Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV) Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXIV)  

 

Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí  

   

El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona [Document necrològic de la seva Resp.·. Lògia on hi consta la data del seu naixement] l’anarquista, anarcosindicalista, esperantista i francmaçó Estimat Gà.·. Albert Balagué i Martí.  

El seu pare es deia Àngel Balagué i la seva mare, Palmira Martí. Fill d’una família llibertària i francmaçona. Així, el seu avi matern, l’Estimat Gà.·. Martí Martí i Benaijes (nascut en 1850), es va iniciar a la Francmaçoneria i va pertànyer a la Resp.·, Lògia «Lealtad», fundada a Barcelona amb el número 47 del Gran Orient Nacional d’Espanya (G.·.O.·.N.·.E.·.); en 1873, núm. 78 del Gran Orient Lusità Unit (G.·.O.·.L.·.U.·.); en 1878. núm.16 del Gran Orient d’Espanya (G.·.O.·.D.·.E.·.); en 1890, núm. 6 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), dissolta en 1896 i reorganitzada en 1902 en el G.·.O.·.E.·. (Taller que treballà fins l’ocupació militar franquista de Barcelona el gener de 1939), i anarquista, que posà el simbòlic nom de Palmira a la seva filla mentre el seu nom simbòlic fou García Vao (consta que al cap de 16 anys de la seva iniciació tenia el grau 18è del Ritu Escocès Antic i Acceptat, de Príncep de Jerusalem) [Sánchez i Ferré, Pere, La Lògia Lealtad. Un exemple de maçoneria catalana (1869-1939, Editorial Alta Fulla, Barcelona (març de 1985), p. 172]. El seu pare fou un destacat militant de les Joventuts Radicals. I els seus oncles Manuel (dit Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes.  

Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme.  

Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l’agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina (Toledo, Castella la Nova) i al front de Madrid (Madrid, Castella la Nova). Ferit en una cama, va ser ingressat a l’Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Mancha del Júcar, Albacete, La Mancha) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d’aviació on l’escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat.  

També esdevingué amic del dirigent stalinista aleshores Gà.·. Andreu Marty –antic anarquista i francmaçó de Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló)–, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i del pilot Edouard Corniglion-Moliner, futur membre destacat de la Resistència francesa i que formà part de Forces aériennes françaises libres duran la Segona Guerra Mundial interimperialista.  

El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara (La Alcarria, Guadalajara, Castella la Nova), Brunete (Comunidad Metropolitana de Madrid, Madrid, Castella la Nova) i Teruel (Comunidad de Teruel, Terol, Aragó) i en l’ofensiva sobre l’Ebre, on va ser novament ferit.  

El 21 de febrer de 1939, camí de l’exili, passà clandestinament la frontera del Pirineu Oriental però enxarpat per la Gendarmeria va ser internat al camp de concentració de la Platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre i Gà.·. Édouard Daladier. Allà rebé la notícia que son avi i ancià Gà.·. Martí Martí i Benaijes havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d’hospital.  

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista s’integrà en el XI Regiment d’Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940.  

A prop de Verdun (Meuse, Lorena, Gran Est), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Meurthe-et-Moselle, Lorena, gran Est) i internat a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria).  

El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on quasi morí i restà fins l’alliberament d’aquest per soldats nor-americans el 5 de maig de 1945 i portat a París (Illa de França) per recuperar-se.  

En el seu testimoni sobre els  seu internament al camp nazi de Mauthausen, J. Borrás explica: “…Chaque matin avant l’appel, il y avait distribution générale de coups de nerfs de bœuf ou de câble torsadé pour chaque lit mal fait. L’interprète –J. Borrás– obtint du chef de baraque de pouvoir faire l’inspection des lits pour éviter des désagréments aux copains. Il remarqua durant quelques jours un lit non fait, qu’il refaisait complètement. A la recherche de l’intéressé, il tomba sur un jeune malade et affaibli au point de ressembler à une loque humaine, qui lui répondit qu’il s’en moquait car il allait crever. Il contacta Termens, le médico espagnol, lequel trouva le jeune Santiesteban, celui qui offrit son sang plusieurs fois. Avec le supplément de nourriture reçu du chef de baraque et les transfusions intraveineuses, faites directement à la seringue de bras à bras sans connaître le groupe sanguin, Albert Balagué fut sauvé » [J. Borrás «L’histoire de Mauthausen», p. 299].  

Tot seguit s’instal·là a Nimes (Gard, Occitània), on uns cosins de la seva mare tenien una gran horta a la ruta de Générac. Entre els antics deportats que es troben a Nimes trobà Pierre Ganoel, supervivent del camp nazi de Buchenwald, qui l’ajudà molt. També trobà Edmond Brune i Roger Volpelliere, amb qui mantingué una forta amistat fraternal [Dades recollides par J. A. Martin (octubre de 1997), a la revista maçònica Le Triangle, núm. 7 [http://hiram3330.unblog.fr/2008/04/19/hommage-a-albert-balague/]].  

Milità en la Unió Racionalista (UR), associació francesa fundada en 1930 per lluitar contra les diferents formes de dogmatisme com també contra la reclamació de recursos sobrenaturals, tot promocionant un ensenyament laic i republicà en el sentit públic francès; en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). El 3 de març de 1966, tretze “ciutadans del món” de renom universal feien públic l’anomenat Manifest dels Tretze a favor del mundialisme (conjunt d’idees, sentiments i actes que propugnen i expressen la solidaritat entre els pobles de la Terra, i que tendeixen a establir una llei i unes institucions de caràcter supranacional que els siguin comunes. Per la seva pròpia naturalesa, el mundialisme no és partidista polític ni confessional) i amb la intenció de “salvar la Humanitat“, el segon paràgraf del qual diu així: “La manca d’institucions mundials capaces d’assegurar la satisfacció de les necessitats comunes a tots, és burlar-se de l’ésser humà, mentre riqueses immenses es malbaraten i els dos terços de la humanitat passen fam”. Aquest manifest, signat per tretze personalitats de renom universal entre les quals figuren Bertrand Russell (Nobel de Literatura 1950), Linus Carl Pauling (Nobel de Química 1954 i de la Pau 1962), l’Abat Pierre (fundador de les Comunitats d’Emmaús) o Lord John Boyd Orr (Nobel de la Pau 1949) va suposar un fort impuls al moviment i al Registre de Ciutadans del Món, un organisme tècnic que treballa en pro del civisme mundial, és a dir, per una consciència mundial dels éssers humans que permeti d’obtenir pau, estabilitat i justícia a tot l’àmbit planetari. No és ni un moviment, ni un partit, ni una associació. És simplement un organisme tècnic la missió del qual és inscriure en un registre central (RECIM), que és a l’Estat francès, les persones que desitgen plasmar aquest sentiment en una cosa tan simbòlica, tan senzilla i tan aparentment inútil com pot ser el fet de tenir u carnet (credencial o targeta). Aquesta targeta permet participar, cada tres anys, a les eleccions dels nous membres del Congrés dels Pobles (Congrès des Peuples), la primera institució mundial formada per persones que s’hagin distingit per les seves tasques mundialistes.  

Però la manca de recursos econòmics sumat al fet que els Estats, aferrats al concepte de sobirania, no hagin vist amb bons ulls els moviments mundialistes duts a terme pels ciutadans del món, han impedit que les idees d’aquests no hagin transcendit massa, de moment. El mundialisme –diuen els ciutadans del món–no és utòpic, però sí difícil.

En 1953 es va iniciar a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «L’Arc-en-Ciel», número 920 de la Federació Francesa de l’Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain», a l’Or.·. de Nimes, i en 1962 s’afilià a la Resp.·. Lògia «L’Écho du Grand Orient», del Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.), a l’Orient de Nimes. Sembla que entre 1954 i 1962 participà en una Resp.·. Lògia de la Grand Loge de France (G.·.L.·.D,·.F.·.), a  l’Or.·. de Nimes, Obediència que hauria deixat per considerar que el G.·.O.·.D.·.F.·. lligava més amb el seu concepte de la laïcitat.    

A partir de 1967 efectuà diversos viatges al Principat de Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques.  

Gràcies a complicitats amb l’administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península.  

També organitzà una conferència clandestina de Ciutadans del Món esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a la UNESCO.  

El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales [Revista Hispania (any 1981), de la FEDIP].  

El Gà.·. Albert Balagué i Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l’Hospital «Art et Loisirs» de Nimes i va ser inhumat al cementiri de Rodilhan (Gard, Occitània), població on residia, al costat de les tombes de la seva companya Mercè Llorach i del seu fill Christian, ja finats [Precisions del seu gendre (el juny de 2011) i de la seva neta (el març de 2018) al Dictionaire des Militants Anarchistes [http://militants-anarchistes.info/spip.php?article6593] ]. 

 

Albert Balagué Martí (ca. 1998)

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans  (XXXIII)   Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans 

(XXXIII)  

Estimat Gà.·. Juan Antonio García Giner  

El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona l’anarquista, naturista, francmaçó, espiritista i georgista l’Estimat Gà.·. Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Fill d’una família acomodada, els seu pare i la seva mare, d’origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases.  

De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (l’Horta de València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria.  

Va fer els estudis secundaris a l’InstitutLluis Vives de València.  

Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l’Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva.  

Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l’escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d’aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d’un punt de vista llibertari.  

El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l’Estat espanyol d’aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista.  

El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler i altres), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com a òrgan d’expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars, especialment a Catalunya i a Andalusia.  

A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València.  

El 6 d’abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València.  

Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València.  

A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià).  

Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el Primer Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria).  

Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l’aire lliure, conferències, acampades, banys solars i algunes altres), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià).  

Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el Segon Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Málaga (Málaga – Costa del Sol, Costa del Sol/Metropolitana de Málaga, Màlaga, Andalusia), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l’harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco.  

En 1929 assistí al Tercer Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l’Exposició Internacional de Barcelona.  

En aquesta època col·laborà estretament amb el Cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma».  

El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià).  

Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la Tercera Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot (Alacantí, Foia de Xixona, País Valencià).  

Seguidor de les tesis de l’economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva.  

Presidí el comitè organitzador del Quart Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l’11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella la Nova) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l’«Ateneo Teosófico» de Madrid (Madrid, Castella la Nova).  

En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d’ordre ideològic sobre l’acceptació o no de la trofologia.  

En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), on presentà la ponència «Catecismo naturista», que es va aprovar després d’un debat.  

La Guerra Civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l’associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres.  

Detingut per l’exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la Francmaçoneria. Novè Grau del Ritu Escocès Antic i Acceptat (Mestre Escollit dels Nou) i membre de la Respectable Lògia «Paz y Justicia», núm. 65 del Gran Orient Espanyol/Gran Lògia Regional de Llevant, a l’Or.·. València, Però finalment va poder passar a la frontera del Pirineu Oriental.  

Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració francesos, però finalment hi va ser reclòs.  

El Gà.·. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l’hospital del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània).

 

Juan García Giner

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII)    Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer   

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXII) 

 

Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer   

El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Essone, Illa de França) l’anarcosindicalista i francmaçó Estimat Gà.·. Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Havia nascut l’11 de novembre de 1895 a València (l’horta de València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)–. El seu pare es deia Josep Alandí García, carboner, i la seva mare, Maria Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d’on era la seva mare.

En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar.  

En 1930 i 1931 era membre, amb l’anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en 1931 presidí el Centre d’Estudis Socials (CES) de València, on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències, com «La incorporación de la técnica la movimiento social» i altres.  

En 1931 era president de l’Associació d’Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València.  

Simpatitzà amb l’estratègia trentista.  

El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l’1 i el 4 de desembre d’aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats.  

A favor de la participació confederal en el Govern de la República Espanyola, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular–.  

Col·laborà en la publicació Libre-Studio (1936-1938) de València.  

Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), un òrgan creat pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts l’estiu de 1937. Aquest òrgan tenia per objectiu la creació i gestió de colònies infantils tan en territori republicà com a l’estranger on es poguessin refugiar els infants afectats per la Guerra Civil. Al llarg dels vora 18 mesos de funcionament el consell va estar organitzat en diverses seccions o conselleries que s’ocupaven de la propaganda, els abastiments, la sanitat, l’economia de les colònies, les residències, el personal pedagògic o les relacions exteriors de l’òrgan. Entre els consellers del CNIE hi havia Maria Zambrano, que va ocupar la conselleria de propaganda entre octubre de 1937 i gener de 1938; Regina Lago, consellera de personal i orientació pedagògica des de la creació de l’òrgan fins a gener de 1938; Angústias Díaz Usón; Josepa Bastard; Edelmiro Borrás o Coloma Feliubadaló. També hi van col·laborar Joan Comas Camps i l’Estimat Gà.·. Eleuterio Quintanilla, qui va exercir de vicepresident del consell durant diversos mesos.  

Fent feina del CNIE a l’exterior, els primers mesos de 1939 es troba exiliat a Sent Bausèli de Pedoci (Erau, Occitània), segons un llistat maçònic, però més endavant passa la frontera del Pirineu Oriental, arriba a València per rellançar la CNT i és capturat pels franquistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó.  

Un cop lliure, s’exilia de nou i s’instal·la a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània). En 1947 defensa les posicions del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exterior, vinculat als governs en l’Exili de la República Espanyola, anomenada «política» i «col·laboracionista» amb els governs republicans.  

El 22 de gener de 1961 va fer a París (Illa de França) la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos».  

El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora de «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència ex «col·laboracionista» que des de París encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme.  

Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. 

La companya fou Consuelo Rosell.

En 1923 s’inicià a la Francmaçoneria en la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.), a l’Or.·. de València.  

Entre la munió de les 470.000 persones que va fugir a l’exili durant la Retirada republicana de principis de febrer de 1939, quan la caiguda del Principat de Catalunya en poder de les tropes franquistes, els francmaçons exiliats foren més d’un miler GG.·.. En una llista de francmaçons que es trobaven en territori francès el maig de 1939, fora dels camps de concentració, hi ha personalitats rellevants de la política republicana i del sindicalisme militant, a escala catalana i espanyola [Josep Clara Resplandis, La maçoneria a l’exili: França, 1939, revista EBRE 38, núm. 6 (2011), pp. 101-128]. Altres anarquistes i anarcosindicalistes, com els Estimats GG.·. Eleutelio Quintanilla Prieto, pedagog asturià exiliat aleshores i domiciliat a Canteleu (Seine Maritime, Alta Normandia, Normandia), de qui tenim documentat que pertanyia a la Resp.·. Lògia «Jovellanos», núm. 337 del G.·.O.·,E.·. en 1912 i núm. 1 de l’Obediència entre 1924 i 1936, a l’Orient de Xixón (Astúries), quan va haver de deixar de Treballar a causa de la guerra a Astúries. i Martín Alandi Pomer, que el  novembre de 1936 formà part com a CNT-AIT del Consell Econòmic de València i a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la Subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d’abril de 1937 fou ministre interí de Comerç en absència del titular–, aleshores domiciliat a Sent Bausèli de Pedoci, el qual, iniciat en la Francmaçoneria en 1923, formà part de la Resp.·. Lògia «Federación Valentina» del G.·.O.·.E.·., a l’Orient de València, on ocupà el càrrec de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquestes dades proposem com a hipòtesi de treball poder considerar la possibilitat que els GG.·. que apareixen en el llista serien membres de la mateixa Obediència que envia la missiva a la G.·.L.·.D.·.F.·., el G·.O.·.E.·.. També hi consta Estimat Gà.·. Germàn Horcajada Manzanares, anarquista i destacat anarcosindicalista ferroviari barcelonès i aleshores exiliat La Tur de Querol (Alta Cerdanya) després de sortir del camp de concentració de Vernet d’Arièja (Arièja, Occitània), en el llistat per demanar ajuda solidària de 525 (alguns noms d’aquests es troben repetits i un més d’ells ratllat, el de l’Estimat Gà.·. Cesáreo Vázquez Ambrós) GG.·. exiliats “que es troben a França i fira dels camps de concentració” (en el document original escrit en francès) que redactà el 6 de maig de 1939 l’oficial de Correus i Telègrafs que en 1931 havia estat diputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per la circumscripció electoral de Lleó, el Gran Secretari del G.·.O.·.E.·. l’Estimat Gà.·. Alfredo Nistal Martínez, que aquest envià al Gran Mestre i al Gran Secretari de la Gran Lògia de França (G.·.L.·,D.·.F.·.). Aquest document de maig de 1939 durant l’Ocupació alemanya la Gestapo lliurà una copia als serveis franquistes, que es conserva a l’Arxiu General de la Guerra Civil, a Salamanca, al fons maçònic (lligall 277-A, expedient 497-62).  

En 1946 el Gà.·. Martín Alandí Pomer era un dels 20 membres de la Resp.·. Lògia «Esperanza», de parla castellana, a l’Or.·. de Marselha, integrada en el Gran Orient de França (G.·.O.·.D.·.F.·.).  

El Gà.·. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Essone, Illa de França).

D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)
D’esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI)     Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol  

Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (XXXI)  

 

Estimat Gà.·. espiritista Josep Casajuana Gol  

 

El 2 de setembre de 1913 neix a Osor (Guilleries, la Selva) –algunes fonts citen erròniament Olot (la Garrotxa)– l’espiritista anarcocristià, anarcosindicalista i comunista llibertari nihilista Josep Casajuana Gol. Místic i espiritista, esdevingué anarquista després de considerar les teories llibertàries com a una continuació del cristianisme.  

Sastre de professió, s’establí a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès Nord). Gaudí d’una bona cultura autodidacta i a començament dels anys trenta consolidà una sòlida amistat amb nombrosos mestres racionalistes.  

Apassionat de la música, tocava el piano i fou autor de nombroses cançons i pasdobles, com ara JuventudVals lento (1930), i en 1933 va compondre l’himne dels infants de l’Escola Ferrer i Guàrdia de l’Hospitalet de Llobregat.  

En aquesta època, fou un dels fundadors, amb altres companys (Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i Ramón Serón Félix), del grup anarquista «Los Novatos», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El desembre de 1933 fou un dels organitzadors de la proclamació del Comunisme llibertari a l’Hospitalet de Llobregat.  

Durant la Guerra Civil es mostrà contrari a la intervenció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) en el Govern de la  República Espanyola.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.  

S’establí a Peireguers (Dordonha, Nova Aquitània, Occitània).  

En l’exili contribuí a la formació d’un grup de joves (Francisco Ballester Orovigt, Jaume Parés Adán, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i alguns altres) que participaren en la lluita armada contra el franquisme.  

En 1946 publicà Conciencia adentro. Cristianismo, anarquismo, nihilismo, amb ilustracions de Denise Roques i prefaci de José Espuga (edició de l’autor), 234 p., i  en 1947 Gana de vivir. Nihilismo adelante, Rodez, Subervie, ambdós textos autobiogràfics  

Acabà instal·lant-se a París (Illa de França), on es suïcidà en 1989 –algunes fonts citen erròniament 1991–.  

Considerem GG.·. totes les persones pertanyents a entitats iniciàtiques, com les societats espiritistes. En aquest cas desconeixem si aquest Gà.·. es va arribar a iniciar al llarg de la seva vida en la Francmaçoneria.

Josep Casajuana Gol