En 1953 es va iniciar a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «L’Arc-en-Ciel», número 920 de la Federació Francesa de l’Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain», a l’Or.·. de Nimes, i en 1962 s’afilià a la Resp.·. Lògia «L’Écho du Grand Orient», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de Nimes. Sembla que entre 1954 i 1962 participà en una Resp.·. Lògia de la Grand Loge de France (G.·.L.·.D,·.F.·.), a  l’Or.·. de Nimes, Obediència que hauria deixat per considerar que el G.·.O.·.D.·.F.·. lligava més amb el seu concepte de la laïcitat.

A partir de 1967 efectuà diversos viatges al Principat de Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques.

Gràcies a complicitats amb l’administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península.

També organitzà una conferència clandestina de Ciutadans del Món esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a la UNESCO.

El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales [Revista Hispania (any 1981), de la FEDIP].

El Gà.·. Albert Balagué i Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l’Hospital «Art et Loisirs» de Nimes i va ser inhumat al cementiri de Rodilhan (Gard, Occitània), població on residia, al costat de les tombes de la seva companya Mercè Llorach i del seu fill Christian, ja finats [Precisions del seu gendre (el juny de 2011) i de la seva neta (el març de 2018) al Dictionaire des Militants Anarchistes [http://militants-anarchistes.info/spip.php?article6593].


Albert Balagué i Martí (ca. 1998)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIII). Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIII)

Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner

El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona l’anarquista, naturista, francmaçó, espiritista i georgista l’Estimat Gà.·. Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Fill d’una família acomodada, els seu pare i la seva mare, d’origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases.

De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (l’Horta de València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria.

Va fer els estudis secundaris a l’Institut Lluis Vives de València.

Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l’Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva.

Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l’escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d’aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d’un punt de vista llibertari.

El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l’Estat espanyol d’aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista.

El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler i altres), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com a òrgan d’expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars, especialment a Catalunya i a Andalusia.

A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València.

El 6 d’abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València.

Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València.

A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià).

Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el Primer Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria).

Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l’aire lliure, conferències, acampades, banys solars i algunes altres), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià).

Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el Segon Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Málaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l’harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco.

En 1929 assistí al Tercer Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l’Exposició Internacional de Barcelona.

En aquesta època col·laborà estretament amb el Cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma».

El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià).

Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la Tercera Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot (Alacantí, Foia de Xixona, País Valencià).

Seguidor de les tesis de l’economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva.

Presidí el comitè organitzador del Quart Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l’11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella la Nova) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l’«Ateneo Teosófico» de Madrid (Madrid, Castella la Nova).

En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d’ordre ideològic sobre l’acceptació o no de la trofologia.

En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), on presentà la ponència «Catecismo naturista», que es va aprovar després d’un debat.

La Guerra Civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l’associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres.

Detingut per l’exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la Francmaçoneria. Novè Grau del Ritu Escocès Antic i Acceptat (Mestre Escollit dels Nou) i membre de la Respectable Lògia «Paz y Justicia», núm. 65 del Gran Orient Espanyol Gran Lògia Regional de Llevant, a l’Or.·. València, Però finalment va poder passar a la frontera del Pirineu Oriental.

Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració francesos, però finalment hi va ser reclòs.

El Gà.·. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l’hospital del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània).


Juan Antonio García Giner

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII).  Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII) 

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer   

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essone, Illa de França) l’anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Havia nascut l’11 de novembre de 1895 a València (l’horta de València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)–. El seu pare es deia Josep Alandí García, carboner, i la seva mare, Maria Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d’on era la seva mare.

En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar.  

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València, on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències, com «La incorporación de la técnica al movimiento social» i altres.  

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.  

Simpatitzà amb l’estratègia trentista.  

El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats.  

A favor de la participació confederal en el Govern de la República Espanyola, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular–.  

Col·laborà en la publicació Libre-Studio (1936-1938) de València.  

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), un òrgan creat pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts l’estiu de 1937. Aquest òrgan tenia per objectiu la creació i gestió de colònies infantils tan en territori republicà com a l’estranger on es poguessin refugiar els infants afectats per la Guerra Civil. Al llarg dels vora 18 mesos de funcionament el consell va estar organitzat en diverses seccions o conselleries que s’ocupaven de la propaganda, els abastiments, la sanitat, l’economia de les colònies, les residències, el personal pedagògic o les relacions exteriors de l’òrgan. Entre els consellers del CNIE hi havia Maria Zambrano, que va ocupar la conselleria de propaganda entre octubre de 1937 i gener de 1938; Regina Lago, consellera de personal i orientació pedagògica des de la creació de l’òrgan fins a gener de 1938; Angústias Díaz Usón; Josepa Bastard; Edelmiro Borrás o Coloma Feliubadaló. També hi van col·laborar Joan Comas Camps i l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla, qui va exercir de vicepresident del consell durant diversos mesos.  

Fent feina del CNIE a l’exterior, els primers mesos de 1939 es troba exiliat a Sent Bausèli de Pedoci (Erau, Occitània), segons un llistat maçònic, però més endavant passa la frontera del Pirineu Oriental, arriba a València per rellançar la CNT i és capturat pels franquistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó.  

Un cop lliure, s’exilia de nou i s’instal·la a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània). En 1947 defensa les posicions del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exterior, vinculat als governs en l’Exili de la República Espanyola, anomenada «política» i «col·laboracionista» amb els governs republicans.  

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».  

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora de «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència ex «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme.  

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. 

La companya fou Consuelo Rosell.

En 1923 s’inicià a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de València.  

Entre la munió de les 470.000 persones que va fugir a l’exili durant la Retirada republicana de principis de febrer de 1939, quan la caiguda del Principat de Catalunya en poder de les tropes franquistes, els francmaçons exiliats foren més d’un miler GG.·.. En una llista de francmaçons que es trobaven en territori francès el maig de 1939, fora dels camps de concentració, hi ha personalitats rellevants de la política republicana i del sindicalisme militant, a escala catalana i espanyola [Josep Clara Resplandis, La maçoneria a l’exili: França, 1939, revista EBRE 38, núm. 6 (2011), pp. 101-128]. Altres anarquistes i anarcosindicalistes, com els Estimats GG.·. Eleutelio Quintanilla Prieto, pedagog asturià exiliat aleshores i domiciliat a Canteleu (Seine Maritime, Alta Normandia, Normandia), de qui tenim documentat que pertanyia a la Resp.·. Lògia «Jovellanos», núm. 337 del G.·.O.·,E.·. en 1912 i núm. 1 de l’Obediència entre 1924 i 1936, a l’Orient de Xixón (Astúries), quan va haver de deixar de Treballar a causa de la guerra a Astúries. i Martín Alandi Pomer, que el  novembre de 1936 formà part com a CNT-AIT del Consell Econòmic de València i a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí de Comerç en absència del titular–, aleshores domiciliat a Sent Bausèli de Pedoci, el qual, iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del G.·.O.·.E.·., a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquestes dades proposem com a hipòtesi de treball poder considerar la possibilitat que els GG.·. que apareixen en el llista serien membres de la mateixa Obediència que envia la missiva a la G.·.L.·.D.·.F.·., el G·.O.·.E.·.. També hi consta Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares, anarquista i destacat anarcosindicalista ferroviari barcelonès i aleshores exiliat La Tur de Querol (Alta Cerdanya) després de sortir del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània), en el llistat per demanar ajuda solidària de 525 (alguns noms d’aquests es troben repetits i un més d’ells ratllat, el de l’Estimat Gà.·. Cesáreo Vázquez Ambrós) GG.·. exiliats “que es troben a França i fira dels camps de concentració” (en el document original escrit en francès) que redactà el 6 de maig de 1939 l’oficial de Correus i Telègrafs que en 1931 havia estat diputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per la circumscripció electoral de Lleó, el Gran Secretari del G.·.O.·.E.·. l’Estimat Gà.·. Alfredo Nistal Martínez, que aquest envià al Gran Mestre i al Gran Secretari de la Gran Lògia de França (G.·.L.·,D.·.F.·.). Aquest document de maig de 1939 durant l’Ocupació alemanya la Gestapo lliurà una copia als serveis franquistes, que es conserva a l’Arxiu General de la Guerra Civil, a Salamanca, al fons maçònic (lligall 277-A, expedient 497-62).  

En 1946 el Gà.·. Martín Alandí Pomer era un dels 20 membres de la Resp.·. Lògia «Esperanza», de parla castellana, a l’Or.·. de Marselha, integrada en el Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.).  

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Essone, Illa de França).

D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)
D’esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI). Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI)  

Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol  

El 2 de setembre de 1913 neix a Osor (Guilleries, la Selva) –algunes fonts citen erròniament Olot (la Garrotxa)– l’espiritista anarcocristià, anarcosindicalista i comunista llibertari nihilista Josep Casajuana Gol. Místic i espiritista, esdevingué anarquista després de considerar les teories llibertàries com a una continuació del cristianisme.  

Sastre de professió, s’establí a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès Nord). Gaudí d’una bona cultura autodidacta i a començament dels anys trenta consolidà una sòlida amistat amb nombrosos mestres racionalistes.  

Apassionat de la música, tocava el piano i fou autor de nombroses cançons i pasdobles, com ara JuventudVals lento (1930), i en 1933 va compondre l’himne dels infants de l’Escola Ferrer i Guàrdia de l’Hospitalet de Llobregat.  

En aquesta època, fou un dels fundadors, amb altres companys (Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i Ramón Serón Félix), del grup anarquista «Los Novatos», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El desembre de 1933 fou un dels organitzadors de la proclamació del Comunisme llibertari a l’Hospitalet de Llobregat.  

Durant la Guerra Civil es mostrà contrari a la intervenció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) en el Govern de la  República Espanyola.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.  

S’establí a Peireguers (Dordonha, Nova Aquitània, Occitània).  

En l’exili contribuí a la formació d’un grup de joves (Francisco Ballester Orovigt, Jaume Parés Adán, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i alguns altres) que participaren en la lluita armada contra el franquisme.  

En 1946 publicà Conciencia adentro. Cristianismo, anarquismo, nihilismo, amb ilustracions de Denise Roques i prefaci de José Espuga (edició de l’autor), 234 p., i  en 1947 Gana de vivir. Nihilismo adelante, Rodez, Subervie, ambdós textos autobiogràfics  

Acabà instal·lant-se a París (Illa de França), on es suïcidà en 1989 –algunes fonts citen erròniament 1991–.  

Considerem GG.·. totes les persones pertanyents a entitats iniciàtiques, com les societats espiritistes. En aquest cas desconeixem si aquest Gà.·. es va arribar a iniciar al llarg de la seva vida en la Francmaçoneria.

Josep Casajuana Gol

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXX). Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXX)  

Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu  Vilaplana

El 6 de febrer de 1897 neix a Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana. Els seu pare i la seva mare eren militants anarquistes, i es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. El seu germà petit era el també anarquista i francmaçó Liberto Bernabéu Vilaplana.  

Vilaplana, era mecànic i ajustador. Resident a Alacant, milità, com el seu germà i Gà.·. Liberto,  a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), essent també  membre de la Resp.·. Lògia «Numancia», núm. 3 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), que havia aixecat columnes el 1923 a l’Or.·. d’Alacant, on pujà al grau de Mestre Maçó.  

Durant la Guerra Civil va ser secretari provincial i membro del Consell de les Industries Metalúrgiques Socialitzades d’Alicant (IMSA). També pertanyia al Sindicat Provincial de Viatjants d’Alacant, adscrit a la Unió General dels Treballadors (UGT).  

S’exilià a Algèria (en àrab الجزائر, al-Jazàïr, IPA: [ælʤæˈzæːʔir], en amazic, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer,) el 12 de març de 1939 marxant des del port d’Alacant amb el vaixell mercant britànic Ronwyn.  

En Algèria, igual que el seu germà, va ser internat al camp de concentració d’Orléansville i després al d’Orà, i finalment al de Morand, situat a la localitat de Boghari, al sud d’Alger (en àrab الجزائر al-Jaza’ir, literalment “les illes”; en amazic Dzayer).  

Un cop en llibertat, treballà per a l’empresa Etablissements Moulin, fabricant de màquines d’escriure i equips d’oficina, i a partir de 1942 per a la companyia Remington Rand, en Orà, on ja treballava el seu germà. El seu germà es quedà a Orà treballant a la Remington fins a 1948 com a cap de taller, traslladant-s’hi a Alger, amb la categoria d’inspector.  

El Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana aconseguí en 1948 la reagrupació de la seva família a Orán procedent de València (l’Horta de València, País Valencià), esposa, fills i la seva mare, Dolores Vilaplana Abad.  

El Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana morí a Orà el 16 de gener de 1964.  

 

     

Gerardo Bernabéu Vilaplana amb la seva companya Elisa.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIX). Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIX)  

Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard)  

El 19 d’agost de 1906 neix a Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard). Els seu pare i la seva mare eren militants anarquistes, i es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad.  

A començament dels anys trenta del segle XX regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s’adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).  

Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s’establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d’una malaltia.  

Iniciat en de la Francmaçoneria, adoptà el nom simbòlic de Besnard, essent membre de la Resp.·. Lògia «Pitágoras», a l’Or.·. de Palma, sota els auspicis del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·,E.·.) que havia aixecat columnes el 9 de febrer de 1932, constituïda per nou Estimats GG.·, Mestres Maçons, essencialment mallorquins que s’havien iniciat quan vivien a Amèrica. El seu principal impulsor va ser el representant de comerç i Estimat Gà.·. Jaime Valls Segura, que fou un regidor de l’Ajuntament de Palma assassinat per elements falangistes quan el cop d’Estat militar de juliol de 1936. Els feixistes assassinaren, en els primers mesos de la Guerra Civil, a una dotzena de GG.·. del quasi trenta que encara subsistien. Aquesta Resp.·. Lògia va aplegar alguns GG.·. molt coneguts a la ciutat, destacant el mestre i Estimat Gà.·. Torrandell i el farmacèutic i Estimat Gà.·. Tarongí, així com el periodista i Estimat Gà.·. Juan Alomar Cifre, redactor del diari El Día, qui va ser tancat en un camp de concentració franquista, sense ser afusellat. Pocs dies després de l’aixecament militar feixista que havia triomfat en el primer moment a l’illa de Mallorca, un grup d’elements falangistes, de militants del partit Acción Popular i elements de les Joventuts Catòliques, van assaltar el local del Temple Maçònic, situat en las immediacions del Born de la ciutat exposant objectes del Temple i documentació furtada de la Resp.·. Lògia en la seu de Falange Española y de las JONS, fins que las autoritats militars franquistes es van confiscar de tot aquest material al cap de pocs dies per obrir expedients repressius. La repressió franquista contra la Francmaçoneria era instigada por l’enorme malvolença que professava la jerarquia de l’Església catòlica contra l’Orde. Un altre dels GG.·. afusellats, el 24 de febrer de 1937, junt amb els Estimats Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Qués, va ser l’Estima Gà.·. Antoni Mateu.  

Després de les eleccions de febrer de 1936, s’establí a Alacant (Alacantí, País Valencià) –al barri vell de la ciutat, al núm. 14 del carrer Manero Molla–, on l’abril d’aquell any formà part de la Resp.·. Lògica «Numancia», núm. 3 del G.·.O.·.E.·., que havia aixecat columnes el 1923 a l’Or.·. d’Alacant, on arribà a Mestre Maçó i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l’Amistat» (Dignatari del Taller designat perquè la representi davant una Resp.·. Lògia germana).  

En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d’una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Com que l’informe de la Direcció General de Seguretat franquista (Madrid, 19/01/1946) diu que treballava de mecànic, tal volta secundà inicialment al seu germà i Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana en les tasques de manteniment mecànic de màquines d’escriure que portava a terme per diferents indrets de la demarcació, però de segur que després del 19 de juliol de 1936 el seu paper en la vida de l’anarquisme social alacantí es va reforçar.  

Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d’aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT-AIT d’Alacant.  

També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d’Alacant.  

Segons un informe de la Direcció General de Seguretat del 19 de gener de 1946, en CDMH: Liberto Bernabeu Vilaplana, TERMC, Expediente 16550: “… según antecedentes que obran en aquella comisaría, durante dicho periodo se reunían en el bar “Julio Abril”, con destacados marxistas y masones, al objeto de acordar medidas de represalia contra personas de derechas y otras actividades contrarias a la causa nacional…”.  

El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb el seu germà i Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana, anarquista i confederal destacat com ell, cap a Orà (وهران,, wilaya d’Orà, Algèria) a bord del vaixell britànic Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d’Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s’establiren a Alger.  

En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d’escriure de la companyia «Remington», essent cap de taller fins a 1948, quan va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons.  

El 19 de gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques i maçòniques en el procediment del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.  

El 22 d’agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà al   País Valencià, establint-se a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià) a pesar de l’expedient de 1946.  

El Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola.  

[https://alacantobrera.com/2016/02/13/los-bernabeu-iii-liberto-bernabeu-vilaplana/]  

[http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1908.html]  

 

L’Ajuntament de Fortià fa un homenatge pòstum al secretari de l’Ajuntament, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll

L’Ajuntament de Fortià fa un homenatge pòstum al secretari de l’Ajuntament, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

Nascut a Cal Marquès de Fortià fou afusellat pels franquistes a Girona el 12 d’agost de 1939  

L’Ajuntament de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà, comtat d’Empúries) va haver d’ajornar, a principis del mes de març, a causa del coronavirus-19, l’homenatge pòstum a l’estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, qui va ser antic secretari de l’Ajuntament i el dia 12 d’agost de l’any 1939, amb tan sols 31 anys, fou afusellat, als 31 anys, al cementiri de Vila-roja, a Girona.  

El consistori de Fortià li ha dedicat una placa en memòria seva a la placeta que ara du el seu nom i se li ha fet entrega, a la família, del Segell de Fortià 2020 a títol pòstum.  

Va néixer a Cal Marquès de Fortià.  

Podeu consultar la seva biografia maçònica al blog de la Gran Lògia de Pirene (GLDP), del 7 de febrer de 2019 [Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII): Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll].

Inauguració de la placeta Miquel Pla i Coll amb família i representants polítics.

Inauguració de la placeta Miquel Pla i Coll amb família i representants polítics.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVIII). Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVIII)

Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares

El 8 de maig de 1948 l’Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares pogué escapar de la presó d’Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova) amb onze companys cenetistes més, entre ells Juan José Caba Pedrazo, Antonio Ejarque Pina, Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Francisco García Nieto, José Yáñez García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro González Calero. Tots foren capturats novament, però Antonio Ejarque i Francisco Romero Gamis aconseguiren arribar a l’exili transpirinenc el 18 de maig d’aquell any.

Així, detingut de nou poc després de la fugida, el 5 febrer de 1949 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim a Ocaña junt amb Enrique Marco Nadal, que fou condemnat a la pena de mort la qual finalment seria commutada per trenta anys de presó, mentre ell i Juan José Caba Pedrazo foren condemnats a treta anys de presó [Enrique Marco Nadal, Condenado a muerteEd. Mexicanos Unidos, Mèxic (1966)]. Igual que Juan José Caba i altres companys, el Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares va ser reclòs a la penitenciaria de Sant Miquel dels Reis, al barri dels Orriols i districte de Rascanya de la ciutat de València (l’Horta, País Valencià).

L’Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares, destacat anarcosindicalista ferroviari barcelonès, anarquista francmaçó i resistent antifranquista, neix a Barcelona.

Ferroviari, junt amb José Ramos i Clemente, fou un militant clau durant els anys republicans en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) entre els treballadors ferroviaris de Barcelona, essent el responsable de la ferroviària Subsecció del Nord cenetista en 1932 i membre del Comitè Revolucionari dels ferroviaris l’octubre de 1936.

En 1932 havia fet mítings a Manresa (Bages).

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània) fins que GG.·. francmaçons francesos varen aconseguir fer-lo sortir.

Aleshores, s’establí al poble de La Tur de Querol (Alta Cerdanya), segons consta en el llistat per demanar ajuda solidària de 525 (alguns noms d’aquests es troben repetits i un més d’ells ratllat, el de l’Estimat Gà.·. Cesáreo Vázquez Ambrós) GG.·. exiliats “que es troben a França i fira dels camps de concentració” (en el document original escrit en francès) que redactà el 6 de maig de 1939 l’oficial de Correus que en 1931 havia estat diputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per la circumscripció electoral de Lleó, el Gran Secretari del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) l’Estimat Gà.·. Alfredo Nistal Martínez, que aquest envià al Gran Mestre i al Gran Secretari de la Gran Lògia de França (G.·.L.·,D.·.F.·.). Aquest document de maig de 1939 durant l’Ocupació alemanya la Gestapo lliurà una copia als serveis franquistes, que es conserva a l’Arxiu General de la Guerra Civil, a Salamanca, al fons maçònic (lligall 277-A, expedient 497-62).

Entre la munió de les 470.000 persones que va fugir a l’exili durant la Retirada republicana de principis de febrer de 1939, quan la caiguda del Principi de Catalunya en poder de les tropes franquistes, els francmaçons exiliats foren més d’un miler GG.·.. En una llista de francmaçons que es trobaven en territori francès el maig de 1939, fora dels camps de concentració, hi ha personalitats rellevants de la política republicana i del sindicalisme militant, a escala catalana i espanyola [Josep Clara Resplandis, La maçoneria a l’exili: França, 1939, revista EBRE 38, núm. 6 (2011), pp. 101-128]. Altres anarquistes i anarcosindicalistes, com els Estimats GG.·. Eleutelio Quintanilla Prieto, pedagog asturià exiliat aleshores i domiciliat a Canteleu (Seine Maritime, Alta Normandia, Normandia), de qui tenim documentat que pertanyia a la Resp.·. Lògia Jovellanos, núm. 337 del G.·.O.·,E.·. en 1912 i núm. 1 de l’Obediència entre 1924 i 1936, a l’Orient de Xixón (Astúries), quan va haver de deixar de Treballar a causa de la guerra a Astúries. i Martín Alandi Pomer, que el  novembre de 1936 formà part com a CNT-AIT del Consell Econòmic de València i a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí de Comerç en absència del titular–, aleshores domiciliat a Sent Bauselí (Erau, Occitània), el qual, iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la Resp.·. Lògia Federación Valentina del G.·.O.·.E.·., a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquestes dades proposem com a hipòtesi de treball poder considerar la possibilitat que els GG.·. que apareixen en el llista serien membres de la mateixa Obediència que envia la missiva a la G.·.L.·.D.·.F.·., el G·.O.·.E.·.. Per això pensem que el Gà.·. Horcajada pertanyia a una Resp.·. Lògia del G.·.O.·.E.·. a l’Or.·. de Barcelona, potser la Resp.·. Lògia Adelante, que durant els anys republicans comptava amb destacats militants de la CNT-AIT, com l’Estimat Gà.·. Jaume Rosquillas Magrinyà, que signava J. R. Magriñà. També hi havia altres Resp.·. Lògies de la mateix Obediència, els Tallers Barcelona i Fénix.  

El maig de 1939 solament una part dels GG.·. eren fora dels camps de concentració francesos. Dels 5.000 GG.·. en que comptava la Francmaçoneria en la República Espanyola a primers de 1939, uns 1.200 GG.·, s’exiliaren. Si afegim les famílies dels GG.·. exiliats de 1939 s’arriba a 3.500 persones. Per aquestes mateixes dates hi havia 150 GG.·. internats al camp de concentració de la platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), 43 GG.·. al de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana del Rosselló, Rosselló), 135 al de Bram (Auda, Occitània) i 25 al de Montoliu (Auda, Occitània).  

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista el Gà.·. Germán Horcajada fou arrestat de nou per les autoritats franceses i com molts destacats militants anarcosindicalistes tancat al castell de Cotlliure (Costa Vermella, Albera marítima, Rosselló). Finalment, el juliol de 1942, acabà internat al camp de concentració francès de Djelfa (الجلفة, al-Jalfa, Algèria, زائر, al-Jazàïr), del qual no sortí fins al desembarcament dels exèrcits aliats.

Amb l’Alliberament tornà a l’hexàgon francès i davant l’escissió de la CNT en 1945 optà pel sector col·laboracionista amb el Govern de la República Espanyola en l’Exili, anomenat Subcomitè Nacional CNT Interior, i alineat amb l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), creada l’octubre de 1944, sempre en oposició a la Unió Nacional Espanyola del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Un ple de regionals cenetistes de l’Interior celebrat el març de 1943 a Madrid (Madrid, Castella la Nova) havia acordat participar en una aliança política amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Unió General de Treballadors (UGT), Izquierda Republicana (IR), Unió Republicana (UR) i Partit Republicà Federal (PRF), cosa que un altre ple cenetista Interior, el febrer de 1944, dóna per fet. El primer manifest es titulà ¡Al País!, reproduït en 1945 a l’exili mexicà.

Quan el secretari del Subcomitè Nacional en l’exili Enrique Marco Nadal deixà el càrrec per passar a l’Interior, el Gà.·. Gregori Horcajada ocupà aquest càrrec orgànic vacant, que deixà també quan a finals de 1946 penetrà clandestinament a l’Interior com a delegat de l’Organització en l’exili.

Per la seva banda, quan feia poc que havia arribat a l’Interior Marco Nadal al ser detingut el Comitè Nacional dit “col·laboracionista” va fer-ne de secretari.

En el marc de les negociacions entre la CNT Interior “col·laboracionista”, iniciades pels dirigents cenetistes i de l’ANFD Juan José Luque Argente –delegat al Comitè Nacional per les Illes Canàries i representant cenetista a l’ANFD— i Vicente Santamaría –quan era el secretari del Comitè Nacional Interior— i els monàrquics de pretendent Juan de Borbó, per mitjà, entre altres militars, dels generals Alfonso María de Orleans Borbón, Alfredo Kindelán Duany, Antonio Aranda Mata i Juan Beigbeder, així com els coronels Caipo i Cuervo, que demanaven que la CNT donés suport a la restauració monàrquica en un cop d’Estat contra el dictador Franco, cosa que deien que comptava amb ceretes simpaties britàniques i que comptava amb la guarnició de Barcelona i la de Madrid, i potser de Cadis i de València, fou detingut per la policia franquista a Madrid el Gà.·. Horcajada el 16 de maig de 1947 junt als militants Nicolàs Muñiz Alonso, delegat de la regional asturiana i Jerónimo García, del Subcomitè de les Joventuts Llibertàries “col·laboracionistes”. Manuel Martínez Rodríguez, enllaç Interior – Exili, fou arrestat quan intentava passar la frontera transpirinenca, També van ser detinguts Juan José Caba Pedraza, José Yañez García, Antonio Sanfeliu i Francisco Alcaraz. El secretari del Comitè Nacional Interior aleshores, Enrique Marco Nadal, que es trobava en missió orgànica a Barcelona des del 16 de març, va ser detingut el matí del 18 de maig quan es trobava al passeig Colom.

Consta que en 1958 encara estava empresonat al penal de Sant Miquel de Reis. Després de la reunificació cenetista seguí militant fins quan va morir, rebutjant la maniobra cincpuntista [Miguel Iñíguez, Enciclopédia histórica del anarquismo español, tomo I, Asociación Isaac Puente, Vitoria/Gasteiz (2008), pp. 837-838].  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII). Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII)

Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia) el poeta, dramaturg, traductor, periodista, escriptor, francmaçó i anarquista Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Durant la Guerra Civil i fins el seu exili va estar molt vinculat a Barcelona.

Era nét de l’empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján.

Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Comarca Nororiental de Málaga (Nororma), Màlaga, Andalusia) i després passà a la Universitat de Granada (Vega de Granada, Granada, Andalusia) per a estudiar Filosofia i Lletres i Dret, sense arribar a graduar-se.

Visqué a Cártama (Valle del Guadalhorce, Màlaga, Andalusia), d’on procedia la seva família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Castella la Nova), on s’inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme.

En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo.

En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar al Rif (Protectorat Espanyol del Marroc) per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar.

En 1911 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l’Ajuntament de Màlaga el nomenà «Hijo Esclarecido» de la ciutat.

En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid.

El creador del setmanari barceloní Popular Film (1926-1937), el també anarquista Mateo Santos Cantero (Villanueva de los Niñas, 1891 – México, 1964), quan estava instal·lat a Madrid va a col·laborar a la darrera etapa de La Tribuna de Madrid (1915-1922), i va entrar en contacte amb el periodisme professional a través del Gà.·. Enrique López Alarcón.

Amb la República, el desembre de 1931 s’estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d’Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón.

El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l’homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa.

En 1935 s’estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d’Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva.

Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz i algun altre) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas.

A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d’Autors.

Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social.

El 13 de gener de 1938 llegí a l’Ateneu Barcelonès l’assaig «El periodista de la Revolución», acte organitzat per l’Ateneu Professional de Periodistes d’aquesta ciutat, i el 4 de desembre d’aquest any participà en l’acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid.

El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona.

Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid.

Fugint de les tropes franquistes, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera del Pirineu Oriental i visqué a Seta (Erau, Occitània).

Pogué emigrar a Amèrica i l’11 de gener de 1940 arribà, procedent del port de Bordèu (Gironda. Nova Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana).

A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista.

En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo MolinaBenefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador.

A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s’establí a l’Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d’Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d’expressió Combate–, de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, del Centre Republicà Espanyol i junt al també francmaçó Estimat Gà.·. José Blasco Alarcón a la maçònica antifranquista Fraternidad Espanyola en el Exilio, relacionada amb l’Editorial Mundo Masónico.

L’octubre de 1940 oferí a l’Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades.

Fou un dels redactors de l’Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l’agrupació «Teatralia».

En 1945 s’instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà (Panamà) ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba.

En 1946, juntament amb el seu cossí Gà.·. José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O’Shea» de l’Havana (Cuba).

En 1952, després del cop d’Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l’Havana de suport a la Dictadura ¡Ataja!, on s’encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958.

El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a l’Estat espanyol.

Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Cal recordar que la Francmaçoneria, a diferència de l’antiga URSS i els altres estats stalinistes, va ser protegida pel germans Castro i han pogut Treballar les Resp.·. Lògies, en certa manera el fet que el Gà.·. José Martí i altres líders independentistes cubans eren GG.·. obligà al castrisme a deixar actius el Tallers maçònics a l’illa.   

Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo i alguna altra.

Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de SevillaComedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de AragónEl comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d’Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d’Alberto Salas Amaro.

És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del camino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esmeraldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del Sur (1953) i altres.

El Gà.·. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d’autors citen erròniament 1948– a l’Havana i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI). Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI)

Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

El 21 d’abril de 1841 neix a Toledo (Toledo, Castella la Nova) un dels intel·lectuals i militants més importants de l’anarquisme social ibèric i destacat Mestre Maçó l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid (Comunitat Autònoma de Madrid, Castella la Nova), on va començar a treballar en una cereria d’un oncle seu.

Quatre anys més tard va canviar d’ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva.

En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic d’Economia Política i Estimat GÀ.·. Segismundo Moret y Prendergast (Cadis, 02/06/1838-Madrid, 28/01/1913), krausista i monàrquic liberal que arribà tres vegades a ser president del Govern del Regne d’Espanya (de l’1 de desembre de 1905 al 5 de juliol de 1906; del 21 de octubre al 3 de desembre de 1906 i del 21 de novembre de 1909 a febrer de 1910). 

En aquesta època descobrirà les obres de C. Fourier (1772-1837) i de l’Estimat Gà.·. P-J Proudhon (1809-1865), traduïdes pel republicà federal Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901).

En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de l’Estima Gà.·. Juan Serrano Oteiza (Madrid, 06/05/1837- ib., 26/03/1886).

En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà l’Estimat Gà.·. Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid.

En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos.

El 24 d’abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya del litògraf figuerenc Juli Rubaudonadeu i Corcelles (Figueres, 1841-Madrid, 1916), juntament amb un grup d’una vintena de republicans, amb l’Estimat Gà.·. Giuseppe Fanelli (Nàpols, 13/10/1827-Nocera Inferiore, 05/01/1877), el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l’AssociacióInternacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Primera Internacional a la Península.

En 1869 el grup d’internacionalistes madrilenys (Francisco Mora Méndez, l’Estimat Gà.·. Tomàs González Morago i ell mateix) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la Secció Madrilenya de l’AIT comptarà amb més de mil inscrits.

En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia la seva mare i la seva germana.

El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la Secció Espanyola de la Primera Internacional, i on escriu una declaració de principis de l’AIT.

Va participar com a delegat de la Secció Madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 18 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació de la Regional Espanyola de l’AIT (FRE-AIT) i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d’aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (el Gà.·. Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora).

Entre el dissabte 18 de juny al diumenge 26 de juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital» a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid (Madrid, Castella la Nova) i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d’aquella ciutat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, i que va organitzar el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona. El republicà federal Emili Víctor Hugas i Roig defensà en aquesta assemblea les tesis bakuninistes internacionals i més endavant fou un dels primers anarcocomunistes catalans (havia nascut a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà), tipògraf de professió i també sabater, en 1968  defensà la necessitat de proclamar la República Federal; en 1969 fou secretari interí de l’Ateneu Català de la Classe Obrera;  dirigí La Federación en 1871, mentre estigué pres Gaspar de Sentiñón, lliurepensador anarquista i internacionalista [Pere Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108, 111 i 113], que potser també era francmaçó, i tingué un notable paper el 1872 dins la Federació Regional Espanyola de l’AIT. passat a l’anarcocomunisme, editant a la Vila de Gràcia, amb el sastre Martí Borràs, La Justicia Humana (1886) i Tierra y Libertad (1888-1889), contra l’anarco-col·lectivisme defensat per El Productor i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE, constituïda en 1881); coautor amb Serrano del llibre Estudio de controversia. Diálogos del calabozo. El socialismo colectivista y el comunismo anárquico (Grupo Comunista Anarquico ‘Hijos del Mundo’, Barcelona,1890).

L’assemblea congressual reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot el Regne d’Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 26 de juny de 1870, als locals del «Teatro Circo Barcelonés».

La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny La Solidaridad i recollida per La Federación de Barcelona. El lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al Capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud “apolítica”.

Els delegats bakuninistes (entre altres, el Gà.·. Farga i Pellicer, el Gà.·. González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès).

En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politics amb Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, el Gà.·. Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política.

El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (el Gà.·. A. Lorenzo, el Gà.·. T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

D’aquesta manera, al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona el dissabte 18 de juny de 1970 es comença a celebrar el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d’arreu l’Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d’associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s’orientaven per un reformisme democràtic.

En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT).

Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l’organització social dels treballadors; i l’actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària burgesa.

L’objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l’AIT.

Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l’estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries i altres) a causa de l’explotació burgesa.

Després d’aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l’ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d’aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora.

Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l’emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d’associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte socialista revolucionari (anarquista social revolucionari) del Gà.·. M. A. Bakunin.

La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària de caire socialista llibertària que lluitava per l’abolició de la societat classista.

Sobre el punt referent a l’organització social dels treballadors i de les treballadores, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al Capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l’organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l’eina bàsica seria la secció d’ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d’un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d’ofici. Aquesta organització serà l’encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d’ofici d’una localitat s’uniran formant la federació local. L’agrupació de federacions locals de tota la regió (cada Estat-nació del món) constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional», en el sentit de no confondre l’Estat burgès o capitalista amb la nació de cada poble) i el van substituir per «regional» a diferència del sentit estalista dels escrits de K. Marx i F. Engels–. Aquesta s’integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana i les altres del planeta) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l’embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l’aprovació i l’elogi de la Conferència de l’AIT celebrada a Londres (Anglaterra) de la Internacional.

L’últim punt, l’actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític (parlamentarisme burgès) i lluita contra l’Estat en un període destructor de l’actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans federals partidaris del suport al sistema parlamentari burgès. Finalment va triomfar la tesi de l’abstencionisme polític de classe, segons la qual tota participació de la classe obrera en l’organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l’ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l’acció revolucionària socialista del proletariat.

No tots els delegats assistents estaven d’acord amb els postulats del Gà.·. M. A. Bakunin i altres socialistes revolucionaris dits bakuninistes. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l’apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l’apoliticisme i 35 votaren en contra.

El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: el Gà.·. González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i el Gà.·. Anselmo Lorenzo. La ciutat de Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal.

Les sessions del congrés van concloure el diumenge 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l’organització federal de tota l’AIT al Regne d’Espanya; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l’abstencionisme polític (parlamentarista), de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l’antic ordre de les coses.

Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el Capital i l’esbós d’una societat futura plantejada com a universal federació d’associacions de productors.

El gran impacte causat pel Congrés Obrer de Barcelona va provocar l’adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents. A partir d’aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d’ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. L’Aliançade la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l’incipient moviment obrer pel camí de l’anarquisme social revolucionari aliancista del Gà.·. M. A. Bakunin i alguns altres GG.·.

Malgrat que el sindicalisme català era majoritàriament anarco-col·lectivista, a Catalunya van anar creixent progressivament els grups anarcocomunistes, sobre tot des de la vaga del sector tèxtil per demanar una reducció de les hores de treball, iniciada principalment a Sabadell  (Vallès Occidental) en 1883 i que acabà amb fracàs i una forta i violenta repressió governamental, a causa de la intransigència tant dels patrons com de les autoritats locals, que inclús van enviar als Sometents pagats a intimidar als vaguistes.

Entre els fundadors de la FRE també hi hagué dos Estimats GG.·., Antoni Pellicer i Paraire (Barcelona, 23/02/1851-Buenos Aires, 14/04/1916) [G. Zaragoza, “Antoni Pellicer i Paraire i l’anarquisme argentí”, Recerques, núm. 7, Curial, Barcelona (1978), pp. 999-115; Pere Sánchez Ferré (vol. I), pp. 111, 127, 157, 221, 224, 225, 228, 229, 230, 236, 241, 244 i 296] i Josep Llunas i Pujals (Reus (Alt Camp), 1852-Barcelona 1905) [P. Sánchez Ferré (vol. I), 99, 121, 123, 124, 125, 134, 135, 136, 137, 138, 148, 195, 203, 204, 221, 224, 231, 240; (vol. II ), p. 23]. Segons exposaren el Gà.·. Anselmo Lorenzo [El proletariado militante, p. 64] i l’Estimat Gà.·. Rafael Farga i Pellicer [J. Pasto de Pellico, Historia liberal del siglo XIX, Barcelona (1982), volum II, pp. 2297-2298; P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 222, 228, 236] la idea de la fundació de l’AIT és un exemple de l’actuació francmaçònica en medis obrers, doncs es va proposar en el decurs d’una reunió obrerista en un Temple maçònic de Londres (Anglaterra, Regne Unit) el dia 5 d’agost de 1862, però que cap Obediència maçònica participà especialment en la formació de la Primera Internacional encara que la francmaçoneria londinenca subscriví la idea d’unir en una organització tots els treballadors del món, esglaó de la futura unió de la humanitat, es a dir, la Fraternitat universal maçònica.   

En 1871, arran de la repressió contra la Primera Internacional per part del govern, en temps del rei i Gà.·. Amadeu de Saboia, –21/12/1871-26/05/1872– del també Gà.·. Práxedes Mariano Mateo-Sagasta y Escolar (Torrecilla en Cameros (La Rioja), 21/07/1825-Madrid, 05/01/1903; dos vegades president del Congrés de Diputats –en 1871 i en 1883 i set cops president del Consell de Ministres, entre els anys 1876 i 1880 fou Gran Mestre i Sobirà Gran Comentador del Gran Consell del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) essent, aleshores, al mateix temps president del Consell de Ministres durant tres meses aquell temps, com abans de ser Gran Mestre havia estat ministro d’Estat i de Governació) a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a veí Estar francès amb la Comuna de París el març de 1871, els anarquistes de l’FRE es van haver d’exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal. Només Enric Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura.

Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d’agost de 1871, el Gà.·. Anselmo Lorenzo va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, l’Estimat Gà.·. Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França i altres) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l’AIT lusitana.

Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l’AIT al Regne d’Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València (l’Horta de València, País Valencià), on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l’AIT a Londres, on romandrà a casa de Karl Marx (1818-1883), figura socialista llegendària que li causarà una gran desil·lusió.

En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l’esdevingut a Londres i preparar una estratègia d’organització clandestina. Es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d’explicar la nova estratègia en cas d’una nova repressió governamental i el Gà.·. Lorenzo va viatjar a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), Carmona (Campiña, Los Alcores, Sevilla, Andalusia), Utrera (Campiña, Sevilla, Andalusia), Jérez de la Frontera (Campiña de Jérez, Cadis, Andalusia), Cadis (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), San Fernando (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Puerto Real (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Màlaga (Metropolitana de Màlaga, Costa del Sol, Màlaga, Andalusia), Loja (Comarca de Loja, Granada, Andalusia) i Linares (Sierra Morena, Jaèn, Andalusia), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. 

Posteriorment visitarà València, Barcelona i Gasteiz (Araba, País Basc, Euskal Herria). en aquesta última ciutat s’instal·là una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l’FRE de Gasteiz.

Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés de l’AIT a l’Haia (Holanda), es va produir la definitiva escissió entre els considerats antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i el considerats autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l’FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa Lleopart (Alhucemas, 1831-Saint Macaire, 1904) i Francisco Mora Méndez (Villatobas (Toledo), 26/09/1842-Madrid, 22/05/1924), seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit pel Gà.·, González Morago i on col·laboraven el metge i Estimat Gà.·. Gaspar Sentiñón Cerdaña (1840-1903), el tipògraf, dibuixant i pintor i Gà.·. Rafael Farga i Pellicer (1844-1890) i el Gà.·. Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes.

El Gà.·. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo, apartant-se un temps de l’organització obrera. El 20 de juny de 1872 a València (l’Horta de València, País Valencià) el Gà.·. Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l’estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

En 1873 va embarcar cap a Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) gairebé arruïnat. Gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874, durant la Primera República espanyola.

Instal·lat a la casa barcelonina de l’internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l’FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per el Gà.·. Farga Pellicer, el Gà.·. Josep Llunas i Pujals i José García Viñas. 

En 1876 s’unirà amb Francisca Concha, vídua del seu amic José Miranda.

El 16 de febrer de 1881 apareix a Barcelona del primer setmanari llibertari escrit en català, La Tramontana. Periòdic vermell (1881-1896), impulsat i editat per l’Estimat Gà,·. Josep Llunas i Pujals, tipògraf, el teòric anarquista català més destacat del segle XIX, significat francmaçó, dirigent obrer, periodista, atleta, poeta, primer periodista esportiu, lliurepensador, que tingué una gran importància teòrica i pràctica per al moviment obrer i anarquista del darrer terç del segle XIX al Principat de Catalunya. Alguns col·laboradors de renom d’aquesta publicació llibertària foren l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat, simbòlic Bakounine 1er [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 89, 96, 98, 99, 102, 129, 131, 202, 221, 222, 225, 231, 240 i 290], Cels Gomis, el Gà.·. Anselmo Lorenzo, Josep Maria Codolosa, el Gà.·. espiritista i poeta llibertari Emili Guanyavens [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 119 i 230], que va escriure la nova lletra de l’himne Els Segadors en 1899, i l’Etimat Gà.·. Antoni Pellicer.

El febrer de 1881 serà expulsat [El proletariado militante, pp. 418-420] de la Federació de Treballadors de la Regional Espanyola (FTRE) –que es fundà aleshores i que a Catalunya entre altres la liderà el Gà.·. Llunas– acusat d’haver falsejat la votació de la Comissió Federal. Es tractà d’un fosc procés, darrera del qual hi havia antics companys de l’Aliança per la Democràcia Socialista, el Gà.·. Farga Pellicer, Francisco Tomás o el Gà.·. Antoni Pellicer. en un context en que la seva expulsió formà part de la reorganització del moviment obrer peninsular. Però, queda clar la ruptura del Gà.·. Lorenzo amb el bakuninisme aliancista i un posicionament jacobí espanyolista, propi de K. Marx i F. Engels, ja que mentre els seus antics camarades seguien pensant en transformar les revolucions d’alliberament nacional dels pobles en revolucions socials del proletariat, en el cas d’aquests GG.·. del grup anarquista bakuninista català passava per la unió del moviment obrer amb el catalanisme. Mentre que el Gà.·. Lorenzo mantenia una visió marxista, d’arrel socialista jacobina, contrària a la participació obrera en les lluites d’alliberament nacional, com exposà més endavant en un escrit publicat el 25 de novembre de 1901 al periòdic anarquista La Huelga General (any I, núm. 2, editat a París) titulat ‘Ni catalanistas ni vizkaytaras’, on explica que ja havia escrit sobre la qüestió al periòdic de Valladolid (Campiña del Pisuerga, Valladolid, Castella la Vella) La Protesta [Jordi Martí Font, Llibre Negre, volum I, Diversos editors, Barcelona (19 de juliol de 2018), pp. 164-169]. També, el Gà.·. Lorenzo hi torna sobre aquesta qüestió política al periòdic barceloní El Liberal, en un article publicat el 13 d’abril de 1905, on afirma que el catalanisme incapacita a la joventut per a la visa intel·lectual [P. Sánchez Ferré (vol. I), p. 230].

Aquesta desviació jacobina marxista del bakuninisme inicial va germinà en la formació de l’anarcosindicalisme espanyol, amb noves aportacions jacobines d’influència socialista jacobina procedents ideològicament de la Confederació General del Treball (CGT francesa) a principis del segle XX i en decurs de les dècades va marcar profundament la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els sectors majoritaris, encara ara mateix, de l’anarcosindicalisme espanyol, també a Catalunya i Euskal Herria, havent-hi una arrelada confusió entre anarcosindicalisme i jacobinisme socialista propi de K. Marx i F. Engels, que es critica des de l’anarcoindependentisme revolucionari en totes les nacions oprimides per l’Estat capitalista espanyol.  

Hi havia també la divisió entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes. Tanmateix, el sector vencedor de l’organització obrera no va aconseguir la consolidació orgànica, doncs si bé al cap d’un any la nova estructura ja comptava amb 218 federacions locals i prop de 58.000 afiliats desaparegué poc temps després, els anys 1883-1884. Malgrat tot, es mantingueren unes comissions locals a Barcelona i s’intentà dur a terme els pactes d’Unió i Solidaritat.   

En 1883 s’inicia a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo», núm. 83 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), constituïda en 1880 a l’Or.·. de Barcelona. on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. Aquest Taller maçònic en 1890 passà una altra Obediència, el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), amb el núm. 97.

La iniciació del Gà.·. Anselmo Lorenzo en la Francmaçoneria coincideix en el clima de convergència maçònica lliurepensadora amb l’anarquisme tolerant i flexible, cosa que no anà més enllà de la dècada de 1880, de la mà dels GG.·. Josep Llunas i Antoni Pellicer, en un moment de convergència entre sectors republicans, anarquistes i catalanistes amb la Francmaçoneria. En aquest ambient no encaixa gaire el Gà.·. Lorenzo –ni republicà ni catalanista–, que fou expulsat de la FRTE i quedà aïllat en gran part del moviment obrer, encara que gaudeix del suport de la gent de la Tipografía La Acedemia. No es tracta de que aquest prohom peninsular de l’obrerisme anarquista busqui una sortida acomodatícia en la Francamaçoneria. En canvi, a nivell maçònic d’aleshores –com tornà a passar durant la Segona República, la Guerra Civil, l’exili i el postfranquisme– aquesta doble condició d’anarquista i francmaçó fou ben vista.

Aquest fou un dels objectius de l’equip de La Tramontana. Periòdic Vermell, doncs no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de GG.·. botiguers i advocats. Hi ha una polèmica llibertària centrada els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings anticlericals i lliurepensadors, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, Canibell, Salas Anton, Arús, Odón de Buen, Lostau, Litrán, Tarrida i Torrents Ros, a més, l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, algun personatge de l’obrerisme reformista, com ara els Estimats G.·. Nuet i Bochons.

La documentació coneguda sobre els motius personals o estratègics d’anarquistes d’aleshores iniciats en la Francmaçoneria catalana no permet arribar a conclusions, ja que és quasi nul·la, tret del testimoni del Gà.·. Anselmo Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris del moviment obrers que aleshores pertanyien a la Francmaçoneria. Segurament alguns dirigents de l’obrerisme revolucionari veien en les Resp.·. Lògies una eina auxiliar que consideraven que podia ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven el risc de desviació personal cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb la Francmaçoneria –cosa que abans havia comportat que l’Estimat Gà.·. M. A. Bakunin hagués trencat amb els maçons burgesos per edificar una Obediència llibertària, com fou la Fraternitat Revolucionària Internacional (FRI)–, com a nivell social el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement la influència anarquista per aquest mitjà interclassista comportés, paral·lelament, una adulteració o una hipoteca dels principis revolucionaris. Una certa premsa anarqusta, com el periòdic El Productor, els ho recordà, criticant la barreja amb republicans. Ara bé, el Gà.·. Josep Llunas al pròleg del llibre del Gà.·. Anselmo Lorenzo El Proletariado Militante manifestà que estava disposat a córrer el risc, convençut que l’estratègia correcta era dur a terme el combat llibertari i obrer en el camp cultural i ideològic, tot defensant que solament atacar l’Estat era atacar l’efecte, i que aquest efecte mai modifica la causa d’aquest i per això que cal primer produir la revolució intel·lectual per aconseguir la revolució material, i quan aquest combat a través de la raó provoquin una ruptura i una desfeta en les files enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, la del complement. De fet, aquesta estratègia des de La Tramontana. Periòdic Vermell passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la producció d’una literatura obrerista, especialment en els anys 1880-1910. Aquest fou un dels objectius clars de l’equip de La Tramontana.

Però, no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de botiguers i advocats. En aquest sentit, hi hagué polèmiques llibertàries, especialment en els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings contra el poder del clergat i en defensa del lliure pensament, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, canibell, Arús, Salas Anton, Odón de Buen, Lostau, Tarrida, Torents Ros, a més de l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, alguns personatges de l’obrerisme reformista, com els Estimats GG.·. Nuet i Bochons. La documentació sobre els motius personals o estratègics d’aquesta participació activa en la Francmaçoneria no aporta prou elements per un coneixement detallat, ja que és quasi nul·la tret del testimoni del Gà.·. Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris que també s’iniciaren en la Francmaçoneria. Segurament alguns líders de l’obrerisme revolucionari veieren el la Francmaçoneria una eina auxiliar que podria ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven tampoc el risc de desviació cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb les Resp.·. Lògies, com el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement el camp d’influència anarquista paral·lelament comportés una adulteració o una hipoteca dels principis social revolucionaris. I, una certa premsa anarquista, com El Productor, els ho recordà, especialment pel fet de barrejar-se amb dirigents republicans. Ara bé, el Gà.·. Llunas es mostrà disposat a córrer aquest risc, doncs estava convençut que la seva era l’estratègia llibertària correcta i que era necessari dur a terme el combat també en el camp cultural i ideològic, ja que defensava que atacar solament l’Estat i el capitalisme era solament un atac a l’efecte de la societat d’explotats i explotadors, i que atacant l’efecte mai es modifica la causa, cosa que obligava a produir primer la revolució intel·lectual que la de caire material, i quan aquest combat a través de la raó provoqui una ruptura i una desfeta de les línies enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, del complement [el Gà.·. Josep Llunas i Pujols al Pròleg del llibre El Proletariado  Militante, del Gà.·. Anselmo Lorenzo]. De fet, l’estratègia concreta passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la proclamació d’una literatura obrerista, especialment en el decurs dels anys 1880 a 1911.   

El Gà.·. Lorenzo en 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus (Baix Camp) amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d’Obrers Tipògrafs de Barcelona.

En 1886, juntament amb l’Estimat Gà.·. Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d’El Productor

L’abril de 1887 va fer pública la seva pertanyença a la Francmaçoneria des de 1883 –iniciat en la Resp.·. L.·. Hijos del Trabajo, a l’Or.·. de Barcelona– en una conferència celebrada a l’Ateneu Barcelonès juntament al Gà.·. Josep Llunas (1852-1905).

En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta.

En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona.

Treballant maçònicament en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo» no es pot dir que la personalitat del Gà.·. Lorenzo imposi el seu ideari polític per més que redacti planxes consensuades entre tots els GG.·. del Taller, que s’havien d’enviar a l’Obediència federal. Quan el G.·.O.·.E.·. envià una enquesta a les Resp.·. Lògies (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·., any IV, núm. 42, a 15 de gener de 1892, pp. 17-19) el Gà.·. es l’encarregat d’enviar la resposta, cosa que fa el 21 d’abril d’aquell any [Arxiu Històric Nacional de Salamanca (AHNS), lligall 618, expedient 17, document 21/04/1892]. Es tracta que cada un dels Tallers federats de l’Obediència respongui. En un apartat es demanà enviar un informe complert de tots els francmaçons dorments que es coneguin, de les escoles laiques existents en les localitats respectives i dels “centros, casinos, comités y periódicos liberales, republicanos, librepensadores i anticatòlicos de que se tenga notícia”. També si demanaven el nom i el domicili dels presidents i dels secretaris respectius que cada entitat, probablement per fer proselitisme entre les persones més significatives de les forces progressistes de cada localitat. Una altra enquesta d’aquesta Obediència (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·. any V, núm. 75, a 15 de juny de 1893, p- 91) demanà a tots els seus Tallers que s’havia de presentar Treballs escrits sobre “Las formas de Govierno”; “Monarquia (Absoluta, Constitucional). República (Unitaria, Federal, Socialista)”, “Los dogmas y bases fundamentales de las religiones”, “Tendencias del llamado Librepensamieno” i “Ordenanzas y Codigos de la Francmasonería”. En el debat sobre les planxes de les enquestes hi van participar tots els GG.·. de cada Resp.·. Lògia, i, per tant, a més dels Mestres Maçons, també els Aprenents i els Companys.               

En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social.

En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid.

A causa del fosc atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d’agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas.

El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i el Gà.·. Lorenzo serà desterrat com molts altres a l’Estat francès, on coneixerà l’Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), Albert, Jean Grave (1854-1939), l’Estimat Gà.·. Sébastien Faure (1858-1942), l’Estimat Gà.·. Agustin Hamon (1862-1945) i l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909).

En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d’aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb la seva companya i les seves tres filles.

En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l’Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave. En aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca  dirigida per l’Estimat Gà.·. Federico Urales a Madrid.

En 1901 sortirà el primer tom d’El Proletariado Militante, dedicat al seu gran amic i Estimat Gà.·. Fernando Tárrida del Mármol. També aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General, fundada per el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià.

En 1902 va publicar El hombre y la sociedad i l’any següent el seu fullet Criterio libertario. També traduirà i prologarà obra de Paraf-Javal i de l’Estimat Gà.·. Camille Pert.

Tres anys després publicarà Vía libreEl patrimonio universalLa gananciaIncapacidad progresiva de la burguesíaEl obrero moderno i El banquete de la vida.

En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d’El Hombre y la Tierra de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus i l’any següent, amb l’acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i el Gà.·. Anselmo Lorenzo com un dels col·laboradors habituals.

En 1909, després de les jornades de la vaga general revolucionària de juliol (anomenada per la burgesia i el clergat setmana tràgica), tot el personal de l’EscolaModerna és deportat el 20 d’agost a 245 quilòmetres de Barcelona i tot el patrimoni de l’escola és confiscat mentre el Gà.·. Fransesc Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos del castell de Montjuïc.

El Gà.·. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyiz (Baix Aragó, Terol, Aragó), on va començar a escriure el segon tom d’El Proletario Militante.

En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l’Escola Moderna.

Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad.

El darrers anys de la seva vida, ancià i malalt del pulmons, els passà pràcticament tancat al seu domicili.

La Francmaçoneria més aviat progressista de finals del darrer quart del segle XIX dedicà part de les seves preocupacions teòriques als problemes de la dona i de la classe obrera. Tanmateix, els obrers rarament formen part tant al segle XIX com el XX (el mateix passa en el primer quart del segle XXI en que estem Treballant maçònicament). Aquesta mancança, aleshores, fou compensada, en certa manera, per la pertinença a la Francmaçoneria de significatius personatges del món obrer, com és el cas a nivell anarquista dels Estimats GG.·. Anselmo Lorenzo Asperilla, José López Montenegro, Antoni Pellicer i Peraire i Josep Llunas i Pujals, així com de Manuel Bochons i Joan Nuet pel que fa a l’obrerisme reformista i d’alguns líders significatius més i Estimats GG.·., com ara el cooperativista Salas Anton, l’antic republicà federal Baldomeu Lostau o el poeta llibertari i espiritista Eudal Canibell. Un impediment de l’accés obrer a la Francmaçoneria eren les cotitzacions que difícilment podien satisfer un jornaler proletari, i, contràriament, les organitzacions obreres, que no s’interessaven en la Francmaçoneria donat el seu caràcter interclassista, políticament moderat, deista o espiritualista i, en definitiva, burgès. Els intents d’aproximació entre Francmaçoneria i classe obrera aconseguiren, aleshores, estrènyer les relacions i augmentar els nombre d’obrers dins les Resp.·. Lògies, però no van obtenir els resultats desitjats.

La dècada dels vuitanta del segle XIX representà l’expansió màxima quan a les relacions entre la Francmaçoneria i el moviment obrer, les quals s’afebliren a la dècada següent malgrat els esforços del Gà.·. Lorenzo, sostinguts especialment pel nucli de la Tipografía La Academía. També hi hagué una presència maçònica important entre els dirigents de l’Ateneo Obrero de Barcelona [Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939), pp. 48-54], sense que això suposi necessàriament que un nombre significatiu d’afiliats a aquest ateneu demanés la iniciació a la Francmaçoneria. Els GG.·. aleshores vinculats al moviment obrer que buscaven l’aproximació a les Resp.·. Lògies foren atrets per aquests Tallers maçònics entre els impulsors i els directors de periòdics i revistes i, en general, entre els dirigents i intel·lectuals de l’obrerisme, tant del sindicalisme anarquista com el reformista.

A nivell internacional destaquen els Estimats GG.·. M. A. Bakunin, Elisée Reclus i P.-J. Proudhon així com l’Estimada Gna.·. Louise Michel a nivell maçònic [Anarchisme et franc-maçonnerieBulletin du Centre de Documentation du Grand Orient de France, números 52-53, juliol-octubre de 1965].

Hi havia a l’Or.·. de Catalunya Respectables Lògies de tarannà conservador; unes altres en proclamaven l’obrerisme reformista, com la Resp.·. Lògia La Razón (l’any 1882 el número 141 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.), a l’Or.·. de Barcelona, i en 1889, número 203 del Gran Orient Nacional d’Espanya, dirigit per l’Estimat Gà.·. J. M. Pantoja (G.·.O.·.N.·,E.·. [P]), en la qual predominà l’obrerisme reformista i que havia estat cofundada pels Estimats GG.·. Josep Nuet i Manuel Bochons; n’hi havia de tendència llibertària (historiadors, com Pere Sánchez Ferré, en diuen de “tendència anarquista”), aquestes d’una gran importància qualitativa dins la Francmaçoneria barcelonesa, com fou el cas de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo; i algunes més de les quals es desconeix pràcticament la documentació per poder analitzar-les, com ara la Resp.·. Lògia Emancipación, en 1883 tenia el núm. 223 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona; en 1885, núm. 59 del G.·.O.·.N.·.E.·. (P), i en 1886, núm. 5 de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.), una de les fundadores d’aquesta nova Obediència i composta exclusivament d’obrers, en que hi figurava l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat –havent adoptat simbòlicament el nom del Gà.·. M. A. Bakunin, com a referent del seu pensament bakuninista–,  que segons La Tramontana (any VI, núm. 242, Barcelona, 05/11/1886, p. 2) aquest Taller maçònic barceloní organitzà una vetllada literària i musical al Teatre Novedades de Barcelona.

Els documents emesos per la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo reflecteixen idees i proposicions pròpies de l’anarquisme de l’època, però es desconeix el pensament propi dels GG.·. del taller, doncs consta que eren majoritàriament comerciants, viatjans de comerç i comissionistes, a més, un fabricant i altres GG.·. amb ocupacions que denoten, en la majoria dels casos, un nivell econòmic mot per damunt de l’obrer [AHN de Salamanca, llig. 618 A, exp. 17, relació de membres de 1886-1891], però el Gà.·. Lorenzo redactà planxes del Taller en les que s’ataquen l’Etat i la divisió de la societat en explotadors i explotats tot reivindicant-ne l’abolició.

En les Resp.·. Lògies d’aleshores s’establia un clima de sociabilitat i fraternitat filtrades per la mateixa estructura del quadre lògic i per la manera perfectament regulada de debatre temes proposats com a Treballs maçònics. Això creava una dinàmica de discussió i d’acords, votats per majoria i en que les opinions minoritàries consten en les actes de les Tingudes, on es palesa no tan sols la diversitat d’opinions i pensaments polítics, sinó fins i tot els enfrontaments i els conflictes interns que a vegades provocava aquesta multiplicitat de veus. Si bé normalment les divisions greus entre GG.·. no afloraven quan es tractava de dissertar sobre principis com Fraternitat Universal o Bellesa, la situació canviava a l’hora de redactar un comunicat on s’havia de fer una valoració maçònica de la lluita entre el treball assalariat i el Capital. Aleshores l’Estimat Gà.·. Aleix Amorós Andreu, fabricant de billars, o la majoria professional del Taller, els Estimats GG.·. comerciants barcelonins, discrepaven obertament de qui, com ara el Gà.·. Lorenzo –igual que abans havia fet al seu Taller el Gà.·. Proudhon– atacava el principi de la propietat privada [document esmentat de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo del 31 d’abril de 1892 enviat a l’Obediència],

A partir de 1870-1871 hi va haver una relació entre el moviment obrer al Principat de Catalunya i la Francmaçoneria a través de la revista lliurepensadora La Humanitat, òrgan oficial de l’Associació Lliure-Pensadora de Barcelona [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108-119], amb Gaspr de Sentillón, l’Estimat Gà.·. José López Montenegro [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 27, 108, 119, 122, 164, 221, 225, 226, 229, 242 i 293], simbòlic Espartaco (alguns dels principals impulsors de la vaga tèxtil de la zona de Sabadell (Vallès Occidental) en 1883 foren Josep Miquel i Clapés, nascut a Sabadell i primer introductor de l’AIT a la ciutat, els també sabadellencs Rossend Vidal i Bosch i l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus, el marit d’aquesta Antoni Gurri i Verges, nascut a Granollers (Vallès Oriental), l’Estimat Gà.·. Marià Burguès i Soldevila, terrisser un temps a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) i nascut a Parets del Vallès (Vallès Oriental), l’aragonès Gà.·. José López Montenegro i el madrileny José Hernández Ardieta, aquests últims dos mestres que havien arribat un temps abans a Sabadell), T. Nieva i alguns altres que configuraven el lliure pensament de base anarquista, però aquesta va ser marcada per la feblesa numèrica com també per la discontinuïtat. Fou als vuitanta del segle XIX quan hi hagué una afluència relativament important d’obrers anarquistes, com el Gà.·. Lorenzo, i reformistes a les Resp.·. Lògies catalanes i d’altres territoris, especialment a Astúries en el cas peninsular, que correspon políticament a l’ascenció al Govern espanyol del liberal Gà.·. Sagasta, els anys 1881-1890, amb el parèntesi conservador de 1884-1885, cosa que possibilità l’existència d’associacions obreres i de gran nombre d’entitats de naturalesa diversa.

Entre els partidaris d’un obrerisme anarquista obert a l’acció sindical destacà el Gà.·. Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852-Barcelona, 1905), representatiu d’un projecte polític i social que recull les formes més obertes de l’anarquisme social, conjuminades amb l’ideal catalanista i aproximades al republicanisme federal, en el sentit de deixar que es proclami la República a fi de crear les bases de la societat llibertària futura i així accelerar el triomf de la Revolució Social [Parlament fet en la Vetllada Socialista Artística Literària, celebrada a Barcelona el 18 de març de 1886, segons publicà el periòdic Acrácia, suplement al núm. 5, Barcelona, maig de 1888], i, també, al lliure pensament i a la Francmaçoneria. L’eix entorn del qual el Gà.·. Llunas articulà el seu projecte anarcocatalananista fou el setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, que fundà quan la FTRE es dissolgué i que feu el pas a la possibilitat de crear una organització alternativa que defensés els principis abans esmentats.

En el núm. 1 del setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, el Gà.·. Llunas exposà que es tracta d’una publicació catalana, avançada d’idees com més, que vol l’autonomia del municipi, sense ser separatista en el mal sentit, ja que vol per pàtria el món des de Catalunya. Defineix la independència com el “catalanisme sensat”, en un escrit seu publicat a la revista La Tramontana. Periòdic Vermell: “El catalanisme  sensat, digne, il·lustrat, amb veritable raó de ser , no pot ser altre que el que vol la independència catalana i igual que la de Castella, la d’Andalusia i la de tot arreu, no tan sols d’Espanya sinó de tot arreu, perquè en resulti la fraternitat universal de tota la família humana, i no aquestes prediccions d’odis patrioters que ens volen fer odiar el francès, el rus o l’alemany per no ser espanyol, el castellà per no ser català, el de la província de Tarragona o de Lleida per no ser el de Barcelona.”

L’abril de 1890 el Gà.·. Llunas patí un atemptat quan es dirigia a la redacció de La Luz [La Tramontana. Periòdic Vermell, any X, núm. 462, 16/04/1890, pp. 2-3]. En una planxa del 12 de novembre 1893 aquest Gà.·. consta com afiliat a la Resp.·. Lògia Contancia, aleshores núm. 102 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona [ANHS, lligall 611 A, expedient 1, document 12/11/1893]. Aquest Taller era un dels més actius i polititzats del Principat de Catalunya i en 1880 era el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell a l’Or.·. de Sevilla i en 1882, el núm. 13 de la Gran Lògia Simbòlica Independent Espanyola (G.·.L.·.S.·.I.·.E), amb seu de l’Obediència a l’Or.·. de Sevilla. Pocs dies després d’aquesta data fou detingut arrel de la cega repressió governamental pel cas de la bomba del Liceu. El G.·. Llunas serà condemnat a tres any de presó i 250 pessetes de multa, sentència que no complí [La Tramontana. Periòdic Vermell, any XIII, núm. 642, 17/12/1893, pp. 1-3].

Arran dels consells de guerra celebrats al castell de Montjuïc a partir de setembre de 1896, després del fosc atemptat del barceloní carrer de Canvis Nous i l’enorme repressió governativa que es generà aquell moment, la Resp.·. Lògia Contancia [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 39, 41, 44, 82, 129, 130, 131, 132, 133, 135, 142, 155, 161, 171, 174, 179, 187, 188, 191, 192, 194, 197, 204, 209, 211, 218, 219, 220, 225, 241, 242, 162, 282, 29o i 292] es destacà aleshores en les campanyes antirepressives i també contra els privilegis del clergat. Participà el març de 1901 en l’organització, junt als centres d’Unió Republicana i de Fusión Republicana, diverses societats obreres, els Cors Clavé, el grup lliurepensador Ni déu ni amo, la Societat Progressiva Feminista, la Revista d’Estudis Psicològics i les redaccions dels periòdics barcelonins El DiluvioLa PublicidadLa Campana de Gràcia i El Progreso, d’un míting a Barcelona on es van fer en els parlaments fins i tot evocacions republicanes a la revolució de 1793 a França, posicions contra els privilegis del clergat i referències a la crema de convents de 1835. Dotze mil persones van acudir a l’acte, celebrat a la plaça de toros vella de Barcelona [La Publicidad, 31/03/1901]. Les entitats organitzadores eren heterogènies com les d’altres actes d’aquell temps, de caire llibertari, societats obreres, reformistes, republicans, francmaçons i lliurepensadors [P. Sánchez Ferré, Vol. I. p. 218]. Abans, la Resp.·. Lògia Constancia i moltes altes demanaren la llibertat dels empresonats del procés de Montjuïc i, posteriorment, la seva revisió, unides al moviment general de protesta d’amplis sectors de la societat catalana i no solament de tot el Regne d’Espanya fins i tot a nivell europeu a causa de les dures penes que hi foren dictades. El Gà.·. Tarrida del Marmol hi col·laborà activament des de l’exili, fent conèixer la situació dels presos de Montjuïc. La Resp.·. Lògia Constancia hi tingué un paper destacat en l’organització, el 13 de febrer de 1898, d’un míting al barceloní Teatre Tívoli per demanar la revisió del procés de Montjuïc, que aplegà representants de més de cinquanta entitats catalanes, entre les quals hi havia corals, el Centre Marxista, societats espiritistes, el Centre Escolar Catalanista, associacions obreres llibertàries, UGTLes Tres Classes de VaporLa Idea LibreFusión RepublicanaCentro Democrático Federal, Resp.·. Lògia RedenciónCapítol Plus Ultra (maçònic), Ateneo Humanidad (maçònic), Revue Maçonnique i moltes altres associacions i publicacions, La comissió executiva, presidida per Valentí Almirall, era composta en gran part per francmaçons: els Estimas GG.·. Pau Isart Bula, Emili Junoy, Francesc Bau, Odó Martí, Sala Anton, Odón de Buen, Vallès i Ribot, així com l’Estimada Gna.·. Ángeles López de Ayala [La Publicidad, 12/02/1898, p. 2]. Un cop acabat l’acte, la gent es dirigí cap a l’ajuntament en manifestació, on es va fer lliurament  al secretari de l’alcalde de Barcelona, Collasso, d’un missatge dirigit al president del Consell de Ministres en que es demanava responsabilitats per les atrocitats comeses al castell de Montjuïc i la immediata suspensió dels seus càrrecs tots els funcionaris i autoritats senyalats com a responsables dels fets denunciats, amb l’objectiu de que aquests no puguin exercit coacció legal ni material sobre aquelles persones que puguin contribuir a aclarir els fets [La Publicidad, 14/02/1898, p. 1].

Al cap de pocs dies es constituí a Barcelona, sota la presidència del Gà.·. Pau Isart Bula (Venerable Mestre de la Resp.·. Lògia Constancia) i la Gna.·. Ángles López de Ayala de secretaària (Secretària Guarda Segells de la Resp.·. Lògia Constancia), una comissió permanent per aconseguir la revisió del procés de Montjuïc, havent-hi una assemblea de delegats d’entitats obreres i polítiques, setanta-tres en total. Posteriorment, es publicà un manifest i se celebraren assemblees a Girona (Gironès), Lleida (Segrià), Tarragona (Tarragonès), Figueres (Alt Empordà), Reus (Baix Camp), Valls (Alt Camp), Sabadell (Vallès Occidental) i altres ciutats del país. En 1900 el president de la comissió permanent era el també francmaçó Gà.·. Emili Junoy. En aquell temps la Francmaçoneria era perseguida governamentalment arran de la insurrecció filipina i la majoria de les Resp.·. Lògies havien abandonat les activitats, no obstant algunes continuaven treballant, com la Resp.·. Lògia Redención i la Constancia, dos Tallers que aconseguiren mantenir-se en peus durant aquells anys de crisi generalitzada de la Francmaçoneria [P. Sánchez Ferré, Vol. I, p. 220]. La Resp.·. Lògia Constancia havia continuat en actiu d’una manera més o menys seguida, ja que no fou oficialment reconstruïda fins el 7 de febrer de 1899. Els seus membres van assegurar que fou un temps nefast per a la Francmaçoneria [AHNS, llig. 611 A, exp. 1, doc. 14/02/1899].  

El Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona i va ser inhumat en un nínxol del cementiri de Montjuic, no gaire lluny del panteó posterior de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (el Gà. E. Reclus, el Gà.·. Ch. Malato, el Gà.·. Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, F. Engels, el Gà.·. P. Kropotkin, J. Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch i altres). 

A més de les obres citades va publicar, entre d’altres, Fuera política (1886), Acracia o República (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La Anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

Existeix la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL), dedicada a estudis llibertaris i amb biblioteca, arxiu anarquista i fons documental del moviment obrer i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i edició de llibres anarquistes i difusió llibertària. Calle de las Peñuelas núm. 41, 28005 Madrid. Horari: tanca a les 20:00h. Els horaris o els serveis poden variar. Telèfon: 914 73 82 48.

Documentació: A. Lorenzo, El proletariado miitante, Tomo I i II (diverses reedicions); Anarcoefemèrides [21 d’abril]; Pere Sánchez Ferré, La maçoneria a Catalunya (1886-1939), volums I i II, Clavell cultural, Premià de Mar (2008). A. Lorenzo al vol. I: pp. 13, 36, 50, 119, 121, 125, 133, 137, 152, 157, 170, 202, 204, 209, 212, 221, 223, 224, 226, 228, 230, 238, 241 i 244, i al vol. II: pp. 38 i 196. Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo (Vol. I): pp. 36, 43, 82, 83, 86, 116, 121, 131, 132, 133, 136, 137, 142, 155, 156, 157, 161, 171, 193, 198, 202, 204, 209, 211, 212, 222, 230, 233, 235, 241, 270, 290 i 293.          

 

Anselmo Lorenzo - Wikipedia, la enciclopedia libre

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXV). Estimat Gà.·. Joan Sans i Amat

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXV)

Estimat Gà.·. Joan Sans i Amat

El 17 de juny de 1892 neix a Mataró (Baix Maresme) l’anarquista, anarcosindicalista, esportista, editor, pintor, lliurepensador i francmaçó Estimat Gà.·. Joan Sans i Amat. El seu pare es deia Joan Sans i la seva mare, Dolors Amat.

Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat, publicació que el va arruïnar.

En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fracassà econòmicament.

Esportista i futbolista, jugà en l’Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del Guíxols Sport.

Molt aficionat a la pintura, el 26 d’abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Madrid, Castella la Nova) que tingué un gran ressò.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Alt Maresme), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans que conspiraven contra Primo de Rivera i Alfons XIII, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), que fou company de l’Estimada Gna.·. Federica Montseny Mañé; Miquel Fontàs Burch (El Borni); l’Estimat Gà.·. Josep Irla Bosch –també francmaçó i futur president de la Generalitat de Catalunya en l’Exili per ERC (1940-1954)–; Francesc Isgleas Piarnau (Panxo), futur conseller de Defensa de la Generalitat per la CNT-AIT; Joan Peiró Belis –de qui era íntim amic–, futur ministre del Govern de la República Espanyola afusellat pel franquisme, Ròmul Sureda Castelló i altres persones compromeses.

Aleshores, Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va «recomanar» que fugís un temps del Regne d’Espanya i entre 1928 i finals de 1929 s’exilià amb la seva companya, Francisca Sicart, i el seus infants a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló). En el 1930 retornaren al Principat de Catalunya completament arruïnats.

En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Girona (Gironès).

En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès Nord) a Sindicalismo de València (València, País Valencià).

Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT-AIT en el Comitè del Front Popular de la ciutat de Girona durant tota la guerra.

Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT-AIT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937).

L’octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb el seu fill Joan Sans Sicart, un destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament.

A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 una altra a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà).

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i va ser internat als camps de concentració.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista s’establí a Les Avalats de Sant Juèri (Tarn, Occitània).

En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT-AIT en l’Exili.

En l’exili col·laborà en el periòdic CNT.

Era aficionat a l’escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad— i a la pintura –participà en diverses exposicions de pintura en l’exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró–.

El Gà.·. Joan Sans i Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l’HospitaPerréal de Besièrs (Erau, Occitània) a causa d’una afecció cardíaca. El llibre Reflexiones de un libertario (edició de Milenio Publicaciones S.L.; Lleida, 11 de novembre de 2018) és un recull de 65 articles que Joan Sans Sicart (Barcelona, 16/05/1915-Tolosa de Llenguadoc, 30/09/2007) va publicar al llarg de seva vida militant. En aquest corpus teòric, l’autor reflexiona sobre la societat capitalista, els avatars de l’exili des del febrer de 1939, la globalització del capitalisme i els problemes de Catalunya i l’Estat espanyol. El llibre es trona acompanyat com un epíleg d’un text del seu pare, el Gà.·. Joan Sans i Amat.

 

Reflexiones de un libertario

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIV). Estimat Gà.·. Nicolau Laviña i Cairó 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIV)

Estimat Gà.·. Nicolau Laviña i Cairó 

El Gà.·. Nicolau Laviña i Cairó pertanyia a la Resp.·. Lògia «Luz», núm. 63 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), Taller que després formà part del  Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.),  a l’Or.·. de Palafrugell (Baix Empordà), que ja consta l’any 1888.

El Gà.·. Nicolau Laviña tenia una barberia al carrer Estret d’aquesta localitat, on després el seu fill establí una llibreria amb projecció cultural llibertària.

El 26 de maig de 1884 neix a Palafrugell el llibreter anarquista Martí Laviña i Torroella (que morí al camp de concentració de la platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló) en 1939), fill del G.·. Nicolau Laviña i Cairó i de Francesca Torroella i Noguer.

La néta del G.·. Nicolau Laiña, Rosa Laviña i Carreras (Palafrugell, 14/01/1918-Tolosa de Llenguadoc, 29/05/2011) va ser una destacada militant anarquista i resistent llibertària a l’Empordà durant el franquisme tardà, on actuava durant els seus viatges des de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània). Entre els seus contactes per distribuir propaganda llibertària hi havia l’Estimat Gà.·. Guilhèm de Belibasta.

Rosa Laviña va ajudar durant molts des de Tolosa de Llenguadoc al guerriller anarquista Ramon Vila Capdevila (Peguera, Fígols, Berguedà, 01/04/1908-Castellnou de Bages, 07/08/1963), fins a la seva mort en mans de la Guàrdia Civil, el 7 d’agost de 1963. Ramon Vila, segons escriu la G.·. Federica Montseny a Pasión y muerte de los españoles en Francia, era un entusiasta lector del G.·. Lev Tostoi (1828-1910). A la seva novel·la Guerra i Pau (part V, cap. VI), el G.·. Totstoi descriu en detall, però sense revelar cap secret de la Francmaçoneria, una iniciació maçònica en un Temple a principis del segle XIX.


Al centre de la imatge Nicolau Laviña i Cairó

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIII). Estimat Gà.·. Marí Civera Martínez (nom simbòlic, Mario)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIII)

Estimat Gà.·. Marí Civera Martínez (nom simbòlic, Mario)

El 15 d’abril de 1900 neix a València (l’Horta de València, País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, francmaçó i anarcosindicalista l’Estimat Gà.·. Marí Civera Martínez. Fou fill d’una família de classe mitja. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme.

Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat Únic d’Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia» a Madrid). En aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l’encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar intel·lectuals i tècnics en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari, ja que aquest s’encaminava a situar a l’organització sindical en condicions de gestionar la producció i distribució industrial, a fi de substituir amb èxit al sistema capitalista. Així, en 1920 cofundà el cenetista Sindicat de la Distribución de València i en fou el delegat en el Comitè Regional de Llevant de la CNT, on desenvolupà una important labor estadística.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera col·laborà en el setmanari valencià Diciembre. Fou detingut  empresonat diverses vegades.

El 20 de gener de 1925 s’inicià, sota el nom simbòlic de Mario, en la Francmaçoneria valenciana –a la Resp.·. Lògia «Patria Nueva», núm. 4 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. del Grau de València–. Va pertànyer als Alts Graus, essent molt actiu a la Península fins al final de la Guerra Civil (1936-1939).

En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó, distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia i altres), sempre d’interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, bolxevics, liberals antimonàrquics i altres). En aquests anys donà indicis de la seua evolució ideològica posterior, el progressiu allunyament de l’ortodòxia anarquista.

En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, un llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Gràcies a l’elaboració d’aquesta obra augmentà el seu reconeixement dins el món anarcosindicalista.

Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador

Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes revolucionaris (el Gà.·. Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand i altres).

En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i de l’esquerra liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s’allunyà de l’anarquisme considerat pur, trobant-se  més en la línia d’Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors.

En 1933, i obligat per diversos problemes editorials, va treure una plaça per oposició a l’Institut del Vi i s’instal·là a Madrid (Castella la Nova). 

El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista (PS) amb Ángel Pestaña, del qual aviat en fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d’expressió, El Sindicalista. Amb Pestaña  ja havia pres contacte anys abans quan li havia publicat articles als seus Cuadernos de Cultura

L’estiu de 1936 tornà a Valencia i en plena guerra dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià (l’Estimat Gà.·. Blasco Ibáñez havia estat un destacat francmaçó, com reflexa a alguns dels seu llibres) i que, confiscat i editat pels seus treballadors, portà com a subtítol Diario del Partido Sindicalista

En 1937 fou membre fundador de la Secció d’Estudis Econòmics de l’Institut d’Estudis Valencians, què havia creat Francesc Bosch i Morata i que dirigia Rafael Font de Mora. 

El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del diari barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista

L’11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d’aquesta partit.  

En acabar la guerra creuà el Pirineu Oriental i fou tancat al camp de concentració de la platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), per on arriben a passar més de 450.000 refugiats republicans. Hi estigué alguns mesos fins que aconsegueix un visat per a anar a Mèxic. El 8 de setembre de 1942 embarcà a Marselha (Boques del Roine, Provença) al Maréchal Lyautey rumb al port de Casablanca (الدار البيضاء, ad-Dār al-Bayḍāʾ, Casablanca-Settat, Marroc), fent escala al port d’Orà (وهران,, wilaya d’Orà, Algèria). I des de Casablanca a bord del Nyassa arribà al Port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) el 16 d’octubre. S’establí a Ciutat de Mèxic DF (Mèxic). 

A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l’editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i el membre d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) Agustí Cabruja i Auguet (Salt (Gironès), 05/04/1909-Ciutat de Mèxic (Mèxic), 11/09/ 1983), tècnic a l’editorial. En aquesta editorial hi treballaven altres membres del Partit Sindicalista.

Des de Mèxic col·laborà en diverses publicacions, com ara CNTComunidad IbéricaEspaña LibreEspoirHorizontesLa HumanitatIlustración IbéricaMediterraniOrfeó CatalàQuaderns de l’Exili i altres. 

Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolución de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). 

El Gà.·. Marí Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a Ciutat de Mèxic DF.

Documentació: [https://partidosindicalista.wordpress.com/2017/02/]. Anarcoefemèrides [15 d’abril].  

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXII). Estimat Gà.·. Antoni Pellicer i Paraire 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXII)

Estimat Gà.·. Antoni Pellicer i Paraire (Pellico)

El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona el tipògraf, dirigent de la Primera Internacional (AIT), anarquista bakuninista i francmaçó l’Estimat Gà.·. Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico.

El seu pare va morir en 1868 víctima d’una càrrega dels Mossos d’Esquadra a la Rambla de Barcelona.

Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l’Aliança per la Democràcia Socialista (formació política bakuninista).

En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona.

L’1 d’agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de la Alianza, on es defensava l’Aliança per la Democràcia Socialista  (socialista revolucionària bakuninista) dels atacs dels redactors marxistes del periòdic La Emancipación, de Madrid (Castella la Nova).

Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units.

De nou a Barcelona en 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva Comissió Federal.

El 16 de febrer de 1881 apareix a Barcelona del primer setmanari llibertari escrit en català, ‘La Tramontana, periòdic vermell’ (1881-1896), impulsat per l’Estimat Gà.·. Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905), tipògraf activista anarquista catalanista, Mestre Maçó i lliurepensador d’una gran importància teòrica i pràctica per al moviment obrer i anarquista del darrer terç del segle XIX a Catalunya.

Alguns col·laboradors de renom d’aquesta publicació llibertària foren el Gà.·. Antoni Pellicer, Eudald Canivell, Cels Gomis, l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo, Josep Maria Codolosa i Emili Guanyabéns.

Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881.

També va participar en la formació de la Unió d’Obrers Tipògrafs (1883).

Assistí al Congrés de la FTRE de l’AIT celebrat a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia) i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat al grup anarcocol·lectivista català de l’Estimat Gà.·. Rafael Farga i Pellicer –cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer–, del Gà.·. Josep Llunas i Pujals, de Francesc Tomàs i altres.

Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en El Productor (1887-93), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d’Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89).

Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l’anarquisme ibèric.

Abans d’instal·lar-se a Buenos Aires (Ciutat Autònoma de Buenos Aires, Argentina) en 1891 es va iniciar a l’Or.·. de Barcelona, com altres internacionalistes, en la Francmaçoneria.

A l’Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta PostalLa Unión Cartófila ArgentinaAnuario Cartográfico SudamericanoÉxito Gráfico i La Noografía (1899-1901).

Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l’organització obrera, síntesi d’organització econòmica i revolucionària quan a l’Argentina predominava l’espontaneïsme –per això va ser criticat pels anomenats anarquistes individualistes– i en els quals combat l’autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l’organització de la comuna revolucionària, l’internacionalisme i el paral·lelisme en l’actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l’esperit de la vella FRE.

El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l’«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l’Escola de Tipografia Argentina.

És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo, En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l’Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona (Barcelonès), València (l’Horta de València, País Valencià) i Palma (Mallorca, Illes Balears)–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909).

Va participar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ballCelosJo vaigLa mort de la proletàriaSense Esperança i altres).

El Gà.·. Antoni Pellicer i Paraire mor a Buenos Aires el 14 d’abril de 1916.


Antoni Pellicer i Paraire

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXI) Estimat G.·.  Pierre Robert Piller (Gaston Leval)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXI)

Estimat G.·.  Pierre Robert Piller (Gaston Leval)

El 20 d’octubre de 1895 neix a la ciutat aleshores obrera de Saint-Denis (Seine-Saint-Denis, Illa de França) el destacat militant anarquista, anarcosindicalista, pensador, historiador llibertari i conferenciant francmaçó, que arribà al 30è en Alts Graus, l’Estimat Gà.·. Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, amb una extensa militància anarquista als Països Catalans. Fill considerat legalment com no legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París (Illa de França) de protesta contra l’afusellament de l’Estimat Gà.·. Fransec Ferrer i Guàrdia (Gà.·. iniciat l’any 1884 a Resp.·. L.·. La Verdad, a l’Or.·. de Barcelona)–, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari, publicant als 18 anys el seu primer article, que fou a Le Libertaire–.

Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è Regiment d’Infanteria de Rouen (Rouen, Sena Maríti, Normandaia), el 10 de  febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l’ordre de mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d’Azur), amb el nom de Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a Saragossa (Saragossa, Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià) col·labora amb l’Estimat Gà.·. Eusebi Carbó i Carbó en tasques llibertàries i cenetistes.

En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.

El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de la delegació cenetista, amb Hilari Arlandís, l’Estimat Gà.·. Andreu Nin, Joaquín Maurín i Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) del 3 a 19 juliol d’aquell any. També al III Congrés de la Tercera Internacional celbrat igualment a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats. La delegació de la CNT es pronunciarà posteriorment per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. De tornada fou detingut a Berlín (Ciutat – Estat de Berlín, Prússia, Alemanya) i expulsat junt a al Gà.·. Andreu Nin i Hilario Arlandís.

En tornar de Rússia i Alemanya, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla en Acción Libertaria, i com a mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a A Coruña (la Corunya, la Corunya, Galícia).

En 1924, després que cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923 clausurés l’escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe, Argentina) en 1927, mentre el Gà.·. Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu per la premsa revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de Benito Gómez, de Silvio Agreste o de Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya, ja com a influent teòric de l’anarquisme social, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936 Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés la CNT-AIT celebrat a Saragossa.

Quan esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Espanyola, va viatjar amb David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la CNT-FAI.

Membre del grup Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de col·lectivitats industrials i agràries llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució proletària a la Península.

En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló), utilitzant el pseudònim de Max Stephan, reprèn la seva antiga col·laboració amb Le Libertaire i al periòdic de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.

Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat al periòdic SIA per la seva companya.

El juny de 1939,el periòdic La Révolution Prolétarienne creà el Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i Henri Poulaille.

Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marselha; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó en el palau de l’abadia de Clairvaux, a Ville-sous-la-Ferté (Aube, Champagne-Ardenne, Gran Est), quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als Restaurants Comunitaris organitzat pel Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per a militar en la Federació Anarquista (FA), però, encara considerat un insubmís, havia participat en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança de del temps de Guerra Civil CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la francesa Confederació General del Treball.

Després del Congrés de la FA celebrat a Dijon (Costa d’Or, Borgonya-Franc Comtat), el setembre de 1946, es converteix en un pilar del periòdic Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951–.

Es guanyava la vida com a corrector d’impremta, i admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de 1952. Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Genève, Romandia, Arpitània, Suïssa) en 1954, a l’Oficina Internacional del Treball (OIT).

Va ser exclòs de la FA en 1958. Aleshores la FA defensava un «3er front revolucionari» (ni USA, ni URSS), mentre que el Gà.·. Gaston Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de la URSS.

El Gà.·. Gaston Leval col·laborà als periòdics Contre-courant, de Louis Louvet, i  Défense de l’Homme, de Louis Lecoin.

Hostil a la Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí  els anys 1954-1955 a la nova FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva companya Marguerite, i més tard per Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres. Definí el pensament de l’Humanisme Llibertari així: “Per Humanisme Llibertari entenem un pensament viu i una activitat pràctica per a la creació d’una civilització nova. No es tracta d’una vaga filosofia al marge dels problemes concrets que hi ha en la vida social i en l’evolució de la Humanitat. Es tracta, ben cert, d’instaurar la igualtat econòmica, així com aconseguir que la nostra espècie gaudeix del major benestar possible i de dignitat gràcies a una ètica que permeti reconstruir la societat PER i PER A l’ésser humà. El combat que nosaltres lliurem és al mateix temps de caire social, intel·lectual i materialment constructiu, dirigit a l’immediat i a un llunys avenir.”

Durant les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els debats universitaris, especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, a París, defensant posicions llibertàries considerades aleshores com a «possibilistes» i que no van encaixar en marc social revolucionari del moment (el Gà.·. Gaston Leval aleshores considerava impossible una revolució social de caire considerat violent i defensava la necessitat de crear contra-institucions populars tot preparant una alternativa gradual al Mercat capitalista i a l’Etat).

Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol.

Ideològicament, en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista intransigent i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc del «voluntarisme» de l’Estimat Gà.·. E. Malatesta, rebutjant en un anàlisi a Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.

Segons l’Estimat Gà.·. Léo Campion, a Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, 1978, pp. 126-127) el Gà.·. Gaston Leval pertanyia a la Resp.·. Lògia La Chaine d’Union, del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Or.·. de París, de la que a partir de 1959 en fou l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è (Alts Graus), donà nombroses conferències igual en diverses Resp.·. Lògies, Capítols i Consells Filosòfics, com també a la Sorbonne.

Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas i altres. 

És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l’État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L’indispensable révolution (1948), Le communisme. L’Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l’Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d’ethique moderne (1961), L’enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L’humanisme libertaire (1967), L’Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano) i altres. 

A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max StephanSilvio AgresteJosé BenitoBenito GómezFelipe MontblancNicasio CasanovaJosep Venutti

El Gà.·. Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França). Fou inhumat al cementiri de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15 d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot unes delegacions llibertàries vingudes expressament del Principat de Catalunya i altres llocs de la Península.

Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam (Holanda).

Fons: Arch. Nat. F7/13053, Archives Jean Maitron (IFHS). «Souvenirs d’un ouvrier. Veille de mobilisation», Le Monde del 9 de juliol de 1932 (reed. in Gavroche de març i maig de 1997). La Révolution prolétarienne du 25 juin 1939. Témoignage d’André Bösiger et lettre de Pio Turroni à Giovanna Caleffi, 29 juillet 1954. Léo Campion, Les Anarchistes dans la Franc-maçonnerie, ou les maillons libertaires de la chaîne d’union, Culture et Liberté, 1969 (primera edició). Yves Blondeau, Le Syndicat des correcteurs de Paris et de la région parisienne (1881-1973), supplément au Bulletin des correcteurs n°99, 1973. Jean Maitron, Le Mouvement anarchiste en France, Gallimard, 1975. Témoignage de Gaston Leval dans Fred Kupferman, Au pays des soviets: le voyage français en Union soviétique (1917-1939), Gallimard-Julliard, 1979. Roger Hagnauer, «Gaston Leval», La Révolution prolétarienne de mai 1978. Le Monde, 14 d’abril de 1978. Civilisation libertaire, avril, mai et juillet 1978. René Bianco, «Un siècle de presse anarchiste…». F. Iglesias, introduction à L’État dans l’histoire, éd. du Monde libertaire, 1983. Georges Fontenis, Changer le monde, Alternative Libertaire, 2008. Notes de Marianne Enckell. Anarcoefemèrides [20 d’octubre]. https://maitron.fr/spip.php?article154031, notice LEVAL Gaston [Pierre, Robert Piller, dit] [Dictionnaire des anarchistes] par Jean Maitron, notice revue par Rolf Dupuy et Guillaume Davranche, version mise en ligne le 12 mars 2014, dernière modification le 30 décembre 2019.

Affiche texte, CNT FAI Barcelone, Conférence de Gaston Leval - Los ...

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XX). Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XX)

Estimats Gà.·. Émile Stanislas Digeon i el seu pare, Estimat Gà.·. Stanislas Digeon

El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Aude, Occitània) l’advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després socialista llibertari i anarquista l’Estimat Gà.·. Émile Stanislas Digeon, estretament vinculat a Palma (Mallorca, Illes Balears), on s’establí i es casà.

Fill d’una família burgesa i de juristes, el seu pare, l’Estimat Gà.·. Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, que a principis de 1820 lluità contra la Restauració. Mantingué contactes amb GG.·. italians refugiats, membres de la Carbonària.

Per decisió del prefecte, la Respectable Lògia a que pertanyia i de la que aleshores era Venerable Mestre l’Estimat Gà.·. Henri Joly –futur comissari de la República a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) en 1848– fou tancada i es van emprendre diligències contra els GG.·. . A causa de la persecució, en 1829 tota la família se’n anà de Limós i s’instal·là a Montpelhièr (Erau, Occitània), on el Gà.·. Stanislas Digeon muntà un despatx d’advocacia.

En 1830, arran de la caiguda de Charles X, Stanislas Digeon tenia alguna esperança de que França adquiriria un règim democràtic però aviat es va desil·lusionar i s’integrà en les files republicanes, mentre el seu fill Émile començà la carrera de dret a la Universitat de Montpellièr amb la intenció de ser també advocat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s’iniciava en el periodisme, deixant una mica de banda anar a la facultat.

Poc després de la revolució de juliol de 1830, l’advocat i Gà.·. Stanislas Deigeon obtingué la seva inscripció al Col·legi d’Advocats de Montpelhièr. No obstant, la família Digeon, al ser acomodada, va poder adquirir un vasta propietat prop de Carcassona (Aude, Occitània), cosa que els hi va permetre integrar-se al rang social local mentre que la instal·lació a la ciutat de Montpelhièr s’anava dispersant.

Quan la proclamació de la Segona República francesa el febrer de 1848, el Gà.·. Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpelhièr, en la que segons el Gà.·. Émile Digeon: «il verra la magistrature des monarchies balayées saluer la déesse coiffée du bonnet rouge et acclamer avec enthousiasme la République! Mais, quelques semaines après, il aura à défendre devant ces mêmes magistrats des républicains accusés d’avoir mis un bonnet phrygien! ». Stanislas es va situar al banc de la defensa per protestar contra les afectacions a la llibertat de premsa.

Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic republicà montpellerí Suffrage Universel.

Quan el cop d’Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpelhièr. Émile Digeon declarà: «Je sais que la cause de la démocratie est perdue, nous n’avons plus de ressources que dans la balle qui nous délivrera de ce monstre.», una referència a Louis Napoléon Bonaparte.

El 5 de febrer de 1852 van saber que la Comissió Mixta de l’Erau els

condemnava a la deportació a Algèria (الجزائر, al-Jazàïr, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer). «Ils furent d’autant plus impitoyables qu’ils avaient à effacer leurs hypocrites démonstrations républicaines de 1848 et qu’ils auraient voulu nous anéantir pour se rassurer contre la peur stupide qui les dominait», va escriure més tard el Gà.·. Émile Digeon.

El 24 de febrer van ser embarcats pare, fill i els altres condamnats al port de Seta (Erau,Occitània) cap al d’Alger (جزائر al-Jaza’ir, Dzayer, Alger, Algèria) i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar a Birkadem, a prop d’Alger i en la seva província. 

L’agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Lemdiya المدية, Medea, Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem.

Aleshores ambdós decidiren fugir d’Algèria i amb la complicitat d’alguns militars embarcaren a bord d’un iot a Alger i el 2 d’octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s’entrevistaren amb el governador de les Balears i es posaren sota la protecció del Govern espanyol. 

Mentre el seu pare retornà a Occitània en 1855, ell pasà quinze anys a l’illa de manera tranquil·la ja que s’integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. S’establí fins a 1868 a Palma i creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castras (Tarn, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Basile Canut Marty, nascut a né à Montferrand (Aude, Occitània). Destacada representant de l’alta societat mallorquina que va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. Basile Canut havia comandat la major  banca de les Balears, en la qual el Gà.·. Émile Digeon, en tant que mandatari de la seva esposa i del seus tres infants menors, assumí la gestió. Arrel d’un trobada amb l’Estimat Gà.·. Ferdinand de Lesseps, el Gà.·. Digeon publicà, en 1858. a un periòdic local un anunci per a trobar clients per la subscripció a les accions de la Cie Financière de Suez (as-Suwais, Suez, Egipte). 

L’agost de 1865, quan la ciutat de Palma va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l’illa i es consagrà a l’assistència als malalts. Després de l’epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l’emperador francès, rebutjà la Legió d’Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d’infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. 

En 1868, quan l’Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb la seva dona a l’hexàgon francès. Visqué entre París (Illa de França) i Senta Aulàsia (Aude, Occitània), on vivia la seva mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí.

En 1870, quan la proclamació de la Tercera República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l’Imperi Alemany.

En aquesta època, recorregué Occitània tot creant lligues i comitès republicans.

Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona el 31 de gener de 1871. 

A Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) es reuní amb l’Estimat Gà.·.  Léon Gambetta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l’Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. 

El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Aude, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l’armament de la Guardià Nacional i l’adopció de la bandera roja. 

Quan l’aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d’exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna Central del territori a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. S’adreçà a elles per agrair «d’apporter leur contribution au triomphe de la démocratie». Elles anaren al davant del moviment comunalista de Narbona, que el 24 de març de 1871 ocupà l’edifici de l’Ajuntament i es proclamà la Comuna. Ell s’encarregà d’organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L’endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d’alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l’estació ferroviària, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). «Le peuple voulant aller de l’avant, je ne reculais pas » déclara Émile Digeon à son procès. Au milieu de la confusion générale, il s’efforce d’établir un certain ordre et d’organiser la protection du camp retranché car il fut envisagé de soutenir un siège. C’est ainsi que les femmes entassèrent, au sommet des tours de la mairie, des poutres, des pierres destinées à être précipitées sur les agresseurs», segons ell.

« Des armes ! Des armes ! Tout citoyen libre a le droit d’en avoir comme seule sanction sérieuse, efficace, de ses droits. (…) Aujourd’hui, en présence des complots royalistes, un fonctionnaire qui refuserait d’armer le peuple ne saurait être considéré comme républicain. (…) Sachons arborer franchement, hardiment le drapeau de la révolution.» El Gà.·.Émile Digeon, des del 12 mars de 1871, havia fet crides des del Club de la Révolution de Narbona la insurrecció. «L’homme de tête et d’action qui fit défaut aux mouvements du Midi se trouva dans l’insurrection de Narbonne », escrigué Prosper-Olivier Lissagaray. El 24 març de 1871 proclamà des del balcó de l’ajuntament de Narbona «la Commune Centrale de l’arrondissement de Narbonne avec union à celle de Paris». 

El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i el Gà.·. Émile Stanislas Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l’aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d’adéu a la seva companya. Però els seus amics se’l portaren a la força abans de l’assalt de les tropes i l’amagaren en un lloc segur; no obstant això, l’1 d’abril es lliurà a l’enemic i fou empresonat a Narbona.

Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l’agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l’Audiència de l’Avairon. 

L’abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Avairon, Occitània) en espera de judici. L’esposa del Gà.·. Émile Digeon s’instal·là a aquesta ciutat per estar a prop del seu marit, acompanyada per Jules Guesde, aleshores periodista a Montpelhièr. Ella organitzà la seva defensa al procés, el qual finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor, afirmant que el Gà.·. Émile Digeon era un “home que tenia bon cor”. 

En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne

El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Bèsiers (Erau, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. 

Després d’intentar crear a Bèsiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d’organitzar, amb el suport de republicans de l’Estat espanyol, un aixecament a Occitània. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d’armes que havien de ser desembarcades al port de La Novèla (Erau, Occitània), a tocar la costa del Rosselló, per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el socialista blanquista i Estimat Gà.·. Émile François Désiré Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna de París en 1971 havia deixat sense forces el moviment insurgent.

Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité.

Amb l’exemple de la proclamació de la República Espanyola el febrer de 1873, propagant que a l’Espanya republicana hi havia més llibertats que a França. Inspirant-se en la situació republicana espanyola del moment elaborà un projecte de constitució d’una «república comunal-federativa» per a l’Estat francès, i, pel mateix temps, amb l’anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). 

En 1876 retornà definitivament a l’hexàgon francès. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. Ambdues esposes mantenien bones relacions personals.  

En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. Ell restà fins 1885, consagrat plenament a la política, a París i més tard a Puteaux (Alts del Sena, Illa de França).

El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L’Émancipation Sociale, sota el patrocini de l’Estimat Gà.·. Louis Auguste Blanqui.  

Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Aude, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París.

El 30 d’octubre de 1881 redactà i publicà l’opuscle Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres.

En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. 

En aquesta època mantingué una estreta amistat amb l’Estimada Gna.·. Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de l’hexàgon francès, participant en la redacció d’algunes de les seves obres i esdevenint el seu confident a partir de l’empresonament de 1883. La Gna.·. Michel jugà un paper molt important en l’evolució del Gà.·. Digeon vers l’anarquisme social. La Gna.·. Louise Michel escriu: « Brave Digeon! Il avait vu tant de choses qu’au retour de Calédonie nous l’avons retrouvé anarchiste, de révolutionnaire autoritaire qu’il avait été, sa grande intégrité lui montrant le pouvoir comme la source de tous les crimes entassés contre les peuples

També va fer amistat amb el Gà.·. Louis Auguste Blanqui, l’Estimat Gà.·. Louis Jean Joseph Charles Blanc, l’Estimat Gà.·. Benoît Malon i  l’Estimat Gà.·. Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l’amistat amb Jules Guesde.

Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l’establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. En aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual».

En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de l’Hexàgon predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale

L’agost de 1882 creà, amb la Gna.·. Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però no reeixí.

En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’Anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). 

També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l’armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d’Empleats del Tèxtil.

Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s’implicà, amb la Gna.·. Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. 

Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts la Gna.·. Louise Michel i Émile Pouget, entre d’altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d’agost pel Tribunal d’Apel·lació. 

El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté

El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de la Gna.·. Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes.

En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Parisdevant les anarchistes.

Amb la salut molt deteriorada, l’octubre de 1885 va ser ingressat a l’HospitalLariboisière de París i sense recursos econòmics hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic del seu germà Fernand i de la seva ex esposa.

A finals de 1885, el seu germà Fernand Digeon, metge a Limós, vingué al seu socors i va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes (Aude, Occitània) on visqué els últims anys de la seva vida aïllat i malalt, on el Gà.·. Benoît Malon el visità una vegada. 

El Gà.·. Émile Stanislas Digeon va morir el 24 de març de 1894 –aniversari de la Comuna de Narbona– a Trebes i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. Segon les seves últimes voluntats, el seu cos fou recobert de calç viva i es va llegir el seu testament polític, que va ser una professió de feu anarquista. 

En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d’Émilie Stanislas Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon».

ObresLa Vérité sur les événements de Narbonne…, Rodez, 1871. Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle, París, 1882, 35 p. (Bibl. Nat. 8° Lb 57/8 159). Propos révolutionnaires, París, 1884, 24 p. (8° Lb 57/8 657 et 8 657 A). Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille, París, 1884, 8 p. (8° Lb 39/11 333). Collaborateur occasionnel du Cri du Peuple, deuxième série, 23 octobre 1883-10 février 1889.

En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L’itinéraire singulier d’un communard i en 2010 les memòries d’Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

La seva esposa Hélène, que es feia dir viuda de Digeon, va morir a Palma el 23 de maig de 1896.

Bibliografia: https://maitron.fr/spip.php?article24608, notícia DIGEONÉmile, Stanislas par Paul Tirand, versió actualitzada el 18 de febrer de 2009, darrera modificació el 23 de gener de 2019. Anarcoefemèrides (7 de desembre). Arch. Dép. Aude, 5 M 51 et 21 M 51 (ancien 21 M 40), qui contient des procès-verbaux de gendarmerie. La Fraternité, collection de 1870 à 1885 (Arch. Dép. Aude). Compte rendu sténographique du procès (des insurgés de la Commune de Narbonne) devant les assises de l’Aveyron, s. l. n. d. Rapport fait au nom de la commission d’enquête sur les actes du gouvernement de la défense nationale (sous-commission du Sud-Ouest). Annexe au procès-verbal de la séance du 22 décembre 1872, Imprimerie de l’Assemblée nationale, Versailles, 1872. Prosper Nègre, Une Voix de prison. Relation de huit jours de tumulte à Narbonne, en mars 1871. Transportation et déportation à Rodez des inculpés en cette affaire. Acte d’accusation. Jugement. S.l.n.d. H. Féraud, Histoire de la Commune de Narbonne, Châteauroux, s.d., in-12, 70 pp. P. Reynaud, Biographie des représentants de l’Aude (sans indication d’éditeur). Certains éléments de cette biographie nous ont été communiqués par M. Urbain Gibert.  Les Audois, Dictionnaire biographique, sous la direction de Rémy Cazals et Daniel Fabre, Carcassonne, 1990. Paul Tirand, Émile Digeon 1822-1894. L’itinéraire singulier d’un communard, L’Harmattan, 2006, 240 p. Dans cet ouvrage on trouve la bibliographie complète et la liste des diverses sources.

     

 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX). Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIX)

Estimat Gà.·. José Margelí Naudín

El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó), en una família d’origen magribina, el propagandista anarquista i anarcosindicalista, també francmaçó, l’Estimat Gà.·. –establert a Barcelona fins al seu exili en 1939– José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito.

Emigrà a Barcelona, on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic anarquista Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. 

En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca».

Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s’edità a València (l’Horta de València, País Valencià) a causa de la repressió governamental. 

L’agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l’atemptat mortal contra l’exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Maestrat, Terol, Aragó), però retornà clandestinament a València.

El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys –Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza–, inculpat de l’atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d’haver malversat fons de la CNT.

L’any 1926 s’inicià en la Francmaçoneria. Hi ha una fitxa com a francmaçó (anys 1940 i 1963) al franquista Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 28 de març de 1944, pàgina 1239, va publicar per ordre de l’11 de març de 1944, donada a Madrid, la sentència en rebel·lia contra seva, del 7 de març de 1944, del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme Núm. 2, a partir de la causa del sumari 310/43, dictant la sentència condemnatòria “com autor d’un delicte de Maçoneria, amb l’afegitó de circumstàncies que agreugen la seva responsabilitat civil, la pena de vint anys i un dia de reclusió major, i accessòries d’interdicció civil, i inhabilitació absoluta perpètua per l’exercici de qualsevol càrrec de l’Estat, Corporacions públiques o oficials, Entitats subvencionades i Empreses concessionàries, Gerències i Consells d‘Administració d’Empreses privades, així com càrrecs de confiança, comandament i direcció d’aquestes, separant-lo definitivament d’aquests càrrecs.”     

Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves.

Els companys el coneixien per Joselito, per les seves aficions taurines.

Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia.

Quan el cop militar franquista el juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Protectorat espanyol Marroc per entrebancar la reraguarda franquista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d’Acció Marroquí establert a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa romanda). 

Més tard entrà a formar part del Servei d’Informació del Departament de Guerra.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l‘exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. Exiliat a l’hexàgon francès,  l’11 de gener de 1940, amb 42 anys, desembarcà del vaixell Cuba a Santo Domingo (República Dominicana) en un viatge amb la seva companya, Julia Justo Sala, gràcies a contactes maçònics a l’Estat francès, i el 26 de febrer demanà el permís de residència a Ciutat Trujillo, per acabar establint-se a Mèxic.

A Mèxic es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic i Estimat Gà.·. Joan García Oliver i de la seva «Nova FAI».

En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l’Interior col·laboracionista amb el Govern de la República Espanyola en l’Exili. 

L’11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al Teatro Arbeu de la ciutat de Mèxic DF. En aquest míting Joaquín Cortés Olivares representà la CNT; Indalecio Prieto Tuero, per l’Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán, per la Unió General de Treballadors (UGT).

En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l’Interior. 

En 1956 va ser nomenat vocal de l’Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d’aquesta organització, la qual va fer costat l’estratègia cincpuntista. Doncs, després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la CNT, a començament dels anys seixanta trencà amb la CNT reunificada i el 21 de gener de 1966 cofundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat pel Gà.·. José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les antigues posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cinc-puntistes portades a terme a l’Espanya franquista entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») del franquisme. Es pot afirmar que aquest pacte dels Cinc-punts de gran part del cenetisme Interior –oposat majoritàriament per l’Exili en les seves diverses expressions llibertàries així com els nous grups anarquistes, com a Catalunya Negro & Rojo— i la seva estratègia de contesa enfront les naixents Comissions Obreres (CCOO) en les eleccions sindicals verticalistes –comptant els cinc-puntistes amb el suport del franquisme en el marc de la guerra freda interimperialista i el combat franquista contra el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) dins l’aparell del «Sindicat Vertical» de la Dictadura– comportà un desprestigi entre els obrers immigrants a Madrid i a Catalunya, que en 1976, quan es reorganitzà la CNT a l’Interior, majoritàriament no van voler saber res amb l’anarcosindicalisme reorganitzat i s’afiliaren en massa al stalinisme sindical de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta desfeta anarcosindicalista es va reorientar, després de l’estiu llibertari de 1977 i la posterior desintegració cenetista a causa dels cants de sirena del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de 1982, gràcies a l’organització anarcosindicalista de la vaga general inclusiva a Catalunya contra la repressió de l’Estat capitalista espanyol el 3 d’octubre de 2017, especialment amb la convocatòria de Confederació General del Treball de Catalunya (CGT) i de la CNT Catalunya i Balears, que pel fet de paralitzar totalment la Comunitat Autonòmica de Catalunya durant 24 hores va portar a una contundent reacció de la monarquia borbònica, hereva del general Franco, amb una intervenció televisiva extremista del rei Felip VI, a les 9 del vespre d’aquell dimarts de vaga política i social massiva, després de l’èxit del referèndum d’autodeterminació del poble català l’1 d’octubre, on la gent votà per una república catalana democràtica social de dret.

El Gà.·. José Margelí Naudín va morir el 27 d’abril de 1969 a la ciutat de Mèxic DF (Mèxic).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVIII). Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans(XVIII)

Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz

El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Málaga, Andalusia) el mestre, professor, periodista, francmaçó, destacat membre de la secció mexicana de Lions Clubs Internationali, militant anarquista i anarcosindicalista Estimat Gà.·. Juan Rueda Ortiz. Durant la Guerra Civil es vinculà estretament en activitats militants al País Valencià, on residí.

Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime.

Estudià magisteri a l’Escola Normal de València (l’Horta de València, País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Vega de Granada, Andalusia) i es doctorà a Madrid (Castella la Nova).

Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb el seu pare va fer mítings.

En aquest any també participà força en l’Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l’Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps.

En 1932 va fer un míting a València.

En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquesta època dirigí l’escola per als ferroviaris d’Algeciras (Campo de Gibraltar, Cadis, Andalusia).

En el Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa (Saragossa, Aragó) s’enfrontà políticament amb el seu pare i per aquestes dates va fer un míting al Cinema Ideal d’Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres.

Durant la revolució de l’estiu de 1936 fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT-AIT.

En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos.

L’octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l’Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià).

El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la República Espanyola.

En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT-AIT en el Comitè Nacional d’Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.

També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (Illa de França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l’informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla (en àrab مليلة, Malila, o, en la pronunciació actual i local, Mlila; en amazic Tamlilt, Rif) del qual va ser testimoni.

En el decurs de la Retirada republicana de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental

El 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de  la  República Espanyola en l’Exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d’octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual.

Entre 1966 i 1969 dirigí el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT-AIT.

A Cuernavaca (Morelos, Mèxic) fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l’Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l’Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici–.

A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época Vértice, entre d’altres.

També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d’Associacions de Periodistes, presidí l’Associació d’Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l’Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d’Honor Nacional mexicana i rector de l’Institut Benito Juárez de Mèxic.

Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat «Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del «Club de Leones» (secció mexicana de Lions Clubs International).

En 1998 es creà l’Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz».

Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad IbéricaFragua SocialLiberación de AlicanteMi RevistaNosotrosSenyeraSolidaridad Obrera, i altres publicacions.

És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), GlosarioLa rama rota i altres.

El Gà.·. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca.

Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio.

Documentació orgànica seva es troba dipositada a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam.

   

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII). Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XVII)

Estimat Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán (simbòlic Alcibíades)

El 29 juliol 1875 neix a (Torrecilla en Cameros (La Rioja Media, Rioja) l’advocat, periodista, escriptor, francmaçó, polític republicà federal, defensor d’un anarquisme científic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) Estimat Gà.·. Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d’Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Logroño (Comarca de Logroño, la Rioja) i ja començà a tenir aficions literàries.

Es va traslladar a Saragossa (Aragó), on va estudiar Dret i Medicina.

Admirador de l’Estimat Gà.·. Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF).

En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina.

Es va instal·lar a Madrid (Castella la Nova), amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos.

Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid, Castella laNova), hi va conèixer la seva futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent. D’aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació. Després d’això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d’exercir l’advocacia, la literatura i el periodisme.

El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l’impost de consums. En aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico.

El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l’aniversari de la mort del Gà.·. Francesc Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista i Estimat Gà.·. Pedro Vallina Martínez.

Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes.

En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza.

El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d’unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos.

El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola.

Perseguit, va haver de fugir a l’hexàgon francès, on visqué exiliat amb l’ajuda de l’Estimat Gà.·. Nicolás Estévanez Murphy, ex ministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos- Amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa.

Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d’abril de 1905 s’enfonsà un dipòsit al Canal d’Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument.

Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d’interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería).

Paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l’obra de Rabelais –per l’edició de 1910 el Govern francès li concedí la Legió d’Honor–.

En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa.

El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens Pérez, el cèlebre director d’El Motín, a qui exculpava de l’ajuda prestada a l’Estimat Gà.·. Mateo Morral Roca en l’intent de magnicidi a Madrid contra el rei Alfonso XIII i defensava la tesi de l’«anarquisme científic». El llibret fou segrestat i el Gà.·. Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model de Madrid, on va conèixer l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d’un delicte d’impremta i s’integrà en l’Associació Lliure d’Advocats.

En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny–.

Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi.

També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina.

En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla.

Juntament amb Eduardo Zamacois y Quintana i Ernesto Bark (Ernst von Bark Schultz), ambdós lliurepensadors també relacionats amb ambients maçònics de Madrid, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna».

El 10 d’abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Comarca Metropolitana de Jaén, Jaén, Andalucia), però no va sortir elegit.

Després va integrar-se en la redacció d’El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea.

Arran de les vagues de Xixón (Xixón, Astúries) de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, l’Estima Gà.·. Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d’atemptar contra els patrons.

Després dels Fets de Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) –moviment vaguístic social anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d’anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Xato de Cullera), la condemna a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial.

En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre.

En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d’aquesta central sindical va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luís Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll i altres.

En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d’atacs contra els cacics.

El juliol d’aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l’home».

També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana esquerrana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid.

Instal·lat a Madrid, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad.

En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (Rioja Media, Comarca de Logroño, La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad.

En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics.

Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista.

En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La LibertadLa RepúblicaEl Rumor Público i altres periòdics.

En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor d’anarquistes que executaren al president Dato: Pere Mateu Cusidó, Lluís Nicolau Fort i Llúcia Fors Felip.

En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de BotaratoffMatapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia.

Com a misser va defensar l’Estimat Gà.·. García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l’abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa (Bages).

En 1923 va publicar l’edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais.

En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial.

El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Valeriano Weyler i Nicolau, Francisco Aguilera i Egea i Domingo Batet Mestres van intentar un cop d’Estat contra Primo de Rivera per «restaurar l’ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model de Madrid.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades.

En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó.

En 1929 va col·laborar en l’editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions.

En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d’intent d’execució del general Primo de Rivera.

En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Uviéu (Astúries) i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo.

En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l’Aliança d’Esquerres i criticà durament les deportacions d’anarquistes (Bunaventura Durruti Dumange, els germans Ascaso Abadías i altres militants llibertaris) a Bata (Litoral, Guinea Ecuatorial).

En 1933, arran de la matança policial de Casas Viejas (Benalup, Cadis, La Janda, Andalusia) el gener d’aquell any, va mantenir un important debat parlamentari amb el Gà.·. Manuel Azaña Díaz (iniciat a la Francmaçoneria el dia 5 de març de 1932).

Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès pro presos,

Sembla que e gener de 1912 es va iniciar a la Franc maçoneria, amb el nom simbòlic d’Alcibíades, Va pertànyer a la Resp.·. Lògia «La Catoniana», a l’Or.·. de Madrid, del Gran Orient Espanyol (G.·. O.·, E.·.). que va aplegar algunes personalitats, com ara a més del Gà.·. Eduardo Barriobero y Herrán, el polític i Estimat Gà.·. Marcel·lí Domingo Sanjuán (Tarragona (Tarragonès), 26 abril 1884​ – Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), 2 març 1939), que fou diverses vegades ministre durant els governs de la Segona República, havent-s’hi iniciat en aquest Taller el 14 de març de 1914 i donat de baixa l’octubre de 1915 per manca d’assistència i no pagar la quota; també l’Estimat Gà.·. Pedro Rico López (Madrid, 7 agost 1888 – Ais de Provença (Boques del Roine, Provença, Occitània, 1957), que fou alcalde de Madrid (15 abril 1931- 6 octubre 1934 i 20 febrero – 6 de novembre 1936), però va ser el Gà.·. Emilio González Linera la persona que indiscutiblement impregnà forma al Taller amb la seva incansable labor maçònica.

El Gà.·.  Eduardo Barriobero y Herrán va assolir els càrrecs de Vice-gran Mestre i Gran Mestre Interí del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.). Va abandonar aquesta Obediència a causa la certa politització.

El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem de la República Espanyola, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal, però el nomenament mai no va ser efectiu ja que va esclatar el cop d’Estat de Franco i Barriobero participà activament en la resistència obrera i popular de Madrid.

L’agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat.

El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d’un muntatge polític contra els moviment llibertari, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona.

En 1938 va emmalaltí d’hepatitis, d’icterícia i d’hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model de Barcelona, en una clara maniobra de venjança per part del president Gà.·. Manuel Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l’hospital va patir un intent de segrest i d’assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat falsament d’evasió de capitals.

Va obtenir la llibertat just quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a l’exili francès.

Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat.

El Gà.·. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d’«hemorràgia interna» el 10 de febrer–.