Planxa sobre les agressions feixistes

25 nov. a las 19:29

                               A  L.·. G.·. D.·. L.·. G.·. R.·. U.·. 

                                               L.·. I.·. F.·.

 

Planxa aprovada en la Tinguda de la Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm.1, de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.), a l’Or.·. de Barcelona, celebrada el dimecres 21 de novembre de l’any 6018 de la V.·. L.·. 

Davant les agressions neofranquistes d’aquestes darreres setmanes, en especial a l’entorn del 20-N de Franco i José Antonio, contra locals de forces sobiranistes catalanes, com el partit dels Comuns, i independentistes (CUP, ERC i PDeCAT) i entitats, com Òmnium Cultural, ANC, Ateneu La Sèquia (Manresa), Ateneu La Iaia (Hospitalet de Llobregat), entre altres, la nit del dimarts 20 al dimecres 21 de novembre, així com dins la mesquita i en la seu de Càritas a Torroella de Montgrí, durant la nit del dilluns, 19 de novembre, al dimarts, 20 de novembre, a més dels continuats atacs contra estelades i llaços grocs, els quals complementen aquets darrers fets, la Resp.·. L.·. M. A. Bakunin,  núm.1, de la Gran Lògia de Pirene (G.·.L.·.D.·.P.·.), a l’Or.·. de Barcelona, en el decurs de la Tinguda celebrada el dimecres 21 de novembre de l’any 6018 de la V.·. L.·. , manifesta la seva condemna enèrgica en nom de la Llibertat, la Igualtat, la Fraternitat, la Tolerància i la Solidaritat, ja que tots aquests fets afecten al pensament i a l’acció diària de la Francmaçoneria Universal. 

 

A l’Or.·. de Barcelona, 21 de novembre de 2018 de l’Era Profana

 

El Gà.·.  V.·. M.·.           J. Roux

El Gà.·. Orador             N. Makhno

El Secretari G.·. S.·.     G. de Belibasta

 

[https://granlogiapireneu.org/] 

El suposat complot maçonic de la batalla d’Ayacucho

 

            

El general Sucre                                   El darrer virrei del Perú De la Serna

Més enllà de referències vagues sobre la influència maçònica en les lluites per la independència americana i a la pertinença d’alguns dels cabdills americans a la francmaçoneria fins data recent no he trobat en les meves disperses lectures cap element de significació rellevant sobre aquest tema. La qual cosa no vol dir que no existissin però. Recentment per una troballa a nivell digital de font antimaçònica he pogut seguir un fil que explicaria, de manera no oficial, el desenllaç de la batalla de Ayacucho, que va significar la pèrdua del Perú colonial i la fi de l’Imperi espanyol a tota l’Amèrica continental.
La teoria sobre aquest hipotètic complot maçònic es basa en la confraternització i posterior pacte entre els germans maçons que comandaven els diferents contingents militars realistes i independentistes, on els militars espanyols haurien, finalment, preferit trair la pàtria que vèncer els seus germans oponents.
Els fonaments d’aquesta teoria, que mereixeria una anàlisi molt més amplia i acurada parteix dels fets immediats a la pèrdua del Regne Unit de les 13 colònies nord-americanes,aleshores l’ Imperi britànic precisava obrir-se a nous mercats i el de l’Americà del Sud estava monopolitzat pels espanyols, així doncs varen confluir els interessos d’Estat, dels poders econòmics, de la monarquia, que dirigeix alhora també la Gran Lògia Unida Anglesa. Tots aquests ens de poder haurien confluït en l’ elaboració d’una estratègia per independitzar les colònies sud-americanes per poder introduir-hi, així les grans companyies britàniques omplint el buit econòmic que es produiria en ser abolit el poder hispànic.
Per això en pocs anys s’obririen una gran quantitat de lògies per tota l’Amèrica del Sud inspirades i promocionades per la Gran Lògia Unida Anglesa, coincident en el temps amb altres d’inspiració francesa, més interessades en els valors i els idearis de la Revolució francesa. Una de les més conegudes va ser la Lògia Lautaro fundada l’any 1812 a Buenos Aires, però els seus fundador argentins i xilens havien estat iniciats previament a Londres a les darreries del segle XVIII. Posteriorment alguns havien establert lògies a la part de la península ibèrica en mans espanyoles durant la guerra contra Napoleó. Com la Lautaro (Cadis) fundada per Miranda. Aquestes lògies americanes podríem considerar eren operatives en el sentit que, mantenien un objectiu principal comú: la independència d’Espanya, tenien una meta específica, un cop obtinguda aquesta cadascuna tornaria a les seves tasques particulars locals o fins i tot abatrien columnes. Tant segons els propis maçons americans com els seus detractors Belgrano, Bolívar, Miranda, Sucre, O’Higgins, San Martín, Alvear, Monteagudo eren germans maçons.
Certament un cop alliberades del jou espanyol les noves repúbliques van ser reconegudes immediatament pel Regne Unit, es varen establir relacions diplomàtiques, es signaren tractats bilaterals comercials i duaners. Alguns historiadors conspiranòics assenyalen la trobada de Bolívar i San Martín a Guayaquil com la ratificació definitiva d’aquest projecte per la part americana.
En què es basa l’hipòtesi del complot d’Ayacucho?
Segons Javier Agüero, Gran Canciller de la Gran Logia Mixta de San Juan – Oriente del Perú, relata com es va preparar la traïció dels maçons militars espanyols segellada en el abrazo de Maquinguayo abans de la batalla d’Ayacucho on s’establiria com els germans maçons d’ambdós exercits podrien reconèixer-se per evitar ferir-se en el combat. Atès el moment, el lloc i els contingents mobilitzats van ser conscients de la importància d’aquella batalla i dels efectes que podia tenir respecte la continuïtat del Virregnat o l’assoliment de la independència, es podia haver donat un acord sobre el resultat final de la batalla. Hi ha una dada objectiva, que sembla donar versemblança a la teoria, es troba en el baix nombre de morts i ferits que es varen produir i en l’escassa durada de l’enfrontament armat.
L’ historiador espanyol Juan Carlos Losada parla de “la traición de Ayacucho” i en la seva obra Batallas decisivas de la Historia de España (Ed. Aguilar, 2004), assegura què el resultat de la batalla estava pactat. Assenyala a Juan Antonio Monet com qui va dissenyar l’acord: Tot i que remarca com “los protagonistas guardaron siempre un escrupuloso pacto de silencio y, por tanto, solo podemos especular, aunque con poco riesgo de equivocarnos. Atès que una capitulació sense lluita hauria resultat molt cridanera i hauria estat assenyalada com alta traïció.
La major part del comandament del bàndol espanyol era liberal i alhora també pertanyien a la maçoneria, no compartien les idees absolutistes del rei Fernando VII. En aquest sentit aquest autor amb altres afirmen que la capitulació oficial va ser tancada i signada la nit anterior a l’inici d’hostilitats. La prova seria que en el document apareix la signatura de La Serna el qual era dretà i va resultar ferit precisament a la ma dreta amb la qual cosa difícilment podria haver signat, i menys amb la signatura habitual en el mateix camp de batalla.
També s’aporten certes anomalies que «provarien» aquest suposat complot i que mereixerien una nova investigació, han sorgit en diferents relats, articles i notes, que són essencialment les següents:
1) Els dos comandaments toleren una confraternització prèvia dels soldats, element que tothom pot imaginar més aviat desmoralitza i desmotiva la tropa.
2) Aquesta confraternització va ser negociada entre dos generals de divisió, no per cap comandament inferior. La durada d’aquesta negociació va durar més de mitja hora i s’efectuà en secret, per tant sense testimonis.
3) A les dues hores el representant realista torna a les línies enemigues per confirmar s’hi haurà lluita o no.
4) En el moment més disputat de la batalla, cedeix la divisió que mana aquest negociador i el segueixen en la retirada algunes companyies que mana directament José Canterac, Jefe de Estado Mayor i segundo del Ejército.
5) Un exèrcit superior en nombre, amb mes professionals, superior en recursos, formació i disciplina, amb set vegades més canons en menys de dues hores es dóna per vençut quan comptava amb unes reserves de més de dos mil soldats que no havien entrat encara en combat i, que van haver de ser convençuts a posteriori que havien de rendir-se.
6) L’esmentat José Canterac, fins aleshores un militar de prestigi obliga a la seva cavalleria a situar-se dalt d’un tossal que obligaria baixar per una cinglera feréstec amb els genets guiant peu a terra les seves muntures. Exposant-se al foc contrari i arribant tard en la seva intervenció.
7) El virrei La Serna en lloc de situar-se amb les reserves es va posar com un soldat més al bell mig de les tropes on va caure presoner. Impossibilitant així cap reacció posterior, no impartint cap ordre durant l’efímera batalla.
8) En el dia més gloriós de la seva vida,davant de la contesa que consagra la revolució independentista americana el general Sucre fa un informe lacònic, pla, sense emocions i vague en les dades. Canterac en el seu es limita a justificar de manera breu la capitulació.
9) Contra pronòstic la capitulació recull tot un conjunt de prerrogatives i salvaguardes per als vençuts, incloses indemnitzacions, cost de la repatriació dels soldats espanyols , enlloc de ser un catàleg d’imposicions dels vencedors sobre els vençuts..
DOCUMENT: CAPITULACIÓ D’AYACUCHO.
El text de la capitulació consta de 18 articles. Els espanyols entregaven tot el territori del Baix Perú fins Desaguadero, amb la totalitat de les instal·lacions i places militars. La finalització de qualsevol vincle dels rebels respecte la monarquia, l’obligació d’abonar els rebels el viatge de tots aquells espanyols que volguessin tornar a Espanya.
Permetre repostar els vaixells espanyols durant mig any al Perú per retirar-se,després d’aquest termini, l’exèrcit espanyol entregaria la plaça i port del Callao com darrera ubicació per ells controlada, vint dies després de transferida aquesta s’alliberaria tots els presoners realistes presos en aquesta i altres batalles que, mentre podrien continuar utilitzant armes i uniformes fins la seva entrega i repatriació. Mentre se’ls reconeixeria el dret a percebre llurs pagues fins i tot les endarrerides, es fixaria i reconeixeria el deute que el Perú havia assolit amb Espanya i el seu govern durant la campanya.
S’estipula també que qualsevol soldat o militar de carrera espanyol o realista podia optar per incorporar-se al nou exercit peruà amb el idèntic rang, en cas de litigi o dubte es fallaria sempre de manera automàtica a favor dels interessos dels espanyols o realistes.
La capitulació va afectar al virrei La Serna, al tinent general Canterac, als mariscals de camp Valdés, Carratalá, Monet i Villalobos, als brigadiers Ferraz, Bediya, Pardo, Gil, Tur, García Camba, Landázuri, Atero, Cacho y Somocurcio; i a 16 coronels, 68 tinents coronels, 484 oficials i més de 2000 soldats fets presoners a Ayacucho.
Solament van restar tropes comandades pel general Olañeta a l’Alto Perú i la plaça
del Callao dirigida pel general Rodil que no acceptaven la capitulació, però el primer fou assassinat i l’exèrcit dirigit per la seva vídua es va dissoldre ràpidament i el Callao va rendir-se finalment el 22 de gener de 1826.

        

Firma de la capitulació                                        El document

Planxa llegida en la Tinguda del mes de maig de 2018 pel company M.R.V.

De l’origen de la idea de museu universal a la creació dels museus nacionals 

 

En la meva darrera visita a la ciutat de Roma d’aquest mateix any, vaig poder visitar una exposició que esgotava els seus darrers dies. Situada en l’espai de les Escuderies del Quirinal titulada: «El museu universal del somni de Napoleó a Canova.» L’exposició mostrava una sèrie de quadres i escultures que havien anat i tornat de França ara fa dos-cents anys, també feia una apel·lació a l’aniversari fonamental, que arrancant a l’Itàlia de 1816 es va estendre a molts altres països d’Europa, després de la derrota napoleònica a Waterloo, va ser imitada també en altres continents més tard. Aquesta fita important en la història de la cultura i de la civilització urbana, avui qüestionable està en l’origen i constitució dels museus i galeries d’art públiques a tot el món.

L’any 1816 retornen a Roma obres mestres d’art i peces arqueològiques de gran valor requisades a l’Estat Pontifici pels soldats francesos. Aquest episodi va ser precedit i seguit pel retorn i recuperació de moltes més obres artístiques procedents de molts llocs i poders ubicats a la península itàlica. Entre les quals més de cinc centes pintures de grans artistes que, entre els anys 1796 i 1814 al llarg de diferents campanyes militars havien estat robades de palaus, residències nobiliàries i esglésies i transportades a França.

La França primer republicana i després imperial va acariciar la idea il·lustrada d’aproximar l’art al poble, arrancant-lo de les mans privades d’aristòcrates, reis i eclesiàstics, per passar després a la noció napoleònica fent que una amplia selecció de l’Art del món sencer podria ser vist pels francesos en una mena de Museu Universal que mostraria peces des de l’antic Egipte, la Grècia clàssica, Roma fins arribar a les millors expressions de l’Art contemporani.

Aquests materials anaven a Paris, on eren seleccionats i valorats pels experts. Cal dir que pel camí molts dels generals i mariscals desviaven aquestes peces cap els seus dominis o les venien abans de poder ser catalogades. Després, les millors anaven destinades al Louvre, o museu Napoleó —durant l’imperi— després es pretenia crear tota una xarxa més específica de museus territorials dels quals es van arribar a inaugurar-ne ben pocs, el de Lió va ser un d’ells. Això va implicar més pèrdues i danys ja que moltes obres van estar tot un seguit d’anys dipositades en llocs precaris i de qualsevol manera. Cal afegir a les caravanes militars de carros tirats per cavalls i bous que travessaven Europa amb destinació a França, la quantitat encara més gran de peces artístiques de monestirs i convents que en ser suprimides les ordres religioses pels fenòmens revolucionaris també havien estat expropiades, generat també multitud de viatges i dipòsits d’obres d’art interns i entre països.

Al caure el règim napoleònic en el cas de la península italiana, encara dividida en múltiples estats, es va generar un ampli i general debat sobre el destí de milers d’objectes artístics i sobre el seu valor i sentit, a més quan algunes ordres, poders polítics o grans famílies no serien restablertes. D’aquesta situació de manera pràcticament immediata es van crear museus com la Pinacoteca de Brera, la Galeria de Venècia, la Pinacoteca de Bolonya, etc., s’estenia al mateix temps la idea de la sala pública d’exposicions i de la propietat pública de les grans obres d’art. Aquest fet s’anà produint també a la resta de països europeus, que a més van aprofitar les idees museístiques dels experts del Louvre amb el seu aparell crític i de catalogació, però també l’ideològic, pel qual l’art és vist com un element d’instrucció pública i d’orgull nacional.

Com en tantes altres coses a l’Estat espanyol la solució escollida va ser ben diferent, així a la derrota definitiva de l’Imperi francès es produí el retorn d’obres d’art però aquestes van ser entregades als propietaris privats de la classe dominant i a l’ Església ,fins i tot aquelles que era difícil atribuir-ne l’origen o propietat, també les de fugits o perseguits afrancesats o d’altres exiliats. Per la qual cosa quan amb anys de retard es van començar a constituir els primers museus nacionals espanyols (*) una part considerable del patrimoni havia desaparegut per defectes de custodia, per vendes i cessions sense control etc. etc. També la busca d’una interpretació artística que veu en l’art un llenguatge civilitzador comú va ser substituïda per una visió ideològica al servei del poder institucional monàrquic i eclesial.

(*) Sí bé el Museu del Prado es constitueix el 1819, significa la cessió d’obres de la a Pinacoteca Reial per tal que sigui exposada al poble. Tot i que avui forma part del Patrimonio Nacional encara manté una direcció i gestió privada. El primer museu nacional espanyol homologable als constituïts a Europa, va ser-ho l’any 1867, per tant cinquanta un anys més tard que els italians, fou el Museo Arqueológico Nacional.

Link: http://www.arte.rai.it/articoli/il-museo-universale-dal-sogno-di-napoleone-a-canova/35773/default.aspx

Planxa del Gà.·. Joan Salvat-Papasseit, llegida en la Tinguda del 13 de desembre de 2017 a la  Resp.·. L.·. M. A. Bakunin, núm. 1, a l’Or.·. de Barcelona

Joan Puig i Elías: Un llibre per a lluitar contra l’oblit

 

Han hagut de passar dècades per rescatar d’un oblit pràcticament absolut la figura del mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elías. (Sallent 1898- Porto Alegre 1972). I això ha estat gràcies a la dedicació d’una estudiosa italiana: la Valeria Giacomoni*, què gràcies a una beca de doctorat va descobrir a Barcelona la seva petja social i pedagògica. Desgraciadament al nostre país, especialment per a les institucions Puig i Elías és poc més que una referència a peu de pàgina, sovint boirosament anotada de la nostra història pedagògica. Fou el més important seguidor del G.·. Francesc Ferrer i Guàrdia tant a nivell teòric com en la seva pràctica docent. Alhora fou un militant anarcosindicalista que sempre va cercar una coherència entre el seu pensament, el seu activisme social i la seva feina a l’escola. Va ser una d’aquelles persones que volen mostrar-se com un model a seguir.

Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó G.·. José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana i un dels seus avis fou un reconegut federalista. La seva família l’encoratjà a seguir la seva vocació, anant a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va assolir la seva titulació com mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny al 1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any es celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, i en ambdós comicis a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. A tal efecte es demanava a sindicats, associacions i ateneus aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir el seu sosteniment. Al mateix temps s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.

Immediatament d’acabar la carrera Puig i Elías va començar a treballar a l’Escola Galileu, un centre racionalista inspirat en el model del G.·. Ferrer i Guàrdia. Però el següent curs escolar va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar en l’escola que el sindicat patrocinava, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, però que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment en el mateix lloc hi havia un herbolari, però que des de 1922 passarà a dir-se Escola Natura. Allà treballà amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la què seria la seva muller l’Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elías el nom feia referència tant a la Naturalesa en general com a la pròpia dels infants que calia respectar i acomboiar.

Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elías va romandre sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, passant això si dificultats econòmiques. Cal assenyalar que la intel·ligència mostrada en la seva gestió tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna del G.·. Ferrer i Guàrdia, les activitats es feien sense estridències. No obstant això a les darreries de la dictadura, l’any 1929 va ser detingut sense que quedin clares les causes, però la caiguda de Primo de Rivera ben aviat el va permetre tornar a l’escola.

En aquest període l’escola elabora un butlletí «Floreal» que compta amb la col·laboració d’alumnes i mestres però també amb dibuixants i intel·lectuals externs. Va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades com «Ètica» o «Iniciales», va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional Esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.

A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934 l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. A més noves escoles racionalistes s’obrien gairebé a tots els barris de Barcelona i molts indrets de Catalunya.

Poc abans del cop d’Estat feixista participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, maig de 1936 on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, agafa un fusell i es situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti en reconèixer l’inequivoca figura de Joan Puig i Elías, alt, prim i amb una barba característica es va dirigir vers ell i li va demanar abandonés la lluita amb l’argument què hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés per poder així continuar amb la seva tasca d’ensenyar i no pose’s en risc la seva vida. Aturat el cop d’Estat a Catalunya la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven industries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens fou el Consell de l’ Escola Nova Unificada (CENU) del qual Joan Puig i Elías en fou nomenat President.

Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic universal amb inspiració racionalista on qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), el coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, 4 de la UGT i 4 proposats per la Generalitat.

Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any desprès l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, també s’havia avançant en l’alfabetització d’adults, a més l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge a causa de la guerra. Amb la progressiva pèrdua d’influència en els darrers temps republicans el CENU esdevingué un organisme consultor i informador essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables foren la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys. L’educació fins els 12 anys en la llengua de l’alumne i en català en la resta de l’escolarització. La incorporació de professionals de la medecina i el treball social en els centres educatius.

Joan Puig i Elías a més de la seva feina al CENU va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936) i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat Secretari d’Instrucció Pública de la República. A la desfeta de 1939 va passar a França i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme. Després de 1945 no sentint-se prou útil en el camp de l’educació va marxar, probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d’exiliats al continent americà. A Veneçuela primer i l’any 1952 es va traslladar al Brasil on residia ja el seu fill Floreal. Allà els seus projectes no van acabar de reeixir. A més a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives. Fins i tot poc després de la seva mort van enderrocar una part del cementiri espanyol aprofitant les obres per llençar les seves restes a la fossa comú. Per cert a Sallent se li va retre un homenatge, any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca resa : «Joan Puig i Elías Pedagog Universitari» Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui…

* Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Valeria Giacomono. Editorial Descontrol. Barcelona . 2017.

Link: https://www.youtube.com/watch?v=6xORG4Y7rYc

Planxa llegida pel germà “Joan Salvat-Papasseit” en la tinguda del 14 de març del 2018

Blank bookcover with clipping path