Presentació del llibre: Estudio sobre el Rito Moderno o Francés

 

Unió Maçònica Universal del Ritu Modern

La Gran Lògia de Pirene, el Sublime Consejo del Rito Moderno para el Ecuador, la Gran Lògia Mixta dels Andes Équatorials i la Respectable Lògia Lux Veritatis

Us convidem al esdeveniment de presentació del llibre
Estudio sobre el Rito Moderno o Francés.
Reflexiones en Oro y Azur
de l’autor Joaquim Villalta

On:
La Lleialtat Santsenca
C/ Olzinelles 31, Baixos, Sala 01
08014 Barcelona
Metro L1, L5. Plaça de Sants

Quan:
Dijous 9 de setembre del 2021, a les 19:00 h.

Mesures Covid:
Aforament limitat a 40 persones

Contacte:
secretaria@umurm.com

Formulari d’inscripció per a la Presentació del Llibre
Estudios sobre el Rito Moderno o Francés. Reflexiones en Oro y Azur
https://forms.gle/KsxKSm3MJnm8ZjP8A

Més informació a:
https://racodelallum.blogspot.com/2021/09/acto-de-presentacion-del-libro-estudios.html
https://racodelallum.blogspot.com/2021/08/nuevo-libro-de-joaquim-villalta.html
https://www.ritofrances.net/2021/08/de-nuevo-un-librosobre-el-rito-frances.html

Joan Manuel Rodríguez Díez: In Memoriam

Joan Manuel Rodríguez Díez: In Memoriam

Durant els cursos 1984/85 i 1985/86 un adolescent Joan Manuel tot estudiant el BUP a l’Institut Bruguers de Gavà era ja un dels delegats de curs, juntament amb en Jerónimo Casasola del Pozo, desaparegut també fa ja 10 anys, que dirigien les protestes i les mobilitzacions dels companys gavanencs, que van culminar en una sèrie de vagues d’estudiants. Ambdós també van formar part del Comitè Antimilitarista local que va treballar a favor del no a l’OTAN en el referèndum del 12 de març de 1986 i es van negar a fer el servei militar.

Va militar, tot seguit, a la Federació Anarquista Comunista Catalana, sent-ne un dels seus integrants més joves, quan es va traslladar a viure a Girona s’integrà al grup anarquista Tramuntana Floreal, cofundador més endavant de la Federació Anarquista Catalana. (FAC).

Després de formar-se en informàtica i començar la carrera de Matemàtiques va cursar Filosofia. Sindicalment, s’afilià a la CGT quan entrà a treballar a Telefònica sent-ne delegat.

Participà a l’Assemblea fundacional d’Els Verds-Confederació Ecologista de Catalunya (Els Verds-CEC) en representació d’Alternativa Verda-Moviment Ecologista de Catalunya (AV.MEC).

A rel de les protestes del 12 d’octubre de 1992 pel 500 aniversari del genocidi comés durant la conquesta d’Amèrica, va passar 72 hores detingut acusat de desobediència, juntament amb en Joan Martínez Alier, en negar-se ambdós a identificar-se davant la policia.

Va pertànyer a la tertúlia de crítica revolucionària llibertaria que durant anys es feia a l’Espai Obert (Sants) cada dos dimecres.

A nivell maçònic, s’inicià, amb nom simbòlic d’Hyperion, en 1990 a la Resp.·. Lògia Minerva Lleialtat, núm. 1 de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (G.·.L.·.S.·.E.·.), a l’Orient de Barcelona.

Cofundador el gener de 2014, com a Aprenent, de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.), el 8 de febrer fou cofundador de la Resp.·. Lògia M. A. Bakunin, núm. 1 de la G.·.L.·. D.·.P.·., a l’Orient de Barcelona, i va pujar als graus de Company i de Mestre Maçó. El mateix febrer va cofundar el Respectable Triangle Joaquim Delgado, transformat poc després en Resp.·. Lògia Joaquim Delgado, núm. 2 de la G.·.L.·.D.·.P,·. a l’Or.·. del comtat d’Empúries, de la qual va ser Orador quan a la defunció de l’Estimat G.·. Pere Gay, que era el Venerable Mestre, l’Orador, Spartakus, passà a Venerable Mestre (encara ara).

Malgrat el seu estat delicat de salut va participar en les accions i lluites gironines de la tardor de 2017. Era també un dels corresponsals a Girona de Tramuntana Vermella Mail. Participava també en una sèrie d’entitats llibertàries com el Lokal, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i va formar part d’un gran nombre de col·lectius i projectes fins els darrers temps.

Finalment la tarda de divendres 29 de gener de l’any 2021 ha aparegut mort al seu domicili a Girona. Ens deixa un activista, un lluitador i un erudit llibertari :

Què la terra li sigui lleu!


Joan Manuel Rodríguez Díez

 

Neix a Barcelona l’Obediència Mixta Gran lògia de Pirene el 10 de gener de 2014

Neix a l’Or.·. de Barcelona l’Obediència Mixta Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.) el 10 de gener de 2014 (era vulgar)  

El 10 de gener de 2014, era vulgar, neix a l’Or.·. de Barcelona l’Obediència Mixta Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.), amb vocació dels Països Catalans i fonamentada en l’edificació del lliure pensament vers l’humanisme llibertari de transformació i l’harmonia entre l’espècie humana amb els sistemes naturals i els éssers vius.  

Des del dia 6 de desembre de l’any 2020, era vulgar, l’Obediència pertany a la Unió Maçònica Universal del Ritu Modern (UMURM).  

La G.·. L.·. D.·. P.·. queda integrada al conjunt de Potències Maçòniques Internacionals de Ritu Modern o Francès, que configuren la UMURM, després de set anys de Treballs constructius, extensos i intensius a les Valls de Barcelona, Baix Llobregat i Alt Empordà, darrerament condicionats per la seguretat sanitària a causa de la pandèmia de la coronavirus-19, cosa que no impedeix en diversos contactes maçònics en territoris dels Països Catalans per construir en un futur Resp.·. Triangles i Resp.·. Lògies.    

Incorporació de la Gran Lògia de Pirene a l’UMURM, Unió Maçònica Universal del Ritu Modern

Molt Estimat Germà Eliseu Argente, Gran Mestre de la Gran Lògia de Pirene:

Rebuda la vostra sol·licitud d’incorporació a l’UMURM, Unió Maçònica Universal del Ritu Modern, ens plau informar-vos que el seu Consell Executiu ho ha acceptat unànimement.

Així doncs, en data d’avui, la “Gran Lògia de Pirene” queda integrada al conjunt de Potències Maçòniques Internacionals de Ritu Modern o Francès que configuren l’UMURM, amb tots els drets inherents a la nostra organització.

Per tal d’actualitzar la pàgina web de l’UMURM, si és possible, us preguem que feu arribar el més aviat possible un logotip de la vostra Gran Lògia. En la web apareixerà també l’actual nom del vostre Gran Mestre, o sigui, el del R.·. G.·. Eliseu Argente.

Només ens resta expressar-vos de tot cor la nostra enhorabona i benvinguda més cordial, amb la certesa de que farem una magnífica tasca conjunta.

Rebeu la nostra més forta T.·. A.·. F.·.

Olga E. Vallejo Rueda, Presidenta UMURM
Milciades Osorio Díaz, Secretari General UMURM

Fet a Barcelona i a Cartagena de Indias, el 6 de desembre de 2020 E.·. V.·.

 

Comunicat sobre petició d’ingrés de la Gran Lògia de Pirene a la Unió Maçònica Universal del Ritu Modern

Gran Lògia de Pirene – Països Catalans

COMUNICAT SOBRE PETICIÓ D’INGRÉS DE LA GRAN LÒGIA DE PIRENE A LA UNIÓ MAÇÒNICA UNIVERSAL DEL RITU MODERN

Estimats germans i germanes,

De tots i totes és sabut que venim travessant per moments difícils a causa de la pandèmia del coronavirus. Com la resta d’entitats i institucions hem hagut d’aturar o reduir al mínim l’activitat regular maçònica. També les Grans Lògies de tot el món han anat tancat els seus temples i han anat suspenen les seves reunions regulars, a mesura que la Covid-19 ha anat avançant arreu.

La nostra triple abraçada fraternal, els nostres signes i tocs, les nostres cadenes i celebracions, serien part d’un problema davant el repte sanitari en que ens trobem. Els membre de la Gran Lògia de Pirene, avui essencialment confinats en la pau relativa de les seves llars, volem ser, modestament part de la solució.

Volem expressar sentidament el nostre afecte solidari davant el patiment de tanta gent i en especial el sofert per germans i germanes, fills de la vídua, però volem assenyalar també l’exemple de molts germans i germanes, de totes les obediències que lluiten, amb la mesura de les seves possibilitats, i en diferents àmbits laborals o voluntaris contra aquesta epidèmia.

Però això no ha aturat els nostres processos d’anàlisi i autoformació. Ja que durant tres-cents anys la maçoneria ha estat una font d’experiències personals, basades en l’aprenentatge i la reflexió. Volem participar de l’escolta i recepció de nous coneixements. És per aquest afany, que us fem avinent que avui 3 de desembre de l’any 6020 hem aprovat adreçar-nos a la Unió Maçònica Universal Del Ritu Modern (UMURM) per tal de sol·licitar la nostra adhesió a la mateixa. Entenem que això demostra la nostra voluntat ferma de continuar existint de manera maçònica activa i responsable, escapant a la letàrgica vida a la que sembla arrossegar-nos aquesta pandèmia.

Diuen les nostres Constitucions que tenim dos grans principis que ens uneixen a la totalitat d’obediències: Coneix-te a tu mateix i estima el teu proïsme. Durant aquests dies difícils hem establert nous sistemes de comunicació i reflexió i hem aprofitat el temps per ser solidaris, per tenir cura els uns dels altres.

Vull transmetre a tots vosaltres, que més aviat que tard els treballs maçònics regulars tornaran amb força i coratge. Però mentre cal que els nostres valors siguin ben presents en les nostres vides i activitats.

Llibertat, Igualtat, Fraternitat!

Signatura

Gran Mestre

 

Cent anys de l’assassinat del Germà Francesc Layret

L’assassinat del Molt Estimat Gà.·. Francesc Layret

Avui fa cent anys d’aquest imperdonable crim d’Estat

Avui fa 100 anys de l’assassinat del Molt Estimat Gà.·. Francesc Layret. El 30 de novembre de 1920.

És una figura històrica que cal recuperar per la memòria col·lectiva que ens ha estat arrabassada masses anys.

És cert que aquests dies des de diferents entitats i ajuntaments s’han organitzat xerrades i presentacions, però això no treu l’oblit en què estava.

Pot ser que diverses generacions de joves acabin el sistema educatiu i no coneguin les figures centrals de la història del seu país?

El Gà.·. Francesc Layret representa la lluita pels drets socials, que aleshores s’entenien de la mà dels nacionals catalans. Va treballar per un projecte per Catalunya amb els valors del sindicalisme revolucionari de la primera CNT, de la justícia social com a eix vertebrador, el dret a l’educació i la cultura, dret a treballar en bones condicions…

Recordem, que quan els capitalistes se senten amenaçats, segueixen assassinant. XC

111è aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Commemorem la seva figura i el seu model d’escola basat en la laïcitat 

111è aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia

Commemorem la seva figura i el seu model d’escola basat en la laïcitat

Dimarts 13 d’octubre Ofrena Floral davant el seu monument a la muntanya de Montjuïc, a les dotze del migdia

[Publicat el 23-09-20  Fundació Ferrer i Guàrdia]

Aquest 2020 es compleixen 111 anys de l’afusellament del pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia.

Des de la Fundació volem retre un homenatge a una figura sovint oblidada en el món de l’educació però que va introduir en el nostre país el model de l’Escola Moderna basat en la laïcitat, la coeducació de sexes i classes socials, la racionalitat i el lliurepensament.

Les seves idees i la seva lluita per la llibertat el van portar a ser afusellat injustament.

Per reconèixer el llegat de Ferrer i Guàrdia, us convidem a participar el 13 d’octubre en l’Ofrena Floral davant el seu monument a la muntanya de Montjuïc.

L’Ofrena comptarà com a personalitat convidada amb l’escriptora Najat El Hachmi. Autora dels llibres L’últim patriarca i La filla estrangera, entre altres, és una persona que reivindica la importància d’educar en la laïcitat a les noves generacions com a eina contra els fonamentalismes i per preservar la llibertat de consciència.

L’acte estarà conduït per la directora de la Fundació, Sílvia Luque, i comptarà amb un discurs de benvinguda a càrrec del president de l’entitat, Joan-Francesc Pont.

Per garantir les mesures de prevenció sanitàries, l’ús de mascaretes és obligatòria i hi haurà aforament limitat per tal de preservar les distàncies de seguretat entre els participants.

Data: dimarts 13 d’octubre

Hora: 12:00H

Lloc: Parc de Montjuïc (Avinguda de l’Estadi 31-33, Barcelona)

Inscripcions a:

[http://bit.ly/OfrenaFloral2020]

(És obligatòria la inscripció a totes les persones i entitats que vulgueu assistir i participar en l’Ofrena Floral).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV). Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV) – Pdf

Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí

El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona [Document necrològic de la seva Resp.·. Lògia on hi consta la data del seu naixement] l’anarquista, anarcosindicalista, esperantista i francmaçó Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí.

El seu pare es deia Àngel Balagué i la seva mare, Palmira Martí. Fill d’una família llibertària i francmaçona. Així, el seu avi matern, l’Estimat Gà.·. Martí Martí i Benaijes (nascut en 1850), es va iniciar a la Francmaçoneria i va pertànyer a la Resp.·, Lògia «Lealtad», fundada a Barcelona amb el número 47 del Gran Orient Nacional d’Espanya (G.·.O.·.N.·.E.·.); en 1873, núm. 78 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.); en 1878. núm.16 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.); en 1890, núm. 6 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), dissolta en 1896 i reorganitzada en 1902 en el G.·.O.·.E.·. (Taller que treballà fins l’ocupació militar franquista de Barcelona el gener de 1939), i anarquista, que posà el simbòlic nom de Palmira a la seva filla mentre el seu nom simbòlic fou García Vao (consta que al cap de 16 anys de la seva iniciació tenia el grau 18è del Ritu Escocès Antic i Acceptat, de Príncep de Jerusalem) [Sánchez i Ferré, Pere, La Lògia Lealtad. Un exemple de maçoneria catalana (1869-1939, Editorial Alta Fulla, Barcelona (març de 1985), p. 172]. El seu pare fou un destacat militant de les Joventuts Radicals. I els seus oncles Manuel (dit Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes.

Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme.

Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l’agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina (Toledo, Castella la Nova) i al front de Madrid (Madrid, Castella la Nova). Ferit en una cama, va ser ingressat a l’Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Mancha del Júcar, Albacete, La Mancha) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d’aviació on l’escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat.

També esdevingué amic del dirigent stalinista aleshores Gà.·. Andreu Marty –antic anarquista i francmaçó de Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló)–, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i del pilot Edouard Corniglion-Moliner, futur membre destacat de la Resistència francesa i que formà part de Forces aériennes françaises libres duran la Segona Guerra Mundial interimperialista.

El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara (La Alcarria, Guadalajara, Castella la Nova), Brunete (Comunidad Metropolitana de Madrid, Madrid, Castella la Nova) i Teruel (Comunidad de Teruel, Terol, Aragó) i en l’ofensiva sobre l’Ebre, on va ser novament ferit.

El 21 de febrer de 1939, camí de l’exili, passà clandestinament la frontera del Pirineu Oriental però enxarpat per la Gendarmeria va ser internat al camp de concentració de la Platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre i Gà.·. Édouard Daladier. Allà rebé la notícia que son avi i ancià Gà.·. Martí Martí i Benaijes havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d’hospital.

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista s’integrà en el XI Regiment d’Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940.

A prop de Verdun (Meuse, Lorena, Gran Est), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Meurthe-et-Moselle, Lorena, gran Est) i internat a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria).

El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on quasi morí i restà fins l’alliberament d’aquest per soldats nor-americans el 5 de maig de 1945 i portat a París (Illa de França) per recuperar-se.

En el seu testimoni sobre els  seu internament al camp nazi de Mauthausen, J. Borrás explica: “…Chaque matin avant l’appel, il y avait distribution générale de coups de nerfs de bœuf ou de câble torsadé pour chaque lit mal fait. L’interprète –J. Borrás– obtint du chef de baraque de pouvoir faire l’inspection des lits pour éviter des désagréments aux copains. Il remarqua durant quelques jours un lit non fait, qu’il refaisait complètement. A la recherche de l’intéressé, il tomba sur un jeune malade et affaibli au point de ressembler à une loque humaine, qui lui répondit qu’il s’en moquait car il allait crever. Il contacta Termens, le médico espagnol, lequel trouva le jeune Santiesteban, celui qui offrit son sang plusieurs fois. Avec le supplément de nourriture reçu du chef de baraque et les transfusions intraveineuses, faites directement à la seringue de bras à bras sans connaître le groupe sanguin, Albert Balagué fut sauvé » [J. Borrás «L’histoire de Mauthausen», p. 299].

Tot seguit s’instal·là a Nimes (Gard, Occitània), on uns cosins de la seva mare tenien una gran horta a la ruta de Générac.Entre els antics deportats que es troben a Nimes trobà Pierre Ganoel, supervivent del camp nazi de Buchenwald, qui l’ajudà molt. També trobà Edmond Brune i Roger Volpelliere, amb qui mantingué una forta amistat fraternal [Dades recollides par J. A. Martin (octubre de 1997), a la revista maçònica Le Triangle, núm. 7 [http://hiram3330.unblog.fr/2008/04/19/hommage-a-albert-balague/].

Milità en la Unió Racionalista (UR), associació francesa fundada en 1930 per lluitar contra les diferents formes de dogmatisme com també contra la reclamació de recursos sobrenaturals, tot promocionant un ensenyament laic i republicà en el sentit públic francès; en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). El 3 de març de 1966, tretze “ciutadans del món” de renom universal feien públic l’anomenat Manifest dels Tretze a favor del mundialisme (conjunt d’idees, sentiments i actes que propugnen i expressen la solidaritat entre els pobles de la Terra, i que tendeixen a establir una llei i unes institucions de caràcter supranacional que els siguin comunes. Per la seva pròpia naturalesa, el mundialisme no és partidista polític ni confessional) i amb la intenció de “salvar la Humanitat“, el segon paràgraf del qual diu així: “La manca d’institucions mundials capaces d’assegurar la satisfacció de les necessitats comunes a tots, és burlar-se de l’ésser humà, mentre riqueses immenses es malbaraten i els dos terços de la humanitat passen fam”. Aquest manifest, signat per tretze personalitats de renom universal entre les quals figuren Bertrand Russell (Nobel de Literatura 1950), Linus Carl Pauling (Nobel de Química 1954 i de la Pau 1962), l’Abat Pierre (fundador de les Comunitats d’Emmaús) o Lord John Boyd Orr (Nobel de la Pau 1949) va suposar un fort impuls al moviment i al Registre de Ciutadans del Món, un organisme tècnic que treballa en pro del civisme mundial, és a dir, per una consciència mundial dels éssers humans que permeti d’obtenir pau, estabilitat i justícia a tot l’àmbit planetari. No és ni un moviment, ni un partit, ni una associació. És simplement un organisme tècnic la missió del qual és inscriure en un registre central (RECIM), que és a l’Estat francès, les persones que desitgen plasmar aquest sentiment en una cosa tan simbòlica, tan senzilla i tan aparentment inútil com pot ser el fet de tenir u carnet (credencial o targeta). Aquesta targeta permet participar, cada tres anys, a les eleccions dels nous membres del Congrés dels Pobles (Congrès des Peuples), la primera institució mundial formada per persones que s’hagin distingit per les seves tasques mundialistes.

Però la manca de recursos econòmics sumat al fet que els Estats, aferrats al concepte de sobirania, no hagin vist amb bons ulls els moviments mundialistes duts a terme pels ciutadans del món, han impedit que les idees d’aquests no hagin transcendit massa, de moment. El mundialisme –diuen els ciutadans del món– no és utòpic, però sí difícil.

En 1953 es va iniciar a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «L’Arc-en-Ciel», número 920 de la Federació Francesa de l’Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain», a l’Or.·. de Nimes, i en 1962 s’afilià a la Resp.·. Lògia «L’Écho du Grand Orient», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de Nimes. Sembla que entre 1954 i 1962 participà en una Resp.·. Lògia de la Grand Loge de France (G.·.L.·.D,·.F.·.), a  l’Or.·. de Nimes, Obediència que hauria deixat per considerar que el G.·.O.·.D.·.F.·. lligava més amb el seu concepte de la laïcitat.

A partir de 1967 efectuà diversos viatges al Principat de Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques.

Gràcies a complicitats amb l’administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península.

També organitzà una conferència clandestina de Ciutadans del Món esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a la UNESCO.

El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales [Revista Hispania (any 1981), de la FEDIP].

El Gà.·. Albert Balagué i Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l’Hospital «Art et Loisirs» de Nimes i va ser inhumat al cementiri de Rodilhan (Gard, Occitània), població on residia, al costat de les tombes de la seva companya Mercè Llorach i del seu fill Christian, ja finats [Precisions del seu gendre (el juny de 2011) i de la seva neta (el març de 2018) al Dictionaire des Militants Anarchistes [http://militants-anarchistes.info/spip.php?article6593].


Albert Balagué i Martí (ca. 1998)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIII). Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIII)

Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner

El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona l’anarquista, naturista, francmaçó, espiritista i georgista l’Estimat Gà.·. Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Fill d’una família acomodada, els seu pare i la seva mare, d’origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases.

De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (l’Horta de València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria.

Va fer els estudis secundaris a l’Institut Lluis Vives de València.

Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l’Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva.

Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l’escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d’aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d’un punt de vista llibertari.

El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l’Estat espanyol d’aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista.

El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler i altres), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com a òrgan d’expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars, especialment a Catalunya i a Andalusia.

A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València.

El 6 d’abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València.

Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València.

A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià).

Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el Primer Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria).

Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l’aire lliure, conferències, acampades, banys solars i algunes altres), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià).

Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el Segon Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Málaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l’harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco.

En 1929 assistí al Tercer Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l’Exposició Internacional de Barcelona.

En aquesta època col·laborà estretament amb el Cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma».

El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià).

Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la Tercera Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot (Alacantí, Foia de Xixona, País Valencià).

Seguidor de les tesis de l’economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva.

Presidí el comitè organitzador del Quart Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l’11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella la Nova) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l’«Ateneo Teosófico» de Madrid (Madrid, Castella la Nova).

En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d’ordre ideològic sobre l’acceptació o no de la trofologia.

En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), on presentà la ponència «Catecismo naturista», que es va aprovar després d’un debat.

La Guerra Civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l’associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres.

Detingut per l’exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la Francmaçoneria. Novè Grau del Ritu Escocès Antic i Acceptat (Mestre Escollit dels Nou) i membre de la Respectable Lògia «Paz y Justicia», núm. 65 del Gran Orient Espanyol Gran Lògia Regional de Llevant, a l’Or.·. València, Però finalment va poder passar a la frontera del Pirineu Oriental.

Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració francesos, però finalment hi va ser reclòs.

El Gà.·. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l’hospital del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània).


Juan Antonio García Giner

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII).  Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII) 

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer   

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essone, Illa de França) l’anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Havia nascut l’11 de novembre de 1895 a València (l’horta de València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)–. El seu pare es deia Josep Alandí García, carboner, i la seva mare, Maria Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d’on era la seva mare.

En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar.  

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València, on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències, com «La incorporación de la técnica al movimiento social» i altres.  

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.  

Simpatitzà amb l’estratègia trentista.  

El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats.  

A favor de la participació confederal en el Govern de la República Espanyola, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular–.  

Col·laborà en la publicació Libre-Studio (1936-1938) de València.  

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), un òrgan creat pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts l’estiu de 1937. Aquest òrgan tenia per objectiu la creació i gestió de colònies infantils tan en territori republicà com a l’estranger on es poguessin refugiar els infants afectats per la Guerra Civil. Al llarg dels vora 18 mesos de funcionament el consell va estar organitzat en diverses seccions o conselleries que s’ocupaven de la propaganda, els abastiments, la sanitat, l’economia de les colònies, les residències, el personal pedagògic o les relacions exteriors de l’òrgan. Entre els consellers del CNIE hi havia Maria Zambrano, que va ocupar la conselleria de propaganda entre octubre de 1937 i gener de 1938; Regina Lago, consellera de personal i orientació pedagògica des de la creació de l’òrgan fins a gener de 1938; Angústias Díaz Usón; Josepa Bastard; Edelmiro Borrás o Coloma Feliubadaló. També hi van col·laborar Joan Comas Camps i l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla, qui va exercir de vicepresident del consell durant diversos mesos.  

Fent feina del CNIE a l’exterior, els primers mesos de 1939 es troba exiliat a Sent Bausèli de Pedoci (Erau, Occitània), segons un llistat maçònic, però més endavant passa la frontera del Pirineu Oriental, arriba a València per rellançar la CNT i és capturat pels franquistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó.  

Un cop lliure, s’exilia de nou i s’instal·la a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània). En 1947 defensa les posicions del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exterior, vinculat als governs en l’Exili de la República Espanyola, anomenada «política» i «col·laboracionista» amb els governs republicans.  

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».  

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora de «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència ex «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme.  

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. 

La companya fou Consuelo Rosell.

En 1923 s’inicià a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de València.  

Entre la munió de les 470.000 persones que va fugir a l’exili durant la Retirada republicana de principis de febrer de 1939, quan la caiguda del Principat de Catalunya en poder de les tropes franquistes, els francmaçons exiliats foren més d’un miler GG.·.. En una llista de francmaçons que es trobaven en territori francès el maig de 1939, fora dels camps de concentració, hi ha personalitats rellevants de la política republicana i del sindicalisme militant, a escala catalana i espanyola [Josep Clara Resplandis, La maçoneria a l’exili: França, 1939, revista EBRE 38, núm. 6 (2011), pp. 101-128]. Altres anarquistes i anarcosindicalistes, com els Estimats GG.·. Eleutelio Quintanilla Prieto, pedagog asturià exiliat aleshores i domiciliat a Canteleu (Seine Maritime, Alta Normandia, Normandia), de qui tenim documentat que pertanyia a la Resp.·. Lògia «Jovellanos», núm. 337 del G.·.O.·,E.·. en 1912 i núm. 1 de l’Obediència entre 1924 i 1936, a l’Orient de Xixón (Astúries), quan va haver de deixar de Treballar a causa de la guerra a Astúries. i Martín Alandi Pomer, que el  novembre de 1936 formà part com a CNT-AIT del Consell Econòmic de València i a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí de Comerç en absència del titular–, aleshores domiciliat a Sent Bausèli de Pedoci, el qual, iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del G.·.O.·.E.·., a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquestes dades proposem com a hipòtesi de treball poder considerar la possibilitat que els GG.·. que apareixen en el llista serien membres de la mateixa Obediència que envia la missiva a la G.·.L.·.D.·.F.·., el G·.O.·.E.·.. També hi consta Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares, anarquista i destacat anarcosindicalista ferroviari barcelonès i aleshores exiliat La Tur de Querol (Alta Cerdanya) després de sortir del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània), en el llistat per demanar ajuda solidària de 525 (alguns noms d’aquests es troben repetits i un més d’ells ratllat, el de l’Estimat Gà.·. Cesáreo Vázquez Ambrós) GG.·. exiliats “que es troben a França i fira dels camps de concentració” (en el document original escrit en francès) que redactà el 6 de maig de 1939 l’oficial de Correus i Telègrafs que en 1931 havia estat diputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per la circumscripció electoral de Lleó, el Gran Secretari del G.·.O.·.E.·. l’Estimat Gà.·. Alfredo Nistal Martínez, que aquest envià al Gran Mestre i al Gran Secretari de la Gran Lògia de França (G.·.L.·,D.·.F.·.). Aquest document de maig de 1939 durant l’Ocupació alemanya la Gestapo lliurà una copia als serveis franquistes, que es conserva a l’Arxiu General de la Guerra Civil, a Salamanca, al fons maçònic (lligall 277-A, expedient 497-62).  

En 1946 el Gà.·. Martín Alandí Pomer era un dels 20 membres de la Resp.·. Lògia «Esperanza», de parla castellana, a l’Or.·. de Marselha, integrada en el Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.).  

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Essone, Illa de França).

D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)
D’esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957).

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI). Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI)  

Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol  

El 2 de setembre de 1913 neix a Osor (Guilleries, la Selva) –algunes fonts citen erròniament Olot (la Garrotxa)– l’espiritista anarcocristià, anarcosindicalista i comunista llibertari nihilista Josep Casajuana Gol. Místic i espiritista, esdevingué anarquista després de considerar les teories llibertàries com a una continuació del cristianisme.  

Sastre de professió, s’establí a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès Nord). Gaudí d’una bona cultura autodidacta i a començament dels anys trenta consolidà una sòlida amistat amb nombrosos mestres racionalistes.  

Apassionat de la música, tocava el piano i fou autor de nombroses cançons i pasdobles, com ara JuventudVals lento (1930), i en 1933 va compondre l’himne dels infants de l’Escola Ferrer i Guàrdia de l’Hospitalet de Llobregat.  

En aquesta època, fou un dels fundadors, amb altres companys (Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i Ramón Serón Félix), del grup anarquista «Los Novatos», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El desembre de 1933 fou un dels organitzadors de la proclamació del Comunisme llibertari a l’Hospitalet de Llobregat.  

Durant la Guerra Civil es mostrà contrari a la intervenció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) en el Govern de la  República Espanyola.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.  

S’establí a Peireguers (Dordonha, Nova Aquitània, Occitània).  

En l’exili contribuí a la formació d’un grup de joves (Francisco Ballester Orovigt, Jaume Parés Adán, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i alguns altres) que participaren en la lluita armada contra el franquisme.  

En 1946 publicà Conciencia adentro. Cristianismo, anarquismo, nihilismo, amb ilustracions de Denise Roques i prefaci de José Espuga (edició de l’autor), 234 p., i  en 1947 Gana de vivir. Nihilismo adelante, Rodez, Subervie, ambdós textos autobiogràfics  

Acabà instal·lant-se a París (Illa de França), on es suïcidà en 1989 –algunes fonts citen erròniament 1991–.  

Considerem GG.·. totes les persones pertanyents a entitats iniciàtiques, com les societats espiritistes. En aquest cas desconeixem si aquest Gà.·. es va arribar a iniciar al llarg de la seva vida en la Francmaçoneria.

Josep Casajuana Gol

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXX). Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXX)  

Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu  Vilaplana

El 6 de febrer de 1897 neix a Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana. Els seu pare i la seva mare eren militants anarquistes, i es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. El seu germà petit era el també anarquista i francmaçó Liberto Bernabéu Vilaplana.  

Vilaplana, era mecànic i ajustador. Resident a Alacant, milità, com el seu germà i Gà.·. Liberto,  a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), essent també  membre de la Resp.·. Lògia «Numancia», núm. 3 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), que havia aixecat columnes el 1923 a l’Or.·. d’Alacant, on pujà al grau de Mestre Maçó.  

Durant la Guerra Civil va ser secretari provincial i membro del Consell de les Industries Metalúrgiques Socialitzades d’Alicant (IMSA). També pertanyia al Sindicat Provincial de Viatjants d’Alacant, adscrit a la Unió General dels Treballadors (UGT).  

S’exilià a Algèria (en àrab الجزائر, al-Jazàïr, IPA: [ælʤæˈzæːʔir], en amazic, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer,) el 12 de març de 1939 marxant des del port d’Alacant amb el vaixell mercant britànic Ronwyn.  

En Algèria, igual que el seu germà, va ser internat al camp de concentració d’Orléansville i després al d’Orà, i finalment al de Morand, situat a la localitat de Boghari, al sud d’Alger (en àrab الجزائر al-Jaza’ir, literalment “les illes”; en amazic Dzayer).  

Un cop en llibertat, treballà per a l’empresa Etablissements Moulin, fabricant de màquines d’escriure i equips d’oficina, i a partir de 1942 per a la companyia Remington Rand, en Orà, on ja treballava el seu germà. El seu germà es quedà a Orà treballant a la Remington fins a 1948 com a cap de taller, traslladant-s’hi a Alger, amb la categoria d’inspector.  

El Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana aconseguí en 1948 la reagrupació de la seva família a Orán procedent de València (l’Horta de València, País Valencià), esposa, fills i la seva mare, Dolores Vilaplana Abad.  

El Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana morí a Orà el 16 de gener de 1964.  

 

     

Gerardo Bernabéu Vilaplana amb la seva companya Elisa.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIX). Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXIX)  

Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard)  

El 19 d’agost de 1906 neix a Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana (nom simbòlic, Besnard). Els seu pare i la seva mare eren militants anarquistes, i es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad.  

A començament dels anys trenta del segle XX regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s’adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).  

Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s’establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d’una malaltia.  

Iniciat en de la Francmaçoneria, adoptà el nom simbòlic de Besnard, essent membre de la Resp.·. Lògia «Pitágoras», a l’Or.·. de Palma, sota els auspicis del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·,E.·.) que havia aixecat columnes el 9 de febrer de 1932, constituïda per nou Estimats GG.·, Mestres Maçons, essencialment mallorquins que s’havien iniciat quan vivien a Amèrica. El seu principal impulsor va ser el representant de comerç i Estimat Gà.·. Jaime Valls Segura, que fou un regidor de l’Ajuntament de Palma assassinat per elements falangistes quan el cop d’Estat militar de juliol de 1936. Els feixistes assassinaren, en els primers mesos de la Guerra Civil, a una dotzena de GG.·. del quasi trenta que encara subsistien. Aquesta Resp.·. Lògia va aplegar alguns GG.·. molt coneguts a la ciutat, destacant el mestre i Estimat Gà.·. Torrandell i el farmacèutic i Estimat Gà.·. Tarongí, així com el periodista i Estimat Gà.·. Juan Alomar Cifre, redactor del diari El Día, qui va ser tancat en un camp de concentració franquista, sense ser afusellat. Pocs dies després de l’aixecament militar feixista que havia triomfat en el primer moment a l’illa de Mallorca, un grup d’elements falangistes, de militants del partit Acción Popular i elements de les Joventuts Catòliques, van assaltar el local del Temple Maçònic, situat en las immediacions del Born de la ciutat exposant objectes del Temple i documentació furtada de la Resp.·. Lògia en la seu de Falange Española y de las JONS, fins que las autoritats militars franquistes es van confiscar de tot aquest material al cap de pocs dies per obrir expedients repressius. La repressió franquista contra la Francmaçoneria era instigada por l’enorme malvolença que professava la jerarquia de l’Església catòlica contra l’Orde. Un altre dels GG.·. afusellats, el 24 de febrer de 1937, junt amb els Estimats Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Qués, va ser l’Estima Gà.·. Antoni Mateu.  

Després de les eleccions de febrer de 1936, s’establí a Alacant (Alacantí, País Valencià) –al barri vell de la ciutat, al núm. 14 del carrer Manero Molla–, on l’abril d’aquell any formà part de la Resp.·. Lògica «Numancia», núm. 3 del G.·.O.·.E.·., que havia aixecat columnes el 1923 a l’Or.·. d’Alacant, on arribà a Mestre Maçó i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l’Amistat» (Dignatari del Taller designat perquè la representi davant una Resp.·. Lògia germana).  

En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d’una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Com que l’informe de la Direcció General de Seguretat franquista (Madrid, 19/01/1946) diu que treballava de mecànic, tal volta secundà inicialment al seu germà i Estimat Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana en les tasques de manteniment mecànic de màquines d’escriure que portava a terme per diferents indrets de la demarcació, però de segur que després del 19 de juliol de 1936 el seu paper en la vida de l’anarquisme social alacantí es va reforçar.  

Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d’aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT-AIT d’Alacant.  

També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d’Alacant.  

Segons un informe de la Direcció General de Seguretat del 19 de gener de 1946, en CDMH: Liberto Bernabeu Vilaplana, TERMC, Expediente 16550: “… según antecedentes que obran en aquella comisaría, durante dicho periodo se reunían en el bar “Julio Abril”, con destacados marxistas y masones, al objeto de acordar medidas de represalia contra personas de derechas y otras actividades contrarias a la causa nacional…”.  

El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb el seu germà i Gà.·. Gerardo Bernabéu Vilaplana, anarquista i confederal destacat com ell, cap a Orà (وهران,, wilaya d’Orà, Algèria) a bord del vaixell britànic Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d’Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s’establiren a Alger.  

En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d’escriure de la companyia «Remington», essent cap de taller fins a 1948, quan va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons.  

El 19 de gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques i maçòniques en el procediment del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.  

El 22 d’agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà al   País Valencià, establint-se a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià) a pesar de l’expedient de 1946.  

El Gà.·. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola.  

[https://alacantobrera.com/2016/02/13/los-bernabeu-iii-liberto-bernabeu-vilaplana/]  

[http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1908.html]  

 

Granado i el Molt Estimat Gà.·. Delgado assassinats pel franquisme  

El 17 d’agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel Alt, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i el Gà.·. Joaquim Delgado Martínez  

El 17 d’agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel Alto (Madrid), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i el Molt Estimat Gà.·. Joaquim Delgado Martínez, militants de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i activistes de l’aparell peninsular idoni Defensa Interior/Consell Ibèric d’Alliberament (DI/CIL).  

Detinguts i torturats per la policia franquista a la Direcció General de Seguretat, a Madrid, seran sotmesos a un consell de guerra simaríssim a la plaça militat de Madrid i condemnats a mort sense cap prova de les acusacions policials el 13 d’agost de 1963 i assassinats a la presó i inhumats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n’informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels governs europeus dits «democràtics».  

Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».  

El Gà.·. Delgado, Company maçó  

El G.·. Joaquim Delgado Martínez és el darrer Gà.·. francmaçó assassinat pel franquisme. Franco va aconseguir amb crim polític impedir que passat l’estiu de 1962 aquet Gà.·. pugés del Grau de Company al de Mestre Maçó. Doble crim franquista, el polític i el maçònic. Pertanyia a l’Obediència Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.).  

L’Ajuntament de Fortià fa un homenatge pòstum al secretari de l’Ajuntament, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll

L’Ajuntament de Fortià fa un homenatge pòstum al secretari de l’Ajuntament, anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll  

Nascut a Cal Marquès de Fortià fou afusellat pels franquistes a Girona el 12 d’agost de 1939  

L’Ajuntament de Fortià (Baix Fluvià, Alt Empordà, comtat d’Empúries) va haver d’ajornar, a principis del mes de març, a causa del coronavirus-19, l’homenatge pòstum a l’estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll, qui va ser antic secretari de l’Ajuntament i el dia 12 d’agost de l’any 1939, amb tan sols 31 anys, fou afusellat, als 31 anys, al cementiri de Vila-roja, a Girona.  

El consistori de Fortià li ha dedicat una placa en memòria seva a la placeta que ara du el seu nom i se li ha fet entrega, a la família, del Segell de Fortià 2020 a títol pòstum.  

Va néixer a Cal Marquès de Fortià.  

Podeu consultar la seva biografia maçònica al blog de la Gran Lògia de Pirene (GLDP), del 7 de febrer de 2019 [Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XIII): Estimat Gà.·. Miquel Pla i Coll].

Inauguració de la placeta Miquel Pla i Coll amb família i representants polítics.

Inauguració de la placeta Miquel Pla i Coll amb família i representants polítics.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVIII). Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVIII)

Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares

El 8 de maig de 1948 l’Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares pogué escapar de la presó d’Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova) amb onze companys cenetistes més, entre ells Juan José Caba Pedrazo, Antonio Ejarque Pina, Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Francisco García Nieto, José Yáñez García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro González Calero. Tots foren capturats novament, però Antonio Ejarque i Francisco Romero Gamis aconseguiren arribar a l’exili transpirinenc el 18 de maig d’aquell any.

Així, detingut de nou poc després de la fugida, el 5 febrer de 1949 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim a Ocaña junt amb Enrique Marco Nadal, que fou condemnat a la pena de mort la qual finalment seria commutada per trenta anys de presó, mentre ell i Juan José Caba Pedrazo foren condemnats a treta anys de presó [Enrique Marco Nadal, Condenado a muerteEd. Mexicanos Unidos, Mèxic (1966)]. Igual que Juan José Caba i altres companys, el Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares va ser reclòs a la penitenciaria de Sant Miquel dels Reis, al barri dels Orriols i districte de Rascanya de la ciutat de València (l’Horta, País Valencià).

L’Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares, destacat anarcosindicalista ferroviari barcelonès, anarquista francmaçó i resistent antifranquista, neix a Barcelona.

Ferroviari, junt amb José Ramos i Clemente, fou un militant clau durant els anys republicans en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) entre els treballadors ferroviaris de Barcelona, essent el responsable de la ferroviària Subsecció del Nord cenetista en 1932 i membre del Comitè Revolucionari dels ferroviaris l’octubre de 1936.

En 1932 havia fet mítings a Manresa (Bages).

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània) fins que GG.·. francmaçons francesos varen aconseguir fer-lo sortir.

Aleshores, s’establí al poble de La Tur de Querol (Alta Cerdanya), segons consta en el llistat per demanar ajuda solidària de 525 (alguns noms d’aquests es troben repetits i un més d’ells ratllat, el de l’Estimat Gà.·. Cesáreo Vázquez Ambrós) GG.·. exiliats “que es troben a França i fira dels camps de concentració” (en el document original escrit en francès) que redactà el 6 de maig de 1939 l’oficial de Correus que en 1931 havia estat diputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per la circumscripció electoral de Lleó, el Gran Secretari del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) l’Estimat Gà.·. Alfredo Nistal Martínez, que aquest envià al Gran Mestre i al Gran Secretari de la Gran Lògia de França (G.·.L.·,D.·.F.·.). Aquest document de maig de 1939 durant l’Ocupació alemanya la Gestapo lliurà una copia als serveis franquistes, que es conserva a l’Arxiu General de la Guerra Civil, a Salamanca, al fons maçònic (lligall 277-A, expedient 497-62).

Entre la munió de les 470.000 persones que va fugir a l’exili durant la Retirada republicana de principis de febrer de 1939, quan la caiguda del Principi de Catalunya en poder de les tropes franquistes, els francmaçons exiliats foren més d’un miler GG.·.. En una llista de francmaçons que es trobaven en territori francès el maig de 1939, fora dels camps de concentració, hi ha personalitats rellevants de la política republicana i del sindicalisme militant, a escala catalana i espanyola [Josep Clara Resplandis, La maçoneria a l’exili: França, 1939, revista EBRE 38, núm. 6 (2011), pp. 101-128]. Altres anarquistes i anarcosindicalistes, com els Estimats GG.·. Eleutelio Quintanilla Prieto, pedagog asturià exiliat aleshores i domiciliat a Canteleu (Seine Maritime, Alta Normandia, Normandia), de qui tenim documentat que pertanyia a la Resp.·. Lògia Jovellanos, núm. 337 del G.·.O.·,E.·. en 1912 i núm. 1 de l’Obediència entre 1924 i 1936, a l’Orient de Xixón (Astúries), quan va haver de deixar de Treballar a causa de la guerra a Astúries. i Martín Alandi Pomer, que el  novembre de 1936 formà part com a CNT-AIT del Consell Econòmic de València i a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí de Comerç en absència del titular–, aleshores domiciliat a Sent Bauselí (Erau, Occitània), el qual, iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la Resp.·. Lògia Federación Valentina del G.·.O.·.E.·., a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquestes dades proposem com a hipòtesi de treball poder considerar la possibilitat que els GG.·. que apareixen en el llista serien membres de la mateixa Obediència que envia la missiva a la G.·.L.·.D.·.F.·., el G·.O.·.E.·.. Per això pensem que el Gà.·. Horcajada pertanyia a una Resp.·. Lògia del G.·.O.·.E.·. a l’Or.·. de Barcelona, potser la Resp.·. Lògia Adelante, que durant els anys republicans comptava amb destacats militants de la CNT-AIT, com l’Estimat Gà.·. Jaume Rosquillas Magrinyà, que signava J. R. Magriñà. També hi havia altres Resp.·. Lògies de la mateix Obediència, els Tallers Barcelona i Fénix.  

El maig de 1939 solament una part dels GG.·. eren fora dels camps de concentració francesos. Dels 5.000 GG.·. en que comptava la Francmaçoneria en la República Espanyola a primers de 1939, uns 1.200 GG.·, s’exiliaren. Si afegim les famílies dels GG.·. exiliats de 1939 s’arriba a 3.500 persones. Per aquestes mateixes dates hi havia 150 GG.·. internats al camp de concentració de la platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), 43 GG.·. al de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana del Rosselló, Rosselló), 135 al de Bram (Auda, Occitània) i 25 al de Montoliu (Auda, Occitània).  

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista el Gà.·. Germán Horcajada fou arrestat de nou per les autoritats franceses i com molts destacats militants anarcosindicalistes tancat al castell de Cotlliure (Costa Vermella, Albera marítima, Rosselló). Finalment, el juliol de 1942, acabà internat al camp de concentració francès de Djelfa (الجلفة, al-Jalfa, Algèria, زائر, al-Jazàïr), del qual no sortí fins al desembarcament dels exèrcits aliats.

Amb l’Alliberament tornà a l’hexàgon francès i davant l’escissió de la CNT en 1945 optà pel sector col·laboracionista amb el Govern de la República Espanyola en l’Exili, anomenat Subcomitè Nacional CNT Interior, i alineat amb l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), creada l’octubre de 1944, sempre en oposició a la Unió Nacional Espanyola del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Un ple de regionals cenetistes de l’Interior celebrat el març de 1943 a Madrid (Madrid, Castella la Nova) havia acordat participar en una aliança política amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Unió General de Treballadors (UGT), Izquierda Republicana (IR), Unió Republicana (UR) i Partit Republicà Federal (PRF), cosa que un altre ple cenetista Interior, el febrer de 1944, dóna per fet. El primer manifest es titulà ¡Al País!, reproduït en 1945 a l’exili mexicà.

Quan el secretari del Subcomitè Nacional en l’exili Enrique Marco Nadal deixà el càrrec per passar a l’Interior, el Gà.·. Gregori Horcajada ocupà aquest càrrec orgànic vacant, que deixà també quan a finals de 1946 penetrà clandestinament a l’Interior com a delegat de l’Organització en l’exili.

Per la seva banda, quan feia poc que havia arribat a l’Interior Marco Nadal al ser detingut el Comitè Nacional dit “col·laboracionista” va fer-ne de secretari.

En el marc de les negociacions entre la CNT Interior “col·laboracionista”, iniciades pels dirigents cenetistes i de l’ANFD Juan José Luque Argente –delegat al Comitè Nacional per les Illes Canàries i representant cenetista a l’ANFD— i Vicente Santamaría –quan era el secretari del Comitè Nacional Interior— i els monàrquics de pretendent Juan de Borbó, per mitjà, entre altres militars, dels generals Alfonso María de Orleans Borbón, Alfredo Kindelán Duany, Antonio Aranda Mata i Juan Beigbeder, així com els coronels Caipo i Cuervo, que demanaven que la CNT donés suport a la restauració monàrquica en un cop d’Estat contra el dictador Franco, cosa que deien que comptava amb ceretes simpaties britàniques i que comptava amb la guarnició de Barcelona i la de Madrid, i potser de Cadis i de València, fou detingut per la policia franquista a Madrid el Gà.·. Horcajada el 16 de maig de 1947 junt als militants Nicolàs Muñiz Alonso, delegat de la regional asturiana i Jerónimo García, del Subcomitè de les Joventuts Llibertàries “col·laboracionistes”. Manuel Martínez Rodríguez, enllaç Interior – Exili, fou arrestat quan intentava passar la frontera transpirinenca, També van ser detinguts Juan José Caba Pedraza, José Yañez García, Antonio Sanfeliu i Francisco Alcaraz. El secretari del Comitè Nacional Interior aleshores, Enrique Marco Nadal, que es trobava en missió orgànica a Barcelona des del 16 de març, va ser detingut el matí del 18 de maig quan es trobava al passeig Colom.

Consta que en 1958 encara estava empresonat al penal de Sant Miquel de Reis. Després de la reunificació cenetista seguí militant fins quan va morir, rebutjant la maniobra cincpuntista [Miguel Iñíguez, Enciclopédia histórica del anarquismo español, tomo I, Asociación Isaac Puente, Vitoria/Gasteiz (2008), pp. 837-838].  

La Biblioteca Arús, una institució de Barcelona, compleix 125 anys

La Biblioteca Arús, una institució de Barcelona, compleix 125 anys

Posted: 05 Jul 2020 10:53 AM PDT

La Biblioteca Arús, una institució de Barcelona, compleix 125 anys

«La maçoneria segueix sent una gran desconeguda»

«D’alguna manera, tots dos [anarquistes i maçons] buscaven la instrucció de les classes populars i més llibertat. Els anarquistes a l’època van crear ateneus, amb aquesta finalitat. Però tampoc és casual que, per exemple, Bakunin, pare de l’anarquisme, fos maçó»

Entrevista a Maribel Giner

Diplomada en Biblioteconomia i Documentació i llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Gestiona el funcionament de la històrica Biblioteca Arús i assumeix la representació del Patronat quan és necessari.

[EL TRIANGLE 04/07/2020 Peru Erroteta]

La Biblioteca Arús, una institució de Barcelona, compleix 125 anys. Com i amb quina finalitat va ser creada?

La biblioteca va ser creada gràcies a Rossend Arús i Arderiu, periodista, escriptor, republicà federalista, catalanista lliurepensador i maçó. Va ser també un filantrop del segle XIX preocupat pel progrés de la humanitat. Arús va deixar el seu patrimoni per a la construcció d’una biblioteca. Va nomenar com a marmessors Valentí Almirall i Antoni Farnés perquè duguessin a terme la seva voluntat, la fundació d’una biblioteca per al poble de Barcelona, al pis on ell havia viscut, al número 26 del passeig de Sant Joan, seu actual de la biblioteca. Ells es van ocupar d’organitzar-la; de l’adaptació del pis se’n van encarregar l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó i el mestre d’obres Pere Bassegoda i Mateu; la decoració va anar a càrrec de Josep Lluís Pellicer, i Manuel Fuxà va ser l’escultor. A la biblioteca es pot veure, emmarcada, la relació dels noms dels facultatius, artistes i industrials que van contribuir a les obres d’instal·lació, a l’arranjament i a l’organització. Es va fundar un 24 de març de fa 125 anys. Originàriament va ser una biblioteca pública cedida al poble de Barcelona, amb l’objectiu d’instruir les classes populars i saciar la curiositat que tinguessin del saber de l’època. Avui és una biblioteca especialitzada en història social i cultura del segle XIX i inicis del XX, amb uns fons destacat sobre maçoneria, moviment obrer, anarquisme i, en els últims anys, Sherlock Holmes i el seu autor, el maçó Sir Arthur Conan Doyle.

La Biblioteca Arús és una originalitat, o n’hi ha altres de similars?

L’Arús, d’alguna manera, està inspirada en la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, també un reconegut maçó. En aquest sentit, com deia molt bé Rossend Arús: “Com més il·lustració té un poble més lluny està de l’absolutisme”.

En els seus 125 anys d’història, no exempta de moments convulsos, com una guerra civil i una dictadura, la Biblioteca Arús deu tenir moltes coses per explicar…

Per descomptat. En pot ser un bon exemple el tancament a què va estar sotmesa al llarg de gairebé tres dècades, des de l’any 1939 fins al 1967. El 1939, coincidint amb la defunció del bibliotecari, el Patronat va decidir mantenir la Biblioteca tancada fins a temps millors. Aquí hi vivia el conserge amb la seva família, i seguint les indicacions del Patronat, va ser l’encarregat de mantenir-la i de no deixar-hi entrar a ningú, tret que comptés amb una autorització de l’Ajuntament. D’una d’aquestes entrades en dona fe un ofici de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Negociat Antimaçònic, amb data del 14 de juny del 1940, dirigida a l’alcalde de Barcelona, en què se sol·liciten els seus llibres i els seus butlletins. El 1967, i gràcies en bona part a l’interès de José Tarín Iglesias, aleshores secretari particular de l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, la Biblioteca va ser reoberta.

Com s’ho ha fet la Biblioteca Arús per sobreviure al llarg de tants anys?

Al principi, la Biblioteca s’havia de finançar amb el lloguer dels pisos de l’edifici, que pertanyia a Rossend Arús, uns valors bancaris i els drets d’autor de la seva obra literària. Això va decaure una mica perquè els valors es van depreciar, les obres de teatre no es representaven i els lloguers es van congelar. El Patronat, que és qui dirigeix la biblioteca, va demanar ajuda a l’Ajuntament. A partir de llavors, mitjançant convenis amb la Diputació i l’Ajuntament, la biblioteca va aconseguir sobreviure. Actualment, l’Ajuntament, a través de l’Institut de Cultura, hi ha incrementat notablement la col·laboració, i la Diputació hi aporta una petita subvenció per a activitats.

Per què aquesta especialització de la biblioteca en maçoneria i anarquisme?

Perquè, d’alguna manera, tots dos buscaven la instrucció de les classes populars i més llibertat. Els anarquistes a l’època van crear ateneus, amb aquesta finalitat. Però tampoc és casual que, per exemple, Bakunin, pare de l’anarquisme, fos maçó. El primer bibliotecari de l’Arús va ser Eudald Canivell, tipògraf, membre de la Primera Internacional i maçó. La biblioteca custodia les actes originals manuscrites de la Primera Internacional, en les quals es pot veure la firma de Pablo Iglesias, quan encara pertanyia al moviment llibertari.

Quin pot ser el motiu que l’anarquisme adquirís una importància especial entre la classe obrera a Catalunya, a diferència, per exemple, de Madrid o el País Basc, més influïdes pel socialisme?

En el moviment anarquista català hi va tenir molta força la immigració. Gent explotada, amuntegada, que quan van arribar aquí es va trobar amb un sistema molt controlat per la burgesia, perquè a Catalunya no hi havia capitalisme, sinó burgesia. Això fa que el moviment llibertari vagi adquirint força. En qualsevol cas, quan es va fundar la biblioteca l’anarquisme era incipient.

I la maçoneria, on s’ancora?

La maçoneria entra a Espanya amb el rei Josep Bonaparte, germà de Napoleó, que, al seu torn, és el primer gran mestre de la Gran Lògia Nacional d’Espanya. Inicialment s’hi van vincular alts funcionaris, militars… Ferran VII, segons es diu, havia estat iniciat a París, amb el nom simbòlic de Leviatan. Però quan va arribar aquí es va trobar amb els liberals lligats a la maçoneria, i va anar contra ells. Alfons XIII es va significar en la persecució de la maçoneria, Alfons XII menys, i Isabel II, gens. Quan esclata la Guerra Civil del 36, alguns militars formaven part de la maçoneria, com el general Cabanillas, que també era republicà, però estaven amb Franco. I el dictador Miguel Primo de Rivera va ser tolerant amb la maçoneria. Nobles il·lustrats, burgesos i altra gent que no eren ni una cosa ni l’altra se sumen a la maçoneria per la seva condició de lliurepensadors, crítics amb l’Estat imperant. Arús, que era maçó, va fundar la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana, de la qual va ser el primer gran mestre. Arús no té cap objecció a afirmar que el millor que ha fet en la seva vida és ser maçó.

Proudhon, un dels pares del pensament anarquista, va ser també pioner en la defensa del federalisme. Això vol dir que anarquisme i federalisme van junts?

L’anarquisme no és federalista. Utilitzaven terminologia federal, com per exemple la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), però referenciada a la seva organització interna, igual que altres sindicats o partits. Hi ha una dita de finals del XIX que diu que “a Barcelona hi ha més lògies que esglésies”. Ara Barcelona segueix sent la seu de totes les grans lògies que hi ha a Espanya. De tota manera, la maçoneria, gràcies a Franco i a l’Església, sobretot, segueix sent una gran desconeguda. La repressió franquista contra la maçoneria va ser molt forta. Hi va haver maçons executats, empresonats, exiliats… i fins i tot gent que sense ser-ho en van ser acusats, perquè la maçoneria va ser utilitzada com a cap de turc. En qualsevol cas, Arús era un federalista convençut. Per això, quan s’entra a la biblioteca el primer que es veu és l’Estàtua de la Llibertat (el gran signe maçònic de la llibertat il·luminant el món); perquè representa els EUA, que, llavors i ara, són la gran república federal.

Com s’accedeix avui dia a la maçoneria?

La maçoneria és a Internet. Totes les grans obediències tenen la seva pàgina web, el seu contacte… Qualsevol persona lliure i de bons costums, amb 18 anys complerts, pot sol·licitar-hi l’accés. La biblioteca té signats convenis amb les principals obediències d’Espanya i d’Andorra.

Quins públics visiten la Biblioteca Arús?

Aquí hi ve gent de procedències molt diverses i amb finalitat diversa. Formem part de dues entitats internacionals, d’arxius i biblioteques relacionades amb la maçoneria i el moviment obrer. En aquest àmbit som una biblioteca de referència, juntament amb l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. Disposem d’uns 80.000 llibres, entre ells un Codi Justinià de Peter Schaefer, soci de Gutenberg, publicat el 1475. La nostra col·lecció de Sherlock Holmes, una de les més importants d’Europa, procedeix de la donació de Joan Proubasta, expresident del Cercle Holmes. També tenim la biblioteca personal d’Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid, donada pel seu fill a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola i a la Biblioteca Arús.

Difusió mediàtica de l’aixecament militar contra la República Espanyola el 18 de juliol de 1936

Difusió mediàtica de l’aixecament militar contra la República Espanyola el 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s’aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat Espanyol del Marroc.

Aquell dia hi ha un seguit de notícies que provoquen alarma entre la gent antifeixista. L’antic maçó Queipo de Llano s’apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s’aixequen a Jérez, Cadis, Algeciras, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen CNT-AIT i UGT i els partits d’esquerra en suport del Govern de la República Espanyola. El colpista Saliquet domina Valladolid i proclama l’estat de guerra. A Burgos és destituït el general Estimat Gà.·. Batet i s’estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. L’Estimat Gà.·. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de l’Estimat Gà.·. Diego Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general colpista Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general i antic maçó Miguel Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola.

Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s’aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el Govern de la República Espanyola i el de la Generalitat de Catalunya refusen distribuir armes al poble.

La CNT-AIT respon amb la vaga general i el diari cenetista barceloní Solidaridad Obrera s’imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s’han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el Comunisme Llibertari!».

En principi el cop d’Estat aplegava militars monàrquics (carlins i alfonsins), republicans de diverses procedències (com els antics maçons Miguel Cabanellas, del Partit Radical, i Ramón Franco Bahamonte, que havia estat diputat per ERC) i feixistes, doncs era una aixecament militar contra el Front Popular i en defensa de les oligarquies, banquers, terratinents i tota forma de capitalisme. Entre els antics maçons fins la seva expulsió a conseqüència de les seves responsabilitats polítiques en els afusellaments de Molt Estimats GG.·. el cas més destacats fou el del general Miguel Cabanellas –que presidí la Junta Militar de Burgos, essent opositor al comandament del general Francisco Franco– així com els generals Gonzalo Queipo de Llano y Sierra i Eduardo López de Ochoa y Portuondo, el coronel Antonio Aranda, el capità José López Lara, Ramón Franco Bahamonde, Enrique Alonso Allustrante, Carmona Solís, Díaz Camas, Galán Fontela, Martín-Pinillos Bento, Muñoz Castellanos, Paralle de Vicente, Suárez Álvarez, Adrados Semper (que fou represaliat per Franco).  

Militars Estimats GG.·. fidels a la República Espanyola, entre altres, el general Manuel Romerales Quintero (afusellat pel franquisme), el general Toribio Martínez Cabrera (afusellat pel franquisme), el general Domingo Batet Mestres (afusellat pel franquisme), el general Miguel Núñez de Prado y Susbielas (afusellat pel franquisme), el general Sebastián Pozas Perea, el general Luis Castelló Pantoja, el general José Riquelme y López-Bago, el general Fernando Martínez-Monje Restoy, el general Nicolás Molero Lobo, el general Juan Urbano Palma, el general Francisco Llano de la Encomienda, el general José Eduardo Villalba Rubio, Segismundo Casado López, Juan Perea Capulino (proper a l’anarcosindicalisme), Antonio Ortega Gutiérrez, Julio Mangada Rosenörn (destacat esperantista), Ildefonso Puigdengolas y Ponce de León, Josep Maria Escassi Cebada, Francisco Gómez Padrosa (ferit l’estiu de 1936 al front d’Aragó), Juan Chimarro Martínez, Enrique Medina Vega, Urbano Orad de la Torre, Enric Pérez i Farràs, Frederic Escofet i Alsina, Benjamín Balboa López, Ángel Rizo Bayona, Manuel Alonso Garcí-Dominguez, vicente Arlandis Marzal, Lluís Barceló Jové, Rossend Castells Ballespí, Francisco Ciutat de Miguel, Juan Cueto Ibáñez, Felipe Díaz Sandino, Euleuterio Díaz-Tendero Merchan, Manuel Estrada Manchón, vicenç Guarner Vivancos, Miguel López-Bravo Giraldo, Bartolomeu Muntané Cirici, carlos Núñez Meza, Jesús Pérez Salas, Ambrosio Ristini y Cuadra, José Sastre Gabarrón, Eduardo Seco Sánchez, Gonzalo Tejero Langarita.    

Segons Manuel de Paz Sánchez, Militares masones de España. Diccionario biografico del seiglo XX, els que havien estat GG.·. Cuevas Peña i Palacios Martínez (que fou represaliat per Franco) són considerats com a “quinta columnistes” del franquisme,  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII). Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVII)

Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón 

El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia) el poeta, dramaturg, traductor, periodista, escriptor, francmaçó i anarquista Estimat Gà.·. Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Durant la Guerra Civil i fins el seu exili va estar molt vinculat a Barcelona.

Era nét de l’empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján.

Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Comarca Nororiental de Málaga (Nororma), Màlaga, Andalusia) i després passà a la Universitat de Granada (Vega de Granada, Granada, Andalusia) per a estudiar Filosofia i Lletres i Dret, sense arribar a graduar-se.

Visqué a Cártama (Valle del Guadalhorce, Màlaga, Andalusia), d’on procedia la seva família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Castella la Nova), on s’inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme.

En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo.

En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar al Rif (Protectorat Espanyol del Marroc) per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar.

En 1911 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l’Ajuntament de Màlaga el nomenà «Hijo Esclarecido» de la ciutat.

En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid.

El creador del setmanari barceloní Popular Film (1926-1937), el també anarquista Mateo Santos Cantero (Villanueva de los Niñas, 1891 – México, 1964), quan estava instal·lat a Madrid va a col·laborar a la darrera etapa de La Tribuna de Madrid (1915-1922), i va entrar en contacte amb el periodisme professional a través del Gà.·. Enrique López Alarcón.

Amb la República, el desembre de 1931 s’estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d’Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón.

El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l’homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa.

En 1935 s’estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d’Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva.

Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz i algun altre) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas.

A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d’Autors.

Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social.

El 13 de gener de 1938 llegí a l’Ateneu Barcelonès l’assaig «El periodista de la Revolución», acte organitzat per l’Ateneu Professional de Periodistes d’aquesta ciutat, i el 4 de desembre d’aquest any participà en l’acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid.

El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona.

Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid.

Fugint de les tropes franquistes, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera del Pirineu Oriental i visqué a Seta (Erau, Occitània).

Pogué emigrar a Amèrica i l’11 de gener de 1940 arribà, procedent del port de Bordèu (Gironda. Nova Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana).

A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista.

En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo MolinaBenefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador.

A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s’establí a l’Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d’Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d’expressió Combate–, de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, del Centre Republicà Espanyol i junt al també francmaçó Estimat Gà.·. José Blasco Alarcón a la maçònica antifranquista Fraternidad Espanyola en el Exilio, relacionada amb l’Editorial Mundo Masónico.

L’octubre de 1940 oferí a l’Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades.

Fou un dels redactors de l’Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l’agrupació «Teatralia».

En 1945 s’instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà (Panamà) ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba.

En 1946, juntament amb el seu cossí Gà.·. José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O’Shea» de l’Havana (Cuba).

En 1952, després del cop d’Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l’Havana de suport a la Dictadura ¡Ataja!, on s’encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958.

El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a l’Estat espanyol.

Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Cal recordar que la Francmaçoneria, a diferència de l’antiga URSS i els altres estats stalinistes, va ser protegida pel germans Castro i han pogut Treballar les Resp.·. Lògies, en certa manera el fet que el Gà.·. José Martí i altres líders independentistes cubans eren GG.·. obligà al castrisme a deixar actius el Tallers maçònics a l’illa.   

Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo i alguna altra.

Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de SevillaComedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de AragónEl comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d’Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d’Alberto Salas Amaro.

És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del camino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esmeraldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del Sur (1953) i altres.

El Gà.·. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d’autors citen erròniament 1948– a l’Havana i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI). Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXVI)

Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla (nom simbòlic, Gutemberg)

El 21 d’abril de 1841 neix a Toledo (Toledo, Castella la Nova) un dels intel·lectuals i militants més importants de l’anarquisme social ibèric i destacat Mestre Maçó l’Estimat Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid (Comunitat Autònoma de Madrid, Castella la Nova), on va començar a treballar en una cereria d’un oncle seu.

Quatre anys més tard va canviar d’ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva.

En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic d’Economia Política i Estimat GÀ.·. Segismundo Moret y Prendergast (Cadis, 02/06/1838-Madrid, 28/01/1913), krausista i monàrquic liberal que arribà tres vegades a ser president del Govern del Regne d’Espanya (de l’1 de desembre de 1905 al 5 de juliol de 1906; del 21 de octubre al 3 de desembre de 1906 i del 21 de novembre de 1909 a febrer de 1910). 

En aquesta època descobrirà les obres de C. Fourier (1772-1837) i de l’Estimat Gà.·. P-J Proudhon (1809-1865), traduïdes pel republicà federal Gà.·. Francesc Pi i Margall (1824-1901).

En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de l’Estima Gà.·. Juan Serrano Oteiza (Madrid, 06/05/1837- ib., 26/03/1886).

En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà l’Estimat Gà.·. Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid.

En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos.

El 24 d’abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya del litògraf figuerenc Juli Rubaudonadeu i Corcelles (Figueres, 1841-Madrid, 1916), juntament amb un grup d’una vintena de republicans, amb l’Estimat Gà.·. Giuseppe Fanelli (Nàpols, 13/10/1827-Nocera Inferiore, 05/01/1877), el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l’AssociacióInternacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Primera Internacional a la Península.

En 1869 el grup d’internacionalistes madrilenys (Francisco Mora Méndez, l’Estimat Gà.·. Tomàs González Morago i ell mateix) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la Secció Madrilenya de l’AIT comptarà amb més de mil inscrits.

En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia la seva mare i la seva germana.

El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la Secció Espanyola de la Primera Internacional, i on escriu una declaració de principis de l’AIT.

Va participar com a delegat de la Secció Madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 18 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació de la Regional Espanyola de l’AIT (FRE-AIT) i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d’aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (el Gà.·. Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora).

Entre el dissabte 18 de juny al diumenge 26 de juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital» a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid (Madrid, Castella la Nova) i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d’aquella ciutat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, i que va organitzar el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona. El republicà federal Emili Víctor Hugas i Roig defensà en aquesta assemblea les tesis bakuninistes internacionals i més endavant fou un dels primers anarcocomunistes catalans (havia nascut a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà), tipògraf de professió i també sabater, en 1968  defensà la necessitat de proclamar la República Federal; en 1969 fou secretari interí de l’Ateneu Català de la Classe Obrera;  dirigí La Federación en 1871, mentre estigué pres Gaspar de Sentiñón, lliurepensador anarquista i internacionalista [Pere Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108, 111 i 113], que potser també era francmaçó, i tingué un notable paper el 1872 dins la Federació Regional Espanyola de l’AIT. passat a l’anarcocomunisme, editant a la Vila de Gràcia, amb el sastre Martí Borràs, La Justicia Humana (1886) i Tierra y Libertad (1888-1889), contra l’anarco-col·lectivisme defensat per El Productor i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE, constituïda en 1881); coautor amb Serrano del llibre Estudio de controversia. Diálogos del calabozo. El socialismo colectivista y el comunismo anárquico (Grupo Comunista Anarquico ‘Hijos del Mundo’, Barcelona,1890).

L’assemblea congressual reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot el Regne d’Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 26 de juny de 1870, als locals del «Teatro Circo Barcelonés».

La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny La Solidaridad i recollida per La Federación de Barcelona. El lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al Capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud “apolítica”.

Els delegats bakuninistes (entre altres, el Gà.·. Farga i Pellicer, el Gà.·. González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès).

En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politics amb Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, el Gà.·. Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política.

El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (el Gà.·. A. Lorenzo, el Gà.·. T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

D’aquesta manera, al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona el dissabte 18 de juny de 1970 es comença a celebrar el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d’arreu l’Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d’associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s’orientaven per un reformisme democràtic.

En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT).

Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l’organització social dels treballadors; i l’actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària burgesa.

L’objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l’AIT.

Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l’estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries i altres) a causa de l’explotació burgesa.

Després d’aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l’ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d’aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora.

Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l’emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d’associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte socialista revolucionari (anarquista social revolucionari) del Gà.·. M. A. Bakunin.

La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària de caire socialista llibertària que lluitava per l’abolició de la societat classista.

Sobre el punt referent a l’organització social dels treballadors i de les treballadores, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al Capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l’organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l’eina bàsica seria la secció d’ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d’un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d’ofici. Aquesta organització serà l’encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d’ofici d’una localitat s’uniran formant la federació local. L’agrupació de federacions locals de tota la regió (cada Estat-nació del món) constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional», en el sentit de no confondre l’Estat burgès o capitalista amb la nació de cada poble) i el van substituir per «regional» a diferència del sentit estalista dels escrits de K. Marx i F. Engels–. Aquesta s’integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana i les altres del planeta) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l’embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l’aprovació i l’elogi de la Conferència de l’AIT celebrada a Londres (Anglaterra) de la Internacional.

L’últim punt, l’actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític (parlamentarisme burgès) i lluita contra l’Estat en un període destructor de l’actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans federals partidaris del suport al sistema parlamentari burgès. Finalment va triomfar la tesi de l’abstencionisme polític de classe, segons la qual tota participació de la classe obrera en l’organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l’ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l’acció revolucionària socialista del proletariat.

No tots els delegats assistents estaven d’acord amb els postulats del Gà.·. M. A. Bakunin i altres socialistes revolucionaris dits bakuninistes. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l’apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l’apoliticisme i 35 votaren en contra.

El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: el Gà.·. González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i el Gà.·. Anselmo Lorenzo. La ciutat de Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal.

Les sessions del congrés van concloure el diumenge 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l’organització federal de tota l’AIT al Regne d’Espanya; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l’abstencionisme polític (parlamentarista), de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l’antic ordre de les coses.

Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el Capital i l’esbós d’una societat futura plantejada com a universal federació d’associacions de productors.

El gran impacte causat pel Congrés Obrer de Barcelona va provocar l’adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents. A partir d’aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d’ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. L’Aliançade la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l’incipient moviment obrer pel camí de l’anarquisme social revolucionari aliancista del Gà.·. M. A. Bakunin i alguns altres GG.·.

Malgrat que el sindicalisme català era majoritàriament anarco-col·lectivista, a Catalunya van anar creixent progressivament els grups anarcocomunistes, sobre tot des de la vaga del sector tèxtil per demanar una reducció de les hores de treball, iniciada principalment a Sabadell  (Vallès Occidental) en 1883 i que acabà amb fracàs i una forta i violenta repressió governamental, a causa de la intransigència tant dels patrons com de les autoritats locals, que inclús van enviar als Sometents pagats a intimidar als vaguistes.

Entre els fundadors de la FRE també hi hagué dos Estimats GG.·., Antoni Pellicer i Paraire (Barcelona, 23/02/1851-Buenos Aires, 14/04/1916) [G. Zaragoza, “Antoni Pellicer i Paraire i l’anarquisme argentí”, Recerques, núm. 7, Curial, Barcelona (1978), pp. 999-115; Pere Sánchez Ferré (vol. I), pp. 111, 127, 157, 221, 224, 225, 228, 229, 230, 236, 241, 244 i 296] i Josep Llunas i Pujals (Reus (Alt Camp), 1852-Barcelona 1905) [P. Sánchez Ferré (vol. I), 99, 121, 123, 124, 125, 134, 135, 136, 137, 138, 148, 195, 203, 204, 221, 224, 231, 240; (vol. II ), p. 23]. Segons exposaren el Gà.·. Anselmo Lorenzo [El proletariado militante, p. 64] i l’Estimat Gà.·. Rafael Farga i Pellicer [J. Pasto de Pellico, Historia liberal del siglo XIX, Barcelona (1982), volum II, pp. 2297-2298; P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 222, 228, 236] la idea de la fundació de l’AIT és un exemple de l’actuació francmaçònica en medis obrers, doncs es va proposar en el decurs d’una reunió obrerista en un Temple maçònic de Londres (Anglaterra, Regne Unit) el dia 5 d’agost de 1862, però que cap Obediència maçònica participà especialment en la formació de la Primera Internacional encara que la francmaçoneria londinenca subscriví la idea d’unir en una organització tots els treballadors del món, esglaó de la futura unió de la humanitat, es a dir, la Fraternitat universal maçònica.   

En 1871, arran de la repressió contra la Primera Internacional per part del govern, en temps del rei i Gà.·. Amadeu de Saboia, –21/12/1871-26/05/1872– del també Gà.·. Práxedes Mariano Mateo-Sagasta y Escolar (Torrecilla en Cameros (La Rioja), 21/07/1825-Madrid, 05/01/1903; dos vegades president del Congrés de Diputats –en 1871 i en 1883 i set cops president del Consell de Ministres, entre els anys 1876 i 1880 fou Gran Mestre i Sobirà Gran Comentador del Gran Consell del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.) essent, aleshores, al mateix temps president del Consell de Ministres durant tres meses aquell temps, com abans de ser Gran Mestre havia estat ministro d’Estat i de Governació) a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a veí Estar francès amb la Comuna de París el març de 1871, els anarquistes de l’FRE es van haver d’exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal. Només Enric Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura.

Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d’agost de 1871, el Gà.·. Anselmo Lorenzo va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, l’Estimat Gà.·. Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França i altres) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l’AIT lusitana.

Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l’AIT al Regne d’Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València (l’Horta de València, País Valencià), on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l’AIT a Londres, on romandrà a casa de Karl Marx (1818-1883), figura socialista llegendària que li causarà una gran desil·lusió.

En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l’esdevingut a Londres i preparar una estratègia d’organització clandestina. Es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d’explicar la nova estratègia en cas d’una nova repressió governamental i el Gà.·. Lorenzo va viatjar a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), Carmona (Campiña, Los Alcores, Sevilla, Andalusia), Utrera (Campiña, Sevilla, Andalusia), Jérez de la Frontera (Campiña de Jérez, Cadis, Andalusia), Cadis (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), San Fernando (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Puerto Real (Badia de Cadis, Cadis, Andalusia), Màlaga (Metropolitana de Màlaga, Costa del Sol, Màlaga, Andalusia), Loja (Comarca de Loja, Granada, Andalusia) i Linares (Sierra Morena, Jaèn, Andalusia), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. 

Posteriorment visitarà València, Barcelona i Gasteiz (Araba, País Basc, Euskal Herria). en aquesta última ciutat s’instal·là una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l’FRE de Gasteiz.

Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés de l’AIT a l’Haia (Holanda), es va produir la definitiva escissió entre els considerats antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i el considerats autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l’FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa Lleopart (Alhucemas, 1831-Saint Macaire, 1904) i Francisco Mora Méndez (Villatobas (Toledo), 26/09/1842-Madrid, 22/05/1924), seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit pel Gà.·, González Morago i on col·laboraven el metge i Estimat Gà.·. Gaspar Sentiñón Cerdaña (1840-1903), el tipògraf, dibuixant i pintor i Gà.·. Rafael Farga i Pellicer (1844-1890) i el Gà.·. Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes.

El Gà.·. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo, apartant-se un temps de l’organització obrera. El 20 de juny de 1872 a València (l’Horta de València, País Valencià) el Gà.·. Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l’estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

En 1873 va embarcar cap a Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) gairebé arruïnat. Gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874, durant la Primera República espanyola.

Instal·lat a la casa barcelonina de l’internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l’FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per el Gà.·. Farga Pellicer, el Gà.·. Josep Llunas i Pujals i José García Viñas. 

En 1876 s’unirà amb Francisca Concha, vídua del seu amic José Miranda.

El 16 de febrer de 1881 apareix a Barcelona del primer setmanari llibertari escrit en català, La Tramontana. Periòdic vermell (1881-1896), impulsat i editat per l’Estimat Gà,·. Josep Llunas i Pujals, tipògraf, el teòric anarquista català més destacat del segle XIX, significat francmaçó, dirigent obrer, periodista, atleta, poeta, primer periodista esportiu, lliurepensador, que tingué una gran importància teòrica i pràctica per al moviment obrer i anarquista del darrer terç del segle XIX al Principat de Catalunya. Alguns col·laboradors de renom d’aquesta publicació llibertària foren l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat, simbòlic Bakounine 1er [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 89, 96, 98, 99, 102, 129, 131, 202, 221, 222, 225, 231, 240 i 290], Cels Gomis, el Gà.·. Anselmo Lorenzo, Josep Maria Codolosa, el Gà.·. espiritista i poeta llibertari Emili Guanyavens [P. Sánchez Ferré (vol. I), pp. 119 i 230], que va escriure la nova lletra de l’himne Els Segadors en 1899, i l’Etimat Gà.·. Antoni Pellicer.

El febrer de 1881 serà expulsat [El proletariado militante, pp. 418-420] de la Federació de Treballadors de la Regional Espanyola (FTRE) –que es fundà aleshores i que a Catalunya entre altres la liderà el Gà.·. Llunas– acusat d’haver falsejat la votació de la Comissió Federal. Es tractà d’un fosc procés, darrera del qual hi havia antics companys de l’Aliança per la Democràcia Socialista, el Gà.·. Farga Pellicer, Francisco Tomás o el Gà.·. Antoni Pellicer. en un context en que la seva expulsió formà part de la reorganització del moviment obrer peninsular. Però, queda clar la ruptura del Gà.·. Lorenzo amb el bakuninisme aliancista i un posicionament jacobí espanyolista, propi de K. Marx i F. Engels, ja que mentre els seus antics camarades seguien pensant en transformar les revolucions d’alliberament nacional dels pobles en revolucions socials del proletariat, en el cas d’aquests GG.·. del grup anarquista bakuninista català passava per la unió del moviment obrer amb el catalanisme. Mentre que el Gà.·. Lorenzo mantenia una visió marxista, d’arrel socialista jacobina, contrària a la participació obrera en les lluites d’alliberament nacional, com exposà més endavant en un escrit publicat el 25 de novembre de 1901 al periòdic anarquista La Huelga General (any I, núm. 2, editat a París) titulat ‘Ni catalanistas ni vizkaytaras’, on explica que ja havia escrit sobre la qüestió al periòdic de Valladolid (Campiña del Pisuerga, Valladolid, Castella la Vella) La Protesta [Jordi Martí Font, Llibre Negre, volum I, Diversos editors, Barcelona (19 de juliol de 2018), pp. 164-169]. També, el Gà.·. Lorenzo hi torna sobre aquesta qüestió política al periòdic barceloní El Liberal, en un article publicat el 13 d’abril de 1905, on afirma que el catalanisme incapacita a la joventut per a la visa intel·lectual [P. Sánchez Ferré (vol. I), p. 230].

Aquesta desviació jacobina marxista del bakuninisme inicial va germinà en la formació de l’anarcosindicalisme espanyol, amb noves aportacions jacobines d’influència socialista jacobina procedents ideològicament de la Confederació General del Treball (CGT francesa) a principis del segle XX i en decurs de les dècades va marcar profundament la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els sectors majoritaris, encara ara mateix, de l’anarcosindicalisme espanyol, també a Catalunya i Euskal Herria, havent-hi una arrelada confusió entre anarcosindicalisme i jacobinisme socialista propi de K. Marx i F. Engels, que es critica des de l’anarcoindependentisme revolucionari en totes les nacions oprimides per l’Estat capitalista espanyol.  

Hi havia també la divisió entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes. Tanmateix, el sector vencedor de l’organització obrera no va aconseguir la consolidació orgànica, doncs si bé al cap d’un any la nova estructura ja comptava amb 218 federacions locals i prop de 58.000 afiliats desaparegué poc temps després, els anys 1883-1884. Malgrat tot, es mantingueren unes comissions locals a Barcelona i s’intentà dur a terme els pactes d’Unió i Solidaritat.   

En 1883 s’inicia a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo», núm. 83 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), constituïda en 1880 a l’Or.·. de Barcelona. on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. Aquest Taller maçònic en 1890 passà una altra Obediència, el Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), amb el núm. 97.

La iniciació del Gà.·. Anselmo Lorenzo en la Francmaçoneria coincideix en el clima de convergència maçònica lliurepensadora amb l’anarquisme tolerant i flexible, cosa que no anà més enllà de la dècada de 1880, de la mà dels GG.·. Josep Llunas i Antoni Pellicer, en un moment de convergència entre sectors republicans, anarquistes i catalanistes amb la Francmaçoneria. En aquest ambient no encaixa gaire el Gà.·. Lorenzo –ni republicà ni catalanista–, que fou expulsat de la FRTE i quedà aïllat en gran part del moviment obrer, encara que gaudeix del suport de la gent de la Tipografía La Acedemia. No es tracta de que aquest prohom peninsular de l’obrerisme anarquista busqui una sortida acomodatícia en la Francamaçoneria. En canvi, a nivell maçònic d’aleshores –com tornà a passar durant la Segona República, la Guerra Civil, l’exili i el postfranquisme– aquesta doble condició d’anarquista i francmaçó fou ben vista.

Aquest fou un dels objectius de l’equip de La Tramontana. Periòdic Vermell, doncs no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de GG.·. botiguers i advocats. Hi ha una polèmica llibertària centrada els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings anticlericals i lliurepensadors, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, Canibell, Salas Anton, Arús, Odón de Buen, Lostau, Litrán, Tarrida i Torrents Ros, a més, l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, algun personatge de l’obrerisme reformista, com ara els Estimats G.·. Nuet i Bochons.

La documentació coneguda sobre els motius personals o estratègics d’anarquistes d’aleshores iniciats en la Francmaçoneria catalana no permet arribar a conclusions, ja que és quasi nul·la, tret del testimoni del Gà.·. Anselmo Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris del moviment obrers que aleshores pertanyien a la Francmaçoneria. Segurament alguns dirigents de l’obrerisme revolucionari veien en les Resp.·. Lògies una eina auxiliar que consideraven que podia ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven el risc de desviació personal cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb la Francmaçoneria –cosa que abans havia comportat que l’Estimat Gà.·. M. A. Bakunin hagués trencat amb els maçons burgesos per edificar una Obediència llibertària, com fou la Fraternitat Revolucionària Internacional (FRI)–, com a nivell social el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement la influència anarquista per aquest mitjà interclassista comportés, paral·lelament, una adulteració o una hipoteca dels principis revolucionaris. Una certa premsa anarqusta, com el periòdic El Productor, els ho recordà, criticant la barreja amb republicans. Ara bé, el Gà.·. Josep Llunas al pròleg del llibre del Gà.·. Anselmo Lorenzo El Proletariado Militante manifestà que estava disposat a córrer el risc, convençut que l’estratègia correcta era dur a terme el combat llibertari i obrer en el camp cultural i ideològic, tot defensant que solament atacar l’Estat era atacar l’efecte, i que aquest efecte mai modifica la causa d’aquest i per això que cal primer produir la revolució intel·lectual per aconseguir la revolució material, i quan aquest combat a través de la raó provoquin una ruptura i una desfeta en les files enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, la del complement. De fet, aquesta estratègia des de La Tramontana. Periòdic Vermell passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la producció d’una literatura obrerista, especialment en els anys 1880-1910. Aquest fou un dels objectius clars de l’equip de La Tramontana.

Però, no tot l’obrerisme llibertari veia de bons ulls la Francmaçoneria, composta aleshores especialment de botiguers i advocats. En aquest sentit, hi hagué polèmiques llibertàries, especialment en els anys 1889 i 1890, que coincideix en un dels moments en que se celebren més actes públics i mítings contra el poder del clergat i en defensa del lliure pensament, protagonitzats pels Estimats GG.·. Llunas, canibell, Arús, Salas Anton, Odón de Buen, Lostau, Tarrida, Torents Ros, a més de l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt, i, a vegades, alguns personatges de l’obrerisme reformista, com els Estimats GG.·. Nuet i Bochons. La documentació sobre els motius personals o estratègics d’aquesta participació activa en la Francmaçoneria no aporta prou elements per un coneixement detallat, ja que és quasi nul·la tret del testimoni del Gà.·. Lorenzo, que podria servir d’indicador i que es podria aplicar, fent-hi les reserves necessàries, als altres líders llibertaris que també s’iniciaren en la Francmaçoneria. Segurament alguns líders de l’obrerisme revolucionari veieren el la Francmaçoneria una eina auxiliar que podria ser d’una gran utilitat, encara que no ignoraven tampoc el risc de desviació cap el reformisme que podia suposar un compromís excessiu amb les Resp.·. Lògies, com el perill pel moviment obrer que la possibilitat d’ampliar considerablement el camp d’influència anarquista paral·lelament comportés una adulteració o una hipoteca dels principis social revolucionaris. I, una certa premsa anarquista, com El Productor, els ho recordà, especialment pel fet de barrejar-se amb dirigents republicans. Ara bé, el Gà.·. Llunas es mostrà disposat a córrer aquest risc, doncs estava convençut que la seva era l’estratègia llibertària correcta i que era necessari dur a terme el combat també en el camp cultural i ideològic, ja que defensava que atacar solament l’Estat i el capitalisme era solament un atac a l’efecte de la societat d’explotats i explotadors, i que atacant l’efecte mai es modifica la causa, cosa que obligava a produir primer la revolució intel·lectual que la de caire material, i quan aquest combat a través de la raó provoqui una ruptura i una desfeta de les línies enemigues, aleshores s’aconseguirà el moment històric de la revolució material, del complement [el Gà.·. Josep Llunas i Pujols al Pròleg del llibre El Proletariado  Militante, del Gà.·. Anselmo Lorenzo]. De fet, l’estratègia concreta passava per crear un estat de mala consciència social mitjançant la proclamació d’una literatura obrerista, especialment en el decurs dels anys 1880 a 1911.   

El Gà.·. Lorenzo en 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus (Baix Camp) amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d’Obrers Tipògrafs de Barcelona.

En 1886, juntament amb l’Estimat Gà.·. Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d’El Productor

L’abril de 1887 va fer pública la seva pertanyença a la Francmaçoneria des de 1883 –iniciat en la Resp.·. L.·. Hijos del Trabajo, a l’Or.·. de Barcelona– en una conferència celebrada a l’Ateneu Barcelonès juntament al Gà.·. Josep Llunas (1852-1905).

En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta.

En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona.

Treballant maçònicament en la Resp.·. Lògia «Hijos del Trabajo» no es pot dir que la personalitat del Gà.·. Lorenzo imposi el seu ideari polític per més que redacti planxes consensuades entre tots els GG.·. del Taller, que s’havien d’enviar a l’Obediència federal. Quan el G.·.O.·.E.·. envià una enquesta a les Resp.·. Lògies (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·., any IV, núm. 42, a 15 de gener de 1892, pp. 17-19) el Gà.·. es l’encarregat d’enviar la resposta, cosa que fa el 21 d’abril d’aquell any [Arxiu Històric Nacional de Salamanca (AHNS), lligall 618, expedient 17, document 21/04/1892]. Es tracta que cada un dels Tallers federats de l’Obediència respongui. En un apartat es demanà enviar un informe complert de tots els francmaçons dorments que es coneguin, de les escoles laiques existents en les localitats respectives i dels “centros, casinos, comités y periódicos liberales, republicanos, librepensadores i anticatòlicos de que se tenga notícia”. També si demanaven el nom i el domicili dels presidents i dels secretaris respectius que cada entitat, probablement per fer proselitisme entre les persones més significatives de les forces progressistes de cada localitat. Una altra enquesta d’aquesta Obediència (Boletín Oficial del G.·.O.·.E.·. any V, núm. 75, a 15 de juny de 1893, p- 91) demanà a tots els seus Tallers que s’havia de presentar Treballs escrits sobre “Las formas de Govierno”; “Monarquia (Absoluta, Constitucional). República (Unitaria, Federal, Socialista)”, “Los dogmas y bases fundamentales de las religiones”, “Tendencias del llamado Librepensamieno” i “Ordenanzas y Codigos de la Francmasonería”. En el debat sobre les planxes de les enquestes hi van participar tots els GG.·. de cada Resp.·. Lògia, i, per tant, a més dels Mestres Maçons, també els Aprenents i els Companys.               

En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social.

En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid.

A causa del fosc atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d’agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas.

El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i el Gà.·. Lorenzo serà desterrat com molts altres a l’Estat francès, on coneixerà l’Estimat Gà.·. Charles Malato (1857-1938), Albert, Jean Grave (1854-1939), l’Estimat Gà.·. Sébastien Faure (1858-1942), l’Estimat Gà.·. Agustin Hamon (1862-1945) i l’Estimat Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909).

En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d’aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb la seva companya i les seves tres filles.

En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l’Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave. En aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca  dirigida per l’Estimat Gà.·. Federico Urales a Madrid.

En 1901 sortirà el primer tom d’El Proletariado Militante, dedicat al seu gran amic i Estimat Gà.·. Fernando Tárrida del Mármol. També aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General, fundada per el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià.

En 1902 va publicar El hombre y la sociedad i l’any següent el seu fullet Criterio libertario. També traduirà i prologarà obra de Paraf-Javal i de l’Estimat Gà.·. Camille Pert.

Tres anys després publicarà Vía libreEl patrimonio universalLa gananciaIncapacidad progresiva de la burguesíaEl obrero moderno i El banquete de la vida.

En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d’El Hombre y la Tierra de l’Estimat Gà.·. Élisée Reclus i l’any següent, amb l’acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i el Gà.·. Anselmo Lorenzo com un dels col·laboradors habituals.

En 1909, després de les jornades de la vaga general revolucionària de juliol (anomenada per la burgesia i el clergat setmana tràgica), tot el personal de l’EscolaModerna és deportat el 20 d’agost a 245 quilòmetres de Barcelona i tot el patrimoni de l’escola és confiscat mentre el Gà.·. Fransesc Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos del castell de Montjuïc.

El Gà.·. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyiz (Baix Aragó, Terol, Aragó), on va començar a escriure el segon tom d’El Proletario Militante.

En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l’Escola Moderna.

Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de l’Estimat Gà.·. P. Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad.

El darrers anys de la seva vida, ancià i malalt del pulmons, els passà pràcticament tancat al seu domicili.

La Francmaçoneria més aviat progressista de finals del darrer quart del segle XIX dedicà part de les seves preocupacions teòriques als problemes de la dona i de la classe obrera. Tanmateix, els obrers rarament formen part tant al segle XIX com el XX (el mateix passa en el primer quart del segle XXI en que estem Treballant maçònicament). Aquesta mancança, aleshores, fou compensada, en certa manera, per la pertinença a la Francmaçoneria de significatius personatges del món obrer, com és el cas a nivell anarquista dels Estimats GG.·. Anselmo Lorenzo Asperilla, José López Montenegro, Antoni Pellicer i Peraire i Josep Llunas i Pujals, així com de Manuel Bochons i Joan Nuet pel que fa a l’obrerisme reformista i d’alguns líders significatius més i Estimats GG.·., com ara el cooperativista Salas Anton, l’antic republicà federal Baldomeu Lostau o el poeta llibertari i espiritista Eudal Canibell. Un impediment de l’accés obrer a la Francmaçoneria eren les cotitzacions que difícilment podien satisfer un jornaler proletari, i, contràriament, les organitzacions obreres, que no s’interessaven en la Francmaçoneria donat el seu caràcter interclassista, políticament moderat, deista o espiritualista i, en definitiva, burgès. Els intents d’aproximació entre Francmaçoneria i classe obrera aconseguiren, aleshores, estrènyer les relacions i augmentar els nombre d’obrers dins les Resp.·. Lògies, però no van obtenir els resultats desitjats.

La dècada dels vuitanta del segle XIX representà l’expansió màxima quan a les relacions entre la Francmaçoneria i el moviment obrer, les quals s’afebliren a la dècada següent malgrat els esforços del Gà.·. Lorenzo, sostinguts especialment pel nucli de la Tipografía La Academía. També hi hagué una presència maçònica important entre els dirigents de l’Ateneo Obrero de Barcelona [Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939), pp. 48-54], sense que això suposi necessàriament que un nombre significatiu d’afiliats a aquest ateneu demanés la iniciació a la Francmaçoneria. Els GG.·. aleshores vinculats al moviment obrer que buscaven l’aproximació a les Resp.·. Lògies foren atrets per aquests Tallers maçònics entre els impulsors i els directors de periòdics i revistes i, en general, entre els dirigents i intel·lectuals de l’obrerisme, tant del sindicalisme anarquista com el reformista.

A nivell internacional destaquen els Estimats GG.·. M. A. Bakunin, Elisée Reclus i P.-J. Proudhon així com l’Estimada Gna.·. Louise Michel a nivell maçònic [Anarchisme et franc-maçonnerieBulletin du Centre de Documentation du Grand Orient de France, números 52-53, juliol-octubre de 1965].

Hi havia a l’Or.·. de Catalunya Respectables Lògies de tarannà conservador; unes altres en proclamaven l’obrerisme reformista, com la Resp.·. Lògia La Razón (l’any 1882 el número 141 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.), a l’Or.·. de Barcelona, i en 1889, número 203 del Gran Orient Nacional d’Espanya, dirigit per l’Estimat Gà.·. J. M. Pantoja (G.·.O.·.N.·,E.·. [P]), en la qual predominà l’obrerisme reformista i que havia estat cofundada pels Estimats GG.·. Josep Nuet i Manuel Bochons; n’hi havia de tendència llibertària (historiadors, com Pere Sánchez Ferré, en diuen de “tendència anarquista”), aquestes d’una gran importància qualitativa dins la Francmaçoneria barcelonesa, com fou el cas de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo; i algunes més de les quals es desconeix pràcticament la documentació per poder analitzar-les, com ara la Resp.·. Lògia Emancipación, en 1883 tenia el núm. 223 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona; en 1885, núm. 59 del G.·.O.·.N.·.E.·. (P), i en 1886, núm. 5 de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana (G.·.L.·.S.·.R.·.C.·.), una de les fundadores d’aquesta nova Obediència i composta exclusivament d’obrers, en que hi figurava l’Estimat Gà.·. Eudald Canibell i Masbernat –havent adoptat simbòlicament el nom del Gà.·. M. A. Bakunin, com a referent del seu pensament bakuninista–,  que segons La Tramontana (any VI, núm. 242, Barcelona, 05/11/1886, p. 2) aquest Taller maçònic barceloní organitzà una vetllada literària i musical al Teatre Novedades de Barcelona.

Els documents emesos per la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo reflecteixen idees i proposicions pròpies de l’anarquisme de l’època, però es desconeix el pensament propi dels GG.·. del taller, doncs consta que eren majoritàriament comerciants, viatjans de comerç i comissionistes, a més, un fabricant i altres GG.·. amb ocupacions que denoten, en la majoria dels casos, un nivell econòmic mot per damunt de l’obrer [AHN de Salamanca, llig. 618 A, exp. 17, relació de membres de 1886-1891], però el Gà.·. Lorenzo redactà planxes del Taller en les que s’ataquen l’Etat i la divisió de la societat en explotadors i explotats tot reivindicant-ne l’abolició.

En les Resp.·. Lògies d’aleshores s’establia un clima de sociabilitat i fraternitat filtrades per la mateixa estructura del quadre lògic i per la manera perfectament regulada de debatre temes proposats com a Treballs maçònics. Això creava una dinàmica de discussió i d’acords, votats per majoria i en que les opinions minoritàries consten en les actes de les Tingudes, on es palesa no tan sols la diversitat d’opinions i pensaments polítics, sinó fins i tot els enfrontaments i els conflictes interns que a vegades provocava aquesta multiplicitat de veus. Si bé normalment les divisions greus entre GG.·. no afloraven quan es tractava de dissertar sobre principis com Fraternitat Universal o Bellesa, la situació canviava a l’hora de redactar un comunicat on s’havia de fer una valoració maçònica de la lluita entre el treball assalariat i el Capital. Aleshores l’Estimat Gà.·. Aleix Amorós Andreu, fabricant de billars, o la majoria professional del Taller, els Estimats GG.·. comerciants barcelonins, discrepaven obertament de qui, com ara el Gà.·. Lorenzo –igual que abans havia fet al seu Taller el Gà.·. Proudhon– atacava el principi de la propietat privada [document esmentat de la Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo del 31 d’abril de 1892 enviat a l’Obediència],

A partir de 1870-1871 hi va haver una relació entre el moviment obrer al Principat de Catalunya i la Francmaçoneria a través de la revista lliurepensadora La Humanitat, òrgan oficial de l’Associació Lliure-Pensadora de Barcelona [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 108-119], amb Gaspr de Sentillón, l’Estimat Gà.·. José López Montenegro [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 27, 108, 119, 122, 164, 221, 225, 226, 229, 242 i 293], simbòlic Espartaco (alguns dels principals impulsors de la vaga tèxtil de la zona de Sabadell (Vallès Occidental) en 1883 foren Josep Miquel i Clapés, nascut a Sabadell i primer introductor de l’AIT a la ciutat, els també sabadellencs Rossend Vidal i Bosch i l’Estimada Gna.·. Teresa Claramunt i Creus, el marit d’aquesta Antoni Gurri i Verges, nascut a Granollers (Vallès Oriental), l’Estimat Gà.·. Marià Burguès i Soldevila, terrisser un temps a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) i nascut a Parets del Vallès (Vallès Oriental), l’aragonès Gà.·. José López Montenegro i el madrileny José Hernández Ardieta, aquests últims dos mestres que havien arribat un temps abans a Sabadell), T. Nieva i alguns altres que configuraven el lliure pensament de base anarquista, però aquesta va ser marcada per la feblesa numèrica com també per la discontinuïtat. Fou als vuitanta del segle XIX quan hi hagué una afluència relativament important d’obrers anarquistes, com el Gà.·. Lorenzo, i reformistes a les Resp.·. Lògies catalanes i d’altres territoris, especialment a Astúries en el cas peninsular, que correspon políticament a l’ascenció al Govern espanyol del liberal Gà.·. Sagasta, els anys 1881-1890, amb el parèntesi conservador de 1884-1885, cosa que possibilità l’existència d’associacions obreres i de gran nombre d’entitats de naturalesa diversa.

Entre els partidaris d’un obrerisme anarquista obert a l’acció sindical destacà el Gà.·. Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852-Barcelona, 1905), representatiu d’un projecte polític i social que recull les formes més obertes de l’anarquisme social, conjuminades amb l’ideal catalanista i aproximades al republicanisme federal, en el sentit de deixar que es proclami la República a fi de crear les bases de la societat llibertària futura i així accelerar el triomf de la Revolució Social [Parlament fet en la Vetllada Socialista Artística Literària, celebrada a Barcelona el 18 de març de 1886, segons publicà el periòdic Acrácia, suplement al núm. 5, Barcelona, maig de 1888], i, també, al lliure pensament i a la Francmaçoneria. L’eix entorn del qual el Gà.·. Llunas articulà el seu projecte anarcocatalananista fou el setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, que fundà quan la FTRE es dissolgué i que feu el pas a la possibilitat de crear una organització alternativa que defensés els principis abans esmentats.

En el núm. 1 del setmanari La Tramontana. Periòdic Vermell, el Gà.·. Llunas exposà que es tracta d’una publicació catalana, avançada d’idees com més, que vol l’autonomia del municipi, sense ser separatista en el mal sentit, ja que vol per pàtria el món des de Catalunya. Defineix la independència com el “catalanisme sensat”, en un escrit seu publicat a la revista La Tramontana. Periòdic Vermell: “El catalanisme  sensat, digne, il·lustrat, amb veritable raó de ser , no pot ser altre que el que vol la independència catalana i igual que la de Castella, la d’Andalusia i la de tot arreu, no tan sols d’Espanya sinó de tot arreu, perquè en resulti la fraternitat universal de tota la família humana, i no aquestes prediccions d’odis patrioters que ens volen fer odiar el francès, el rus o l’alemany per no ser espanyol, el castellà per no ser català, el de la província de Tarragona o de Lleida per no ser el de Barcelona.”

L’abril de 1890 el Gà.·. Llunas patí un atemptat quan es dirigia a la redacció de La Luz [La Tramontana. Periòdic Vermell, any X, núm. 462, 16/04/1890, pp. 2-3]. En una planxa del 12 de novembre 1893 aquest Gà.·. consta com afiliat a la Resp.·. Lògia Contancia, aleshores núm. 102 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de Barcelona [ANHS, lligall 611 A, expedient 1, document 12/11/1893]. Aquest Taller era un dels més actius i polititzats del Principat de Catalunya i en 1880 era el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell a l’Or.·. de Sevilla i en 1882, el núm. 13 de la Gran Lògia Simbòlica Independent Espanyola (G.·.L.·.S.·.I.·.E), amb seu de l’Obediència a l’Or.·. de Sevilla. Pocs dies després d’aquesta data fou detingut arrel de la cega repressió governamental pel cas de la bomba del Liceu. El G.·. Llunas serà condemnat a tres any de presó i 250 pessetes de multa, sentència que no complí [La Tramontana. Periòdic Vermell, any XIII, núm. 642, 17/12/1893, pp. 1-3].

Arran dels consells de guerra celebrats al castell de Montjuïc a partir de setembre de 1896, després del fosc atemptat del barceloní carrer de Canvis Nous i l’enorme repressió governativa que es generà aquell moment, la Resp.·. Lògia Contancia [P. Sánchez Ferré, vol. I, pp. 39, 41, 44, 82, 129, 130, 131, 132, 133, 135, 142, 155, 161, 171, 174, 179, 187, 188, 191, 192, 194, 197, 204, 209, 211, 218, 219, 220, 225, 241, 242, 162, 282, 29o i 292] es destacà aleshores en les campanyes antirepressives i també contra els privilegis del clergat. Participà el març de 1901 en l’organització, junt als centres d’Unió Republicana i de Fusión Republicana, diverses societats obreres, els Cors Clavé, el grup lliurepensador Ni déu ni amo, la Societat Progressiva Feminista, la Revista d’Estudis Psicològics i les redaccions dels periòdics barcelonins El DiluvioLa PublicidadLa Campana de Gràcia i El Progreso, d’un míting a Barcelona on es van fer en els parlaments fins i tot evocacions republicanes a la revolució de 1793 a França, posicions contra els privilegis del clergat i referències a la crema de convents de 1835. Dotze mil persones van acudir a l’acte, celebrat a la plaça de toros vella de Barcelona [La Publicidad, 31/03/1901]. Les entitats organitzadores eren heterogènies com les d’altres actes d’aquell temps, de caire llibertari, societats obreres, reformistes, republicans, francmaçons i lliurepensadors [P. Sánchez Ferré, Vol. I. p. 218]. Abans, la Resp.·. Lògia Constancia i moltes altes demanaren la llibertat dels empresonats del procés de Montjuïc i, posteriorment, la seva revisió, unides al moviment general de protesta d’amplis sectors de la societat catalana i no solament de tot el Regne d’Espanya fins i tot a nivell europeu a causa de les dures penes que hi foren dictades. El Gà.·. Tarrida del Marmol hi col·laborà activament des de l’exili, fent conèixer la situació dels presos de Montjuïc. La Resp.·. Lògia Constancia hi tingué un paper destacat en l’organització, el 13 de febrer de 1898, d’un míting al barceloní Teatre Tívoli per demanar la revisió del procés de Montjuïc, que aplegà representants de més de cinquanta entitats catalanes, entre les quals hi havia corals, el Centre Marxista, societats espiritistes, el Centre Escolar Catalanista, associacions obreres llibertàries, UGTLes Tres Classes de VaporLa Idea LibreFusión RepublicanaCentro Democrático Federal, Resp.·. Lògia RedenciónCapítol Plus Ultra (maçònic), Ateneo Humanidad (maçònic), Revue Maçonnique i moltes altres associacions i publicacions, La comissió executiva, presidida per Valentí Almirall, era composta en gran part per francmaçons: els Estimas GG.·. Pau Isart Bula, Emili Junoy, Francesc Bau, Odó Martí, Sala Anton, Odón de Buen, Vallès i Ribot, així com l’Estimada Gna.·. Ángeles López de Ayala [La Publicidad, 12/02/1898, p. 2]. Un cop acabat l’acte, la gent es dirigí cap a l’ajuntament en manifestació, on es va fer lliurament  al secretari de l’alcalde de Barcelona, Collasso, d’un missatge dirigit al president del Consell de Ministres en que es demanava responsabilitats per les atrocitats comeses al castell de Montjuïc i la immediata suspensió dels seus càrrecs tots els funcionaris i autoritats senyalats com a responsables dels fets denunciats, amb l’objectiu de que aquests no puguin exercit coacció legal ni material sobre aquelles persones que puguin contribuir a aclarir els fets [La Publicidad, 14/02/1898, p. 1].

Al cap de pocs dies es constituí a Barcelona, sota la presidència del Gà.·. Pau Isart Bula (Venerable Mestre de la Resp.·. Lògia Constancia) i la Gna.·. Ángles López de Ayala de secretaària (Secretària Guarda Segells de la Resp.·. Lògia Constancia), una comissió permanent per aconseguir la revisió del procés de Montjuïc, havent-hi una assemblea de delegats d’entitats obreres i polítiques, setanta-tres en total. Posteriorment, es publicà un manifest i se celebraren assemblees a Girona (Gironès), Lleida (Segrià), Tarragona (Tarragonès), Figueres (Alt Empordà), Reus (Baix Camp), Valls (Alt Camp), Sabadell (Vallès Occidental) i altres ciutats del país. En 1900 el president de la comissió permanent era el també francmaçó Gà.·. Emili Junoy. En aquell temps la Francmaçoneria era perseguida governamentalment arran de la insurrecció filipina i la majoria de les Resp.·. Lògies havien abandonat les activitats, no obstant algunes continuaven treballant, com la Resp.·. Lògia Redención i la Constancia, dos Tallers que aconseguiren mantenir-se en peus durant aquells anys de crisi generalitzada de la Francmaçoneria [P. Sánchez Ferré, Vol. I, p. 220]. La Resp.·. Lògia Constancia havia continuat en actiu d’una manera més o menys seguida, ja que no fou oficialment reconstruïda fins el 7 de febrer de 1899. Els seus membres van assegurar que fou un temps nefast per a la Francmaçoneria [AHNS, llig. 611 A, exp. 1, doc. 14/02/1899].  

El Gà.·. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona i va ser inhumat en un nínxol del cementiri de Montjuic, no gaire lluny del panteó posterior de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i el Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia.

Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (el Gà. E. Reclus, el Gà.·. Ch. Malato, el Gà.·. Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, F. Engels, el Gà.·. P. Kropotkin, J. Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch i altres). 

A més de les obres citades va publicar, entre d’altres, Fuera política (1886), Acracia o República (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La Anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

Existeix la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL), dedicada a estudis llibertaris i amb biblioteca, arxiu anarquista i fons documental del moviment obrer i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i edició de llibres anarquistes i difusió llibertària. Calle de las Peñuelas núm. 41, 28005 Madrid. Horari: tanca a les 20:00h. Els horaris o els serveis poden variar. Telèfon: 914 73 82 48.

Documentació: A. Lorenzo, El proletariado miitante, Tomo I i II (diverses reedicions); Anarcoefemèrides [21 d’abril]; Pere Sánchez Ferré, La maçoneria a Catalunya (1886-1939), volums I i II, Clavell cultural, Premià de Mar (2008). A. Lorenzo al vol. I: pp. 13, 36, 50, 119, 121, 125, 133, 137, 152, 157, 170, 202, 204, 209, 212, 221, 223, 224, 226, 228, 230, 238, 241 i 244, i al vol. II: pp. 38 i 196. Resp.·. Lògia Hijos del Trabajo (Vol. I): pp. 36, 43, 82, 83, 86, 116, 121, 131, 132, 133, 136, 137, 142, 155, 156, 157, 161, 171, 193, 198, 202, 204, 209, 211, 212, 222, 230, 233, 235, 241, 270, 290 i 293.          

 

Anselmo Lorenzo - Wikipedia, la enciclopedia libre