Francmaçones i francmaçons de signe llibertari dels Països Catalans (VII)

 

 

Estimat Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa

 

El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia) l’anarquista, francmaçó, periodista i inventor Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa. El seu pare es deia Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i la seva mare, Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d’una família nombrosa de cinc germanes (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria) i un germà, Carles.

S’instal·là a Barcelona i esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital.

En aquesta època s’aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni.

En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d’Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català.

Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») a París (Illa de França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona.

A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb la seva companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l’atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d’aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara el Gà.·. Anselmo Lorenzo, el Gà.·. Joan Montseny, el Gà.·. Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc.

Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra.

Amb els GG.·. Montseny, Lorenzo i Tarrida, s’encarregà d’escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El PaísEl Nuevo RégimenLa JusticiaEl DiluvioEl PuebloEl Socialista, etc.), fet que va permetre l’inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l’estranger.

El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d’una carta adreçada al ministre de la Guerra del Govern espanyol demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava.

La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l’11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d’abril de 1897 a Madrid (Castella la Nova) i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897.

En concepte d’«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d’un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l’illot del Penyal d’Alhucemas (la badia d’Al-Hoceima, Rif, base militar colonial del Regne d’Espanya), al litoral del Rif. Aquest presidi funcionà fins a 1906.

La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d’«estranyament perpetu o temporal del territori nacional».

D’antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d’abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool (Merseyside, Anglaterra), juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del Govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. Treballa en el seu antic ofici i la seva companya fent cotilles.

Afiliat a les Trade Unions, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els de l’Estat espanyol.

Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní.

En aquesta època participà activament en les activitats d’unl grup anarquista a Londres, format pels exiliats Gà.·. Tarrida del Mármol, José Monterde i altres, i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins.

El febrer de 1905 s’instal·là amb la seva família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d’Espanya havia de fer a la ciutat, establint contacte amb els GG.·. Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s’arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l’atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905.

Bon amic del Gà.·. Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l’instigador de l’atemptat contra la vida d’Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat pel Gà.·. Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà a la seu del Gran Orient de França a París, amb assistència d’unes 1.200 persones.

En aquests anys, a més de relacionar-se amb el Gà.·. Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats republicans radicals (el Gà.·. Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña.

Després de la denominada Setmana Tràgica barcelonina i l’afusellament del Gà.·. Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda.

Atret pel món de l’aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l’11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray.

El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla del Gà.·. Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència.

Cap als anys vint del segle XX s’instal·là amb la seva família a Barcelona i en els anys republicans s’afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Malalt d’arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT-AIT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants.

El Gà.·. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de la seva companya, a Barcelona. Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l’exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà, i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l’homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Bibliografia:

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d’Igualada, núm. 29 (Setembre 2008).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *